La ciutat de Berlín vol fer justícia a un dels seus fills il·lustres, Jacob Liebmann Beer, conegut com a Giacomo Meyerbeer, massa sovint maltractat i oblidat, sent com va sé una de les figures cabdals de l’òpera en el segle XIX.
Amb aquesta Dinorah que avui protagonitza l’apunt a IFL, la Deutsche Oper vol recuperar el llegat operístic del compositor que va entusiasmar al públic de tots els els teatres europeus i de l’òpera parisenca en particular on ell va ser el gran exponent de la Grand Opera.
Meyerbeer va néixer a Berlín el 5 de setembre de 1791 i va ser el primer fill dels quatre que va tenir l’acabalat matrimoni format per Giacobbe Herz Beer i Amalia Wulff. L’explicació de com va passar de Beer a Meyerbeer es deu a la condició que li va posar el seu avi matern Liebmann Meyer Wulff per heretar l’important fortuna que li va deixar.
A Jacob Meyerbeer només li faltava per a la transformació complerta del nom, la seva cabdal estada a Itàlia, on va anar a estudiar composició operística després de veure com els seus primers treballs en aquest camp havien estat un fracàs. Va arribar-hi l’any 1816 i el contacte amb el món operístic coincident amb l’esclat rossinià va ser decisiu, més concretament quan va assistir a Venècia a una representació del Tancredi. A partir de aleshores va néixer una admiració fascinant per el cigne de Pesaro. Arran d’aquesta influencia entusiasta sorgeixen les òperes Romilda e Costanza, estrenada a Padova l’any 1817, Semiramide riconociuta per el Teatro Regio de Torino i per La Fenice l’òpera Emma di Resburgo. El 14 de novembre de 1820 estrena a la Scala l’Esule di Granata, i quatre anys més tard torna a La Fenice per estrenar Il Crociato in Egitto amb un repetiment estel·lar que inclou a Velluti, Crivelli, Bianchi i Meric-Lalande. Amb aquesta òpera, potser la més “rossiniana” de Meyerbeer s’acaba una etapa fonamental d’aprenentatge, i és a partir de aleshores quan a part de ser ja Giacomo, inicia el seu propi estil, també forçat per les crítiques severes que rebia dels seus compatriotes músics, encapçalats per Weber, que li reclamaven més dedicació a l’escola operística alemanya.
No obstant Meyerberer s’instal·là a Paris, on també hi residia el seu amic idolatrat Rossini i estrenà a l’any 1831 una de les seves obres cabdals, Robert le diable, obra que a la seva Alemanya natal va recollir crítiques adverses, però que els teatres no van deixar mai de programar i a la que van seguir títols tan mítics com Les hugonots (1836), Le prophète (1949), l’Étoile du nord (1854) o L’Africaine (1865), que va ser la seva obra pòstuma. Entre L’Africaine i l’òpera còmica L’Étoile du nord, de la que en un any es van arribar a fer més de 100 representacions, Meyerbeer va estrenar l’òpera que avui ens ocupa, però que originalment s’anomenava Le pardon de Ploërmel.
Malgrat un argument nefast, l’obra va agradar molt al públic per l’originalitat musical i com era habitual en Meyerbeer per la gran treball en el tractament melòdic i orquestral, que reflecteix el món bucòlic i pastoral de la protagonista, envoltada de la natura absolutament present en el desenvolupament musical de la partitura, així com del món misteriós dels elfs, les fades i els éssers fantasmagòrics, tractats amb un caire humorístic que fins i tot sembla parodiar als grans romàntics, tan aficionats als móns sobrenaturals.
No obstant aquest aparent distanciament, Meyerbeer cau en els tòpics tan en boga en aquest període, de les escenes de bogeria, que permetien desfrenar la pirotècnia de les protagonistes en escenes de gran lluïment, i en el cas que ens ocupa és precisament aquesta escena la que ha perdurat, després de que les seves òperes ì la seva música caiguessin en el injust menyspreu i finalment en el quasi oblit que es troben avui. Més concretament la cabaletta d’aquesta escena, “Ombre légère” ha perdurat com una peça de lluïment per a totes les sopranos coloratuta i si no fos per ella segurament la majoria no sabrien res de l’existència d’aquesta òpera camperola que té com a protagonistes a cabrers, que és quelcom a priori, ben poc operístic.
Dinorah, s’inicia amb una obertura d’estructura complexa i original, amb la participació del cor, recurs que Rossini ja havia emprat a Ermione. Meyerbeer desenvolupa una estructura descriptiva tant de la natura, l’embolcall de la història, com d’altres aspectes fonamentals en l’embolicada i poc interessant trama argumental, com els himnes religiosos, el baladreig de les cabres i les seves campanetes, les tempestes i l’exaltació romàntica de la solitud i la desolació.
L’òpera té al costat de moments notables, altres que semblen únicament de farciment, no és malgrat la fama de la cabaletta de la soprano, la millor òpera del compositor i és d’estranyar que aquesta campanya de recuperació que la Deutsche Opern de Berlín vol portar endavant s’hagi iniciat precisament amb aquest títol, que tanmateix és deixa escoltar la mar de bé, sobretot si la representació compta amb una protagonista de gran nivell.
A Berlín podent comptar amb Diana Damrau o Jessica Pratt, han ofert la protagonista a Patricia Ciofi, una soprano de limitades possibilitats vocals i acuradíssim estil belcantista, que sobretot destaca per la seva personalitat artística, virtut que sense cap mena de dubte la distingeix per sobre d’una veu afona que amb el pas del temps ha perdut la suavitat etèria del seus sobreaguts d’anys ençà. Ella és qui s’emporta els grans aplaudiments d’aquesta versió feta a Berlín en versió de concert el passat 1 d’octubre amb caràcter d’edició crítica que pretén mostrar-nos la partitura tal i com es va estrenar el 4 d’abril de 1859 a la Salle Favart (Opéra-Comique) de la capital francesa, amb els recitatius parlats que en edicions posteriors i sobretot en la traducció italiana estrenada al Covent Garden, el mateix Meyerbeer va musicà.
Al seu costat cal destacar al jove baríton Etienne Dupuis que assumeix l’agraït rol de Hoël, i el del tenor Philippe Talbot, de mitjans molt lleugers i amb un timbre que recorda al del jove Juan Diego Flórez. La resta de l’elenc compleix a la perfecció, i tots ells estan magníficament arropats per una orquestra i un cor de nivell majúscul, sota la direcció d’Enrique Mazzola, que potser molts no sabeu que va néixer a Barcelona tot i ser italià.
Escolteu a Ciofi com va cantar “Dieu! Comme cette nuit est lente…Ombre légère”
Giacomo Meyerbeer (1791-1864)
DINORAH ou LE PARDON DE PLOERMEL (1859)
Opéra-comique en 3 acte, llibret de Jules Barbier i Michel Carré
Dinorah, Patrizia Ciofi
Hoël, Etienne Dupuis
Corentin, Philippe Talbot
Ein Jäger, Seth Carico
Ein Mäher, Gideon Poppe
1. Schäfer, Elbenita Kajtazi
2. Schäfer, Christina Sidak
Cor de la Deutsche Oper Berlin
Orchestra of Deutsche Oper Berlin
Director musical: Enrique Mazzola
Berliner Philharmonie, Berlí 1 d’octubre de 2014
ENLLAÇ mp3 (3 arxius, un per acte)
https://www.mediafire.com/folder/74ot4p9d0ff2t/Dinorah_Berlin_011014
Cal esperar que la iniciativa de recuperació provoqui les ganes de redescobrir un compositor que és molt més interessant que els que molts han dit, i sobretot font de “inspiració melòdica” d’altres compositors, el mateix Verdi sense anar gaire lluny (potser caldria fer un apunt al respecte). L’obra de Meyerbeer, més enllà del que va dir Wagner i els seus seguidors, mereix esser tinguda en compte i si hi ha cantants a l’alçada del repte que les seves partitures demanen, de ben segur que amb una campanya promocional adequada i amb produccions acurades, obtindran el reconeixement que mai hagués hagut de deixar de perdre.
Estic ansiós per les properes iniciatives de la Deutsche Oper.
Bona setmana!
IN FERNEM LAND 
I was there. Cioi voice sounded live very beautifully. I prefer her in this role than, for example Damrau.
M'agradaM'agrada
Hi Alan.
I think Damrau’s voice is much more important.
Ciofi is a great artist.
I would like to see Dinorah Damrau, yes, and also Pratt.
M'agradaM'agrada
PS.
Ciofi never had a baby voice. You’re wrong with her Dessay. Damrau sings lately so loud and muscular, that I’m afraid that her Dinorah sounds like Wagner …
M'agradaM'agrada
Nobody has said that the baby voice.
It is a matter of personal taste
M'agradaM'agrada
A veure com se’n surt Ciofi amb la Violetta, jo penso que no és la veu apropiada.
Aquí, tot i algunes notes dubtoses, m’ha agradat.
De Meyerbeer conec l’Africaine, ara més exhaustivament gràcies a aquells apunts que li vares dedicar, Hugonots. Tinc una gravació amb Horne de Il Prophete que sempre se m’ha fet costa amunt i una altra de Robert le diable, on també hi ha Ciofi, que com a molt hauré escoltat un parell de vegades. a música en general s’escolta bé però li trobo a faltar alguna cosa que m’enganxi. Són òperes llargues i molt decoratives amb fragments esplèndids però també molta fullaraca.
Em baixaré aquesta
M'agradaM'agrada
Meyerbeer com tots té de tot, però algunes obres són impressionants i d’aquestes, alguns moments excepcionals.
Pel que fa a Ciofi, veient-la no hi ha dubtes, la seva capacitat dramàtica pot amb totes les seves limitacions vocals, ja ho veuràs.
M'agradaM'agrada
Vaig veure a la Patrizia Ciofi aquest estiu a la Fenice cantant la Traviata i em va enamorar la capacitat d’assumir aquest rol. És una ARTISTA amb majúscules, ja que sempre ho dóna tot i més. Si bé la veu ja comença a decaure, és una cantant molt intel·ligent capaç de saber les seves limitacions i evitar-les. A la Traviata de Venècia ja va ser llesta i va evitar fer el sobreagut del Sempre libera que aquest estiu a França va mig desafinar. Amb tot i això, és una de les poques cantants de l’actualitat que et fa viure el paper que desenvolupa.
gràcies per l’apunt!
M'agradaM'agrada
Vista no hi ha cap dubte, precisament per això que dius.
La veu no és la més idònia, ni raa ni fa uns anys quan va estrenar aquella producció de Carsen al mateix teatre, però el que és segur és que ens la farà viure amb intensitat.
M'agradaM'agrada
Obra nada frecuente que, así, será un verdadero placer redescubrir ¡Mil gracias, Joaquim y feliz semana, infernems!
M'agradaM'agrada
A ratos se hace un poco prescindible, pero se escucha con agrado y hay momentos realmente buenos.
M'agradaM'agrada
Hola!
Molt d’acord amb el que dius Joaquim i molt content de que per fi es faci alguna cosa per recordar a aquest gran compositor que es Meyerbeer. L’òpera de Berlin s’ha posat les piles i de quina manera!
El que no entenc és que dos dels teatres amb més tradició meyerberiana del món com són l’Òpera de Paris i el Gran Teatre del Liceu (on, tot i que fa molts anys que no s’hi representen, les òperes de Meyerbeer segueixen estant entre les 20 més representades en la història d’ambdós teatres), no facin absolutament res. Ja no dic uns Huguenots amb producció pròpia (això és massa pel Liceu, potser no per l’òpera de Paris) però podrien haver llogat alguna producció existent o almenys haver fet alguna òpera en versió concert.
En fi, esperem que aquestes representacions s’enregistrin i tinguin algun ressò, i qui sap si somiant molt, puguin tornar a posar a Meyerbeer al panorama operístic actual.
Moltes gràcies per l’apunt!!
M'agradaM'agrada
Ja m’agradaria veure els Hugonots, el Robert o el Profeta, però també m’agradaria veure Il Crociato, de fet m’interessa cada vegada més la seva música, però si no ho han de fer cantants de primera, no. Les exigències vocals són màximes i amb cantants poc revellants pot ser difícil de pair, com quasi tots els repertoris.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim porque a pesar de que vocalmente Ciofi no me gusta en los últimos años con ese timbre tan áfono ( otra cuestión es su gran personalidad artística y escénica como se podrá comprobar con las inminentes TRAVIATAs ), poder escuchar una DINORAH en su versión crítica es más que un tesoro simplemente por la música de Meyerbeer.
M'agradaM'agrada
No es la mejor de las obra sde Meyerbeer, pero se escucha con sumo placer.
De las Traviatas ya tendremos tiempo y espacio para comentar, deseo que sean mejor que los barberos, la verdad.
M'agradaM'agrada
Anche a me la Ciofi non fa impazzire, non è mai stata più che una onesta professionista, ma qui stranamente mi è piaciuta molto
M'agradaM'agrada
Mi piace che ti è piaciuta
M'agradaM'agrada