Ahir el Palau es va vestir de post-romanticisme amb la visita de la Budapest Festival Orchestra sota la direcció d’un dels seus fundadors Iván Fischer, per interpretar les quatre darreres cançons de Richard Strauss i les cançons d’un camarada errant de Gustav Mahler a la primera part, i la quarta simfonia de Mahler a la segona, per tant totes les obres amb intervenció de la veu humana.
Per a cantar els lieder de Strauss i el darrer moviment mahlerià estava anunciada Cristine Schäfer, però ja fa uns quants dies que ens van dir que no vindria i en el seu lloc ho faria la soprano sueca Miah Persson, mentre que per cantar els Lieder eines fahrenden Gesellen l’encarregat era el previst des del primer moment, el baríton grec Tassis Christoyannis.
Iniciar un concert amb els quatre darrers lieder de Strauss és tot un repte, una gosadia, ja que necessiten d’un ambient i concentració que és difícil crear d’entrada, tampoc va ajudar gaire el Frühling amb el que Miah Perssons va iniciar el concert, ja que va ser decididament molt millorable, ni la veu de la soprano sueca és la idònia per cantar unes cançons que necessiten d’un pes i un gruix que ella no té, ni tampoc la impostació semblava la correcta, amb una emissió poc adient i quasi grotesca en el pas de la veu, ja que Perssons posseeix un registre de lírica lleugera amb una bona presència sonora del centre a l’agut, però quasi desapareix en la part més central i greu, quelcom imperdonable en uns lieder on precisament la cantant ha de commoure en aquesta zona. Serria injust no dir que en els dos darrers lied va estar millor, però tampoc calia gaire escoltat l’inici. En qualsevol cas ens quedava l’esperança o no, de intuir que en la quarta de Mahler la veu angelical necessària per apropar-nos a la vida celestial s’adequaria més a les seves característiques.
L’orquestra hongaresa té un so idoni per aquest repertori, ja que és càlid, dens i bell, però ni el tempo excessivament morós que Iván Fischer va imposar, ni com ja he dit, Persson, van fer desenganxar-me de la meva realitat, quelcom que amb els quatre darrers lieders de Strauss sí m’acostuma a succeir.
Amb la incorporació del baríton Tassis Christoyannis per a les cançons que Mahler va escriure per un camarada errant, el decorat va canviar i l’orquestra va trobar el so dramàtic i decadent propici. El baríton grec, del quan n’he parlat vàries vegades al blog, la darrera en ocasió de La Traviata a Glyndebourne, és un tenor curt, definitivament, costa trobar-li alguna sonoritat de baríton si bé l’obra es presta a mitges veus i falsets expressius, quasi sobrenaturals, Christoyannis potser en va fet un us excessiu, però canta bé i va oferir una adequada diversitat expressiva, amb una bona projecció. Bo és un cantant que m’arribi a commoure com tants d’altres ho han fet amb aquestes colpidores cançons de joventut, però va superar abastament el complicat repte de imposar-se després de les cançons de Strauss, és clar que ben mirat no sé si va ser mèrit seu o demèrit de la seva predecessora.
Després d’una mitja part plegada de salutacions i retrobaments amb molts “infernemlandaires”, va arribar la quarta de Mahler i l’orquestra i el seu director es van erigir amb protagonistes absoluts d’una versió preciosa, ja sigui per la sonoritat original, treballada i enormement bella de la Budapest Festival Orchestra, ja sigui per la versió decadent i sublim, de temps amplis i sonoritats detallistes, amb les que Iván Fischer erigeix aquest viatge sensorial de recreacions sonores esplèndides, que troben amb els musics hongaresos uns intèrprets gens adotzenats.
Aquesta quarta de Mahler era diferent, tot estava on havia d’estar, però es podien constatar detalls molt treballats en les fustes i els metalls, a vegades molt presents, no sé si per culpa de les característiques acústiques del Palau o un efecte realment buscat per el propi director, i caram quina corda!, i quina corda greu!, amb uns contrabaixos situats on acostumem a veure a tota la família de les percussions, i que feien que la presència sonora fos molt evident i agraïda.
Una versió tan treballada no ens podia defraudar en el tercer moviment, un dels cims mahlerians per excel·lència, ahir portat de manera quasi manierista però sense perdre mai el discurs, la continuïtat i el fil catàrtic que el caracteritza, obtenint de l’orquestra unes sonoritats embolcallants i atmosfèriques delicioses. Era obvi que Fischer es deixava endur per aquest moment creatiu amb el preciosisme sonor d’una orquestra que responia amb aquella magnificència, i qui no ho faria així!
Amb un perfecte traspàs de l’emotivitat màxima del tercer moviment varem passar al moviment conclusiu amb la intervenció de la soprano, i Miah Perssons sense esdevenir seràfica, es va adequar més al cant celestial, sense deixar un record memorable però sense acabar de desencisar-me després del que Iván Fischer i l’orquestra havien aconseguit. És clar que si m’ho miro amb uns ulls més crítics també us podria dir que quina llàstima que amb una orquestra així i un director tan inspirat, no haver tingut la sort de comptar amb una soprano a l’alçada de la versió, i ja sabeu que l’alçada que toca en aquesta obra era celestial.
El públic que no omplia del tot el Palau va celebrar molt aquesta versió, sobretot les mostres d’entusiasme es reflectien quan Iván Fischer pujava la tarima del director i quan feia alçar l’orquestra.
En senyal de gratitud ens van oferir una propina. Jo no ho sabia però es veu que la Budapest Festival Orchestra acostumen a oferir propines cantades, tal i com ho llegiu, cantades. L’orquestra es posa en peu i canten, si això és sorprenent, ho és més encara que la peça que ahir varen escollir fos “El cant dels ocells” cantada en català, és clar. És una manera original, emotiva i preciosa d’acabar el concert. No es tracta de regalar un bis orquestral, es tracta d’agrair al públic la seva gratitud, Tot un detall, ah! i no canten malament.
Quan l’orquestra ens va cantar aquest preciós regal, de la platea ja havien marxat corre-cuita, més d’un cinquanta per cent dels seus ocupants. Quina pena, oi?
IN FERNEM LAND 
Ivan Fischer è un bravissimo direttore. Secondo le informazioni che ho io, sembra che sia uno dei candidati alla successione di Rattle sul podio dei Berliner Philharmoniker.
M'agradaM'agrada
Buen director y ambicioso. Hasta hace poco era el favorito para quedarse con la titularidad de Concertgebouw. Qué rápido empieza a sonar ahora para Berlin…
M'agradaM'agrada
No crec que acabi com a titular dels Berliner… La Budapest Festival és un projecte molt ambiciós i compaginar-ho amb la Berliner seria complicat. A més, per molt innovadors que siguin els Berlinesos, allà mai tindrà la llibertat que té amb la seva orquestra.
M'agradaM'agrada
Questo podio mi sembra che ha troppi candidati
M'agradaM'agrada
Una cuarta excelente, con una orquestra envidiable y un director sensacional.
Los solistas vocales eran poco adecuados para el nivel de la orquesta y director, pero acabaron siendo correctos una vez ella superó ese alarmante inicio.
M'agradaM'agrada
Potser sí que com deia en Joan la Schäfer ens hagués agradat més, la veu també és massa lleugera per Strauss, però estic convençut que a al quarta ens hagués agradat molt.
M'agradaM'agrada
Quina pena i malícia em fa quan la gent ingrata i maleducada marxa a corra-cuita dels Concerts, més d’una vegada he pensat que al mateix que no et permeten entrar un cop començat el Concert, les portes hauríen d’obrir-se un cop l’escenari fos buit d’intérpretes, l em costa d’entendre, escatimar 2 minuts, es més que ridícul…… jo no vaig poguer assistir, això també em fa pena i malícia…
M'agradaM'agrada
És horrible, perquè a més a més ho fan davant dels musics que acaben de fer una feina sensacional per a nosaltres. És molt injust, ingrat i denota una manca de sensibilitat que no s’escau gens amb l’assistència a un concert, ho trobo lamentable
M'agradaM'agrada
Jo un cop anunciada la substitució vaig preferir cedir la meva entrada a algú altre. Pel que em va explicar I pel que llegeixo vaig fer bé. La meva darrera decepció amb les quatre darreres cançons d’Strauss, va ser precisament al palau amb la mediàtica Measha Brueggergosman. Gat escaldat, que diuen…
M'agradaM'agrada
L’única pega Joan, és que et vas perdre una quarta sensacional i això no és precisament qualsevol cosa.
M'agradaM'agrada
La idea inicial era fer com l.Elio però tampoc vaig poder arribar a la segona part. L.amic a qui li vaig deixar pensa el mateix q vosaltres de la 4a però no em va mencionar pas el cant dels ocells a capella. Simptomàtic
M'agradaM'agrada
Si pensa com nosaltres de la quarta i no et va mencionar el cant dels ocells, em guardo l’opinió del teu amic 😉
M'agradaM'agrada
Per burro (no calen eufemismes) em vaig complicar la vida acceptant un compromís pel dia 14, i no va ser fins més tard que em vaig adonar que precisament era el dia d’un dels concerts que més esperava de la temporada i pel qual ja tenia entrades 😦 Al final, però, va anar prou bé, ja que vaig arribar a la segona part, sembla ser que la millor. De passada una amiga va aprofitar l’entrada per la primera part i va quedar absolutament encisada per l’obra d’Strauss, cosa que em fa especial il·lusió, ja que la primera vegada que vaig escoltar aquestes cançons és un dels meus millors records musicals.
Ja ho he dit altres vegades, per mi Iván Fischer és molt més que un dels millors directors de l’actualitat. La seva manera d’entendre no només la música, sinó també el format dels concerts i el lloc de les orquestres en la societat és única. El què ha fet amb la Budapest Festival Orchestra en només 30 anys és quasi un miracle, i no deixa d’innovar i sorprendre, com per exemple amb el nou estil de bisos cantats que ofereix des de fa ben poc l’orquestra.
Per mi al món hi ha tres orquestres úniques, per qualitat, però sobretot per esperit: Royal Concertgebouw, Berliner Philharmoniker i la Budapest Festival. Tota la resta de les grans poden ser molt bones, però estan massa anquilosades, com ara els Wiener Philharmoniker.
M'agradaM'agrada
Potser t’has deixat la London Symphony Orchestra, no? Jo la trobo extraordinària, tant com aquestes tres que menciones
M'agradaM'agrada
No estic tant al corrent de la seva programació, potser si. Per qualitat mereix estar entre les millors del món, però no se si és tan “inquieta” com les que jo he esmentat. Una cosa que em fa certa rabia de la LSO és que te fama de tocar molt a vista, amb un sol assaig amb els directors convidats. Si és cert no em sembla massa adequat, encara que els resultats no són gens dolents!
M'agradaM'agrada
Jo quan l’he escoltada m’he caigut espaterrat
M'agradaM'agrada
Per cert, aquesta és l’explicació que el propi Fischer fa al seu FB sobre la iniciativa de fer cantar l’orquestra:
Dear Friends, on this present tour I asked the Budapest Festival Orchestra to start a new life – to sing regularly. At the end of the Proms and elsewhere on tour we performed Abendständchen by Brahms as an encore only after three days of practice.
Why? Because people should sing! Mothers should sing to their babies, children should sing in children’s choirs and adults should rediscover this wonderful communication tool. So we should set an example and start to show that it is possible to overcome fears and inhibitions.
M'agradaM'agrada
Una explicació preciosa, però el realment preciós va ser després d’un concert com aquell, l’impacte d’escoltar als musics cantant, i cantar el cant dels ocells, gallina de piel i ulls mullats, bleda assolellada
M'agradaM'agrada
Gràcies Elio…i magnífic en Fischer!
M'agradaM'agrada
Era un concert amb un programa molt atractiu. Una gran orquestra i un director que va mostrar personalitat. A mi em va sorprendre, tant al Mahler de les cançons com en la 4ª simfonia, el ritme lent i pausat que va aplicar, amb moments quasi de suspensió sonora, especialment en la simfonia. La corda era abundant i rica. Vaig comptar més de 30 violins! Els 7 contrabaixos en posició frontal amb l’arpa al mig em van fer percebre detalls que se m’havien passat per alt en versions escoltades en disc. També em va cridar l’atenció que en el segon moviment de la simfonia va fer posar al trompa, que té un paper destacat, a primera fila, al costat del primer violí que també juga un paper solista en aquest moviment amb el canvi del violí.
La soprano va estar millor en l’últim moviment, que sempre m’ha semblat naïf i graciós. De la versió de Strauss ja ho has dit tú.
La versió del baríton va ser també molt diferent del que conec o he sentit cantar en una altra ocasió com a resultat del ritme lent que va adoptar Fischer.
Gràcies Elio per reproduir les paraules del director. El segon paràgraf diu molt de la seva visió musical.
M'agradaM'agrada
Després d’aquell tercer, del que em va fer sentir, era molt complicat aguantar a una soprano, per molt bona que fos, cantant les excel·lències de la vida celestial, i és que aquest preciós quart mpoviment té el gran handicap d’anar al darrera d’uns dels moments més excels de la història de la música (Joaquim dixit)
M'agradaM'agrada
Fujo de sentir cantades life les quatre últimes cançons si no se m’assegura pas que les cantarà algú com Cristine Schafer que és meravellosa i d’ altíssima escola. Però m’hauria agradat saludar-vos.
M'agradaM'agrada
Et vas perdre una quarta de Mahler amb molta personalitat, ara els 4 darrers lieders ja els he oblidat.
M'agradaM'agrada
Amb Cristine Schäfer la cosa hagués anat millor. No vaig conectar amb la sublim obra de Strauss i posar-la al capdavant del concert tampoc ajuda gaire. Una llàstima perquè és obra per a levitar i emocionar-se amb molta facilitat. Es impossible no sentir res si t’arriba amb una bona veu, una bona orquestra (aquesta si ho era) i acompanyes l’audició amb la lectura dels poemes. Aquest estadi emocional va apareixer puntualment sobretot en el tercer lied (“A l’anar a dormir”) perquè és tan sublim que tanques els ulls i si no sona tal com tu vols t’autoregules per a que aixi sigui, amb la col.laboració, és clar, d’una orquestra impecable. L’ambient liederistic d’alta volada va continuar amb Mahler, amb més profunditat, amb molt mes cos i amb molta més empenta musical i comunicativa per part del solista vocal Tassis Christoyannis, sent acompanyat (si es que es pot dir que l’orquestra “acompanya” en aquestes obres) amb la mateixa qualitat que amb els “Quatre últims Lieds” de Strauss. I ja desprès, tota soleta, la Budapest Festival Orchestra ens va mostrar tota les seves esències en la simfonia més intima de Mahler, la més poètica, la més lìrica, efectivament amb un tercer moviment excels, en el que tant l’orquestra, amb una corda miraculosa, com el formidable Iván Fischer es van cuidar de fer-nos, per fi, levitar, estat aquest que va perdurar fins el final amb una més adient Miah Perssons. I quan ens disposavem a fer el saltet per a tornar a la vida terrenal una joiosa intervenció vocal de tota l’orquestra ens manté suspesos musicalment, encuriosits mentalment i agraits anímicament. Un puntàs de’n Fischer i de l’orquestra.
M'agradaM'agrada
Hi ha orquestres que al primer acord saps que les gaudiràs moltíssim, i això mateix em va succeir amb la BFO, caram quina impressió!
M'agradaM'agrada
Dimarts passat va ser la primera vegada que escoltava la 4a de Mahler en directe i l’experiència va ser sublim, la BFO amb Ivan Fischer al capdavant em van portar directa al cel (durant aquella estona, s’entén)
M'agradaM'agrada
Quina llàstima no trobar-nos. Trobar-te als amics després de versions com aquesta sempre és un goig afegit.
M'agradaM'agrada