Ahir vaig veure la primera representació de La Traviata, el segon títol de la temporada 2014/2015 que des del dia 14 d’octubre es representa al Gran Teatre del Liceu, amb dos repartiments diferents. Avui us parlaré de l’anomenat segon repartiment, o si us estimeu més el repartiment alternatiu a la de la primera funció, és a dir, Elena Mosuc, Leonardo Capalbo i Àngel Òdena, ja que la resta dels integrants del repartiment són compartits en totes les 11 representacions d’aquest mes d’octubre.
Aquesta Traviata té els fonaments correctes, ja que tant la direcció musical com l’escènica funcionen i això sempre és la base de l’èxit, tot i que a òperes tan populars com aquesta, les figures vocals i escèniques són molt importants i necessàries per obtenir el màxim d’una producció que funciona molt bé.
Després de vuit representacions prèvies a la vista ahir, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, orquestra que sembla que finalment podrà ser renovada i ampliada. va tenir una bona nit gràcies al mestre Pidó, que va controlar en tot moment el so i el tempo dramàtic, donant tensió i deixant cantar, narrant bé tot el discurs i equilibrant fossat i escenari malgrat que els cantants en més d’un moment semblaven anar una mica per lliure, i em va semblar que sempre era el mestre Pidó qui va adaptar-se a la perillosa situació sense que l’orquestra perdés la coherència del discurs, només algun moment de la percussió em va semblar que era millorable. En qualsevol cas em va semblar tranquil·litzador que en una òpera tan coneguda l’orquestra fos un puntal important, no la protagonista perquè no ho ha de ser, però si el puntal que va garantir una versió seriosa, musical i dramàtica.
Amb aquesta òpera, on el Cor té molta més importància que en l’òpera que va iniciar la temporada (Il barbiere di Siviglia), podem valorar amb més coneixement el treball del mestre Peter Burian, el nou director del Cor del Liceu. Si bé en algun moment i possiblement per l’acció escènica, part de la secció masculina va desaparèixer, em va agradar la tasca global del Cor del teatre, sobretot en la segona escena del segon acte, amb un bon so de les sopranos i un bon equilibri entre les cordes, una bona projecció i molt important, sense estridències i sons gallinacis. M’agradaria saber si el Cor com l’orquestra també té prevista una immediata ampliació.
Fa any vaig veure a Elena Mosuc en una Gilda al costat de Marcelo Álvarez (aleshores magnífic Duca) i Leo Nucci, han passat els anys i la veu no ha canviat excessivament, continua sent una soprano líric lleugera, molt precisa, amb un bon registre central i agut, però sense el centre i el greus per fer Violetta. A part de col·locar les notes a lloc amb precisió, regula bé la veu i fer uns bonics pianíssims, diria que quasi no té cap problema per fer una notable Violetta, amb les limitacions de registre esmentades que ella dissimula bé, amb molt ofici. Però Mosuc (la cantant) no té ànima, no transmet res, diu les frases cabdals que esmentava en l’apunt preparatori com qui llegeix la llista del mercat. Em va semblar irritant que no fes cap inflexió ni cap matís en frases tan importants com “Dite a la giovane”, “Gran Dio!…morir sì giovane”o “a quell’amor che è palpito” entre totes les altres i només a tall d’exemple, sense cap emotivitat especial, sense cap interpretació que fes viure a aquella notable cantant tot el que sortia del seu cant, tan acurat com pla, tan precís com sense ànima.
La Traviata és una òpera de sentiments (Digueu-li a la Pretty Woman) i ahir tots els vaig haver de posar de la meva collita, cap venia de l’escenari cap a mi. Verdi és molt gran i el bagatge de Traviates que porto a les espatlles alguna cosa hi deuen tenir a veure, tant per allò positiu, com per la part negativa, que és molta en aquest cas, del que no vaig precisament sentir, no dis escoltar, per això dic sentir, que és del que també es tracta quan anem a l’òpera. Mosuc no em va fer sentir res, tampoc en el tercer acte quan qualsevol Violetta aconsegueix des de la lectura de la carta que li envia Giorgio Germont (que poc creativa va estar Mosuc en aquest moment) fins l’alliberador final quan cessen els espasmes i el cos ja s’allibera del patiment, en cap moment, ni tan sols en el “Addio, del passato bei sogni ridenti” amb tots els pianíssims escrits correctament llegits, em va fer sentir res.
Pitjor va ser el Alfredo de Leonardo Capalbo, ja que a part de no dir res dramàticament, no va cantar bé, ni té estil, ni distinció. Un cantant tan justet que crec que el Liceu no és lloc per a ell, ho lamento però és així. Gràcies a que el públic s’ho empassa tot, aplaudeix abans d’hora o quan no toca, el senyor Capalbo no va ser protestat com anys enrere succeïa quan ens pretenien donar gat per llebre. Les carències tècniques són tan notables, que fins i tot les dramàtiques van deixar de tenir importància, calia si més no salvar els mobles i com a mínim no fer cap esgarip o quelcom similar, que poses en perill la feblesa vocal d’aquest tenor incapaç de sostenir Alfredo en la línia de la dignitat.
El gran triomfador va ser Àngel Òdena, gràcies a la seva coneguda i generosa veu, no pas per cantar un Giorguo Germont modèlic. En aquest sentit només vaig trobar molt bona la interpretació de la seva coneguda i celebrada ària “Di Provenza”, però prèviament en el cabdal duo amb Violetta, l’eix central de tota l’òpera, va estar més aviat absent o poc implicat. Feia les notes com Mosuc, però sense cap implicació que fes estramir. commoure i patir, com ha de ser quan defensen aquesta escena mestrívola una soprano i un baríton disposats a fer viure de veritat allò que canten. A Òdena l’ajuda molt la veu bonica i el generós volum, quelcom que sempre és d’agrair, sobretot si es tracta d’un baríton de veritat, dels que estem tan en precari, però no estaria gens malament que de tant en tant intentés, malgrat que Mosuc no col·laborés gaire, de ser més intens i regular, i sobretot es fiqués en la pell del personatge que interpreta.
A la llarga llista de rols secundaris hi va haver de tot, si bé constato que el nivell respecte al que estàvem acostumats fins ara, ha baixat notablement. Potser el fet d’encarregar algunes parts a cantants del mateix cor del Liceu n’és la causa (estalvis), però en alguns casos el nivell va ser preocupant.
Destacaré només a aquells rols que em van semblar correctament cantats i interpretats, començant per la garantia de Gemma Coma-Alabert, seguríssima i encertada Flora, i Miren Urbieta en una correcta Annina, això sí, de poca projecció, Dels homes si us dic que tan sols Miquel Rosales amb la famosa intervenció de la “cena è pronta” em va semblar digne, ja ho he dit tot, i no és cap butade. Algunes parts feia molts anys que no s’escoltaven per veus tan lletges.
Encara que la direcció actual del Liceu associava en la publicitat prèvia a l’estrena a David McVicar amb l’Agrippina, sense saber o esmentar que anteriorment havia fet una versió molt celebrada de Manon de Massenet, la veritat és que qualsevol producció dirigida per el respectat director escocès ofereix molts punts d’interès.
Aquesta Traviata no és provocadora com hom es podia esperar de certes escenes on en altres muntatges McVicar ha carregat la potència sexual o la violència, com succeïa en l’esmentada Manon. La producció és clàssica, ambientada, dècada amunt, dècada avall, en el segle que va ser escrita i en el París (o no) esperat. Els espais escènics es corresponen als descrits en el llibret i els personatges i situacions, tret d’algun cop d’ull al públic gai, no difereix en res de qualsevol Traviata vista quan vaig començar a sovintejar el Liceu, fins i tot la profusió de cortines com escenografia essencial, ens podria apropar a una llunyana Lucia dirigida per Lolita Poveda (quin personatge!!!!) que els més antics lectors potser recordaran, si bé la distingida senyora no tenia ni el gust, ni la classe que si té el senyor McVicar i la seva escenògrafa Tanya McCallin, per crear i recrear els ambients de manera tan fidedigna, gràcies també a sobri i elegant disseny de llums molt apropiat, de Jennifer Tipton, i a un preciós vestuari de la mateixa McCallin.
Tot l’espai escènic es situa sobre el denominador comú de la làpida funerària de la mateixa Violetta i el omnipresent negre que ho tenyeix tot de dol, fins i tot massa, si bé tot té una coherència i un rigor amb la pròpia història que reforça i concentra el drama. Digueu-me rebuscat, però a manca de cantants interessants em vaig tenir que entretenir en coses superflus, però com que veia molt bé la inscripció de la làpida mortuòria, podia llegir que Violetta Valery va néixer un 14 de janvier i va morir un 3 de ju… i la làpida queda tallada vom veure a una de les fotografies que encapçalen l’apunt, gentilesa del departament de premsa del Liceu. Com que la inscripció és en francès i en aquest bell idioma els mesos que comencin per ju, només poden ser Juin et Juillet, vaig suposar que segons la fantasia de McCallin, un dels dos mesos va ser la data del trist traspàs, però ai caram! en el tercer acte, el de la mort de Violetta és molt notori que estem a la setmana de Carnaval, per tant mai podria ser aquesta data tan assenyalada en els mesos de juny o juliol.
Tret d’aquesta fotesa, que no deixa de ser rellevant en una producció tan elegant i minuciosa, no tinc res més a dir, o més ben dit, si no fos per les veus, és clar, on m’he despatxat a gust.
Ahir el Liceu estava ple de gom a gom, exhaurides les localitats, un goig vaja, i el públic, poc atent i poc respectuós. amb molts més tísics i tísiques a la sala que a l’escenari, tenia moltes ànsies d’aplaudir tan bon punt intuïen que amb el xim pum xim pum s’acabava el número o l’acte. És inútil lluitar contra aquesta banalització, ens aboquen a aquesta mena de consumició cultural i estem a un pas de que a la mitja part o abans de començar ens passin una tanda de Movirecord com fa anys als cinemes, de moment ja tenim ben visibles les marques que esponsoritzen el teatre, projectades en allò que abans anomenàvem el taló de seguretat, ah! i l’estel de l’entitat bancaria número u a tot color presidint l’escenari per sota on anys enrere hi lluïa una enyorada L. La immensa majoria pensareu, “Si deixen anar els calerons, Anything goes”, i jo hauré d’arronsar les espatlles si bé crec que tot és pot fer amb un cert estil i una projecció sobre el teló és una bufetada estètica notable . Potser la sintonia de Movierecord tocada per l’orquestra i sota la direcció dels diferents mestres pot ser un atractiu addicional….tot arribarà
Diumenge el primer repartiment, a veure si em fan emocionar i oblidar aquest, que de fte ja he oblidat.
IN FERNEM LAND 
Molt bona i divertida la crítica.
Doncs mira, a mi m’has tret la temptació d’anar-hi, pel que dius dels cantants. I de l’altre repartiment, ho sento però la Ciofi no m’agrada.
No comentes el que deia el McVicar a la Vanguardia: que per primera vegada mostrava un ambient de prostitució sòrdid i no versallesc, on els homes són de classe superior a les dones amb les que es diverteixen, i no volen cap relació amb elles un cop tornen a la seva vida normal, negocis i dones de la seva classe.Molt bona i divertida la crítica.
Doncs mira, a mi m’has tret la temptació d’anar-hi, pel que dius dels cantants. I de l’altre repartiment, ho sento però la Ciofi no m’agrada.
No comentes el que deia el McVicar a la Vanguardia: que per primera vegada mostrava un ambient de prostitució sòrdid i no versallesc, on els homes són de classe superior a les dones amb les que es diverteixen, i no volen cap relació amb elles un cop tornen a la seva vida normal, negocis i dones de la seva classe. Va alliçonar el cor perquè els homes toquessin les dones com si tinguessin dret a fer-ho. Diu que així s’entén molt millor l’escàndol que comporta l’enamorament de l’Alfredo i el disgust del senyor Germont.
Moooovirecord, tarataratara, tarataratará
M'agradaM'agrada
En MicVicar ha sofert una sobtada suavització dels seus plantejaments de violència i sexe que el caracteritzava de produccions anteriors, (Rigoletto, Salome o Manon sense anar més lluny), però ara ens fa una Traviata molt suau, sent efectivament una òpera que permet ser fins i tot escabrosa. No ho ha estat en absolut, si bé és veritat és que les festes de la casa de Violetta o Flora no són ambients aristocràtics i d’elegància refinada, com molts directors ho han presentat, ni molt menys com Zefferelli va fer en els teatres i al cinema.
McVicar reflecteix perfectament el tipus d’ambient que els homes adinerats sovintegen (això no ha canviat massa), mentre que les senyores malgrat els vestits de dissenys magnífics, tenen unes maneres més aviat vulgars o groller.
Ara bé, La Traviata s’entén perfectament, no cal gaires aclariments, en aquest sentit és molt fàcil d’explicar.
M'agradaM'agrada
Ciofi és una gran actriu i s’implica en el que fa. Almenys en això millorarà. Curiós això de la làpida; la Marie Duplessis, la dona que va inspirar la novel·la de Dumas, va néixer un 15 de gener, en 1824, i va morir el 3 de febrer de 1847, que ja podria ser carnestoltes. Sembla que la làpida de McVicar vulgui donar aquestes dates, però el canvi de febrer a “ju”…?
Esperem que demà rutlli, que els elements hi són.
M'agradaM'agrada
Doncs amb l’altre repartiment…és clar que el problema aquesta vegada no és de les direccions.
M'agradaM'agrada
Tot i que els cantants tenen dies millors i pitjors, exceptuant l’Òdena, em va agradar més l’altra repartiment. El divendres passat la Ciofi em va fer sentir el que no va fer ahir la Mosuc, això si. no té una veu tan potent com aquesta, però a vegades el sentiment arriba molt més a la gent. Espero que el proper diumenge passi el mateix.
M'agradaM'agrada
Com que tot el que t’hauria de dir ho explico en l’apunt que sortirà a mitja nit, espero, si cal, debatre-ho en l’apunt.
Gràcies per ser-hi sempre
M'agradaM'agrada
Vaja! ahir també hi érem, i ens va agradar bastant mes del que esperàvem, però tinc que coincidir altre vegada en quasi tot el que dius. De fet bona part del temps el varem dedicar a mirar la intensa direcció del mestre Pido.
A la meva esposa també li estranyà molt la lapida i el mal gust de la projecció publicitaria.
M'agradaM'agrada
Només vaig passar per el passadís de quart pis un momentet, per això no varem coincidir, una llàstima no poder-vos saludar, ho faré sense falta a la Stuarda.
M'agradaM'agrada
La puesta de la “Stuarda” te dejará…¿Cómo lo diría yo? Ah, sí: bocabadat. Espero que tengan buenos torsos los tenores (aviso, se les ven durante unos minutos).
M'agradaM'agrada
Será que no, aunque Camarena y Galán pueden pasar antes por un DIR 😉
M'agradaM'agrada
Vaya fallo garrafal el de la lápida… No solo Violetta muere en febrero, también falleció el febrero Marie Duplessis, la auténtica dama de las camelias: http://en.wikipedia.org/wiki/Marie_Duplessis
M'agradaM'agrada
Es que aunque Violetta sea un personaje fictició, la noche de la muerte es Carnaval y eso no puede transformarse en verbena de Sant Joan. 😉
M'agradaM'agrada
M’ha agradat molt la crítica. Igual que al Barbero se’m fa difícil saber quin dels dos és el primer repartiment. Em sembla que el liceu avança perillosament cap a una mitjania (Stroppa, Ciofi, ) que de moment encara és daurada (Chausson, Nuci) Això fa que fins arribar a Arabella aquestes dues inauguracions de la temporada m’hagin semblat “amables”(La Traviata de la Mosuc a preus populars, notable). Vaja… que si me les hagués perdudes tampoc hauria passat res.
M'agradaM'agrada
Per ser daurada Nucci no salva una Traviata, és Violetta qui ha de ser la que ho tenyeixi tot d’or, i no és el cas.
M'agradaM'agrada
Be estic bastant d’acord .
Em va agradar molt la direcció d’Evelino Pido no sé si ha fet molt o poc Verdi pero La Traviata li surt molt be.
Elena Mosuc ha basat els seus grans èxits en el repertori de coloratura amb sobreaguts afagits o inclosos.La seva veu té unes carcteristiques especials i no té en sí massa cos ,sembla una closca que amb estudi ha sapigut donar-li més pès.El seu cant és desde el punt de vista tècnic incontestable,segur i li surt absolutament tot be pero li manca aquella espontaneitat (falsa o autèntica) que ens faiji viure el personatge malgrat tenir una imatge ben compatible amb el rol.
Tambe em va agradar l’Alfredo de Leonardo Capalbo amb una imatge que semblava provinent de la saga “el Padrino”.La veu és bonica i la dicció entenedora.Les pujades al registre agut massa breus i em van dir que desde el 2º pis no el sentien be fet que jo no vaig notar desde la meva localitat.
La veu més impressionant per facultats va ser sense dubte la d’Angel Odena que anava molt ben caracteritzat i per primera vegada sobre l’escenari no semblava ell.La matèria prima és boníssima ,millor que la de Pons o Alvarez,pero ara caldria aprofondir en el fraseig i en el legato.
Us deixo el duo cantat per Victoria de los Angeles i Mario Sereni que a mí em sembla una maravella.Aquesta gravació va ser molt menystinguda en seu moment.La Victoria va debutar el rol al Met l’any 1957(massa tard) i la veritat és que hi havia fragments de l’obra que ja li costàven.Un any més tard va fer el registre d’estudi.La seva puresa vocal i la seva sinceritat interpretativa són en aquest fragment aclaparadores.Al seu costat Mario Sereni és un Germont modèlic per estil,elegància i dicció.Tenía menys veu que Bastianini pero cantava millor.
M'agradaM'agrada
Quan dius que et va agradar Capalbo vols dir cantant, oi?, No ho entenc, si fos de Jerez de la Frontera no t’agradaria.
Ah! i que Sereni cantava millor que bastiani és un a provocació més, com que sembla que estem bastant d’acord rens ganes de tocar-me el voraviu, però francament no tinc gaire temps per entretenir-me en obvietats.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Yo ya comenté este reparto que vi el pasado dia 15 y en general estoy de acuerdo en lo dicho por Joaquim, salvo en lo de Capalbo un más que deficiente tenor, con la emisión in gola y al que lancé un notorio buuh despues de su aria del segundo acto mientras se le aplaudía de modo increible .
M'agradaM'agrada
Cuando dices salvo, parace que yo haya dicho que Capalbo es bueno, o me confundes con Dandini, que podria ser aunque tiene tela la confusión, o sencillamente has leído en diagonal mi comentario. Capalbo me pareció un mal catante, sin más.
M'agradaM'agrada
Leí algo en diagonal y por encima, je..je..
M'agradaM'agrada
Diagonal/Passeig de Gràcia 😉
M'agradaM'agrada
Tinc ganes de llegir el teu comentari sobre l’altre repartiment. Jo vaig anar-hi dijous i va ser molt decebedor. Ella, bona actriu, però li faltava Tota la resta, energía, cantar des de la “tripa”… Què sé jo, ho vaig trobar a faltar. Ni tan sols en el primer acte, que se suposa que és el de la soprano lleugera, de les tres sopranos que tothom diu que canten a La Traviata, i que més li escauria, va acabar d’estar bé.
El tenor, molt fluix, i això que sempre he sentit a dir que el tenor de La Traviata no cal que sigui especialment característic, que amb cantar bé n’hi ha prou.
El millor, en la meva opinió, el baríton que, sense ser extraordinari, va estar més que correcte.
En fi, “lo dicho “, A veure què n’opina el jefe.
M'agradaM'agrada
A mitjanit tindràs la meva opinió del primer repartiment, el jefe no sé que opina, li preguntaré….
M'agradaM'agrada
Jo també
[t]inc ganes de llegir el teu comentari d´en Joaquim sobre l’altre repartiment. Jo vaig anar-hi dijous dilluns i va ser molt decebedor. Ella, bona actriu, però li faltava Tota la resta, energía, cantar des de la “tripa”… Què sé jo, ho vaig trobar a faltar. Ni tan sols en el primer acte, que se suposa que és el de la soprano lleugera, de les tres sopranos que tothom diu que canten a La Traviata, i que més li escauria, va acabar d’estar bé.
El tenor, molt fluix, i això que sempre he sentit a dir que el tenor de La Traviata no cal que sigui especialment característic, que amb cantar bé n’hi ha prou.
El millor, en la meva opinió, el baríton que, sense ser extraordinari, va estar més que correcte.
En fi, “lo dicho “, A veure què n’opina el jefe.
M'agradaM'agrada
No m´ha quedat bé. Haurien d´haver sortit tatxats les paraules “teu” (1a línia), “dijous” (2a línia) i “més que” (al final).
Saluduuuuuuuuuuuus!!!
M'agradaM'agrada
Ai Senyor! estem perdent facultats, és clar com que has perdut el ritme….
M'agradaM'agrada
Com la ventafocs, a mitjanit.
M'agradaM'agrada
Totalment d´acord. Jo hi vaig ser el dimarts 28.
Per puntualitzar alguna cosa, dir que em sembla que algun tenor del cor cantaria millor Alfredo que en Capalbo. Puc equivocar-me, però no crec de gaire.
I per afegir una dada significativa, dir que durant el “addio del passato”, he comptat 48 estossecs en una grabació que ha arribat a les meves mans.
Salutacions.
M'agradaM'agrada
La tisi s’encomanava cada nit, potser caldria fer un protocol sanitari durant el mes de juliol, època també de refredats.
M'agradaM'agrada
nuevamente te he de dar la razón… después de algo más de diez años sin pisar el Liceu, y ya que tanto te agradó la película “Pretty woman” sin pretender pecar de ordinariez, diré que no, no me meé de gusto en las bragas….
como apuntas, el gran triunfador fue Àngel Òdena hecho que agradezco en el alma, porque es el personaje que más me agrada de esta ópera, Violetta regular, le doy un aprobado y un Alfredo tan apasionado como un pez…
Lo de la tisis del público es preocupante, yo repartiría en el “ambigu” unos caramelos Halls para la tos que van muy bien y despejan la garganta, además agravado por el gracioso/a de turno que se le olvida apagar el dichoso móvil.
En fin, espero no tardar otros diez años en regresar… cuando me recupere del dispendio veré…
Bona nit
M'agradaM'agrada
Es muy desalentafor que una vez que haces un sacrificio así el resultado no sea el esperado. No tardes tanto en regresar al Liceu, seguro que esta misma temporada habrá alguna representación para salir plenamente satisfecho.
M'agradaM'agrada