Interessant programa, excel·lents solistes, director sòlid i expert al capdavant d’una orquestra en plena forma, tot això i una mica més ha estat el resum de la meva inauguració de la temporada 2014/2015 de l’OBC.
Per motius diversos que no venen al cas no vaig poder assistir a cap dels tres primers programes que l’OBC ha programat en la darrera temporada del mestre Pablo González com a titular, ahir el director va ser el burgalès Víctor Pablo Pérez, que sempre que el veig dirigir m’agrada perquè sempre ofereix coses, mai és rutinari, sempre és creatiu i les seves direccions tenen caràcter i personalitat.
El programa va començar amb una obra d’un període poc sovintejat per l’OBC, el barroc, i amb poc més d’una vintena de músics van interpretar una selecció de les suites número 1 i 2 de l’òpera Hyppolite et Aricie de Jean-Philippe Rameu segons la revisió feta per Vincent D’Indy. D’aquesta manera minsa però manera al cap i a la fi, l’OBC commemorava el 250è aniversari de la mort del compositor francès.
L’orquestra va mostrat un so barroquitzant si bé no pot dissimular que el seu estil és tot un altre, però no estaria gens malament que més sovint i no a tall d’anecdòtica commemoració, interpretessin més música barroca, es terapèutica per als músics de l’orquestra i també per al públic, alhora que no cal dir que conté absolutes meravelles de música bellíssima. Fa temps que demano una passió bachiana en la programació de l’OBC.
La segona obra del programa va ser l’espectacular, delicat i d’exigent execució, concert número 1 per a piano, trompeta i orquestra, en Do menor de Dmitri Xostakòvitx, amb les solistes Yuja Wang i Mireia Farrés.
Si amb Yuja Wang estrenava de manera inoblidable la setmana musical, amb el recital que ens va fer al costat de Leonidas Kavakos al Palau, amb ella quasi l’acomiado i cal dir que de manera espectacular, ja que ella ha estat l’encarregada de interpretar la difícil, exigent i espectacular part solista de l’encisador concert de Xostakòvitx, on la pianista xinesa ha desplegat art, tècnica i sensibilitat interpretativa. Wang va tornar a mostrar tot el seu immens talent, si bé en un repertori ben diferent al de les sonates de Brahms. La seva força no deixa de sorprendrem veient la seva fràgil i estilitzada figura. En cap cas martelleja o maltracta el teclat del piano, desborda sensibilitat, extraient un so gran i molt ben projectat sense necessitat ni de ferir les orelles de l’oient, ni d’exhibir gests grandiloqüents per “épater le bourgeois”, Wang és precisa, detallista i sensible, quasi austera si no fos per uns vestits tan cenyits que sembla que hi vagi asseguda i unes sabates amb uns talons de vertigen que sembla que li haurien d’impedir tocar el piano amb comoditat, res de tot això, fa molt bona música i enlluerna amb tècnica i expressivitat.
El protagonisme del concert de Xostakòvityx, malgrat el títol, és quasi exclusivament del piano, però les intervencions de suport i els passatges concertants amb la insòlita trompeta (la resta de l’orquestra és exclusivament amb els instruments de corda) són originals, d’impacte sonor i bellesa compositiva garantida. Mireia Farrés, la trompeta solista de l’OBC, ha tornat a fer una demostració d’excel·lència d’aquelles que tant ens té acostumats i que amb el seu extraordinari domini tècnic i expressivitat musical exquisida és capaç de captivar a l’oient gràcies a uns sons dolcíssims en pianissim o a unes vertiginoses ornamentacions amb precisió virtuosística. Admirable conjunció la de Farrés amb Wang i no hem d’oblidar la complicada i magnífica tasca de l’orquestra, ja que el compositor, com és habitual en les seves obres, no els hi posa gens fàcil i l’OBC va estar en tot moment esplèndida, dirigida amb precisió, tensió i lirisme per Víctor Pablo Pérez que va fer lluir la calidesa de la secció de corda i va donar gran protagonisme a les solistes, sense deixar que l’orquestra quedés mai en un pla de discreció, Xostakòvitx no ho permet, els exigeix molt a tots.
L’aclaparadora interpretació de Wang i Farrés va motivar una allau d’aplaudiments acompanyats de bravos, que van tenir l’agraïda resposta en forma d’un deliciós bis, una delicadíssima perla, l’havanera de Ravel arranjada per a piano i trompeta. Molt millor que descriure el moment és escoltar-lo
A la segona part el protagonisme va ser per Sibelius i la monumental i incommensurable segona simfonia, que ha demostrat una vegada més que quan l’OBC està dirigida per un gran director, els resultats són extraordinaris.
Un so dens, ample, brillant i intens, i una interpretació molt dramàtica i potser excessivament tensa des del primer moviment, ja que l’immens i constant crescendo que s’inicia amb l’allegreto i que ha de culminar amb el grandiós i inspirat Finale, crec que no s’ha produït davant de la impossibilitat de tensar més una orquestra que sense treva va tocar amb una intensitat extrema.
Victor Pablo Pérez va extreure de tot el conjunt el millor, però també dels solistes que es van lluir amb unes intervencions molt belles per part de les fustes i espectaculars i brillants en els metalls, acompanyats per una corda ampul·losa, dúctil i entregada.
Sensacional impressió i gaudi intens, gràcies a una simfonia molt agraïda, però que sense una OBC en plena forma no haguéssim gaudit tant. El públic que no omplia del tot L’Auditori malgrat el programa i les solistes, va esclatar, lògic!
Us deixo l’enllaç per baixar-vos el concert. La transmissió és l’habitual dels diumenges pel matí, és adir exactament la mateixa que ha motivat aquest apunt, estic convençut que si la baixeu la gaudireu.
ENLLAÇ mp3 (un únic arxiu)
https://mega.co.nz/#F!K8cFwQLY!QTbln0xm6-0sfXsQeMT1lg
El proper apunt està reservat a La Traviata del Liceu amb el “primer” repartiment, ja ho sé que l’estic demorant, però m’agrada publicar per ordre cronològic…
IN FERNEM LAND 
El dissabte la reacció del públic va ser molt freda… una llàstima. Crec que la Mireia Farrés es mereixia una bona ovació (la Wang també, però ella ja té prou ocasions de rebre-les).
Seguint amb la recent tònica de discrepar, a mi no em va agradar gens el so de l’oboè. Oi que la solista habitual estava de segon?
M'agradaM'agrada
Tens raó amb la reacció del públic. Potser perque era ja una mica tard, més de les 9, la simfonia de Sibelius es mereixia una acollida molt més càlida. Però hi ha gent que va als concerts mirant el rellotge ! Increible…
M'agradaM'agrada
Tu vas anar dissabte i jo diumenge, caldrà que escoltis la gravació. Efectivament l’oboè no era l’habittual i el so tampoc, però renoi, quina segona!
M'agradaM'agrada
Sí sí, la segona va ser fantàstica malgrat l’oboè, amb això no discrepo 🙂
M'agradaM'agrada
L’oboé que va tocar el solo, és la solista oficial de l’OBC, Disa English, que no sempre exerceix el càrrec que ostenta… fins aquí puc llegir…
M'agradaM'agrada
Va ser un gran concert. L’OBC està en un gran moment, Wang es una virtuosa que sent el que fa i per això ho fa tan bé, i Farrés es una gran trompetista i d’una polivalència extraordinària (l’he vist tocar jazz i també enlluerna). Tot plegat i amb un director que (sense batuta) sap controlar i treure el millor profit d’una gran formació, per força ha de donar un resultat final magnífic.
M'agradaM'agrada
Ho va ser un gran concert, tenia tots els ingredients i tots els van saber aprofitar.
M'agradaM'agrada
Sí, la veritat és que quan sents Sibelius, tant el monumental i espectacular que esmentes de la segona simfonia, Finlandia o la Suite Karelia, que t’aixequen del seient, com el més interioritzat, transcendent i intimista de les darreres simfonies, sense oblidar els seus fantàstics lieds “Flickan kom ifrån sin älsklings möte” o “Svarta rosor” no entens, més enllà dels prejudicis ideològics, que un musicòleg tan culte com Gabriele Adorno li tinguera tanta mania. En fi, vaig a escoltar l’enlla,c que tan generosament deixes i a fruir-lo d’allò més, després dels bons auguris del teu .apunt.
M'agradaM'agrada
Perdó, volia dir Teodoro Adorno i no Gabriele. En què estaria jo pensant?
M'agradaM'agrada
L’Adorno en tenia moltes de manies…potser masses… efectivament.
M'agradaM'agrada
T’has deixat el concert per a violí i orquestra, una altra obra bellísima de Sibelius. Un compositor que malgrat voler distanciar-se de la música russa i Txaikovski en particular, va heretar moltes coses, i totes bones.
Espero que el gaudeixis.
M'agradaM'agrada
El poema simfònic “Peleas et Melisande” és una pàgina sublim de Sibelius no prou coneguda. La tercera simfònia, quasi de cambra, és d’un lirisme preciós. Altres simfonies com la setena i la sisena, molt originals, son obres per a tenir molt presents. I efectivament el concert per a violí és un encant musical, des del seu eterí inici fins al seu trepidant final. Curiosament un músic que va dir prou en un moment donat, gairebé com el gran Rossini, només que amb una edad més avançada.
M'agradaM'agrada
La seva tercera simfonia és una de les meves obres preferides, m’agrada que l’esmentis!!
Parlant d’obres poc conegudes… Luonnotar és brutal, i sento una especial estima per l’Origen del Foc (Tulen Synti), un original poema simfònic per bariton, cor i orquestra. Una llàstima que sempre es programin només les simfonies 2 i 5.
M'agradaM'agrada
Gens coneguda, lamentablement. El “Peleas” drama d’originalitat irrepetible ha donat lloc a partitures bellíssimes, com les de Sibelius, Fauré o Debussy (interessant el de Schömberg) les quals han captat i recreat d’allò més bé l’ambient decadent, desolat i tardorenc on tenen lloc le.s evoluciions i extranyes relacions entre els personatges. Fantàstic tast el de la simfonia dirigida pel Mestre Víctor Pablo P+érez, una volta degustada.
M'agradaM'agrada
Va ser un concert excel·lent, per part de l’OBC i dels solistes. Realment, els modelets de la Wang són excessius: era tan ajustat que se li distingia el melic sota la roba… Els talons deuen ser perquè és baixa i no vol semblar-ho tant, allí dalt, però d’aquí a embotir-se tant en la roba… A veure al febrer. A banda de l’anècdota, toca molt bé: pel repertori, em va agradar més a les sonates de Brahms, però ahir també va estar espectacular. M’esperava que estigués més ple, la veritat; no és un programa “popular”, però Déu n’hi do…
L’orquestra va lluir. Per al meu gust, també va estar molt bé amb Krivine, tocant Franck amb una conjunció i un tremp extraordinaris, i el Requiem de Fauré, amb una delicadesa extrema. I també amb el programa de Prokof’ev i Dvorak. Realment, amb un director interessant al davant, és una orquestra que té molt a dir.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Jo també hi vaig ser ahir el matí. Va ser un bon concert per la tria del programa i per la interpretació.
M'agradaM'agrada
Molt bon concert, excelent i per moments fantàstic. La simfonia segona de Sibelius és espectacular i lluminosa, però facil de que decaigui i es faci monòtona si no se li extreu tot el que té a dins Per posar un exemple, en l’últim moviment la secció de metalls en moltes ocasions si no esta ben conjuntada i dirigida cau en una feixuga repetició intervàlica. No va ser el cas, va sonar esplèndida tota ella, amb uns moviments extrems realment d’alta volada. Una gran interpretació de l’OBC, molt ben dirigida per un gran director, en Victor Pablo Pérez.
Pel que fa a l’obra concertant doncs un altra vegada Wang ens va demostrar per què està on està, és a dir, a les altures artístiques que ja sovinteja, i només cal repassar la constal.lació de grans orquestres i directors que volen la seva presència als seus concerts. Una magnífica i esplèndida interpretació d’un concert per a piano preciós i molt original, i com el dilluns passat amb Brahms, executat ple de musicalitat i enlluernament tècnic. Wang és una joia al piano, i el seu tarannar, la seva manera de presentar-se davant d’ell, la seva manera de transmetre la seva sonoritat i la seva música fan que tot plegat sigui una delicia anar a qualsevol dels seus concerts. La tindrem altre vegada al 2015 a l’Auditori i aquesta vegada en solitari. Alli hi serem molts dels que gaudim de la seves interpretacions. Obviament destacar tambè a Mireia Farrès, que encara que el piano té el protagonisme absolut, la presència d’un altre instrument concertant (aviat veurem un exemple que és pura meravella tambè amb Berlioz i el seu “Harold a Itàlia”) ha de tenir la virtut de la conjunció perfecte amb el tempo i l’equilibri sonor just. Res d’això va fallar i obviament la Miereia va estar a l’alçada que ja ens té acostumats.
M'agradaM'agrada
Em sorprèn que Wang sent tan austera i quasi diria que minimalista en la manera de tocar, sigui tan exhibicionista alhora de vestir, sembla que no sigui important, però quan la veus caminar i fent patir d’aquella manera, per culpa d’unes sabates poc apropiades i d’un vestit cenyit que no deu ser gens còmode per tocar, després sigui capaç de ser tan extraordinàriament senzilla interpretant. Fins i tot el número de la cuixa que us va fer dissabte el trobo a anys llum de la categoria com a intèrpret.
M'agradaM'agrada
Bé, sóc dels que no desitjen veure les mans dels pianistes (m’interesa molt més el seu llenguatge corporal) perquè tot sovint la mateixa espectacularitat de l’obra fa que s’estigui més pendents de les mans que de la música, i segurament la Wang el que intenta evitar és això pels que si els hi agrada veure les….mans. 🙂 🙂 🙂
De totes maneres es curiosa aquesta desinhibició de Wang en la seva manera de vestir. Crec que no esta massa ben assessorada. Certa dosi de frivolitat no casa amb la gran qualitat del seu art. Aquesta exposició “sexy” és bastant freqüent en ella i tinc un DVD que toca amb una minifalda però que molt mini mini…:-)
Però si serà gran el seu art que un està molt més pendent de la música que li arriba que de la…cuixa! 🙂
M'agradaM'agrada
Mai he acabat d’entendre la falera per mirar les mans, m’importa el so del pianista, que surt d’aquelles mans.
Hi ha una dita de que l’hàbit no fa el monjo, doncs això, els vestits i els talons i plataformes que la martiritzen de moment no tenen cap incidència en la meravellosa intèrpret.
M'agradaM'agrada
Jo vaig ser-hi dissabte i em va semblar un concert magnífic. Vaig disfrutar. Impresssionant la simfonia de Sibelius; em va arribar molt, gràcies al director, excel·lent, i la orquestra, en plena forma. Molt bé la pianista, a pesar de l’extravagant vestit que duia que feia patir que sofris algun accident caient. I molt bé com sempre la Farrés. Queda demostrat un cop més: aquesta orquestra necessita un gran director i podria fer grans coses; de fet les fa quan el té. A què esperen per buscar-lo?. Veurem el nou mestre, però crec que caldria aspirar a algú més important, sincerament. Però de moment concedim-li un temps per a que pugui treballar….
M'agradaM'agrada
Crec que no m’equivocaré si et dic que el proper mestre serà molt important per l’OBC, essencial per aspirar al que tu i molts voldríem, però ens cal un graó més. La gran feina està feta de fa temps, hem perdut una mica el temps però no hem perdut el nivell assolit que eés el que en a mi em feia por. Messieur Bou o va veire clar i va envoltar l’orquestra d’un director convidat o associat i de batutes prou valuoses per no fer caure el nivell. Ha assolit l’objectiu.
M'agradaM'agrada
Un buen concierto.
Wang me firmó un disco y estuvo encantadora, no es lo frívola que parece cuando la ves salir con sus vestidos y sus andares.
Farrés una vez más hizo fàcil y bonito lo difícil.
El sonido del oboe en Sibelius no fue lo mejor, pero la versión de la sinfonía la recordaré y también la dirección de Victor Pablo, lo tenía muy cerca y me gustó mucho su intensidad transmitida a los músicos.
M'agradaM'agrada
Només faltaria que signant fos frívola, és clar que tot és possible.
és una pianista excel·lent, i quan deu tocar amb xandall també ho deu ser
M'agradaM'agrada