IN FERNEM LAND

PALAU 100: DANIIL TRIFONOV


Ahir va tenir lloc el meu primer encontre amb Daniil Trifonov en directe, va ser al Palau de la Música en el marc del cicle Palau 100 piano. Tot el que havia escoltat i llegit del jove pianista rus era enlluernador, però les altes expectatives es van veure àmpliament superades després d’assistir al grandiós i extenuant recital que ens va oferir ahir.

Aquest passat estiu us vaig deixar un vídeo del recital que va fer al Festival de Verbier, amb un programa que incloïa obres de Txaikovski, Rakhmàninov i Schumann, amb propines de Chopin i pròpies. El programa del Palau era de màxima exigència, amb la Fantasia i fuga en Sol menor de Bach, en la transcripció per a piano que va fer Liszt i la bellíssima Sonata per  a piano núm 32 de Ludwig van Beethoven per tancar la primera part.  Per  la segona ens reservava els Dotze estudis d’execució transcendental de Franz Liszt. Tot plegat més de 105 minuts d’una intensitat aclaparadora.

La demostració feta ahir per Trifonov al Palau va ser inoblidable i difícilment repetible. La majoria de pianistes haguessin acabat el concert amb la Sonata de Beethoven i dels estudis de Liszt potser n’haguessin fet una selecció, o qui sap si algun dels estudis l’hagués reservat per les propines, que ahir lògicament no hi van haver. Crec que mai havia escoltat l’obra de Liszt en directe.

Començar amb Bach va ser quelcom estrany, si més no la Fantasia va sonar poc bachiana, tot i que en la fuga Trifonov va estar sublim, però no serà el seu Bach el que recordaré d’aquest contundent i memorable recital.

Tots els adjectius llegits que intenten definir l’experiència sensorial que representa un recital d’aquest pianista es queden curts, si bé la definició  més ajustada deu ser l’emprada per la discogràfica Deutsche Grammophon quan l’han definit com el pianista poeta. Certament tot el que extreu del piano és pura poesia musical que trasbalsa tan aviat et deixes endur per el seu magnetisme sonor i sensitiu.

El so és ampli i intens, mai estrident, i la gamma expressiva sembla il·limitada, amb una cura especial per subjugar en els passatges lírics on el so es passeja amb una extremada suavitat i dolçor que mai embafa, el so pot ser molt eteri i en suspensió modelable, amb uns pianíssims perfectament audibles i quasi ingràvids , però també pot ser enèrgic, vibrant i explosiu d’agilitat i virtuosisme. Mai dóna la sensació de ser un mecanisme perfecte de fer música, ans al contrari, Trifonov és molt humà, la música és pur sentiment recolzat d’una tècnica i un virtuosisme que de ben segur i si res no s’espatlla, el farà el pianista indiscutible dels propers anys. Tot just en porta 3 de reconeguda i admirada fama, i als seus 24 anys ja té a tots els auditoris trasbalsats. Com que no es tracta d’un fenómen només tècnic, és molt probable que estiguem davant d’un pianista que farà història.

La Sonata de Beethoven va ser extraordinària. Des de la contundència inicial, fins la catarsi produïda per una extasiant Arietta, Trifonov  va desplegar la seva sensibilitat amb una naturalitat, claredat i netedat exemplars. Res sembla artificiós, més enllà d’una gesticulació i posicionament davant del teclat, que a vegades sembla forçada, però jo vaig optar per tancar els ulls, ahir no hi havia perill d’adormir-se.

Si l’experiència beethoveniana va ser extraordinària, el que ens esperava amb els esgotadors i espectaculars estudis de Liszt va ser d’una contundència i intensitat musical quasi inhumana. L’obra és llarga, 66 minuts sense cap pausa, i farcida de moments culminants, d’aquells que voldries repetir i repetir si poguéssim fer un rebobinat emocional/musical. L’alternança de sensacions, els matisos sense límits en l’art expressiu de Trifonov i l’exuberància sensorial en les agilitats i en els passatges més introspectius, van fer que l’experiència fos alhora que intensíssima, esgotadora, no només per el pianista, sinó també per  a tots aquells que com jo ens vàrem deixar portar en tot moment per on el pianista volia, i això quan el grau de intensitat del intèrpret és tan gran, et deixa quasi tan rendit i satisfet, com ell mateix.

Hagués estat imprudent i quasi delictiu exigir-li una propina, se’l va aplaudir i bravejar molt, però per tot els que ens havia donat, no crec que hi hagués algú que esperés que Trifonov després d’haver-ho donat tot, ens regalés una propineta.

Anoteu o memoritzeu el nom de Daniil Trifonov, i quan torni recordeu que no us podeu deixar perdre el que ens proposi, de ben segur ens deixarà com va succeir ahir al Palau, rendits als seus peus.

Un comentari

  1. Victor Medem

    Gràcies per aquest apunt. El dia 29 de gener de 2015 Trifonov torna a L’Auditori amb la Philharmonia de Londres tocant el segon concert de Chopin. Per qui s’ho va perdre.

    M'agrada

    Respon
  4. Fernando S.T.

    Un recital memorable.
    Cuando regrese al Palau seguro que el segundo piso, ayer desértico.. se llenará hasta la última fila.
    Desde luego estaré en el Auditori el próximo 29 de Enero.

    M'agrada

    Respon
  5. Marga

    Suscribo todo lo dicho 🙂 Unos estudios de Chopin memorables que tienen que ser interpretados por un pianista joven, que tenga la energía suficiente como para no desfallecer de agotamiento, y que además sea un prodigio, porque son de una dificultad endemoniada. Desde donde estaba sentada podía verle las manos y era impresionante como volaban, literalmente, sobre el teclado, de un extremo a otro, a una velocidad de vértigo. Más de una hora sin parar… Me quito el sombrero delante de este chico y empiezo a contar los días para el siguiente concierto en el Auditori.

    M'agrada

    Respon
  6. enriquedeburgos

    Vaya programón. Me alegro.
    Respecto a Bach, creo que la especialización que actualmente requiere el barroco y a la que nos hemos acostumbrado, hace que nos resulte difícil contemplar las versiones de sus obras al piano o con orquestas numerosas, etc. en fin, como se hacía antes del historicismo. No digo que sea mejor, sino que se trataba de un tipo de recreación que hoy nos cuesta aceptar. Véase un Bach por Klemperer, por ejemplo, que casi no puedo escuchar a gusto.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      A parte de que la Pasión San Mateo de Klemperes cae una vez al año, como mínimo, entiendo perfectamente lo que dices. Trifonov sacudió en los tres compositores, pero lo de Liszt será muy difícil de poder escucharlo otra vez en directo y a ese nivel más todavía.

      M'agrada

      Respon
  8. Josep Olivé

    Un programa que ja de llegir-lo quedes cansat, i de sentir-lo, esgotat. Em pregunto com deu quedar en Trifonov en pulsar les últimes tecles del piano!

    L’obra de Liszt, espectacularment virtusística, a més no poder, no és gens freqüent escoltar-la en directe, menys encara complerta, aixi que ahir hi havia un grandíssim plus de interés i curiositat afegida a la d’escoltar per primera vegada a aquest fenomenal pianista del que tots els alteveus em parlaven molt i molt bé. I la realitat prou que va quedar ben confirmada, amb un desplament tècnic aclaparador, per moments insultant, i una musicalitat demostrada en els passatges en els que aquesta faceta interpretativa és d’obligat compliment.

    Enlluernador amb l’obra de Liszt i molt musical en la de Beethoven, amb molt de rubato (potser massa?) i molt contrastada, de pianíssims eteris i màgics fins a fortíssims sense tenir pietat de les tecles del Steinway, amb una partitura genial, profètica i visionaria de la grandiosa darrera època compositiva de Beethoven. I les transcripcions al piano de obres de Bach per a Orgue doncs tenen això, molt de pedal en la primera part de la fantasia per a que soni com un orgue, i talment va ser aixi. Desprès, el moviment fugat el vaig copsar nitid i cent per cent Bach.

    La “tranquilitat” amb que Trifonov encara el fragments de partitura on no s’aprecien les líneas del pentagrama de tanta nota que hi ha escrita em recorda a la pasmosa serenitat en que ho fa un cèl.lebre i ja reconsegrat compatriota seu, l’Arcadi Volodos. I és que les diferents escoles ruses són fonts inesgotables de genis del piano. És impresionant i digne d’estudi sociològic com temperatures tan fredes poden donar tantes figures pianístiques de relleu, amb una qualitat virtusística de tant altíssim nivell.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      A mi també em va fer pensar en Volodos, però Trifonov encara m’ha sorprès més, ja que el sentiment de la seva interpretació sembla la d’una persona molt més madura. Ell té la rauxa pròpia d’un jove de la seva edat, per això és capaç de fer aquest programa, però en canvi hi ha una maduresa sorprenent en la seva interpretació.
      Entenc el que dius i com ho expliques encara millor, de la interpretació bachiana, però reconeixent tot el que se li ha de reconèixer, per a mi el Beethoven i el Liszt van ser molt més colpidors.
      Llàstima no coincidir al final, m’hagués agradat veure’t la cara que feies després de la intensitat viscuda.

      M'agrada

      Respon
  9. bocachete

    Liszt no és habitual, o aquesta obra almenys, però la 32 de Beethoven, sí, i la veritat, com ahir es va sentir, diria que mai no l’havia sentit. Va ésser absolutament memorable. Des del Bach (molt lisztià, però suposo que ja l’arranjament demana aquest estil més romàntic) als impressionants estudis, però sobretot, per al meu gust, una sonata digna d’un venerable mestre de 70 anys que ja l’ha tocat mil cops. Vaig pensar que era el nou Volodos: no és només tècnica.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Exactament Bocachete, l’essencial tècnica no ho és tot, i Trifonov, que no sembla en absolut un jove de vint-i-tres anys, té totes les virtuts dels grans artistes i també la rauxa necessària per fer un programa com aquest, tan exigent, virtuosístic i aclaparador.
      Esperant amb ànsia el 29 de gener a l’Auditori

      M'agrada

      Respon
  12. m.a.

    Ens va deixar ben estabornits a tots els presents. Un desplegament de recursos com el d’ahir no se sent ni es veu cada dia. Jo també crec que és la primera vegada que escolto en directe complets els estudis d’execució transcendental (per cert, a veure quan se’ns ofereix la possibilitat de sentir Els anys de pelegrinatge, obra massa absent de les sales de concerts). Juntament amb l’antològic segon de Beethoven de la Martha Argerich de fa un parell o tres de setmanes, ja es pot dir que ha estat un dels esdeveniments de la temporada.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari