Avui us parlaré de la representació que va tenir lloc el passat 2 de novembre a la Staatsoper de Viena de l’òpera Tannhäuser de Richard Wagner amb un equip solvent, que en el cas del Wolfram von Eschenbach de Christian Gerhaher arriba a l’excel·lència.
Sense ser un desastre, les seves direccions mai ho són, la direcció musical de Peter Schneider no és genial, ni tan sols diria que interessant, compleix amb nota gràcies a una orquestra magnífica que demana a crits quelcom més que una correcta, polida i ordenada lectura. Magnífic el cor reforçat.
Ja fa anys em vaig quedar sorprès de que el tenor Robert Dean Smith incorporés Tannhäuser en la seva nòmina de rols, sent com és un tenor líric sense el gruix, la consistència i el metall que necessita el rol de Tannhäuser, llarg i extenuant amb un relat de Roma en el tercer acte que curiosament és el seu millor moment, també ho va ser quan el vaig veure a Berlín fa anys, però massa sovint fa patir en l’emissió dels aguts que sempre semblen estar a punt de fallar.
Camilla Nylund m’agrada, és una cantant que potser no té el “charme” d’altres, però sempre que l’he vist m’ha convençut. La seva Elisabeth és segura i fa una convincent entrada en el segon acte, si bé hi ha alguna cosa en la seva personificació que no acaba de motivar l’entusiasme.
A la contundent Venus de Iréne Theorin li manca una sensualitat i carnalitat que la producció li nega, difícil doncs convèncer com personificació de la seducció si es passeja per l’escenari amb un posat de senyorassa vienesa clienta de can Freud.
Absolutament sensacional el Wolfram de Gerhaher, un dels seus rols operístics per excel·lència. No sé que admirar més d’aquesta interpretació, si la bellesa del cant o la intensitat poètica i dramàtica. En realitat l’admirable interpretació és la suma de totes aquestes admiracions, i també de com diu el text, com dissecciona les paraules i les notes, com transmet els sentiments.
L’habitual noblesa i seguretat de Kwangchul Youn supleixen la manca de rotunditat en el registre greu que en aquest cas no representa un obstacle definitiu.
En els rols menors, excel·lent el Walther de Norbert Ernst i notable el Biterolf de Sorin Coliban, així com el pastor de Annika Gerhards.
La producció de Guth sembla en alguns moments, com una segona part del genial Parsifal liceísta (amb sanatori mental inclós), però m’ha decebut, sobretot perquè hi ha molt distanciament i una manca de compromís i intensitat, només resolt en part en el tercer acte, massa tard per acabar valorant la producció com realment reeixida. Reconvertir tot el Tannhäuser en una teràpia freudiana té riscos i en aquest intent Guth sembla com si no hagués acabat de coure bé la idea, sens dubte que interessant.
Visualment com sempre en les direccions de Guth, la producció és molt potent i amb una escenografia i disseny de vestuari bellíssims, ambientats en la Viena de principis del segle XX, amb una especial menció per el gran saló “dissecionant” del segon acte.
Richard Wagner
TANNHÄUSER (versió de Dresden)
Kwangchul Youn, Hermann
Robert Dean Smith, Tannhäuser
Christian Gerhaher, Wolfram von Eschenbach
Camilla Nylund. Elisabeth
Iréne Theorin, Venus
Norbert Ernst, Walther
Sorin Coliban, Biterolf
James Kyshak, Heinrich
Dan Paul Dumitrescu, Reinmar
Annika Gerhards, Ein junger Hirt
Orchester der Wiener Staatsoper
Chor der Wiener Staatsoper
Bühnenorchester der Wiener Staatsoper
Slowakischer Philharmonischer Chor
Director musical: Peter Schneider
Direcció escènica: Claus Guth
Escenografia i vestuari: Christian Schmidt
Disseny de llums: Olaf Freese
Dramatúrgia: Konrad Kuhn
Wiener Staatsoper, 2 de novembre de 2014
Aquesta és una proposta que cal veure, si bé m’hagués agradat més tenir al davant de l’orquestra a Thielemann i posats a canviar coses, un altre tenor capaç de fer-me bullir la sang. El daltabaix produït per la marxa de Welser-Möst de la direcció musical de la Staatsoper porta de corcoll a la mítica institució vienesa, i solucions com les de Schneider denoten la importància de comptar amb un director musical a l’alçada, amb un kapellmeister no n’hi ha prou, sobretot per aixecar el vol comptant amb cantants que malauradament no estan a l’alçada de Gerhaher, és a dir incapaços de fer que amb el seu cant ens oblidem una mica de la rutina imperant.
IN FERNEM LAND 
Pese a algunos, feliz domingo 9 de Noviembre. día en que los catalanes, pese a las prohibiciones, estamos votando para decidir nuestro futuro.
Petons a todos/as.
http://florestanbcn.blogspot.com.es/
M'agradaM'agrada
Gràcies Emilio, va ser un dia esplèndid malgrat la pluja i tots aquells que no saben llegir
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquin, la estoy bajando. Quiero oir ver muchas cosas, por supuesto el aria de la estrella matutina.
M'agradaM'agrada
Como podrás comprobar Gerhaher es un lujo de cantante
M'agradaM'agrada
Dir töne Lob Joaquim!
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Em declaro incapaç de resoldre els enigmes mentals d’aquests directors d’escena.
Tret d’aquest aspecte no gens trivial m’ha agradat bastant aquesta representació, sobretot per Gerhaher, que com bé dius és un cantant sensacional.
Nylund millor que Theorin i de Robert Dean Smith puc dir que és valent.
Jo d’entrada ja em conformaria amb que al Liceu l’orquestra sonés com amb el kapellmeister de Schneider a Viena.
M'agradaM'agrada
No et conformes amb qualsevol cosa….
M'agradaM'agrada
Joaquim, you are the BEST !!!
M'agradaM'agrada
The best what? 😉
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies Joaquim, per aquest Tannhäuser! A mi les propostes del Guth sempre m’han semblat força interessants, tinc moltes ganes de veure-ho. Aquesta producció, crec, és del 2010 i la va estrenar el Johan Botha dirigit pel Welser-Möst. Havia vist imatges i tenia molta curiositat. A més a més el cartell de cantants trobo que és força atractiu.
Que passis un bon dia.
M'agradaM'agrada
Efectivament no és nova, ja ens diràs que t’ha semblat.
M'agradaM'agrada