Ahir vaig decidir anar al MET del cinema, per assistir a la representació substituta de l’auto-censurada per el teatre novaiorquès que ens va deixar sense possiblement el títol més interessant de la temporada 2014/2015, The Death of Klinghoffer de John Adams que s’havia d’emetre el 15 de novembre, quelcom que m’hagués permès assistir ahir al concert que Natalie Dessay va fer ahir al Liceu cantant àries de Giulio Cesare, però vaig apostar per el MET al cinema i encara no sé si vaig fer bé o no, ja que la representació de Il barbiere di Siviglia dirigida per Michele Mariotti i en la part escènica per Bartlett Sher no em va satisfer gaire.
La impressió que me’n vaig endur cap a casa va ser la d’haver assistit a una representació d’allò que nosaltres coneixem com a segon repartiment, un bon segon repartiment, però en cap cas un equip vocal a l’alçada de les representacions estel·lars del MET que tant envegem i de les que sàviament promocionen mitjançant les excel·lents transmissions cinematogràfiques.
El que em va agradar més, malgrat el so nefast de la transmissió d’ahir, en gran part per culpa de la producció escènica que incloïa una passarel·la vodevilesca encerclant el fossant d’orquestra, va ser la generosa i energètica direcció musical del jove Michele Mariotti, que si bé no va fer sonar l’orquestra amb l’opulència que la caracteritza, si que li va donar la transparència i delicadesa rossiniana, així com el tremp i l’empenta, amb un finale primo per emmarcar i deixant que sempre el protagonisme fos de la veu, una tasca brillant i sacrificada, però amb resultats òptims. La carrera de Mariotti com a referent rossinià ha tornat a pujar un altre graó.
Per a mi l’atractiu principal d’aquest cast era triple, a saber: l’Almaviva de Brownlee, la Rosina de l’emergent Isabel Leonard i el Figaro de Maltman, ja que difícilment el Bartolo de Maurizio Muraro em podia fer oblidar al recent referent vist i gaudit al Liceu de Carlos Chausson, i tampoc esperava gaire de Paata Burchuladze com a Basilio, després de bastants temporades sense saber res d’aquesta gran veu al servei d’un cantant més aviat groller.
Christopher Maltman m’ha decebut. Con a actor és un excel·lent Figaro, ja que és divertit, jovial, trapella i seductor, però vocalment és pàl·lid i estilísticament el seu cant rossinià és aproximat, sense acabar d’excel·lir en el cant ornamentat. La seva esperada sortida va ser molt desigual i al llarg de la representació semblava que no trobava ni l’emissió justa, ni el color correcte. Tot i mantenir unes maneres sobre l’escenari molt convincents, vocalment no se’l notava tan còmode i en cap cas em va semblar que Rossini fos un repertori adequat.
Isabel Leonard està tocada per la gràcia de la divinitat, Té molt encant i la càmera l’estima, llueix molt, no perquè sigui bonica, que això ajuda molt, sinó perquè transmet molt bé el que interpreta i canta, sap estar a l’escena i és disciplinada. La veu és magnífica, de registre ample i expressivitat molt musical. L’estil rossinià en canvi l’ha de perfeccionar. On em va agradar menys va ser justament en les dues àries, tant la cavatina de sortida, molt original i personal, cosa que agraeixo molt, com en la lliçó de cant. El problema per a mi rau en voler fer masses coses i oblidar que Rosina és una mezzosoprano i que no cal intentar “Didonatejat” per triomfar, ja que ella hauria de jugar amb les seves cartes, excel·lents perr cert, no pas amb les que no té. El seu cant no és vertiginós ni tampoc domina i controla del tot la veu per intentar fer coses que no li acaben de sortir del tot bé. En canvi em va agradar molt que la seva interpretació de “una voce poco fa” fos dramàticament molt personal i donés un sentit divers a la partitura sense trair-la, altra cosa són les capacitats tècniques per assolir-ho a la perfecció. La seva zona greu té moltes més possibilitats que la zona aguda, que sembla més limitada. En la lliçó de cant del segon acte va cantar un “Contro un cor” massa condicionat (és una suposició meva) per la visió del director d’escena, molt més atenta al gag escènic que al rigor musical ofins i tot a la bellesa del cant. On em va agradar més va ser en el duo del primer acte amb Figaro. Una Rosina que ha de millorar molts aspectes tècnics i d’estil, si vol ser mereixedora d’un primer cast del MET, avui per a mi no ho és.
L’Almaviva de Lawrence Brownlee, és el millor de tot l’equip vocal. La tècnica és mestrívola, tenint un especial virtuosisme en el cant ornamentat, on el tenor nord-americà excel·leix a les cotes dels privilegiats. La tessitura és àmplia, i en contra del que acostuma a passar en els tenors “contraltinos”, que és on l’hauríem d’encasellar, té un bon registre greu, que sense ser de baritenor, fa que tot l’ample recorregut vocal de la seva part s’escolti homogeni i igualment intens, sense que el greus siguin una ombra o un intent mal emès de fer una nota inabastable, no és el seu cas. Ara bé Browlee té un parell de handicaps, el primer és l’escàs volum de la veu, que ahir quan cantava en els conjunts o al costat d’algun dels seus col·legues, perdia ràpidament presència i si això s’aprecia al cinema que no s’apreciarà al teatre. L’altre handicap és la manca de creació artística en el seu cant. Hi ha totes les notes, supera tots els esculls que Rossini va escriure, però no sembla que hi posi res de la seva part que faci que el seu cant sigui personal o distingit. Després de la impressionant demostració d’estil i tècnica de l’espectacular “Cessa di più resistere”, sense qualificar-lo de fred perquè no ho és, el seu cant em sembla mancat de l’elegància de Flórez o la genialitat de Blake, que amb una veu infinitament més lletja i desagradable que Browlee, aconseguia extasiar al públic, mentre que ell sembla que no s’atreveixi a provar de fer algunes coses que el distingeixin més enllà de ser l’alumne més aplicat de la classe. El seu físic no l’ajuda i les seves dots com a actor, encara menys, però escoltant a Browlee no hi ha dubte que la resta tenen molt a aprendre del seu art, potser ell hauria de fixar-se en altres coses, aparentment més senzilles, dels seus companys per fer que la seva exhibició acabés sent referencial. A millorar la dicció
El Bartolo de Maurizio Muraro em va fer patir, sobretot al final de “A un dottor della mia sorte“ on va passar per seriosos problemes d’emissió i tessitura. Fa bé el rol i té l’estil adotzenat del basso buffo, però hem vist molts cantants que el superen, perquè sembla que actualment o al menys ahir, el rol el superava a ell.
No és el cas de Paata Burchuladze, el baix georgià que per a ell el Don basilio hauria d’haver estat bufar i fer ampolles. AMb els anys ha guanyat ofici i treballa més alguns aspectes que quan era més jove i la impressionant veu de baix li obria totes les portes dels teatres més importants descuidava, però ahir va passar per moments complicats en els moments més esperats. “una flegma inoportuna” es va instal·lar en les cordes mentre cantava “La calumnia” i cada vegada que baixava a la seva zona més rotunda la veu feia preveure un accident, accident que va acabar passant i que no va impedir que fes un agut inesperat abans d’acabar l’ària, el problema curiosament eren els greus. Va ser molt aplaudit, cosa que no ens hauria de sorprendre al MET.
La Berta de la senyora Claudia Waite em va descol·locar. Aquest any és la segona vegada que la veiem i patim, ja va ser una lady in waiting al Macbeth inaugural, bastant descriptible, però ahir em va desestabilitzar més, ja que a Il barbieri té ària i una sobretot una intervenció de tessitura compromesa en el finale primo, tessitura que la va fer més notable del que jo hagués volgut.
Discrets Yunpeng Wang com a Fiorello i sobretot Dennis Petersen com a sergent oblidable.
Notable l’Ambrogio de Rob Besserer, que repetia quasi idèntica caracterització en un enigmàtic personatge de la producció de Le conte Ory de fa tres anys al MET, amb producció del mateix Bartlett Sher, aquí molt més comprensible.
Producció que no és genial, però funciona, sobretot en els aspectes dramàtics dels personatges i les situacions. No pretén ser una producció conceptual, més aviat vol distreure tenint una certa cura en alguns aspectes visuals, però alguns gags em van semblar excessius: Trencadissa de plats fora d’escena al segon acte amb intervenció espectacular d’Ambrogio, entrada de Figaro en un carro de dimensions descomunals tirat per sevillanes i sevillans que idolatren al barber, intent d’escandalitzar de manera absurda amb un petó de caire lèsbic entre dues sevillanes de la cort de Figaro o incomprensible enclusa gegantina baixant del sostre en el finale primo, que no aporten res a l’escena, a la història i a l’espectacle, i altres que ara ja no recordo perquè tampoc és una producció amb voluntat de ser recordada
IL BARBIERE DI SIVIGLIA
Gioachino Rossini–Cesare Sterbini
Figaro………………Christopher Maltman
Rosina………………Isabel Leonard
Count Almaviva……….Lawrence Brownlee
Dr. Bartolo………….Maurizio Muraro
Don Basilio………….Paata Burchuladze
Berta……………….Claudia Waite
Fiorello…………….Yunpeng Wang
Sergeant…………….Dennis Petersen
Ambrogio…………….Rob Besserer
Clavicordi: Dennis Giauque
Director musical……………Michele Mariotti
Direcció escènica…………..Bartlett Sher
Stage Director……….Kathleen Smith Belcher
Escenografia…………Michael Yeargan
Disseny de vestuari……..Catherine Zuber
Disseny de llums…….Christopher Akerlind
TV Director………….Matthew Diamond
Metropolitan Opera House, Nova Yoprk, 22 de novembre de 2014
Com a fet curiós cal esmentar l’entrevista a la senyora que té cura de l’ase oficial del MET, que ahir va rebre una ració addicional de gominoles . Si no tenen res més que oferir-nos, millor que no ens facin entrar corre-cuita. Em va semblar ridícul, i no sé pas com la desmillorada Deborah Voigt va acceptar una entrevista d’aquesta alçada artística. I és que quan són ridículs, a els nord.americans no hi ha qui els guanyi.
IN FERNEM LAND 
Completamente d’acord amb tot el que has dit.
M'agradaM'agrada
No et vaig veure, la propera vegada et saludaré dues vegades 😉
M'agradaM'agrada
Vaig trobar a faltar la família… Coses de la contraprogramació 😦
M'agradaM'agrada
Espero que ells també ens trobessin a faltar a nosaltres….
M'agradaM'agrada
Yesterday i was in the Cinema.
After the break app 1/3 of the visitors left the cinema.
I was really disappointed.
Regards, Werner
M'agradaM'agrada
All will agree that this performance was not the best night’s MET
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb tu a la Leonard li falta millorar la tècnica rossiniana o que deixi de banda aquest compositor, perquè sense unes coloratures ben definides Rossini perd tota la gràcia. Tot i així, la Leonard donarà molt a parlar, ja que té una veu magnifica a banda d’un atractiu molt notori.
En quan al Browlee és un cantant que té un color de veu preciós, però un volum molt reduït i que li manca “sang” quan interpreta els seus papers. Crec que aquest fet és el que genera que no tingui moltíssima més presència als escenaris i es mogui molt poc dels Estats Units. M’han comentat que va cantar una fille du regiment amb la Lisette Oropessa (soprano que crec que també donarà molt a parlar) on es veu que superaven al millor Flórez i Dessay vistos.
I parlant de Dessay, jo ahir vaig ser al Liceu i, a banda de no sentir a Dumaux (no sé si per poc volum, que el Liceu no es teatre d’òpera o que Haim va tocar amb una orquestra molt gran), vaig veure a una Dessay bastant notòria dins de les seves circumstàncies. No és la Dessay d’aguts impresionants, se li va trencar la veu algún cop, però va estar sobradament superior a la Cleopatra que va oferir al MET l’últim cop.
Salutacions
M'agradaM'agrada
Estem d’acord que Leonard ens agradarà molt més en altres repertoris.
Pel que fa a Browlee em costa creure que m’agradés més que Flórez, fins i tot que Flórez en baixa forma, a l’òpera non tot són les notes, i em fa l’afecte que per aquest tenor si que ho és tot.
La Dessay sempre tindrà coses a dir, és una artista incommensurable
M'agradaM'agrada
Tampoc estava massa engrescat però no vaig poder anar. Segueixo preguntant-me si no s’hauria de fer alguna cosa amb la qüestió del so. És com anar a un tres estrelles Michelin i acompanyar el menjar amb coca-cola. O a una taula a les quadres, amb el flaire del bestiar.
M'agradaM'agrada
Aquest dia el so era culpa d’ells, la disposició de l’escena no ajudava gens, tot i així els tècnics de les transmissions no són com els alemanys, si les transmissions fossin del Canal Arte, segur que millorarien molt.
M'agradaM'agrada
Hola!!
És una llàstima que no poguessis ser ahir al Liceu. La Dessay encara ens va enlluernar. Va aparèixer, elegant, amb un vestit llarg, d’un daurat amb incrustacions però sense estridències. Ja no és aquella cantant secallona que anava marcant el pas, d’una banda a l’altra de l’escenari, a La fille du régiment, ni l’Olympia esbojarrada que saltironejava tot fent uns aguts de calfred. Però és la Dessay.
A la primera part la vaig trobar un xic, només un xic, continguda. Com que sóc profana en coneixements musicals, diria que l’aria “Se pietà di me non sente” es va “retocar” una mica per estalvir-se un “morirò” que podia ser-li excessiu. No sabria dir quan, però en dues ocasions vaig notar una lleugera trencadissa vocal i algun atac més dèbil del que caldria.
Però la segona part, ai!! Aquí va ser… de traca i mocaooor!! Ho va donar tot i va demostrar que encara n’hi queda molt.
En Christophe Dumaux va debutar al Liceu, a parer meu, amb nota d’excel•lent. El vaig poder escoltar per primera vegada, a Salzburg, en el paper del dolent Ptolomeu i el va brodar. Penso que és un molt bon contratenor que queda eclipsat –si més no, als media- pels Cencic, Faggioli, Jarousky, etc., però que mereix un reconeixement de la mateixa categoria. Les àries les va cantar amb gust i mestria i els duets amb la Dessay van ser una pura delícia; ambdues veus es podien apreciar indistintes i juntes alhora (no sé explicar-me millor) teixint una complicitat perfecta.
Le Concert d’Astrée, dirigit per la peculiar i eficient Emmanuelle Haïm, va sonar opulent, delicat o tendre, segons l’ocasió; amb un primer violí (David Plantier) excel·lent, que va fer un duo exquisit amb en Dumaux.
Ens van oferir un encore amb una bellíssima peça curta de Hendel, un duo en anglès, que, segons va dir la Haïm, en castellà, era “para dar salud”. I, finalment, van repetir un fragment del duo “Caro! Bella!”
Llargs aplaudiments i bravos que sortien de l’ànima del públic i que cantants i músics van agrair amb aquests dos bisos i somriures de satisfacció.
Aiii!! Quina vetllada tan plena d’emoció, sobre tot, per als “barroqueux”…
Salut!
M'agradaM'agrada
No puc anar a tot Mercé, i el format no m’acabava de fer gaire el pes, i amb la incorporació de Dumaux encara menys.Me n’alegro que fos una nit magnífica, és el que sempre voldria que fossin les nits del Liceu.
Gràcies per la teva crònica.
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo con Mercè, gracias por formular tus opiniones con un lenguaje mucho más preciso del que yo sé usar! Gracias también a Quim, por supuesto, por las informaciones sobre el Barbero del Met!
M'agradaM'agrada
Gracias Marco por comentar, me satisface que salieras satisfecho del Liceu.
M'agradaM'agrada
Yo no alcancé boletos en donde usualmente veo las transmisiones del MET, y fui a otro lugar bastante más incómodo. Pensé que eso habría viciado un poco mis impresiones. El Barbero de Sevilla es un de mis óperas favoritas, pero esta vez me pareció solo bien hecha, nada espectacular.
Tienes razón con respecto a Maltman, me pareció que vocalmente no acabó de encontrar su lugar durante toda la obra. Isabel Leonard fue interesante, creo que entiende muy bien a Rossina como personaje porque la actúa muy bien, su “una voce poco fa” tan personal me tomó por sorpresa pero me gustó. Almaviva y Don Bartolo bien a secas, y Don Basilio no me gustó nada.
Fue una lástima la censura a La Muerte de Klinghoffer, ya que musicalmente y culturalmente se me hace una ópera interesantísima.
M'agradaM'agrada
Exactamente Ad, lo realmente penoso fue la censura que nos dejó sin Klinghoffer. seguro que hubieramos salido más estimulados que con el barbiere. Gracias por comentar.
M'agradaM'agrada
Bastant d’acord amb les teves apreciacioms.
El Figaro, comparat amb el del Liceu de principis de temporada, el vaig trobar molt acceptable. Del que dius de Brownlee, d’acord, però jo havia de tancar els ulls, per apreciar la seva veu. Te problemes per a una retransmissió amb primers plans. La Isabel Leonard ja em va agradar amb el Querubino i ahir vaig trobar que quedava bé en el seu paper.
Don Bartolo arribava just i Don Basilio no em va agradar gens. Tot i que el Michele Mariotti va alentir l’orquestra, tenia dificultats i ens va fer enyorar el gran Montarsolo que havíem vist un parell de vegades al Liceu.
La posta en escena (molt Met) tampoc em va agradar i el detall de l’enclusa i les carabasses … Em sobrava la presència sovintejada del criat mut que feia el pallaso.
Les oscil·lacions del volum de les veus ahir eren fetes per una persona poc delicada…
Vàrem abandonar les nostres butaques centrades perquè ens va tocar un espectador al darrera que després d’estar parlant durant l’obertura, reia de forma sonora CONTÍNUAMENT totes les gràcies: des del llibret, fins les ganyotes de qualsevol personatge, sense respectar si en aquell moment algun o alguna estava fent una ària.
Sí. No va ser una producció per recordar i a més no va ser triada: teníem curiositat per “La mort de Klinghoffer”…
M'agradaM'agrada
Tots, bé tots no ho ser, però molt sí, anàvem d’antuvi desmotivats pel canvi, i aquest barbiere de segona divisió no ens va poder motivar el que haguéssim volgut. Sent molt generós et diria que va ser entretingut, però crec que ni això.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per la contracrònica Mercè! (I a tu Joaquim per possiblitar-la, és clar)Em van agradar molt a mi també les escenes del Giulio Cesare. El contratenor em va semblar de timbre esquisit però de poc volum súblim al “cara, bello” que esmentes, però un xic “nena” a l’ària “all lampo delle arme” Que bé la Damrau! Quin “Da tempesta”! per exemple. No puc comparar-la amb la Cleòpatra que van fer al Met perquè no l’he escoltada però, almenys la veu d’ell, segur que un cop passada per la taula de so guanya enters! Masses butaques buides. Suposo que per l’allau d’oferta cultural!’; tanmateix una llàstima!
M'agradaM'agrada
Un dia reciclaré el Giulio CEsare del MET i tindràs ocasió de fer comparacions….
M'agradaM'agrada
Jo vaig escollir el Liceu.
Comprenc l’entusiasme del públic, no gaire nombrós per cert, però no el comparteixo.
Jo volia escoltar a Dessay i entre l’orquestra i un contratenor de veu ínfima, em vaig trobar amb un míni concert de la soprano anunciada, però és que Dessay dóna la sensació que amb la veu actual no pugui resistir gaire més.
A la primera part em vaig pensar que ja no podia més, a la segona va treure forces, orgull i l’art que porta a la genètica per salvar el concert a nivell personal.
Christophe Dumaux no pot cantar a un teatre com el Liceu, jo no el vaig sentir, no us puc dir si em va agradar o no, però si no el vaig sentir, no em va agradar.
L’orquestra sí que em va agradar.
Tot i les meves decepcions veig que vaig fer bé en escollir el Liceu. Si cols que et sigui ben sincer, a l’hora de decidir-me vaig pensar que el barber ja me’l baixaria a IFL.
Gràcies per la crònica.
M'agradaM'agrada
No crec que et baixis el Barbiere de IFL, no el tinc present en les meves oracions.
Ets la primera nota discordant, i em sembla que l’única. Lamento que no t’ho passessis bé o tan bé com haguessis volgut.
M'agradaM'agrada
Estic força d’acord amb el que dius pero sincerament crec que tant Brownlee com Leonard són en aquests rols dos cantants de primeríssim repartiment.
En Lawrence Brownlee és un home bastant baix(1.67 cm),té la pell fosca i hi ha gent que el seu físic li provoca un cert rebuig,que no es el meu cas. (m’agradaria saber que passaria si tingués el físic de Franco Corelli).
Jo crec que és un cantant molt valent ,sembla estar en bona forma física i respiratoria despres del seguit d’esgotadores agilitats,la seva veu té una extensió enorme , el seu registre greu és especialment càlid si el comparem amb la majoria dels tenors rossinians i el volum sembla suficient a jutjar per aquesta ària enregistrada en viu desde la platea del Met per un espectador.
Ell sempre que l’entrevisten diu :m’agrada que em retreguin quelcom que jo amb la meva inteligència puc modificar.Jo li diria que en aquesta ària cantada de forma espeterrant i amb un re bemoll fabulós és maco saber diferenciar la 1º i la 2º estrofa i utilitzar el pianíssim en la darrera.
M'agradaM'agrada
Browlee potser si, tot i que m’interessa relativament, ara bé, Leonard no, encara no, encara no ha traspassat la frontera per ser una gran cantant, tot fa preveure que ho serà, però una gran no pot cantar Rossini d’aquesta manera tan aproximada.
M'agradaM'agrada