Aquest passat estiu a la ciutat sueca de Umeå, designada durant l’any 2014 com la seu de la capitalitat cultural europea, van tenir lloc una sèrie de representacions a l’aire lliure de l’òpera de Richard Strauss, Elektra, en mig de la ciutat i amb una proposta escènica tan espectacular com irritant, deguda a La Fura dels Baus, aquest cop sota la direcció de Carlus Padrissa, és a dir l’exaltació de les grues i els artilugis mecànics per sobre de qualsevol altra consideració dramàtica, però d’aquest aspecte ja en parlaré després. El que és realment rellevant d’aquesta impactant producció és la Elektra de la soprano sueca Ingela Brimberg, que ja sabeu que des de que la vaig descobrir en aquella Senta inoblidable al Palau de la Música sota la direcció de Minkovski, em té absolutament agenollat al reclinatori.

Aquesta producció és a l’aire lliure i en un lloc molt obert, una gran plaça, per tant necessita d’amplificació i megafonia, que per a tots aquells que la visionem mitjançant la televisió no hauria de suposar un problema, però ho és, ja que el treball dels enginyers de so no és bo i l’orquestra que mai es veu, ja que deu tocar des d’un local o espai diferent,té una presencia excessiva i en molts moments ofega les veus. Jo recordo que una de les característiques de la senyora Brimberg és el notable volum de la seva veu, i en canvi en aquesta Elektra que ha de passar si o si per la taula de l’enginyer de so, queda ofegada i no només ella, tots. És una llàstima, ja que la soprano fa una Elektra impressionant, per força. per interpretació, per intenció vocal i dramàtica, per la precisió en l’emissió i el registre agut incisiu i acerat com correspon a les sopranos que han de fer front a aquest repertori de soprano dramàtica. No sé si és el moment idoni per canta Elektra, ja que sembla que a la veu encara li manqui una mica de consistència en la zona més greu, però no tinc cap dubte que si la carrera de Brimberg no es torça amb decisions incorrectes o activitat embogida, estem davant de la gran Brünnhilde dels propers anys, la gran wagneriana, la veu que desitgem escoltar a Bayreuth.

Al costat de l’espectacular Ingela Brimberg hi ha un discret equip vocal, amb una Chrysotemis cridanera (Susanna Levonen)  i una Klytamnestra complidora, sense genialitats i gran personalitat (Ingrid Tobiasson). mentre que l’Orest de Thomas Lander té malgrat alguna indecisió en l’emissió, una dignitat que s’agraeix, sense ser res a recordar.

Episòdic el Aegist, com acostuma a passar i cridaneres les dones que inicien la tragèdia, com també acostuma a passar.

La direcció musical de Rumon Gamba està molt condicionada per aquesta presa de so tan present per a l’orquestra i desequilibrada respecte a les veus. La direcció és brutal, en alguns moments excessiva, però és de gran impacte, si bé com tot en aquesta producció queda lamentablement a un segon pla degut a la maquinària furera que desvirtua l’òpera fins a uns límits de grolleria i mal gust estètic esgotadors.

La producció és molt espectacular, de fet és només espectacular. Com acostuma a passar en les produccions dirigides per Padrissa, l’embolcall s’ho menja tot. No hi ha gaire treball amb els actors, que a moments desapareixen literalment del escenari o del pla visual de l’espectador, en mig de les omnipresents grues i estructures metàl·liques mil i una vegada repetides en qualsevol dels muntatges de la companyia catalana, siguin operístics o de qualsevol mena de celebració.

Enginys mecànics, aquí en forma de enormes gegants de la iconografia catalana, amb estructura metàl·lica i vestits amb poc encert, subjectats a enormes grues que els faran volar per sobre de la immensitat d’un escenari on hi ha boscos, illes, cràters, canals de sang, contenidors que emmagatzemen milers de litres que es precipitaran sobre l’espai escènic tant a l’inici com al final, en un malbaratament de recursos impropi d’un país tan ecològicament exemplar com Suèciam, són els elements necessaris per cuinar amb sensació d’indigestió pantagruèlica una òpera que sense res de tot això ja és genial.

Quan Padrissa deixa reposar als figurants i concentra l’acció en els cantants, la TV ajuda molt a seguir la representació, diguem que tradicional, però in situ els cantants són insignificants i quasi anònimes peces d’un trencaclosques abassegador, excessiu, exagerat, car i inútil.

Com acostuma a passar sempre amb els muntatges de Padrissa, veiem el que ja hem vist en altres produccions, si bé l’espai obert i les possibilitats físiques i de pressupost que han tingut per fer aquesta Elektra, els ha permès jugar de manera espectacular amb el foc, el fum, les llums, els focs artificials, les explosions i altres martingales que desvirtuen i despisten tant a l’espectador, que de ben segur que quan tornaven cap a casa parlaven de tot el que havien vist sense recordar res de la música i els pobres cantants que es veuen obligats a volar i pujar amb arnesos per escales de verticalitat vertiginosa.

L’opera i els pressupostos que manega, en molts casos provinents de fons públics, permeten que es malbarati d’aquesta manera per acabar fent un producte tan allunyat de l’original, que obligui als cantants a cantar amb un micròfon, que l’orquestra s’hagi “desterrat” en l’anonimat amplificat, que l’acció teatral es desvií de tal manera, que costi ubicar als protagonistes reals de l’acció, en mig d’un camp de batalla que en cap cas figura en el llibret original de l’òpera. És adir 100% Fura dels Baus, que han trobat en el camp de l’òpera una mina malgrat que fa anys i panys que repeteixen la mateixa idea, el mateix concepte, els mateixos artefactes mecànics, el mateix vestuari i maquillatge i la mateixa desmesura escènica i pressupostària. Això ha fet que parlem de la Elektra de la Fura, i que Strauss o la pobre senyora Brimberg, que se’n fa un tip, no figurin en la memòria de tots aquells que necessiten emocions d’aquesta mena per fer més passadora una obra mestra com aquesta Elektra. Cherèau en una de les darreres mostres de la concreció i la genialitat teatral que el caracteritzaven, va deixar testimoni del que és l’òpera i el teatre, precisament en aquesta mateixa òpera. Els cantants/actors mai haurien de deixar el protagonisme a la maquinària escènica.

Aquí ho teniu, i si sou capaços de deixar de banda tanta vacuïtat grandiloqüent, que n’estic segur que en sou, us adonareu de la grandesa de Ingela Brimberg, ja des d’ara mateix a can IFL, entronitzada santa.

Richard Strauss
ELEKTRA
Llibret de Hugo von Hofmansthal

Ingela Brimberg – Elektra
Susanna Levonen – Chrysotemis, Elektras syster
Ingrid Tobiasson – Klytaimnestra, mor
Thomas Lander – Orestes, bror
Magnus Kyhle – Aigistos
Margaretha Dahlhamn – Tjänarinna 1
Agneta Lundgren – Tjänarinna 2/Släpbärerskan
Katarina Leoson – Tjänarinna 3
Sara Olsson – Tjänarinna 4
Karin Andersson – Den förtrogna/Tjänarinna 5
Anneli Lindfors – Vaktersan
Niklas Björling Rygert – En ung tjänare
Lennart Forsén – Uppfostraren/En gammal tjänare

NorrlandsOperans Symfoniorkester och gästmusiker.
Dirigent: Rumon Gamba

Konstnärligt koncept: Carlus Padrissa*
Regi: Carlus Padrissa*
Biträdande regissör: Esteban Muñoz
Koreografi: Mireia Romero*
Kostymdesign, mask & rekvisita: Clara Sullà*
Pyroteknik: Thomas Bautenbacher*
Ljusdesign: Carles Rigual
Ljuddesign: Lars Wern
*La Fura dels Baus

ENLLAÇ vídeo flv

https://mega.co.nz/#!BlJygAbB!ZTBDf_IKjmc-TpLQ8pM490HFDY5Ep_WRu393wd4SSp0

ENLLAÇ àudio mp3 

https://mega.co.nz/#!4gIRkJZA!o0JImv2HF5C_hIrc2UOJOQ0GZ7lFnISoHRyxTVYIWmE

Demà segurament anirem a Nova York i no a la barberia com algú es pot imaginar.