Ahir vaig assistir a la darrera representació de les cinc programades a la temporada 2014/2015 del Gran Teatre del Liceu, de l’òpera de Richard Strauss, Arabella.
Després de les baixes de l’esperada Genia Kühmeier i la del menys esperat mestre Antoni Ros-Marbà, el Liceu va comptar amb la soprano Ofelia Sala per assumir el rol de Zdenka i al mestre Ralf Weikert per la direcció musical i quan tot semblava que estava sota control, la soprano Anne Schwanewilms va patir un accident en un assaig pre-general fet que ha motivat que en totes le representacions la seva participació pengés d’un fil i en algunes d’elles el seu rendiment va ser irregular, potser per això ahir es va anunciar abans de l’inici de la representació que estava indisposada i es demanava comprensió i per si no n’hi havia prou, el baríton que interpretava Mandryka, en dues representacions va haver de ser substituït per James Rutherford, per raons també de salut, ahir va tornar a cantar el titular, el magnífic Michael Volle.
Les òperes de Strauss sempre suposem un important repte per a qualsevol orquestra, i per la del Liceu encara més, ja que la situació de precarietat és la que és i per assolir aquest repertori i les seves exigències qualsevol debilitat es posa de manifest sense pietat.
El mestre Ralf Weikert, vell conegut de la casa, va optar per assegurar un nivell d’acceptable correcció sense demanar als musics coses que segurament no estan en disposició de donar. El so va ser controlat i quasi sempre equilibrat, malgrat l’esporàdic descontrol habitual d’algunes sonoritats estridents en alguns metalls durant les escenes més festives del segon acte, però en canvi en els moments més lírics, íntims i introspectius, Weikert va aconseguir atorgar l’esperit i la sonoritat adequades, així com dotar de dramatisme i tensió en el tercer acte, potser el més ben resolt musicalment.
No és el nivell que volem, és clar, però com que ja han anunciat noves incorporacions, esperem que finalment la millora de l’orquestra acabi sent un fet objectiu i no la promesa perpetua.
Continuo pensant que aquesta òpera hagués hagut d’estar dirigida per el mestre Pons, dos títols operístics en una temporada no són suficients per a qui ostenta el títol de director musical.
Vocalment l’obra necessita de cantants de primera, sobretot en quatre rols, Arabella, Mandryka, Zdenka i Matteo, i nosaltres n’hem tingut tres.
No sé si l’anunci de la indisposició era cert o com succeeix sovint era un salvavides davant de les possibles accidents que ja havien anat succeint en les representacions anteriors, sobretot les segona, tercera i quarta, el cas és que en el primer acte Anne Schwanewilms es va mostrat molt prudent, reservant veu i potència per els moments més exigents. Es van evidenciar problemes en els aguts i en algun moment de fermesa en l’emissió, però la cantant té els recursos de la veterania i va desplegar-ne uns quants, alhora que els seus habituals sons entubats, aflautats i flotants, van ser recursos útils per amagar amb sofisticació estudiada, el cap sota l’ala en els moments de màxim compromís. Schwanewilms coneix el rol i sobretot l’estil, vesteix el personatge de manera idònia, ja sigui en la vessant com a cantant, com en la teatral, gràcies també a una figura elegant i estilitzada que si més no de lluny, la fa creïble com a filla en edat de casar-se, de la família Waldner. En el segon acte va passar sense gaires dificultats, però sense gaire distinció la prova, mentre que en el tercer em va semblar esplèndida, traient força i seguretat, no sense risc, de sota les pedres i oferint un retrat molt convincent de l’acte més dramàtic, amb un final plenament convincent, autoritari per seguretat i deliciosament decadent per estil. Va obtenir un reconeixement unànime per part del públic i a ella se la va veure molt agraïda i alleujada. Segurament aquestes cinc representacions d’Arabella les ha patit molt.
Mandryka és un rol de gran exigència vocal i complexitat dramàtica, el gran, grandiós diria jo, Michael Volle se’n surt molt bé de la vessant vocal, amb algunes dificultats en les emissions agudes, però en canvi vesteix la complexitat dramàtica amb una notabilíssima interpretació que acompanya amb elegància i distinció en el cant amb una veu plena i en els registres més centrals, d’una incontestable bellesa. Exitàs també per a ell.
Jo no he dubtat mai de Ofelia Sala, però la soprano valenciana sempre s’ha hagut de guanyar al públic del Liceu funció rere funció. Si a la Sophie de Rosenkavalier molts (jo no) li van posar moltes pegues, pocs podran dir res de la seva excel·lent Zdenka, de notable projecció vocal gràcies també a una escenografia que afavoria molt a les veus (ja era hora!) i a una identificació estilística pròpia dels cantants de l’àrea germànica. El contrast vocal amb l’artificiositat sofisticada de Schwanewilms va ser ideal i malgrat l’exigència d’alguns moments, la comoditat del registre van afavorir per tal de que aquest rol sigui un dels millors que li hem vist al Liceu. També va rebre molts bravos, entre ells els meus.
No en va tenir cap Will Hartmann, ja que el seu Matteo va ser per oblidar. No es tracta de que Strauus fos inclement amb els tenors, és que ell ho va ser amb tots nosaltres, emetent malament, cridant i en un oblidable tercer acte, gallejant en un molt deficient duo amb Arabella. L’he d’oblidar aviat ja que potser em penediré de no haver-lo protestat.
Tampoc em va agradar gaire el Comte Waldner de Alfred Reiter, mentre que la veterana Doris Soffel va ser una esplèndida Adelaide.
La poca solta Fiakermilli va ser defensada amb més que solvència per Susanne Elmark, que va col·locar els estratosfèrics aguts en el seu lloc i es va moure per l’escenari amb la vulgaritat demanada.
Pel que fa als pretendents d’Arabella poca cosa a remarcar, Thomas Piffka com a Elmer, d’emissió molesta, no em va agradar i Roger Smeets (Dominik) i Torben Jürgens (Lamoral) van complir.
Millor em va semblar l’esporàdica però cabdal participació de Ursula Hesse von den Steinen com a tiradora de cartes, mentre que la resta, en brevíssim rols de en prou feines una frase, van aconseguir la quasi acomplerta correcció del cast. Van ser Frieder Stricker (cambrer), Joan Prados (Welko), Miquel Rosales (Djura) i Gabriel Diap (Jankel)
La producció de Christof Loy és més bona del que sembla a primera vista, si bé el minimalisme extrem en algunes escenes és irritant. Les idees són clares i l’embolic teatral es segueix amb facilitat. Algunes situacions del tercer acte, forçades a l’extrem, em van semblar poc creïbles, però no hi ha dubte que el treball amb els cantants per fer-nos arribar la trama, va ser encertat i la producció acaba sent tan poc molesta, que això potser va molestar a més d’un.
L’escenografia té moments excel·lents (primer acte), mentre que en el segon l’hotel més aviat semblava qualsevol de les antigues les cel·les d’allotjament montserratines més que no un hotel vienès d’època indeterminada en aquesta producció. En el tercer acte, quasi despullat de tot element o apunt escenogràfic, Loy vol donar tanta importància als personatges que s’oblida fins i tot de donar-los una cadira per seure, tot i així el director sempre sap extraure molta teatralitat dels seus muntatges, malgrat que és una teatralitat que s’aprecia a la curta distància i en canvi des de la llunyania, tanta blancor em va acabar refredant de les passions dels protagonistes.
Vestuari un tant confós d’estils (quelcom òbviament buscat) i disseny de llums molt adient amb l’asèpsia generalitzada.
És la millor Arabella que he vist al Liceu i no m’agradaria esperar tant a tornar-la a gaudir.
*Totes les fotografies són de ® A Bofil, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu
IN FERNEM LAND 
Estic totalment d’acord amb els teus comentaris.
He vist més d’una de les representacions i el baríton James Rutherford, que va fer en algunes funcions el paper de Mandryka, no és tant bo com Michael Volle però, crec jo, també que va estar força bé.
M'agradaM'agrada
Ahir abans d’entrar, un bon amic que les ha vist totes 5, em va dir que vocalment Rutherford era millor, però que Volle ho feia millor. Per a mi Volle ho va fer excel·lentment bé.
M'agradaM'agrada
Nosaltres no varem tenir tanta sort i l’esperat Volle no ens va tocar. Varem quedar gratament sorpresos de l’ O. Sala, es el millor de lo poc que li hem sentit.
La posada en escena, potser per no poder veure la be, no me va agradar gens, sobretot el 2 acte.
M'agradaM'agrada
Bé el segon acte és una mica “asèptic” més aviat sembla la sala d’espera d’una estació de tren d el’any de la picor, però jo anva poc motivat per aquesta producció i vaig trobar més coses positives que negatives.
M'agradaM'agrada
És un plaer poder llegir els teus comentaris un matí de diumenge, molt poques hores després de la funció d’ahir. A última hora vaig poder comprar localitat amb la fórmula de “l’entrada secreta” i vaig tenir la sort d’estar en una posició privilegiada que normalment no em puc permetre.
Sobre l’orquestra si que he notat una millora important en l’equilibri del so i també vaig quedar molt satisfet amb la prestació d’Ofelia Sala que per a mi, almenys ahir, va ser excel·lent.
Salutacions!
M'agradaM'agrada
Hola Jaume, això dels descomptes d’última hora son un al·licient important, potser massa, ja que poden fer que a partir d’ara només esperem al·licients de darrera hora, ja que els al·licients de primera hora no són tan engrescadors.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Com no puc estar d’acord amb la critica del Joaquim, que es una savi d’aquest tema?. Jo que anava amb por de no entendre Strauss, que sempre m’ha semblat massa contemporani pels meus coneixements, vaig quedar entusiamat amb el conjunt de la representació. Vaig anar a Arabella a veure que passava….. I deu n’hi do el que va passar!!!!. De moment la millor opera de l’any, i amb diferencia. Em va agradar quasi be tot, pero sobretot em va sorprendre el mestratge del compositor amb una partitura extraordinaria, pero penso que un dels puntals de l’obra es el llibret, on cada frase te un sentit, i una força per donar personalitat a cadascun dels personatges, i els ajuda a poder fer d’actors de primera amb tot el seu dramatisme.
En definitiva, a partir d’aquesta Arabella….soc admirador entusiata d’Strauss.
M'agradaM'agrada
Ja només per haver guanyat un straussià més, aquesta Arabella ja valdria la pena, però és que si t’ha guanyat és per que és una òpera bellíssima i difícil, que cal com totes, fer-la molt bé. però quan són tan exigents com aquesta la dificultat ho complica una mica. Per sort i malgrat tots els contratemps esmentats i altres que per prudència m’he callat, tot va acabar bé.
M'agradaM'agrada
De acuerdo en general con lo que describes, lo cual sucedió en la segunda de las funciones que yo presencié y donde al parecer, fue la más deficiente por parte de Schwanewilms con su galleo en el primer acto.
Una pena que su cover no cantara ninguna o que se hubiera podido contar, por ej.con Anja Harteros pero ésta cantaba el mismo rol creo y en fechas coincidentes, en Dresde bajo la batuta de Thielemann ( allí en cambio, parece que el Mandryka de T. Hampson resultó muy flojo )
M'agradaM'agrada
Con Harteros es muy dificil contar, con lo cual con la “cover” que desconozco si llegó a estar presente en todas las funciones, ya me hubiera conformado, aunque a la salida de la representación del sábado, la immensa mayoria del público estaba realmente feliz y ya no nos acordábamos del anuncio emitido antes de empezar que hablaba de una indisposición y de la comprensión solicitada.
M'agradaM'agrada
Malauradament em vaig perdre Michael Volle que hauré de recuperar nomes en cinema pels Mestres del Met.
Respecte a Anne Schwanewilms i les seves variades malalties, ho dic sincerament ,si el seu nivell habitual no varia massa del que ha ofert aquests dies a mí personalment no m’interessa.
Suposo que esterem d’acord que els 10(actuals i passats) exemples que vas posar són tots ells molt superiors al que s’ha sentit al Liceu aquests dies.
M'agradaM'agrada
No et citaré a tu mateix quan dónes prioritats als cantants actuals, només et diré que dissabte la senyora Schwanewilms va demostrar perquè té l’anomenada que té. No et negaré que la prudència del primer acte i alguna evident dificultat mostraven un estat que jo crec que no és degut a una malaltia o indisposició sobtada, ara bé el seu tercer acte no l’oblidaré fàcilment i per la resposta del públic, crec que varem ser la immensa majoria que la varem gaudir.
No et puc parlar dels altres dies, ja que ni la transmissió de ràdio vaig escoltar, ara bé, les cròniques del primer dia van parlar molt bé d’ella, i alguns assistents de confiança a la primera representació, també.
M'agradaM'agrada
Doncs jo, com Dandini, m’he perdut al Mandryka de campenetes i que a més era el previst, és a dir, a Michael Volle, aixi com tambè val a dir que he escoltat a Anne Schwanewilms en actuacions molt més reixides i amb el mateix Strauss. I s’ha de constatar lo accidentada que ha estat aquesta deliciosa òpera, que m’agrada encara més que el “Cavaller…”, que ja és dir, començant pel director musical previst, en Ros Marbà, per raons que podriem dir “tècniques” a força de no ser malpensat i deixar de banda el que m’ha arribat en relació a la seva cancel.lació. Amb tots els meus respectes i apreci que sento per Ros Marbà crec sincerament que amb Ralf Weikert s’ha sortit guanyant molt i molt. La complexitat i densitat orquestral i instrumental de les obres de Strauss requereixen d’autèntics experts en la materia.
El que no m’ha passat per alt és que un cop més en Christof Loy ens ha allargat l’obra deixant-me carregat de dubtes. Resulta que tant la versió amb CD (Solti, Lisa della Casa), com la versió en DVD (Welser-Möst, Fleming) que tinc a casa presenten durades idèntiques pràcticament al minut (145 min) i en canvi, la versió del Liceu ultrapassa a totes dues en gairebé 25 min. Pràcticament afegeix entre 10 i 15 min en els actes segon i tercer, no aixi el primer. Pels qui no ho recordin, Christof Loy ja ens va deparar un “Rapte…” de quatre hores, amb tots els ets i uts, recitatius complets i a més donant una autèntica clau de volta dramàtica i trascendent a lo que realment és un singspiel (la qual cosa no vol dir que em desagradés). Aixi doncs, els meus dubtes envers aquesta Arebella del Liceu són: hi ha material original de la parella Hofmannsthal-Strauss que habitualment no apereix a les produccions?…o…Ens va oferir moments de la seva cullita teatral en Christof Loy? Cal dir, tambè, que aquesta vegada es va respectar el tó deliciós d’aquesta meravellosa òpera. Agraït, per descomptat, a qui em tregui de dubtes.
M'agradaM'agrada
Doncs em sap greu, t’has perdut un gran o potser el millor Mandryka de l’actualitat.
Loy no ha pogut allargar l’obra com en el cas del Rapte, ja que en allà va recuperar tot el text parlat, però 20 minuts més de música em sembla impossible.
Ho preguntaré si s’han obert talls, però insisteixo que em semblen molts minuts.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per la magnífica crítica.
Del segon acte d’aquesta obra a mi només m’agrada el diàleg de la parella; la borratxera i especialment la Fiakermilli em carreguen. Ahir em van donar més mal de cap de l’habitual, i m’has fet entendre per què (l’orquestra!).
Per lo demés, em va encantar. L’orquestra molt bé en els moments dolços. L’Ofelia i la Anne, molt rebé, i súper el Michael, recreant el camperol amb molta gràcia escènica i força a la veu.
El pare sí que em va fer el pes, perquè abans havia sentit pares horribles desafinants i cridaners, suposo que cantants de molta edat, que m’espatllaven les audicions, i ahir en canvi vaig trobar molt a to al comte. En canvi, el Mateo i l’Elemer gairebé em desgracien l’obra.
M'agradaM'agrada
Va ser un plaer tornar a compartir l’entreacte, tot i que aquesta vegada quasi no varen parlar d’òpera.
M'agradaM'agrada
Feia dies que no anàvem a veure la mateixa òpera (tot i que jo vaig ser-hi per l´estrena). Completíssim Volle (acudit molt dolent, tut mir leid)
M'agradaM'agrada
Al final tot torna a la llera, tot i que potser avui no és el millor dia per posar aquest exemple.
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’estupenda crònica que ara em faria mirar Arabella amb més bones orelles doncs jo només l’he vista en dvd i em va resultar dura. Sort que segueixo incondicionalment enganxada a Salome i a El cavaller de la rosa. Tinc en preparació Ariadne auf Naxos de la que espero força.
Salutacions, Joaquim i parròquia.
M'agradaM'agrada
Les òperes de Strauss, Salomé i Elektra són una altra cosa, acostumen a ser un grandiós i a vegades sensacional diàleg, si no hi ha els ingredients ben cuinats, és possible que l’àpat et pugui indigestar, en el cas d’aquesta Arabella no va ser així, i malgrat que era millorable en alguns aspectes importants, els punt forts van poder fer oblidar allò que no va acabar de funcionar.
L’Ariadne són dues òperes en una, una gran i deliciosa conversa en el pròleg i una òpera amb particularitats en l’acte operístic, és una obra descomunal i si els cantants estan a l’alçada esdevé una experiència inoblidable.
M'agradaM'agrada
O. Sala molt be. no varem veura el tercer acte per indisposición. Michael Volle fantastic.
M'agradaM'agrada
Maleïda indisposició
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, no sabia que havíem de coincidir en la mateixa funció, sino t’hagués vingut a saludar. Totalment d’acord amb tot, la protagonista, per ser que estava indisposta, se’n va sortir prou bé, em va agradar. Per un moment pensava que cancel·lava, quin ensurt! El Hartman francament horrorós, feia temps que sentia tant galls i tant brams i la Ofèlia sorprenentment bé. De’n Volle no cal ni dir-ho.
La producció molt bé excepte al tercer acte, on la vaig trobar sosa i avorrida, i que consti que no em molesta gens el minimalisme…però tant potser no cal! Molt millor el Rapte que vàrem veure fa unes temporades.
Va ésser la meva primera Arabella i vaig sortir content. Tampoc és una obra que es faci molt per aquestes latituds. Per cert, aquest estiu a Munic estrenen una nova producció al festival amb la Harteros, no sé si fer la carta als reis…;-)
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Tenia que marxar volant i a la mitja part em tenien “segrestat”, prometo que a la Stuarda ens saludem.
Hi haurà oportunitat (ho espero fervorosament) de compartir viatges. H¿Ja en parlarem in person.
Una altra abraçada de retorn.
M'agradaM'agrada