Crec que no exagero si us dic que per a mi una producció de Die Meistersinger von Nürnberg és una de les coses més complexes i difícils de dur a terme. La complexitat musical i la resistència vocal que han de demostrar els cantants protagonistes durant les quasi cinc hores de durada, sobrepassa en molt la de la immensa majoria d’òperes del gran repertori, i deu ser per tot això que assistir a una representació d’aquest títol wagnerià és quelcom especialment joiós i si el resultat acaba sent tan brillant com el d’ahir al MET, la satisfacció esdevé plenitud.
No és possible assolir un altíssim nivell, ni tan sols la digníssima correcció a Die Meistersinger. si no hi ha un gran director musical que controli, equilibri, dosifiqui i construeixi, al voltant de la descomunal partitura, aquest immens monument del contrapunt, sense que no decaigui mai ni el discurs, ni la tensió. El mestre James Levine ha assolit un status de mítica divinitat després del seu parèntesi d’inactivitat forçada per la seva malmesa salut. Dirigeix poc i només allò que realment l’interessa, i sembla com si tot el bagatge acumulat de tants i tants anys hagi esclatat en aquest període, amb direccions intenses, de bellíssims resultats sonors i amb una energia que no deixa de sorprendre quan se’l veu assegut a la cadira de rodes amb una mobilitat reduïda que no el priva d’extreure de la gran orquestra del MET, els millors resultats.
Recordo que fins no fa gaires anys, les direccions wagnerianes del mestre Levine pecaven d’una exagerada morositat en el tempo, no era tan sols en aquells Parsifals letàrgics i quasi immòbils, també en el seu Tristan und Isolde o en la mateixa Tetralogia. El so sempre va ser de gran qualitat, però a vegades la tensió dramàtica queia davant d’una recerca preciosista mancada de dramatisme. En la representació d’ahir només en el meravellós preludi de l’acte tercer, Levine es va permetre el luxe de deixar que el temps quasi s’aturés en aquella vetlla musical d’una matinada de reflexió després dels aldarulls nocturns als carrers de Nuremberg, en la resta de l’extensa partitura em va semblar que Levine mantenia un pols tan intens com jovial i vital que no va decaure mai, i en alguns moments el resultat sonor em va semblar enlluernador per la bellesa de la versió i la resposta de l’orquestra del MET que com he dit tantes i tantes vegades, quan la dirigeix el seu director titular porta la seva espectacular qualitat al paroxisme. Un exemple de molts, tot el breu i preciosista preludi que precedeix a l’entrada de Beckmesser a la casa de Sachs en el tercer acte. El virtuosisme del conjunt i dels instruments solistes va ser espectacular.
Amb una direcció tan equilibrada i bella, sembla que l’exigència que es demana als cantants sigui més assequible o al menys la sensació era aquesta davant de la qualitat reunida en el MET, que només amb un notable però, va assolir la perfecció.
Després del sensacional Mandryka a l’Arabella liceista, el baríton Michael Volle va fer una nova demostració de la seva extraordinària vàlua, com a baríton, com a cantant i com a artista. Arribar esgotat al monòleg final és un clàssic, per a ell no va ser pas diferent, però tot i el seu evident esgotament, donar-ho tot fins la darrera nota, amb dignitat, qualitat i credibilitat escènica i musical és un luxe a l’abast dels més grans, i ell ho és. Va cantar els seus grans monòlegs del segon i tercer acte amb convicció, naturalitat i la humanitat que el personatge requereix per arribar a emocionar com ho va fer ell. El seu Sachs, com ja ho va ser a Salzburg a l’estiu del 2013 és molt sòlid, però en aquesta producció no tan simbòlica com en aquella genialitat de Herheim, la seva actuació m’ha semblat més sincera i commovedora.
És difícil superar el xoc estètic que suposa veure sobre un escenari a un tenor de dimensions enormes, expressivitat teatral limitada i disfressat amb un ridícul disseny de vestuari de Disneylandia, però el poder i la seguretat vocal del Walther von Stolzing del tenor sud-africà Johan Botha és tan gran que només aclucant una mica els ulls te n’oblidaves. Quan una producció escènica amb voluntat hiperrealista com aquesta de Otto Schenk ha de vestir i fer moure a un cantant de les característiques de Botha, trontolla quasi fins la ridiculesa més sagnant, i només les qualitats del tenor van ser capaces de superar els handicaps enormes, mai millor dit, que suposa tenir un cantant amb unes limitades qualitats dramàtiques i més quan la resta del repartiment van fer quasi ostentació d’unes dots teatrals més que notables. No us diré que Botha ahir superés el Walther de Heppner en la mateixa producció de fa ja uns quants anys (disponible en un fantàstic DVD de la DG), però em costa imaginar cap tenor wagnerià de l’actualitat capaç de cantar-lo tan bé com ell tot i els handicaps esmentats. Ell ho fa fàcil, bonic i bell, i això que la veu a vegades mostra una sonoritat no gaire reeixida, però ho supera amb escreix,, en un tercer acte realment per recordar.
Sorpresa molt gran amb el magnífic Beckmesser de Johannes Martin Kränzle, baríton de l’òrbita Barenboim, que ja m’havia agradat en altres intervencions wagnerianes a la Tetralogia de Lucerna i els PROMS de 2013, però sobretot amb el seu malèfic Grjasnoj a la núvia del Tsar a Berlín (Barenboim, Tcherniakov), El seu Beckmesser és vocalment perfecta i teatralment incontestable, amb la dosi justa de caricatura i sense caure en els excessos vulgars i de rialla fàcil amb que tants i tants barítons al llarg de la història han vestit aquest controvertit personatge . Un veritable triomf.
Molt bé el David del jove tenor nord-americà Paul Appleby, del que segurament en sentirem a parlar més. El cant és distingit, la veu és bonica i les facultats fermes
El Pogner de Hans-Peter Köning, superades algunes tibantors en la zona aguda, durant el primer acte, va ser de manual, així com tots els mestres cantaires, sobresortint enter tots ells el Kothner de l’excel·lent Martin Gantner.
Annette Dasch va cantar Eva, sense cap mena de dubte, l’anodina soprano alemanya va ser la nota discordant a una excel·lent companyia de cant. No comprenc l’anomenada d’aquesta soprano de limitats recursos. Eva és un rol imprescindible però de poca exigència. Canta més del que sembla però la seva principal aportació i quan s’espera més d’ella és en el magnètic quintet que tanca la primera escena del tercer acte “Selig, wie die Sonne”, on la suavitat flotant de les frases d’Eva han de crear un moment especialment somniador. Dasch amb els seus sons fixats, poc afinats i sense color d’una veu gens distingida, no va contribuir gens a fer que aquest moment fos especialment memorable malgrat els intents del quartet restant per acompanyar al mestre Levine, encaparrat en fer-ho especialment transcendent. La cantant alemanya és molt fotogènica i la càmera l’estima, és l’únic que ser trobar-li, com a soprano no m’interessa gens.
Si hi ha un rol complicat en aquesta òpera és el de Magdalene. Musicalment hi ha de ser, però costa ubicar-la i distingir-la, mentre que dramàticament mai l’he entès, a mig camí entre una dama de companyia o una confident. alhora que l’enamorada del jove David. Resulta difícil quadrar-ho tot, recordar a grans cantants assumint aquest rol és rar. En aquesta edició del MET, la cantant és la mezzosoprano escocesa Karen Cargill, tot un luxe per a un rol tan poc agraït, fins i tot menys que el breu rol del sereno, que té un parell de frases en solitari, que sempre han servit per descobrir algun baix, quelcom que en aquesta ocasió no ha estat així, ja que el MET va contractar per aquest episòdic rol al notable Matthew Rose, un luxe.
No em vull estendre gaire en l’espectacular i falsa producció escènica de Otto Schenk. Una producció que encara fa aplaudir al públic novaiorquès quan s’aixeca el telo en cada acte i que pretén ser realista, quan realment és d’una falsedat irritant. Ningú amb dos dits de coneixements històrics es pot creure que els carrers de Nürnberg a mitjans del segle XVI fossin com Günther Schneider-Siemssen va crear per aquesta producció de Schenk. Com tampoc és creïble el vestuari tan net i polit, amb les camises de dormir tan blanques i els tòpics barrets amb borles tan impol·luts. Aquest és un Nürnberg idealitzat al segle XIX, on tot el cartró pedra vist a curta distància es veu artificial com un decorat de parc temàtic, com un poble espanyol per a turistes. M’estimo més que d’aquesta història en treguin un altre suc o si més no que la proposta visual sigui més estimulant.
Schenk amb aquesta mena de produccions esdevé la fidel imatge dels ideals del propi Beckmesser. Curiós, oi?
DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG
Richard Wagner
Hans Sachs…………..Michael Volle
Eva…………………Annette Dasch
Walther von Stolzing….Johan Botha
Magdalene……………Karen Cargill
David……………….Paul Appleby
Beckmesser…………..Johannes Martin Kränzle
Pogner………………Hans-Peter König
Kothner……………..Martin Gantner
Vogelgesang………….Benjamin Bliss
Nachtigall…………..John Moore
Ortel……………….David Crawford
Zorn………………..David Cangelosi
Moser……………….Noah Baetge
Eisslinger…………..Tony Stevenson
Foltz……………….Brian Kontes
Schwarz……………..Ricardo Lugo
Night Watchman……….Matthew Rose
Conductor……………James Levine
Production…………..Otto Schenk
Set Designer…………Günther Schneider-Siemssen
Costume Designer……..Rolf Langenfass
Lighting Designer…….Gil Wechsler
Stage Director……….Paula Suozzi
Choreography…………Carmen De Lavallade
Metropolitan Opera House, 13 de desembre de 2014
M’irrita el públic que només intuir que el teló es tanca comencen a aplaudir tapant la música, fins i tot en el canvi d’escenes del tercer acte, quelcom que demostra que el coneixement de l’obra és limitat. Aquesta pràctica també s’està imposant aquí, potser per això molts directors d’escena abans d’abaixar o tancar el teló, s’estimen més apurar fins el darrer segon i fer un fos de llum quedant l’escenari a les fosques fins la darrera nota, i posteriorment abaixar-lo. Potser us semblarà una fotesa però m’agrada escoltar el silenci del compàs que precedeix el darrer acord escrit, a Nova York no és possible.
ENLLAÇ àudio mp3
https://www.mediafire.com/folder/pitcsocntdzjd/Die_Meistersinger_von_Nürnberg_MET_131214
IN FERNEM LAND 
No se si es per contagi de IFL però a mi també m’agrada molt i molt el silenci al final (Lucerna, Requiem de Mozart, C Abbado dirigint).
Per RadioClásica no me va sonar tant be com dius, però es que a casa la recepció tampoc es perfecte i no la vaig escoltar sencera.
Vaig percebre algun “vibrato” d’alguns cantants (tipus S Ramey a Manon, però afortunadament molt menys desagradables), degut a la meva ignorància no sabria dir qui eren.
Celebro que os hagi agradat i esperaré que surti algun audio-video per descarregar lo amb mes qualitat que la radiofònica meva.
GRACIES.
M'agradaM'agrada
No he escoltat l’àudio de la ràdio, que ja teniu disponible a les novetats, però això acostuma a passar. Ara mateix si em fas dir quin cantant feia el carro, no te¡n sabria dir cap, però per ràdio s’aprecien més aquestes coses.
M'agradaM'agrada
will there be a video? i saw it in the cinema yesterday and enjoyed especially the Sachs and Beckmesser 🙂
M'agradaM'agrada
Dear Hana
At the moment I do not.
You should not rely on always get the video or audio, the day that this will not be possible …
M'agradaM'agrada
Estem força d’acord va ser una funció memorable sobre tot gràcies a l’orquestra ,el cor(en una de les seves millors actuacions) i un mestre James Levine de qüalitat estratofèrica.
En els cantants també coincidim força malgrat que em sembla una mica injust que no mencionis els problemes ben ostentosos que va patir Paul Appleby(un cantant intressant) en el 1º acte i dediquis 14 linees per deqüalificar Annette Dash (una cantant poc interessant) si més no correcta.
En la resta opinem gairebe el mateix destacant lo molt que em va fer gaudir el rol de Beckmesser un cantant extraordinari i poc mediàtic com Johannes Martin Kränzle(fabulós Alberich a la Scala) , una Magdalena gairebe perfecta de Karen Cargill,un Sachs excel·lent en el cant i en l’expressió i un Walter que exhibeix la màxima seguretat(actual) en un rol molt complicat pero que resulta a ulls tancats una mica inexpressiu i a ulls oberts sembla surtit d’ “Aterriza como puedas”.
Una menció especial pel magnífic Martin Gantner que recordo de l’excel·lent
impressió que va causar al Liceu amb el Dandini i el Guglielmo l’any 1992 i 1993 on s’en va endur un bon grapat de bravos,entre ells els meus.
M'agradaM'agrada
Els problemes ostentosos del primer acte del Sr Appleby van quedar superats amb escreix al tercer acte i com que em sembla que és un tenor a tenir en compte en la seva globalitat em va semblar força bé, cosa que no puc dir de la senyora Dash. No entenc que hi fa als primers teatres del món, ella no va corregir cap de les seves notòries mancances.
M'agradaM'agrada
Aaaah m’oblidava.No us perdèu pas aquesta maravella .Bryn Terfel va cantar
per primer cop ( ? ) el monòleg de Hans Sachs l’any 2005.
M'agradaM'agrada
No ho ha tornat a cantar gaires vegades, malauradament.
M'agradaM'agrada
Disfruté las seis horas de la ópera y no me sobró más que Dasch estuviese por debajo vocalmente del resto; desde el primer compás me maravilló la dirección musical de Levine ante una ORQUESTA fabulosa, con magníficas prestaciones del coro, ante una escena que me maravilló, ante unos protagonistas que estuvieron entre el notable y el sobresaliente (salvo la ropa de Botha y la voz de Dasch) en una obra que-confieso-suelo obviar por falta de paciencia. Ayer gocé con ella. Las razones, arriba expuestas quedan: gran e intensos Volle, König, Botha (a pesar de su figura, cantaba y daba gusto escucharlo)…Espero que esta sensación magnífica se repita. Satisfecha, buen domingo os deseo, caros infernems.
M'agradaM'agrada
Para hacer una buena Eva tampoco hace falta tanto, ¿no?, pero Dash, qu eno me gusta nunca, creía que al menos este rol lo sacaría bien, pero no. Qué pena de quinteto.
M'agradaM'agrada
Gràcies del teu comentari, que compartiré amb el teu permís, Joaquim.
La posada en escena va ser deplorable. El vestuari bastant barrejat d’èpoques. I era fàcil d’inspiració, en el primer acte s’esmenta una pintura d’Albrecht Dürer. Només calia inspirar-se en les seves pintures i gravats.
M'agradaM'agrada
Potser Dürer els va semblar massa sobri i van tenir que anar a disfressar-los a tots una mica o molt.
M'agradaM'agrada
Altíssim nivell musical i molt pobre representació escènica. Pràcticament d’acord amb totes les valoracions musicals, i tambè, efectivament, estic d’acord amb la teva brillant ironia: que aquesta producció l’hagués firmat el mateix Beckmesser. Ironia de la fina, enciclopèdica, perquè ho resumeix tot.
De la tertulia que es va generar en els descansos vull precisar que els Mestres Cantaires eren en si mateix un gremi o una cofradia, i en principi un mestre no representava a un gremi artesanal concret. L’associassió als gremis d’artesans ve donada de manera implicita perquè la majoria de mestres (no tots) era tambè mestre artesà de substract social mig i mig alt. Aixi queda com a fet més que normal i lògic que en els tornejos els diferents gremis donessin suport al seu cantant-company col.lega. Tambè quedava el dubte de quina era la feina artesanal de Pogner: doncs la d’orfebre. Ja sabem doncs perquè era el cap de colla, no? 🙂
En quan a l’òpera, una festasa musical de cap a peus, que en clau de comèdia, ens deixa tot un tractat envers la cultura, l’art i el progrés. I millor que continuar jo mateix, doncs cal citar literalment a Thomas Mann: “Die Meistersinger von Nürnberg és una obra superba, un poema en el qual s’esposen saviesa i atreviment, el que és digne i el que és revolucionari, tradició i futur, d’una manera que desperta un entusiame grandiosament jovial per la vida i l’art.”
M'agradaM'agrada
Potser perquè fa molts i molts anys, quan tot just començava a anar al Liceu ja vaig veure uns mestres per una companyia alemanya de segona però molt professionals, és clar, aquesta òpera no se m’ha fet mai feixuga. Ara al cap dels anys i el bagatge la trobo imprescindible.
Si no fos per el perillós monòleg final, seria perfecta, però a Wagner se li en va anar l¡olla, com és diu vulgarment.
M'agradaM'agrada
Mesistersinger és una òpera molt teatral, tant, que podria representar-se en un teatre sense música. Wagner solia llegir el llibret de les seues obres als amics abans de fer-se’n la representació. Li van dir que el llibret era tan bo que no necessitava música. I és que aquesta obra és teatre-teatre. Si a més li posem la música, ja és el non va plus.
No obstant això, és l’obra canònica wagneriana que menys m’agrada si em quede solament en l’audició. M’explique. Puc sentir Tristan en CD i gaudir-me d’allò més. En canvi, això no em passa amb Meistersinger fora d’algun moment. Necessite veure i llegir els subtítols. La veritat és que l’obra no m’acabava d’agradar fins que el senyor Schenk va fer la primera posada del MET, que vaig veure en DVD, també amb Levine i amb Morris, Matila, Seiffert… Va ser la primera producció de l’òpera que em va agradar. Per què? Perquè Schenk va servir l’obra per a comunicar-nos el que Wagner volia comunicar i no una ocurrència que se li haguera passat pel cap a ell. I ara ho ha fet de nou. Sense eixides de to com va fer la besnetíssima a Bayreuth, amb els cabuts – hi faltaven els gegants – i l’afany de burlar-se del senyor gràcies al qual viu com una reina. Si he de triar entre aquesta dona rossa i el veterà de Schenk, la elecció m’és ben fàcil. Tant de bo hi haguera més com ell o com Ponelle. Si vull veure els Mestres Cantors, no és de rebut que em donem els mestres pintir. D’això se’n diu: donar gat per llebre.
Conec gent experta en el tema que assegura que per veure un bon Wagner has d’anar al MET, que és on van els millors cantants i on els directors d’escena estan al servei del drama i no del seu ego.
Acabe dient que si m’agrada aquesta obra és perquè Schenk me la va descobrir.
M'agradaM'agrada
Dues coses, només dues.
Ja t’han aclarit que aquell Walther fabulós del DVD era Heppner i l’altra és que una vegada ja has entrat a l’obra, ja estàs en disposició de passar de Schenk i buscar nous camins a la proposta revolucionària del mateix Wagner. Schenk ja no t’oferirà mai més res.
M'agradaM'agrada
Sr. rexval. Era Ben Heppner i no Peter Seiffert en el rol de Walther al DVD del MET.Li recomano la gravació de Bayreuth 1960 amb Hans Knapperttsbusch.
M'agradaM'agrada
Té raó, era Heppner. I què dir de Kna? Aquest senyor va dir que Wagner era “Allò més gran”.
Gràcies,
M'agradaM'agrada
Joaquín, ¿sabías que en el sitio de JMK tu comentario sobre su Beckmeser ha sido publicado junto a otras críticas referidas a su debut en ese rol en la MET?? ¡felicitaciones! y muy felices fiestas para Ud. y los suyos!
M'agradaM'agrada
Gracias Mario, lo he visto y me ha llenado de auto-estima.
También te deseo una Feliz Navidad
M'agradaM'agrada