L’esperat concert que Anna Netrebko havia d’haver ofert el 21 de maig, va tenir lloc finalment ahir amb els canvis que ja coneixíem, bastant considerables respecte a allò que inicialment ens oferia la soprano russa, però amb el públic absolutament rendit d’antuvi, públic que va esgotar l’aforament del Palau, i el Palau ja l’ha lligada per tornar el proper mes de juliol en el que suposo que serà el concert inaugural de la temporada 2015/2016 de Palau 100.
Poques vegades un concert operístic m’acaba satisfent per els motius tantes vegades argumentats, però si el format és com el d’ahir i els ingredients només es fonamenten amb i exclusivament la inspiració de la diva de torn, és fàcil que no m’emocioni gens ni mica, i és que:
La formula obertura, ària, fragment musical, ària i duo, o té al·licients més enllà de la inefable obertura de “La forza del destino” i similars, o compta amb una orquestra i director capaços d’oferir-nos alguna cosa més que allò que hem escoltat mil i una vegades, i quasi sempre millor, o per molt que s’escarrassi l’orquestra i el director serà quasi impossible que la gran part del públic no tinguem la sensació que aquella estona significa una estafa dissimulada, perquè nosaltres varem comprar una entrada per escoltar a Netrebko. Si a més a més la senyora posteriorment ens anuncia que en el concert hi cantarà un tenor, inicialment el prometedor Sr. Caré, i després ens el canvia per el seu promès, les estones sense Netrebko a dalt de l’escenari són realment feixugues.
Temia que l’Orquestra Simfònica del Vallès no estigués a l’alçada, i malgrat alguns desajusts o baixades de tensió, no imputables exclusivament a la seva tasca, haig de dir que varen salvar molt dignament la feina, sobretot tenint en compte que aquests concerts són molt poc assajats i sovint costa posar d’acord a director, solista i orquestra. Ahir va passar més d’una vegada però els músics del Vallès van demostrar molta professionalitat, tot i que algun solista hagués pogut ser una mica més subtil amb la seva sonoritat metàl·lica i de volum excessiu.
Del director poc puc dir, ja que els fragments cantants els dirigia la senyora, i el mestre Zanetti prou feina tenia en seguir la morositat excessiva imposada per Netrebko, que potser creia que d’aquesta manera és podia recrear més en les seves filigranes vocals.
Netrebko és la soprano amb més poder vocal de l’actualitat. La veu és seductora, té moltes possibilitats tant per l’extensió, com per el color, però fins que no em demostri el contrari i malgrat fer front a rols de dramàtica o lírica spinto, és una lírica, amb un instrument poderós i una emissió espectacular, que juntament amb la intensitat sonora que és capaç d’assolir, fa que algú cregui que això la converteix en una soprano dramàtica. La prova fefaent del que estic exposant la varem trobar en les dues parts del concert.
Va iniciar la seva intervenció amb l’ària de sortida de Lady Macbeth de l’òpera verdiana. La veu sonava rotunda i plena, inevitablement se’n ressenten els aguts, que continuen sent lírics malgrat que el centre i el greu estan sàviament adulterats, però per mantenir la mateixa intensitat els aguts tendeixen a una crispació que quan canta més relaxada no es produeix. Cal dir que en aquest rol Netrebko enreda bé, sobretot en l’ària de sortida que va incorporar a darrera hora, en comptes de la compromesa “La luce langue” que quan l’ha cantada en el teatre, li reporta més problemes. No ho resolt tot com caldria, però Netrebko hi posa moltes més ganes que sentiment realment dramàtic, potser per això en cap moment em va emocionar. Sé de les seves àmplies possibilitats vocals, però si aquestes no són realment sentides i les interpretacions no surten de dins, el més probable és que es quedin en lectures més o menys espectaculars, però sense més substància. La sortida va ser esperançadora, però en “Tacea la notte placida” de Il Trovatore, que inicialment hauria de resoldre millor, vaig percebre aquella Netrebko que canta sense gaire rigor, aproximada, respirant quan vol i no toca, i fent de les seves tot mostrant una deixadesa que sota un director com cal estic segur que no cometria. Em continua decebent com a Leonora de Il Trovatore, de fet com a cantant verdiana, si bé ella sap perfectament com posar-se el públic a la butxaca i si aquest està rendit avant match, encara més.
Potser perquè cantar un duo amb Yusif Eyvazov, musicalment deu ser complicat i necessita posar-hi més atenció, rigor i cura, o potser perquè Desdemona és un rol que li escau millor, crec que cantant el duo d’amor de Otello, és on va sorgir la veritable vocalitat de la soprano. Va fer coses precioses, mitges veus i pianos, va tenir detalls exquisits deixant notes en suspensió, tot el contrari que el seu promès, que no hi ha per on agafar-lo. Emet la veu de manera destralera i tant el color com l’emissió, resulten desagradables. He intentat imaginar totes les circumstàncies, musicals i extra musicals on aquesta parella poden arribar a fer un bon duo i la meva imaginació no ha estat capaç de visualitzar-ho.
A la segona part les àries triades eren al voltant del verisme i més adients a les àmplies possibilitats vocals de Netrebko. La veu semblava idònia per a la Manon de Puccini, i a “In quelle trine morbide” es mostrava més còmoda i les frases puccinianes més curtes li permetien adequar-se millor, sense tibantors i maquillatges de registre. Això sí, la lentitud excessiva feia decaure el discurs dramàtic i com feia i li retreien a Caballé en els seus millors, deixava la interpretació a un segon nivell donant més protagonisme al preciosisme, però per això cal tenir el domini tècnic de la veu, el control de la respiració i el fiato antològic de la soprano catalana i Netrebko no el té o si el té l’oblida.
Tot seguit va cantar la “Mamma morta” de Andrea Chénier. Va ser el gran moment del concert. No va tenir la intensitat de les grans dramàtiques i va abusar del tempo allargassat innecessàriament, però va mantenir la intensitat i va crear el crescendo dramàtic necessari. L’ovació va ser de gala.
La subtilesa i els paranys de “Io son l’umile ancella” no els va resoldre bé, i va fer una versió molt discreta i erràtica, sense acabar de definir bé el final, que no va saber resoldre de manera teatral. Tenint els mitjans per fer-ho possible, és lamentable que anés a la recerca d’efectes que no li van sortir prou bé. Si s’apliqués una mica…
Oficialment el concert va acanar amb el duo del segon acte de Manon Lescaut. Ell no cal dir que no va estar bé, però ella tampoc, tot i que per raons absolutament diverses. Ell mai podrà estar bé, no hi ha solució possible, ja que no hi ha cap tècnica, cap escola, cap disciplina de cant, res de res, ja que emet la veu a batzegades, a cops de coll i sense cap distinció. Ella en canvi es va veure desbordada per una tessitura que l’obliga molt sovint al centre/greu i això com que no és ni tan sols una soprano spinto, li va fer perdre aquell doll de veu que la caracteritza, desapareixent en moltes moments, mentre que en altres no es posaven gaire d’acord amb el director. No crec que fos un problema de manca d’assaigs.
El públic en volia més i ens van oferir les propines previstes sense fer-se pregar gaire. Ell Nessum dorma (es necessita valor!) i ella la cançó de la lluna de Rusalka.
El senyor Eyvazov sap que sense Netrebko a la seva vida i encara que tingui molts diners al compte corrent, no tindrà gaires oportunitats de cantar en lloc, i per tant encara que ningú, tret de Anna Netrebbko, li demanava que fes una propina, ho va fer, atrevint-se a cantar una de les àries que aixequen al públic de la cadira. No em va sorprendre que la cantés tan malament, era d’esperar, el que si em va sorprendre és que el públic el bravegés de la manera que ho va fer. És clar que ningú s’atreviria a protestar-lo ( o sí), sobretot veient a l’esquerra de l’hemicicle a l’Anna “Apoyá en el quicio de la mancebía” (recolzada al costat de la porta d’accés) amb una cara de felicitat absoluta. Lamentable i bonic!, però ja s’ho faran!.
Ella va cantar la preciosa ària de la lluna de Rusalka de manera molt sui generis. Al principi xiuxiuejant tant que va perdre el fil i afinació en algun moment. Era el seu moment de passarel·la i va fer unes quantes monades innecessàries, però les dives com ella s’ho poden permetre i el públic, el seu públic, ho gaudeix molt.
Sé que Netrebko ho pot fer molt millor, sé que immersa en una òpera ella dóna molt més rendiment que en un concert fet a la mida i on es permet i se li permet fer tot allò que en una òpera i amb un director com cal no podria fer, però com que no tenim moltes oportunitats de veure-la en directe cal aprofitar-la, ara bé, si la tinguéssim sovint a l’escenari del Liceu cantant-nos òpera, estigueu segurs que en un altre concert com aquest, en a mi no em tornaria a veure.
Va fer una tercera propina no prevista i va repetir “Io son l’umile ancella”, suposo que per intentar esmenar la primera, però jo no us puc dir si ho va aconseguir o no, ja que vaig sortir de la sala abans.
IN FERNEM LAND 
Menys mal, ara no me sap greu no haver hi anat.
M'agradaM'agrada
No sé sap mai JaumeM, potser t’hagués agradat, ja veus que hi ha opinions per a tots els gustos
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per la crónica! Estic d’acord amb tot el que dius. En el Nessun dorma vaig estar a punt de “abuchearlo” pero no em vaig atrevir davant de l’esclat del públic, encara m’haguesin escridasat a mi. Emoció cero, aburriment bastant. El que si hem d’admirar del tenor és la capacitat que té per fer el ridícul davant de tanta gent, però clar, si a sobre l’aplaudeixen d’aquesta forma,potser el pobre s’ho acaba creient i tot. A vere amb que ve al juliol…
M'agradaM'agrada
Hola Daniel, gràcies per comentar i benvingut a IFL.
Jo crec que el tenor és ben conscient que ha d’aprofitar les oportunitats que l’Anna li brinda, no ho podrà fer gaire sovint això, encara que la relació es perllongués en el temps, arribarà un dia que rebrà una esbroncada monumental, qui juga en foc…ja se sap, s’acaba cremant.
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord amb tu, Joaquim. Ens van colar tres gols: orquestra, director i tenor. Els dos primers van resoldre el paper, però el cantant! Sort en té de la diva. Jo em vaig revoltar a la butaca quan vaig sentir els seus esgarips i sobretot quan el públic va ovacionar-lo. Déu meu! Jo també l’hauria escridassat i xiulat, però estava envoltada d’eufòrics cridaners i també vaig témer per la meva integritat. En fi, després de tants canvis hi vaig anar sense esperar-ne gaire res; en alguns moments també em va avorrir i en altres vaig apreciar l’art de Netrebko que, desitjo poder gaudir més en un escenari operístic.
M'agradaM'agrada
Tots voldríem veure a Netrebko en una òpera escenificada i a ser possible en el repertori que li escau millor. Té o tenia previst venir al Liceu a cantar Manon Lescaut, i el seu partenaire era Alagna, espero que la cosa continui en peu, perquè si finalment el Des Grieux acabés sent aquest, aleshores si que ja cal que es calci.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Siento predilección por Anna Netrebko, pero soy muy crítico incluso con aquello que más me gusta. Tengo demasiados espolones ya… y ayer hice un esfuerzo para asistir a este concierto, después de haberme perdido muchos espectáculos desde aquel nefasto 21 de septiembre pasado…
Su voz tan hermosa y voluminosa como siempre, su figura algo más estilizada y su simpatía a raudales, pero su resultado artístico no me acabó de convencer y yo creo que se debe a que Netrebko es un “animal escénico”, precisa del movimiento teatral y la fórmula de concierto la comprime aún más que los atuendos que exhibe y que parecen cosidos sobre la piel…Como le falta la escena se mueve de forma bastante original girándose de espaldas al público y cantando para aquellos que situados en la zona próxima al órgano acostumbran a ver únicamente la zona posterior de los solistas. Si no dispusiera de un órgano vocal tan impresionante su voz se perdería para el resto del público, pero, dado su extraordinario volumen, por más que se gire su potencial canoro no merma en nada.
Gustarme, gustarme, sólo me gustó en el “aria de la carta” de “Macbeth” y en “La mamma morta”, donde consiguió hacerme vibrar de verdad. Su “Russalka” queda muy por denajo de las sopranos contemporáneas de primera fila que asumen la interpretación de la “canción de la luna”. Su “Adrianna Lecouvreur” muy floja y su “Manon Lescaut” muy mejorable, como también le sucede con el aria de Leonora de “Il trovatore”. Estoy seguro que todo lo que interpretó ayer Anna Netrebko puede cantarlo mucho mejor porque dispone de un órgano vocal privilegiado y de una tesitura muy completa y sana que le permitirá abordar cuanto se proponga, pero es preciso que intente ser algo menos espectacular y más cálida, cosa que consiguió ayer en varios momentos pero no en todo lo interpretado. Al menos esa es la impresión mía.
Su pareja no está a su altura y empobrece los dúos. Volumen tiene, pero calidad…
A pesar de lo antedicho, como admiro tanto a la soprano rusa y me agrada tanto su voz, me sentí felíz de haber salido de mi obligado enclaustramiento para poder verla y disfrutarla, gracias sobre todo al empeño y ayuda imprescindible de Joaquim y a lo bien atendido que estuve en el Palau, por parte de todos los empleados y en especial por la amable ascensorista.
Fue un verdadero placer poder volver a ver a tantos amigos. Muchas gracias a todos.
M'agradaM'agrada
Donde digo “denajo” quiero decir “debajo”. Perdón.
M'agradaM'agrada
Cómo me alegra oírte.
M'agradaM'agrada
¡Qué placer leerte! ¡Ánimo y muchos saludos, al igual que a todos los que asististéis al concierto!
M'agradaM'agrada
Una vegada comprovat que l’assistència a concerts, òperes o cinema és possible, ja cal que et calcis, espero que no et perdis res més mentre arriba l’esperat dia de la intervenció, o sigui que ja saps… 😉
M'agradaLiked by 1 person
M’alegra tornar a llegir un comentari teu, per l’equilibri del discurs i l’erudició, però avui sobretot per que vas estar allí.
Ànim!!
M'agradaM'agrada
Aquesta mena d’espectacles son decadents. Al final, tots més pobres menys la diva que s’embutxaca un bon pessic. I els programadors poden omplir més el seu ego i fardar d’un cromo més, pagat a preu d’or. Decadencia.
M'agradaM'agrada
És una manera d’analitzar-ho, no et diré que no tinguis raó, però això és una industria i ja saps que alhora d tenir un catàleg hi ha d’haver articles per a satisfer a tots els gustos possibles, i aquest té molta sortida. Jo m’ho estimo més valorar-ho així, malgrat que amb segons quin temes em dolgui o sigui més sensible, però el concerts de Palau 100, amb tots els peròs que li vulguem posar, son de caire privat i com a tal miren uns paràmetres dierents. El problema ve quan els cicles públics volen copiar als privats i programen i contracten sota els mateixos paràmetres, aleshores sí, la decadència és total.
M'agradaM'agrada
Jo he vist a Marton, Freni, Caballé, Scotto, Fleming o Radvanovsky, al Liceu i en altres teatres del món, totes elles m’han deixat més colpit en algunes de les àries que Netrebko va cantar ahir que no pas ella. Això no vol dir que no m’ho passes bé, però si que vull dir que per voler ser la primera encara té molt per aprendre d’aquestes i altres sopranos.
La torna del tenor no és acceptable i aquesta mena de concerts cada vegada em satisfà menys.
Espero que quan torni s’ho prengui més. seriosament i no ens obligui a aguantar tant sí com no al seu promès. Ara he comprovat que el mal gust no només el té vestint.
M'agradaM'agrada
Un cop coneguts els canvis fets ja es veia a venir alguna cosa similar, ara bé, si el concert l’hagués fet ella sola, segurament el format no hagués variat i el repertori segurament tampoc.
Estic plenament convençut que ella pot cantar les àries escollides millor, les que li van bé i aquelles que no, però no calia esforçar-se gaire, es veia d’una hora lluny que allò seria un exitàs i Netrebko no és molt rigurosa, no dóna sempre el 100%, quan ho fa és la millor, quan no, no.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per l’apunt de Joaquim i Colbran,segurament encertat,em faig una idea del resultat però he de dir que aquesta senyora es valenta d’enxufar la seva parella sigui on sigui que vagi perqué de ben segur l’anirà col.locant sempre que pugui i així no perdre’l de vista,d’una altre manera el perdrà tal i com li va passar amb l’anterior marit.Qué criticona soc,caram…
M'agradaM'agrada
Res a veure entre l’anterior i aquest, aquest si el perd de vista pot estar segura que no tindrà gaires oportunitats d’enredar-la.
Ja veus que en el terreny del Sálvame també em puc moure amb soltesa 😉
M'agradaM'agrada
Sí, bé,… doncs jo, com sóc poc exigent, també em vaig deixar enredar per la Netrebko… Per mi, la sortida de Lady Macbeth -juntament amb l´alegria de tornar a veure en Colbran- va ser el millor de la nit.
M´agradaria algun ítem de l´apartat vestuari, que no has dit gaire cosa. Jo no vaig pagar prou i la meva localitat no em permetia veure (digueu-me afortunat) gaire cosa més que la cara i la pitrera.
Una abraçada a tots/es!
M'agradaM'agrada
Com m’ha dit en Macc en una xarxa social, si li haguessim posat una torxa, semblava l’estàtua de la llibertat
Pel que fa al primer vestit, horrorós, el segon aquest metal·litzat el va fer fins i tot bonic.
Però en a mi el que més em va emocionar va ser la dedicatòria que em va fer quan vag anar a fotografiar-la de prop
Ja pot cantar com vulgui, oi que m’entens?
M'agradaM'agrada
Estic totalment d’acord amb el que dius Joaquim. La Netrebko es molt bona, però a mi segueix sense emocionar-me… el “novio” no emociona (més aviat el contrari) i per ser una mica acceptable… li falta moooolt. Que el públic el bravejès amb el insuportable Nessum Dorma?, no em sorprèn gens, als clubs de fans (en aquest cas de l’Anita) els importa un rave com es fan les coses si qui les fa es el seu ídol. El millor de la nit, retrobar al Fede i poder xerrar amb ell una estoneta.
M'agradaM'agrada
Els clubs de fans fan molt de mal, fa temps que ho tinc estudiat això.
M'agradaM'agrada
Bé, hi diré la meva 🙂
Doncs avui no estem d’acord. Per a mí el concert d’ahir va ser fantàstic (gràcies a ella, clar). Ultimament dubtava força d’ella, doncs el que li havia escoltat (tret de la Lady Macbeth que em va agradar molt) no m’acabava de fer el pes. Però ahir vaig pensar que tenia el dia, i no vaig ser l’únic que ho va pensar malgrat que ja sabem que a mí la Netrebko m’agrada molt.
L’inici amb “nel dì della vittoria” va estar bé, però vaig pensar que no és la veu malgrat que ella hi posa intenció i és valenta. A la Leonora malgrat el fiato, la vaig trobar més en el seu estil i les agilitats van estar molt ben resoltes, i la nota final la va allargar practicament fins que va acabar l’orquestra. Al duet d’Otello va fer coses molt boniques, és on va cantar més natural. És el paper que més li aniria per veu però es veu que no li agrada… Ell, quin Otello! 😀
A la segona part sí que em vaig acabar convencent. No hi va haver res que no m’agradés (sols un pèl per sota el duet de ML), a part d’algun dubte en l’afinació en algun moment i alguna frase tallada. A la mamma morta va demostrar qui és i perquè està allà on està. A la Rusalka sí que em va agradar, moltíssim! Ara, reconec que va fer una versió especial, molt en pianíssim, però li va quedar preciosa.
Vaig sortir eufòric.
La Netrebko és la Netrebko… Però espero poder-la veure en escena, és on destaca més.
Per a mí, un concert molt memorable!
M'agradaM'agrada
Et comprenc molt bé Jan, en a tu i atots el joves com tu, a mi em passaria el mateix, de fet em passava el mateix.
Gaudeix del moment.
Esperem la seva Manon Lescaut al Liceu, sense novios i amb l’Alagna, estic segur que em satisfarà molt més en a mi i atots plegats.
M'agradaM'agrada
Cuando ves a un público tan poco exigente bravear el horripilante “Nessun dorma” es imposible juzgar de manera seria y profesional a Netrebko, no lo cantó ella, solamente hubiera faltado eso, pero ella es la “culpable de hacer de su concierto una farsa.
Es una gran voz, nada más y nada menos.
No creo que en el mes de julio me vea el pelo.
M'agradaM'agrada
Si el mes de juliol ve envoltada tal i com ho va fer al Liceu, estic segur que pagarà la pena, ara, si torna amb el mateix format em sap greu però t’hauré de donar la raó.
M'agradaM'agrada
¿Vuelve en julio? Uy, el trabajo no me deja ponerme al día…
M'agradaM'agrada
Sí, aunque podría ser otra vez como Iolanta en versión de concierto, que segun me comenta Jan es lo que va a hacer este verano.
mucho mejor que un concierto como este que comentamos, aunque repetir Iolanta me parece poco original, si fuera con Beczala….
M'agradaM'agrada
Estic d´acord que la Netrebko pot milllorar amb una òpera escenificada, però si vol involucrar-se. Si no…….Fa uns anys vaig veure un Capuletti E I Montechi a Londres i va cantar molt bé, pero nomes cantar. Qui es va involucrar en el personatge va ser la E. Garanca que va cantar i interpretar (les dues coses) i naturalment va tenir un gran èxit.
M'agradaM'agrada
Doncs si senyor, no es pot dir de manera més entenedora.
M'agradaM'agrada
No m’agrada gens aquest format de concert i no vaig anar-hi. Per tant sols puc opniar del vestit que veig en portada d’aquest post….o no, millor no opinar. El que veritablement m’he perdut, i això si em sap greu, és poder saludar-te, Fede. Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Espero que a partir d’ara tinguis moltes oportunitats per saludar-lo, si de mi depèn…. però ja ho veus, el poder de Netrebko és miraculós. També ho serà el de la Fleming al MET, i espero que Dudamel també i…(no el posem nerviós, d’acord?)
M'agradaM'agrada
L’orquestra i el tenor, del tot impresentables. En aixo estariem d’acord tots, em sembla. No s’entenen els bravos al Nessun dorma, clar. Pero trobo exagerats alguns comentaris negatius contra Netrebko. Per mi, que tambe he escoltat Freni, Caballe i altres prestacions extraordinaries, Anna Netrebko té el do d’emocionar i abans d’ahir va deixar anar tots elsseus recursos i ens va fer viure moments inoblidables. Tinc la impressio que alguns idealitzeu el passat i heu construit un filtre d’hipercritica intelectual que us impedeix accedir als plaers del present.
David
M'agradaM'agrada
Jo idealitzo allò que per ami és bo, sigui Freni, Caballé, Callas, Tebaldi, Garanca, Flórez, DiDonato, Netrebko, Stemme, Kaufmann, Bartoli, Pape, Gerhaher, Goerne, Keenlyside, Westbroek, Theorin, Fagioli, Jaroussky, Cencic, Mehta, Podles, Yoncheva, Camarena, DiDonato, Fleming, Beczala, Varnay, Nilsson, Rysanek, Mödl, Windgassen, Melchior, Tauber, Carreras, Plácido, Kraus, Berganza, Lorengar, Supervia, Pertile, Bastianini, Simionato, Del Monaco, Horne, Alagna, Brimberg, Hotter, Konya, Finley, Bergonzi,….no acabaria i com veus no tinc cap inconvenient en posar noms ben actuals.
Jo no tinc filtres i menys de intel·lectualitat, el que no puc sofrir a aquestes alçades on el meu criteri crec que ja té un cert fonament, és que em donin gat per llebre, i com que no en cauen mai els anells per dir el que penso fins i tot dels meus referents més absoluts i reclinatoriables, molt menys m’estaré de dir-ho dels que encara han d’aprendre una mica tot i ser el star system actual.
Per sort els plaers no són universals. Tot i així només hauries de buscar l’etiqueta Netrebko a IFL per adona-te’n que quan m’agrada molt em mullo de dalt a baix, però a aquestes alçades ja no sóc de cap club de fans, el dia que vaig aprendre a verbalitzar i reconèixer el errors de Josep Carreras en em va deixar doctorar.
M'agradaM'agrada
Doncs mira David crec que tens bastanta raó.Fa molts anys que vaig al Liceu i he vist moltíssims divos aquí i a l’estranger i dona l’impressió que hi ha gent que se li para el relotge.Resulta molt curiós comprovar com a partir d’un cert cantant hi ha gent que s’autobloqueja de forma voluntària i el que ve posteriorment i que gaudeix d’un status superior és menystingut de forma sistemàtica.Els aplaudiments i l’entusiasme que genera el nou divo són viscuts de forma dolorosa i de vegades sembla que s’acompanyi d’un jurament solemne que certifiqui que sempre direm pestes del nou vingut i impostor.Es un fenòmen que es repeteix en el temps i resulta facil trobar en totes les epoques (Lázaro era el millor).
L’actual facilitat de difusió s’està carregant aquesta psicologia decimonònica i ens permet demostrar errades en alló que ens venien com incontestable.
En el moment actual crec objectivament que els amants de la veu lírica no poden girar el cap cap un altre cantó davant d’un fenòmen com Anna Netrebko.
La seva veu és molt gran , sonora i alhora molt bella de color(difícil coincidència)
els greus són portentosos ,molt millors que el de per exemple Shirley Werrett la linea de cant pot ser pausada i valenta i arriscada quan convé i està exenta dels manierismes tipus Fleming.
la seva perseverància ha fet que sigui capaç de fer trinats molt notables(Montserrat Caballé va està cantant bel canto tota la vida i mai en va aprendre).
En el recital va fer una autèntica exhibició de pianíssims de nivell tots ells excel·lents aconseguint aquells sons flotants a que ens tenen acustomats Caballé, Fleming o Gruberova pero que Eva Marton o Maria Callas no sabia fer doncs li quedàven oscil·lats i desgradables i que tallava rapidament per dissimular.
L’agut és en l’actualitat ferm i de so ampla i exultant ,no recoden als crits d’un gosset molt petitó ni tenen el so estrident i oscil·lant dels de Renata Scotto
L’estil va ser molt acurat en totes les peces ,tenia els meus dubtes en el verismo i ens hem de treure el barret doncs va arrassar sobre tot en una “Mamma morta” de resutats bastant superiors a les de Caballé,Marton,del Liceu.
Al final de” Io son l’umile ancella” maravellosament cantada va optar per fer una exhibició de regulador creixent i decreixent.
Té coses a millorar la Netrebko ,doncs sí.Jo diria que si s’escarrassa en la dicció i la fa més depurada i aconsegueix donar més sentit a les paraules a aquesta dona no hi haurà qui la pari.
En diverses ocasions ha tingut petits problemes amb l’afinació ,en el concert del Palau (malauradament pels seus detractors ) va està molt acurada,Tranquils… a lo millor quan torni està menys encertada.
M'agradaM'agrada
Tens problemes auditius greus que hauries de mirar de corregir si vols ser contundent. Les apreciacions de classe, elegància o qualitat vocal i interpretativa les deixo a gust del consumidor, però dir que Netrebko no va desafinar o que fa millor els trinats que Caballé vol dir que la teva percepció auditiva o de prejudicis et traeix, quan et convé, perquè bé treus cantants del passat quan et va bé.
Només has d’anar a escoltar Tace la notte plàcida per Caballé i després posar-tet la de Netrebko.
Si l’exercici no et sembla suficient, escolta Manon Lescaut per Freni i després per Netrebko, si encara t’han quedat ganes de seguir comparant i creient que el que has escrit té sentit, escolta la Mamma morta de Tebaldi, Callas o Marton i després la de Netrebko. No crec que després de les diferents masterclass et quedin gaires ganes, però si així continua sent escoltat com s’ha de cantar l’ària de la Lady per una dramàtica o una mezzo (Callas, Verrett, Dimitrova, Mancini) i veuràs amb facilitat on radica la diferència amb Netrebko. Certament els mitjans a disposició ens permeten verificar la constant manca de criteri de molts artistes actuals.
No acceptes una opinió contrària a la teva i sempre intentes menysprear amb subtilesa però feridora els que discrepen de tu. Ets molt passat.
Perdona Joaquim però m’he desfogat, no m’agrada que em tractin d’aquesta manera.
M'agradaM'agrada
No t’haig de perdonar de res, però tampoc acabo de veure un maltracta per part de ningú.
Opinions diverses, dèries diverses, obsessions diverses, fílies i moltes fòbies diverses, res de nou.
M'agradaM'agrada
A mi també m’agrada llegir opinions divergents. És la meravella dels que estimem la música com un dels motius que justifiquen la vida. També és fantàstic que ens respectem, tal com fem aquí.
Només una observació: alerta a comparar gravacions amb actuacions en directe. En aquest ordre de coses, tots els que vam poder sentir el grandíssim Kraus en directe estem ja curats d’aquest vici. La bellesa de la veu de Netrebko en directe és difícil de discutir (impossible no, perquè res ho és, clar).
Deixeu-me acabar desitjant-vos uns feliços dies de festes familiars i la recuperació de tota la salut als qui pugueu estar patint.
M'agradaM'agrada
Mai he discutit l’obvietat de la bellesa de la veu de Netrebko.
La bellesa de les veus no varia tant d’una gravació al teatre, altres coses sí. Kraus tenia la mateixa veu, no precisament bonica (pel meu gust és clar), les qualitats de l’excel·lent cantant eren unes altres, tantes que t’oblidaves que la veu no fos tan maca com la d’altres tenors, molt menys interessants que ell.
Després de’assistir regularment a l’òpera des de 1975 hi ha coses i conceptes que tinc ben clares, tant de bo tot ho tingués tan clar a la vida com les qüestions operístiques 😉
Tot i que far´ñe un apunt per felicitar-vos a tots el Nadal i el Cap d’Any, no puc deixar passar l’ocasió per agrair-te els comentaris i aportacions que ens fas, alhora que desitjar-te també un BON NADAL!
M'agradaM'agrada
Bon dia a tots i totes, és la 1ª vegada que escric i avui crec que era necessari fer-ho. Estic sempre quasi al 100% d’acord en tot el que escrius i comentes Joaquim però avui no acabo de coincidir.
Per a mi la Sra Netrebko NO VA ESTAR BÉ NI COM A DESDEMONA, va ser un dels meus pitjors duos d’Otel·lo que he sentit mai. Una pena de concert de Palau i de públic, com és posible que estiguem mes sotmesos a l’aparell mediàtic i pseudo- glamurós que a la música? No puc dir que estigui decepcionat perquè abans d’entrar ja és el que esperava i després de veure el Palau de gom a gom i amb aquesta expectació de dia de fira, era clar el que passaria.
Per acabar faré dos aclariments al programa de ma, a l’apartat que signa el Sr, Víctor Garcia de Gomar “Una galeria de personatges” quan cita que en “La mamma morta”és gairebé impossible alliberar nos de l’escena de la pel·lícula Philadelphia, és la Sra Netrebko la que fa impossible alliberar-nos de la Divina Callas a la que per respecte no se pot ni tan siquiera comparar. Pel contrari estic totalment d’acord en el Sr. Garcia de Gomar al final de l’article quan diu: Un recital per l’imaginari musical de la ciutat? Crec que ho sabrem abans de la darrera nota. Si senyor o vam saber des de la primera nota. Moltes gracies.
Joaquim la propina “Io son l’umile ancella” tan malament com la primera, va fer intents d’arreglar-la però no se’n va sortir i a més fent gestos de com si estigues ja molt cansada.
Del tenor i del Director no vull parlar. En definitiva: Una nit que passarà a la Historia com allò que hagués pogut ser i no ha sigut.
Ja em contareu el que farà al juliol…
Víctor
Moltes gràcies pels vostres comentaris algunes vegades són més interesants que els concerts!
M'agradaM'agrada
Gràcies per escriure Victor i benvingut a IFL.
No estar d’acord no és cap problema, mentre hi hagi el respecte que totes les opinions mereixen, aquí es pot discrepar de tot i tothom, potser per això el blog té l’èxit que té. Potser és això el que molesta, ja saps…si l’enveja fos tinya…
Torna quan vulguis
M'agradaM'agrada
Accepto les opinions contràries pero no les comparteixo suposo que com tú o qualsevol persona civilitzada.Pero no m’agraden les imposicions de criteri i no em callaré les deficiències dels cantants del passat.
Renata Tebaldi no arribava als aguts i el so era calat.Es fácilment demostrable.Encara que et donis 100 cops de cap contra la pared no la faràs afinar.Jo diria que és algo demostrable gairebe cientificament.
Els trinats de la Caballe no ho eren realment pots comparar amb Sutherland,Sills o Gruberova (cada una amb els seus defectes respectius) hi podras comprovar-ho.
El “In quelle trine morbide” d’ Anna Netrebko va ser preciós de forma similar al de Mirella Freni pero fent honor a la veritat has de reconeixer que els pianíssims de la Freni eren inferiors.Si aleshores li retreien al comparar-la amb Caballé al fer la comparació amb Netrebko ho hem de callar.Perqué? Que absurd no ?
D’aquí 20 o 30 anys seguiré comparant i si sento una cantant amb una dicció més clara i entenedora que la Netrebko ho diré mentre l’oída i la ment funcioni.Cap problema, el relotge segueix en marxa i espero que sigui per molts anys.
No crec per l’automutilació en nom de la fidelitat pero respecto a la gent que sent gust practican-la.Fins fa poc encara vivia gent que que es va autoinmular despres de Miguel Fleta ,pobrets el que es van perdre….
M'agradaM'agrada
D’acord, si bé m’agradaria que m’enumeressis, si és possible, les imposicions de criteri en un blog personal on jo exposo la meva opinió, la meva, i deixo que tots vosaltres exposeu la vostra, on trobes la imposició?
La resta del que dius hi puc estar d’acord o no, però per a mi en aquest precís moment és irrellevant, però això de la imposició no, és per això que entro en una discussió aliena.
M'agradaM'agrada
Super necesaria y agradecida tu crítica y apuntes vitriólicos. Si saco una conclusión de lo que dices, la Netrebko nunca será la soprano que pudo haber sido y todavía no es. Su vulgaridad, falta de rigor y malas elecciones son sus puntos débiles; aunque es enternecedor verla en su papel de Teresa de Calcuta de la ópera apadrinando a ‘tenoruelos’ de conservatorio. A ver si liga a un ibérico que la lleve por el buen camino y montan una Luisa Fernanda o una Maruxa, haciendo de Rosa junto a la Garanca.
M'agradaM'agrada