Albert Guinovart al Liceu en ocasió de la cantanta de Nadal Els Pastorets, el 20 de desembre de 2014. Foto IFL

Albert Guinovart, Òscar Boada i Jordi Galceran. Fotografia de Festadirecta.cat

Els Pastorets de Guinovart i Galceran, amb el Cor Vivaldi el 20 de desembre de 2014 al Liceu. Foto IFL

Els Pastorets de Folch i Torres és un clàssic de Nadal a Catalunya, i Els Pastorets, cantata de Nadal amb música d’Albert Guinovart i text de Jordi Galceran basats en el text de la popular obra teatral són, des de la seva estrena l’any 2006,  un clàssic del Cor Vivaldi que l’ha programat en múltiples ocasions i l’ha fins i tot enregistrat. L’any passat la van tornar a programar per aquestes mateixes dates en el cicle que el Cor fa a l’Auditori Axa i en vaig fer aquest apunt:

• COR VIVALDI: ELS PASTORETS DE GUINOVART I GALCERAN

L’obra és una absoluta delícia en el seu format original per a cor, narrador, piano, violí, clarinet, contrabaix i percussió, i ara  per aquests dos concerts extraordinaris de Nadal en el Gran Teatre del Liceu, Albert Guinovart l’ha re-orquestrat amb la secció de corda al complert (violins I,II, violes, violoncels i contrabaix), amb l’afegitó de flauta, oboé, clarinet, fagot, trompa, trompeta, trombó i percussió, en total una formació de 24 musics qua atorguen a l’obra una magnífica entitat sonora, colorista i brillant, que ajuda a ressaltar la magnífica i inspirada partitura que el músic barceloní va escriure per encàrrec del Vivaldi.

El Cor Vivaldi no podia acabar millor l’any del seu 25è aniversari. Un concert al Liceu (hi ha actuat moltes vegades), però ara com absoluts protagonistes, és un colofó magnífic i veient l’aforament ple de gom a gom, encara més. La fórmula és extraordinària per aficionar al públic més jove. La iniciativa del Liceu de celebrar aquest concert nadalenc, familiar, de caràcter molt popular (15 € entrada única) i amb intèrprets de qualitat i amb una obra tan adient i apropiada, és un encert absolut, encert que cal celebrar i sobretot repetir fins que esdevingui una tradició, ja sigui amb l’excel·lent partitura guinovarianà o amb altres obres adients a les dates i al públic que va dirigit.

Que el Gran Teatre del Liceu hagi posat a disposició part de la seva orquestra també revesteix la festa de la categoria que mereix. No cal dir que comptar amb el compositor per assumir la part pianística de l’obra és la cirereta que de ben segur quedarà per sempre més en la valuosa memòria artística d’aquest magnífic Cor de veus blanques, que no em cansaré de lloar, tant per la seva valuosa tasca pedagògica, com per els excel·lents i sempre sorprenents resultats artístics. Quan tot sembla senzill al darrere hi ha una obstinada tasca d’exigència i professionalitat.

L’obra és una cantata dividida en 20 números musicals, a quin més inspirat, dirigit no només al públic infantil, però bàsicament a ell. La música no té edats, però és obvi que el conte està dirigit als infants, però també als adults propensos a reviure la nostra infantesa en unes dates tan propícies com aquestes. Jordi Galceran fa pocs canvis a la idea original de Folch i Torres, ell mateix va dir en la presentació d’aquest concert, a la que vaig tenir el goig d’assistir, que les tradicions s’han de preservar com són i com menys canvis pateixin, millor. Els fets de les conegudes vicissituds dels pastorets son narrats, en aquest cas per l’excel·lent actriu, Elisabet Egea, i la narració no és més que un fil conductor entre els diferents números, personificant si cal els rols principals, és a dir en Lluquet, en Rovelló i en Satanàs, El cor és protagonista i alhora comentarista dels fets, mentre que l’estil musical és tan eclèctic com genuïnament guinovarià: amb inventiva melòdica i complexitat estructural i harmònica.

Música bella i fàcil d’escoltar que cerca sense embuts ni giragonses estrafolàries, l’emoció de l’oient, sense defugir la complexitat tècnica. L’aparent facilitat melòdica no pot amagar les exigències superades amb aparent facilitat per una formació coral de contrastada solvència i preparació. Guinovart ho fa més fàcil per l’oient que per el intèrpret, i sobretot ho fa volgudament  i de manera provocativa, bellament melòdic. La seva música té un segell de personalitat i estil reconeixible.

Per la interpretació liceista s’ha respectat el format concertístic, si bé en alguns moment i ajudat per un senzill i eficaç disseny de vestuari, els solistes del cor, entre el que m’ha fet molta il·lusió recuperar fisonomies que s’han fet grans i que per l’ocasió tan especial han acceptat la invitació de tornar a cantar els pastorets, han fet unes breus intervencions escèniques que en futures i desitjables edicions podrien desenvolupar-se. El públic infantil de ben segur ho agrairia.

Jo estava molt ben situat en una entrada privilegiada a les primeres files de platea, però no sé si del segon pis en amunt han pogut escoltar amb nitidesa algunes de les intervencions solistes, ja que algunes en prou feines m’arribaven amb la nitidesa i projecció necessàries per a una sala tan gran. Els sobretítols ajudaven molt a fer comprensible el text cantat, quelcom essencial.

A algunes de les veus solistes la grandària de la sala els sobrepassava, inclòs el mestre Boada personificant el setè pecat capital, el de la ira, però no hi ha dubte que per sobre d’aquests aspectes no per secundaris menys importants, aquest concert esdevé un encert total i absolut en l’apartat artístic i també el vehícle ideal per apropar el Liceu a tantes i tantes famílies per a les quals la institució esdevé un luxe massa sovint inabastable.

No us diré que l’Orquestra del Liceu sota la direcció del mestre Boada hagi aprovat amb nota molt alta el repte, però malgrat algunes imperdonables errades, ahir va esdevenir el coixí imprescindible per a embolcallar la història amb notòria solvència gràcies a intervencions solistes mereixedores de l’aprovació i una tasca de conjunt àgil i eficaç.

Pel que fa al Cor Vivaldi, aquesta vegada notòriament reforçat amb antics components. ha tornar a demostrar la seva preparació i admirable tenacitat en assolir reptes importants amb resultats importants. Més enllà de l’entranyable fita nadalenca hi ha un treball minuciós i constant de perseverança en la recerca de la qualitat. El rigor i la conseqüent obtenció  de resultats no són fruit ni de la casualitat, ni de la sort.

Pel que fa als aspectes de caire tècnic, caldria que en propers concerts es millorés l’amplificació de les parts parlades per tal d’arribar de manera més clara i nítida als espectadors, sobretot si es tracta d’un públic infantil al qual se li han de facilitar molt les coses per tal de mantenir-los en constant atenció.

Malgrat la gran quantitat de canalla, alguns molt petits, l’atenció va ser notòria i el brogit va ser molt inferior al que es podia pensar, en qualsevol cas molt menys del patit en molts concerts amb públic exclusivament adult.

L’èxit final va ser franc i sincer, ja que l’obra arriba al cor i es guanya al públic, tant al difícil públic infantil, com al no sempre fàcil públic adult.

Els aplaudiments van motivar una propina tan apropiada com l’adaptació de la cèlebre nadala Fum, fum, fum del mateix Guinovart, d’entendridor efecte balsàmic.

Aquest matí a les onze es repeteix el concert, vist els resultats, dues úniques sessions són molt poques davant d’uns resultats tan deliciosos.

Per futures ocasions no us deixeu perdre l’oportunitat de tornar a la infantesa portats de la ma d’aquests Pastorets que segurament tindran, entre altes i evidents encerts i virtuts, la d’aficionar a més d’un dels petits assistents a la música.

Davant de tant deliciós talent  només cal exclamar BRAVO!