Maria Stuarda al Liceu, escena inicial. Producció de Foto © A Bofill gentilesa departament de premsa del Gran Teatre del Liceu
Trista i gris nit belcantista en el Liceu, amb un segon repartiment per a Maria Stuarda que no brilla.
No comprenc com un segon repartiment amb una soprano protagonista s’hagi de doblegar a la versió utilitzada en el primer cast, o bé haguessin hagut de buscar una mezzo amb ganes de cantar un rol adaptat, o bé, si volien fer un segon repartiment haguessin hagut de deixar que el públic escoltés les dues versions, la de Donizetti i l’altra. Potser per això la soprano inicialment prevista, la lírica i emergent Irina Lungu, va desistir.
Obligar a la senyora Majella Cullagh, soprano belcantista de certa trajectòria i amb notables testimonis fonogràfic per el prestigiós segell Opera Rara, a cantar en la tessitura de mezzosoprano, té com a mínim que ser recompensat amb la gratitud que es mereix algú que sap que sacrificarà el seu treball i que no obtindrà res més que un aplaudiment d’estima i el catxet acordat. La sensació al final de la representació va ser una mica trista, ja que ella va fer tot el que havia de fer, però d’aquella manera no podia lluir, canta bé i té gust, però la seva veu de timbre i colors interessants i personals, no podia quasi mai aixecar el vol enmig d’unes tonalitats centrals i greus que no l’afavorien gens. No dic pas que en la tessitura que li és pròpia la seva Stuarda hauria sigut memorable, intueixo que no passaria d’una correcció anodina, però ves per on, com Donizetti volia, perquè Donizetti alguna cosa va deixar escrita al respecte, tot i que per a molts això ara sigui secundari i quasi irrellevant, la senyora DiDonato la primera.
Cullagh, com la resta del repartiment, va estar millor en la segona part que en la primera que quasi res va funcionar, no hi havia ni connexió ni cohesió, però malgrat la tessitura excessivament central i greu, ella va saber donar molt sentiment en l’escena amb Talbot, la més transportada, així com en l’escena final, tot i que es va mantenir en aquest segon repartiment l’excés de volum en la pregària amb un cor cantant en forte i on la veu de la solista difícilment podia flotar com la partitura i el fragment demana.
Estava molt interessat en escoltar la Elisabetta de Marianna Pizzolato, mezzosoprano que havia gaudit a Pesaro en el repertori rossinià (Isabella, Andromaca, Emma) i que en el Liceu ens havia fet un notable Annio a La clemenza di Tito, però la decepció ha estat enorme. En tota la primera part, on el rol d’Elisabetta té els seus grans moments (ària, duo i concertant de la confrontació) la mezzosoprano italiana no encertava a donar la força que s’espera del rol. No hi havia intenció, el fraseig era tou i els greus quasi inaudibles. El cant ornamentat tampoc semblava especialment reeixit i la connexió teatral era molt feble. No feia saltar guspires i a més la veu no responia ni en brillantor ni en emissió. En la primera escena de la segona part, en el tercet amb Leicester i Lord Guglielmo va estar més centrada, però era ja massa tard, no va saber aprofitar, o no va poder, els grans i espectaculars moments que Donizetti li regala.
Antonio Gandia ha de lluitar amb una veu i emissió excessivament estentòria, però no em va desagradar, té estil i és valent, no pot lluitar amb Camarena, però mentre que per el tenor mexicà tots estem d’acord que aquest rol és poca cosa, per a ell està bé.
Em va agradar més Mirco Palazzi que Michele Pertusi, ambdós són els més perjudicats d’aquesta manipulació de la partitura, però Palazzi té el registre més de baix que no pas Pertussi un baix baríton per el qual la baixada d’un to sencer en el duet amb Maria, el perjudicava massa tot i ser reconegudament més prestigiós.
Correcte sense més Àlex Sanmarti, que em va semblar que en el primer acte va passar per alguna incertesa no prevista, mentre que Anna Tobella va repetir la seva correcta intervenció, també subjecta a una tessitura més greu del que correspon a Anna Kennedy, la lady in waiting de la Stuarda.
Magnífica la direcció del mestre Benini malgrat aquella acceleració excessiva de la stretta del finale que quasi sembla abocada al desastre i l’excessiu volum sonor a la preghiera. L’Orquestra del Liceu ahir em va agradar, per la cura en el so càlid de les seves seccions, especial menció per les intervencions solistes del clarinet, però també per la tensió mantinguda durant tota la representació, mèrit del mestre Benini, sense cap mena de dubte, però també del musics que van aconseguir malgrat el tedi vocal mantenir la tensió sense que l’orquestra sonés vulgar o fos aquella immensa guitarra amb la que tantes vegades s’associa, potser injustament, a l’orquestra belcantista.
Desconcertant l’actuació del cor, que continua desequilibrat en la primera intervenció, i que millora notablement en la segona part en la magnífica intervenció solista. No acabo d’entendre el volum excessiu que se’ls hi demana a l’escena final i que desvirtua el clima de plegaria i aflicció.
La segona visió de la producció és més lamentable encara, ja que a la segona visió ja no hi ha sorpresa negativa, ja saps que la lletjor i buidor de la proposta es repetirà. Incomprensible que s’hagi coproduït amb altres tres teatres més. Només em quedaria el consol relatiu si haguéssim cobrat per coproduir aquest nyap, però em sembla que alguns dinerons ens deu haver costat, oi?
Dues reflexions finals:
Quin sentit té fer dos repartiments de Maria Stuarda? L’òpera no és prou coneguda com per motivar el interès del públic i si no s’acaben d’esgotar les entrades per el primer i luxós repartiment, es fa difícil entendre perquè es van programar 11 representacions d’aquest títol amb dos repartiments, quelcom que en els teatres on es programa Maria Stuarda no gosen fer.
La segona i última. Si la senyora Cullagh i el senyor Gandia volien acabar el seu duo del primer acte amb un agut, per què no ho han pogut fer?. Si hi ha llicència per canviar quasi tota la tessitura d’un rol, no s’acaba d’entendre que dos cantants que canten un mateix duo i estan d’acord en fer-ho, no els deixin fer una nota que els faci brillar una mica més del que estaven condemnats per condicions alienes fins i tot a Donizetti.
Passo pàgina d’aquest quart títol de la temporada amb la sensació que enguany no acabem de despagar.
IN FERNEM LAND 
2 lamentacions. Una no saber ne mes, no soc capaç d’analitzar tan encertadament la representació d’ahir, senzillament “no me vaig avorrir massa” i quasi vaig estar a punt de marxar a la intermissió, la segona part va ser menys feixuga. Gracies per apuntar me els punts “febles”.
La segona lamentació es per no haver nos trobat, te vaig cercar però , es veu, no prou be.
M'agradaM'agrada
Jo estava al tercer pis i a la mitja part vaig baixar al bar de l’antic espai Liceu a parlar amb uns amics, per això no ens varem veure. Jo també ho lamento, a veure si coincidim en les properes i tenim ocasió de saludar-nos.
M'agradaM'agrada
Com saps lo de que no els van deixar fer lo de l’agut final del duo?
ja, ja, ja, tu saps massa 😉
M'agradaM'agrada
M’ho van dir i avui he llegit al FB de IFL, que el mestre Benini es va empipar amb un dels tenors per fer un agut que ja no ha tornat a fer… aquestes coses, que no estan gaire bé, acaben transcendint més enllà de l’escenari, hi ha molta gent pel mig i s’acaba sabent, de fet no està gens malament saber-ho, no tot és tan idíl·lic com molts imaginen.
M'agradaM'agrada
Yo estaré el dia 7.
Por cierto, en el duo tenor/soprano del dia 22 y que fue por radio, tampoco en el final del mismo ni Camarena ni DD fueron al agudo o sobreagudo final
Que Lungu, buena soprano lírica legra o más bien lírica que canta Traviatas, Marguerites , etc,. , es lögico y hasta sensato de su parte que renunciara a cantar esta edición crítica de la Stuarda si le rebajan la tonalidad en sus partes.
Por cierto y entre bastidores, parece que en los CAPULETI de la proxima temporada 15/16 intuyo habrán dos repartos diferenciados ya que me constan 2 Romeos previstos : E.Garanca y S. Tro
M'agradaM'agrada
Precisamente porqué no lo dan ellos, no lo pueden dar el otro reparto.
En cuanto a la versión de Maria Stuarda que se ve estos días en el Liceu, ¿Quién dice que sea la edición crítica?. Si fuera la edición crítica se cantaría con el tono original, esta es la edición JDD.
M'agradaM'agrada
Me he expresado mal : edición crítica o revisada de 1.980 de A. Wicklund, según la web del Liceu y que ya se cantó en 1.992 bajo la batuta de Bonynge y con la Stuarda de D.Dessì ( que entonces, no retocaron para nada la tonalidad)
Esta revisión ” sueca ” mantiene la tonalidad de la versión tradicional y quien efectivamente hace bajar la tonalidad, es la Di Donato
M'agradaM'agrada
Por lo tanto lo que se ofrece ahora no es la versión crítica, si no la JdD edition, puesto que si aquí me bajo medio tono, aquí lo dejo igual, y más allá me bajo un tono entero, mientras otras partes de la partitura, cuando no interviene la diva, se mantienen tal y como lo escribió Donizetti, esto que se nos presenta es una edición criticable más que crítica.
M'agradaM'agrada
Apunto una tercera reflexión dirigida a la administración del Liceu. Son conscientes de las bajas que va a haber la temporada que viene por el cuento este de “los asientos secretos”?. Vamos a ver, creo que no es de recibo que tenga que pagar 53 euros por mi entrada/asiento de abono (ninguna maravilla) según turno y que los que asistan a los asientos secretos pagen 25 euros por localidades de 109 euros muchísimo mejor que mi localidad (comprobado). De mi turno y de mis conocidos de zona ya somos 4 que nos daremos de baja el próximo año. Como dice el anuncio “yo no soy tonto” y no me gusta que me traten como tal.
(Perdón por apuntar este comentario donde no debo. Se podría abrir un post sobre este tema?).
Buen años a tod@s
M'agradaM'agrada
Hola Romeo, Feliz Año.
Este es un tema que dará mucho que hablar cuando la dirección del Gran Teatro del Liceu presenta la nueva temporada y con ella la nueva modalidad de abonos que seguramente hará que muchas cosas cambien. Espero que estén acertados en los modelos y que el abonado sea el máximo beneficiario de los descuentos, por la fidelidad y la financiación garantizada que supone para el teatro. Lo que se ha venido haciendo en los últimos años ha sido penalizar al abonado.
Hablaremos de ello, seguro, pero esperemos los acontecimientos.
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo con Romeo
Por 2 entradas o asientos secretos , es decir pagando 50€, conseguí para mi hijo y novia, dos buenas localidades de palco de platea para una funciòn de Traviata con Ciofi y Castronovo
Tema al que el nuevo Director General debería referirse y que puede producir bajas entre Abonados que pagan màs y por peores localidades.
M'agradaM'agrada
Supongo que cuando presenten la nueva temporada y la nueva modalidad de abonos, todo esto dejará de tener sentido y quizás las quejas vendrán por otro lado.
Lo que es seguro es que estos descuentos de última hora han terminado de matar un sistema de abonos y ventas de entradas caduco que nada tiene que ver con el público y las necesidades actuales. O cambian o la debacle será total
M'agradaM'agrada
Gracias por esta segunda crónica Joaquim. Si después de la primera mis ganas de ver esta ópera menguaron con ésta el desánimo es completo. Qué pena de “arreglos” .Prefiero guardo los calés para otra función. En cuanto a precios y abonos, nosotros tenemos un abono mínimo y a partir de ahí serán asientos secretos… quin remei. Como dice Romeo, “yo no soy tonto”… a ver si se acostumbran que no somos tontos….
M'agradaM'agrada
Esperarem la reestructuració del sistema d’abonaments que volen portar a terme a veure si realment fer-se abonat paga la pena, del contrari la desfeta serà total.
M'agradaM'agrada
Vaig estar en la representació del 27 de desembre i vaig estar temptat de veure el repartiment alternatiu. No ho vaig fer perquè la representació del primer repartiment em va deixar una mica decebut, i, pel que t’estic llegint, crec que vaig fer bé. Gràcies per la teva aclaració perquè no vaig entendre que Donato cantés el paper de Maria. Al principi vaig pensar que anava com Elisabetta.
Com et dic vaig sortir una mica decebut, sobretot després de gaudir amb l’anterior Maria del Liceu (Gruberova, Flórez, Ganassi) i la representació que vaig veure aquesta primavera passada al Filarmonico de Verona, amb la Devia i la Ganassi. Allò va ser espectacular. Encara recordo a la Devia amb allò de “filla indigna da Bollena …” i em posen els pèls de punta.
Una abraçada i mil gràcies per tots els teus “regals”.
Ah, per cert, vaig aprofitar les festes per fer una mini gira operística per França i vaig acabar a Nancy on vaig escoltar una fantàstica “Mamelles de Thiresias”. En principi anava en la versió escènica, però, posteriorment, l’han donat en versió concert, si bé els cantants es van esforçar a escenificar al màxim possible. Una passada! Em va agradar molt.
Per cert, no disposaràs d’alguna gravació en vídeo d’aquesta òpera?
M'agradaM'agrada
No tinc cap versió de les mamelles, però m’agradaria, és una òpera divertidíssima i amb una música excel·lent.
Em sap greu que les diferents versions de la Stuarda hagin estan de nivell tan discret, potser ens haurem d’anar a acostumant a això, però en a mi em costarà molt.
Bon any Salvador, i que sigui amb bona música.
M'agradaM'agrada
Ya no me molesto en ir a ver a la DiDonato; ese vibrato me causa verdadero vértigo! y ella que es más falsa que un duro de plástico… no, no puedo con ella!
M'agradaM'agrada
Hola Juan, bienvenido a IFL.
No conozco para nada a Joyce DiDonato como persona, supongo que tendrás motivos para “faltarle” al respeto, pero creo que con tus comentarios técnico vocales era suficiente. En fin, no quisiera que esto se convirtiera en un blog donde los aspectos extra musicales tuvieran una relevancia que sinceramente no deseo.
Vuelve cuando quieras.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de enero de 2015 | Beckmesser