Des de que ahir em vaig assabentar de la tristíssima noticia del traspàs de la gran Elena Obraztsova no he fet més que buscar entre els meus arxius tot allò que em recordés aquelles intenses catarsis que només els cantants i artistes que amb veu i personalitat són capaços de provocar entre el públic.
He trobat coses magnífiques, records entranyables d’un Liceu llunyà, amb un públic apassionat que res té a veure amb l’actual, aquell Don Carlo primaveral de ProMusica i el de la seguent tardor inaugurant la temporada, la Carmen amb Carreras, Il Trovatore… nits de passió musical i rauxa vocal.
També he trobat documents magnífics de la Scala, el Don Carlo unaugural de 1977 on va intervenir en els dos repartiments, amb carreras i Frenim i amb Domingo i Price, la Margareth, o un Werther de l’any 1976 amb Alfredo Kraus i en el que ella fa una Charlotte espectacular, però de tots aquests documents sonors m’he quedat encallat en una Adriana Lecouvreur de l’any 1977 a San Francisco, on es va reunir un equip vocal magnífic, amb Renata Scotto que cantava per primera vegada aquest rol, un pletòric Jaume Aragall, el venerat Giuseppe Taddei i ella fent una Principessa de Bouillon esclatant.
Com que el document és bellíssim i la suma de talents és emocionant, avui he cregut oportú deixar aquest testimoni, i no serà l’últim, de la gran Obraztsova, una cantant amb una personalitat abassegadora que en aquesta inauguració de la temporada de San Francisco va estar acompanyada per un cas formidable, tots ells sota la direcció d’un inspirat sentiment verista per un altre tòtem del teatre operític, Gianandrea Gavazzeni.
Com que l’homenatja és per a Obraztsova, per escoltar a l’apunt prescindiré del primer i el quart acte, on el personatge de la Bouillon no tenen cap presència. No heu de patir, ja que si al final trobareu l’enllaç per baixar-vos els quatre actes íntegres.
Ara doncs, us deixo escoltar tot el segon acte, començant per la creixent intensitat de “Acerba voluntà” que fa embogir al públic i el posterior duo amb Maurizio, un Aragall desacomplexat i amb una nit inspirada. La intensitat de les frases de Obraztsova és fins i tot angoixant per la incisiva penetració de les frases llençades amb passió i intenció. És escoltant documents com aquest que me n’adono de la pèrdua irreparable d’artistes i cantants com aquests.
No cal dir que la confrontació Adriana/Bouillon (Scotto/Obraztsova) fa saltar les guspires i les emocions d’un públic exaltat. Ambdues cantants van gravar per la CBS sota la direcció de James Levine, i amb Plácido Domingo reemplaçant al tenor català, una versió de intensitat y resultats inferiors a aquesta de San Francisco, on la màgia teatral es respira i gaudeix en tot moment.
No us el deixaré escoltar tot el tercer acte sencer, ja que hi ha tota l’escena del divertisement que en aquest homenatge més aviat fa nosa, però si que us deixaré escoltar el llarg fragment a partir de l’arribada de Adriana, fins el començament de la pastoral,
i finalment el monòleg de Fedra, quan Adriana li etziba a Bouillon els retrets que acabaran motivant l’enviament floral i letal de la ultratjada princesa a la infeliç actriu.
IN FERNEM LAND 
Bonic record per a una gran senyora i cantant que ens deixa. El seu pas pel Liceu va ser interessant. Vaig gaudir molt de la seva veu i presència escènica. Descansi en Pau.
M'agradaM'agrada
I en aquesta Adriana en Jaume va llençat… 🙂
M'agradaM'agrada
excelente muestra recuerdo. Gracias!
M'agradaM'agrada
Una noche inaugural memorable en San Francisco
M'agradaM'agrada
Ooooh ! Una gran pèrdua.Sempre ha estat una de les meves cantants preferides.La seva habitual deshinibició interpretativa l’ha convertit amb una artista de culte.El seu registre greu era portentós i s’hi repenjava per sort dels seus admiradors.
Ella sempre explicava que una de les seves millors funcions de la seva vida va ser el seu segon debut al Met amb Amneris el 12 d’octubre de 1976.Les critiques van qualificar l’impacte i la reacció del públic de històrics.
Si esteu interessats aquí teniu la gravació completa.Al punt de 2.08 podeu sentir les anatemes que van portar a la histèria colectiva.
http://parterre.com/2014/02/17/diva-of-detente/comment-page-1/#comments
M'agradaM'agrada
Gracias Dandini, no conocía esta grabación, sin dudas un portento, gracias por compartirla!!!!!
Desde las antípodas, de nuevo GRACIAS!!!!!!!!!
Eduardo
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’enllaç
M'agradaM'agrada
Un bon i bonic record Joaquim
M'agradaM'agrada
S’ho mereixia, això i més.
M'agradaM'agrada
Efectivament una gran perdua,no sols com persona, sino també pel mon liric.D.E.P. Joaquim, jo que soc un fan asserrim de Aragall, ja que tinc bastantes gravacions i en el mercat discografic no s’en troban gaires,aqueste gravació es per a mi un regal que no se com darte las gracias, el audio es perfecte. QUINES VEUS!!! interesentisim el teu comentari. Una vegade mès GRACIAS
M'agradaM'agrada
Sempre que Aragall cantava sense la pressió del Liceu, ho feia millor, jo a Barcelona mai l’havia escoltat així.
M'agradaM'agrada
Grande Elena te extrañaremos mucho.
M'agradaM'agrada
Aquí estava esplenndorosa
M'agradaM'agrada
Aquesta Adriana pinta molt bé.
Un altre bon record.
Gràcies
M'agradaM'agrada
T’agradarà
M'agradaM'agrada
El que he escoltat m’agrada molt.
No conec aquesta òpera, quan la van fer al Liceu me la vaig perdre i amb aquests fragments m’han entrat ganes de tenir-la.
A banda de la versió que ja he baixat em pots aconsellar altres versions en àudio o vídeo?
Moltes gràcies anticipades
M'agradaM'agrada
Hauries de mirar la versió de Tokyo amb Caballé, Cossotto i carreras, que és fenomenal.
També hauries de fer-te amb la versió del Covent garden amb Gheorghiu Kaufmann, i hi ha una versió amb Freni, Cossotto, Dvorsky de la Scala que és molt bona.
En CD i un clàssic, la de Tebaldi, Simionato i Del Monaco, i alguna versió )Nàpols sobretot), amb Magda OLivero i Corelli.
Mira aquest apunt que vaig fer en ocasió de les representacions del Liceu:
https://ximo.wordpress.com/2012/05/06/preparant-adriana-lecovreur/
M'agradaM'agrada
El canto de Obratsova era arrebatador. Y el lirismo de Aragall con esos agudos fáciles y ese timbre claro como una campana más la intensidad expresiva de Scotto hacen de esta función, que desconocía, una auténtica fiesta vocal e interpretativa.
Gracias, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Y te olvidas del Michonet de Taddei, todo un lujo.
M'agradaM'agrada