El Metropolitan presenta aquesta temporada una nova producció de Die lustige Witwe, l’opereta de Franz Lehár possiblement al costat de Die Fledermauss de Johann Strauss fill, la millor i més coneguda de les operetes vieneses.
El teatre novaiorquès presenta la tradicional versió en anglès que s’utilitza en els països anglosaxons, i dos repartiments importants, el primer amb Andrew Davis dirigint a Fleming, Gunn, O’Hara, Shrader i Allen, i el segon quasi o sense el quasi, més important que el primer amb Fabio Luisi dirigint a Graham, Gilfry, de Niese, Costello i Opie. No cal dir que la versió que el MET ha triat per ensenyar al món és la primera, amb l’Hanna Glawari de la diva Fleming.
Sir Andrew Davis és un director que (quasi) sempre m’agrada, tant quan l’he vist en directa (al Liceu tres glorioses vegades Thaïs, Rusalka i Cendrillon) però també en moltes gravacions de vídeo i àudio amb repertoris ben diversos. Ahir en aquesta The merry Widow no em va agradar. En la seva versió no hi havia atmosfera vienesa, ni aquella glamurosa decadència amb la que Lehár vesteix el final del període d’or de l’opereta. Davis afegeix l’obertura que no és originària de l’estrena, si bé el compositor en va escriure una per a la Filharmònica de Viena en motiu del 70è aniversari i que no és la utilitzada al MET, que ha optat per la que Robert Stolz va fer extractant els temes més notoris de l’obra i que es va afegir en alguna gravació discogràfica. La nova producció del MET també inclou una ària “Love, Live, Forever/Whenever I’m lost or lonely” de l’opereta Paganini del mateix Lehár, per a donar més lluïment encara al rol de la protagonista. Si bé la música i el caràcter dramàtic del text que s’adequa bé al moment dramàtic, traeix el caràcter desenfrenat del tercer acte de l’obra original. Aquesta inclusió no és original d’aquesta producció, ja que en la versió de San Francisco, Yvonne Kenny també la incorpora.
Per la producció escènica el MET ha comptat amb la reconeguda directora i coreògrafa nord-americana Susan Stroman, amb un bagatge important de musicals per a Broadway i el West End. Potser aquesta és la clau de la producció, voler-la convertir en un musical, si bé Stroman ha fet una versió ultra conservadora amb una posada en escena vulgar, lluny de la sofisticació que envolta la trama, amb una escenografia de Julian Crouch més pròpia d’un teatre de províncies de fa uns quants anys que d’una nova producció per el MET del segle XXI i un vestuari que era tot un atemptat al bon gust, a la recreació històrica i a la fantasia. Si la part visual no oferia cap atractiu, la part teatral tenia més interès, amb algunes troballes divertides, tot i la incongruència d’amanerar a Njegus (genial Carson Elrod) és discutible.
Stroman també despulla l’obra de l’elegància i l’aristocràtica polseguera que aquestes operetes arrosseguen i la vulgaritza amb uns personatges no gaire distingits, començant per Hanna Glawari de Fleming, ella sempre tan tocada i posada i en canvi quan hauria d’encisar amb aquell saber estar que tant li agrada mostrar, ens ofereix una Hanna Glawari camperola vinguda a més gràcies a un casament profitós (això és fidelitat al llibret) però a la que la fortuna no l’ha dotat d’elegància. Gests més propers a Mae West i desfilada de models encotillats i perruques amb excés de laca. En més d’un moment vaig creure que la Glawari de Fleming baixant qualsevol de les escales que baixa, cantaria Hello Dolly!
El Comte Danilo segons Stroman s’allunya de l’estereotip Maurice Chevalier amb el que és fàcil associar al playboy pontevedrí, i és clar Valencienne ha d’apropar-se més a una corista que a una ambaixadora adúltera. No cal dir que la resta de “pontevedrins” semblen extrets d’una pel·lícula muda i que el Baron Zeta del venerable Thomas Allen no pot amagar l’aristocràtica empremta britànica, malgrat les disfresses que es veu obligat a lluir.
En general, i sobretot degut a la posada en escena tan encartonada, la trama dramàtica es fa feixuga, sobretot en el primer acte, si bé el caire de teatre musical en que la directora vol recrear el final a Maxim’s fa que la representació acabi aixecant el vol, sobretot gràcies a la infal·lible inspiració de Lehár, però la sensació global de la producció és dolenta, una ocasió perduda de posar sobre l’escenari una proposta intel·ligent, moderna, elegant i sofisticada d’un clàssic. Era possible fer-ho, calia talent i bon gust, el primer no es nota i el segon no va ser convidat a la festa.
Queden les veus.
Renée Fleming ja no pot amagar l’edat, així com els tuls no amaguen les arrugues del coll, els aguts i el pas de la veu denoten la inexorabilitat del temps. És llei de vida i ahir la veu ni corria, ni brillava com altres vegades. Al final de Vilja li va quedar calat i la va costar mantenir l’afinació, però Fleming va intentar dissimular les carències amb una jovialitat estudiada i poc creïble. Ja és massa gran per fer aquest rol o potser ja no suporta l’anàlisi implacable dels primers plans d’una càmera, tanmateix no va saber donar ni el to escènic, ni la seducció i sensualitat que el rol li demana, continua sent la Fleming i encara va treure en l’ària afegida al tercer acte, moments d’esplendor, però segurament hagués estat més tocada i posada en una versió de concert i lluint un modelet dels seus, que enmig de la decebedora nova producció.
El Danilo de Nathan Gunn és correcte sense més. No enlluerna per mitjans i ara ja ha deixat d’enlluernar per atracció física. Queda digne a nivell musical, sense enlluernar, mentre que a nivell escènic no s’entén que tot el personal femení que intervé en la trama quedi enlluernat per la seva seducció i atractiva simpatia. Gunn no és un aristòcrata fatxenda com ho podia ser Skovus en els seus millors anys.
El debut de Kelly O’Hara al MET, artista de reconeguda trajectòria al Broadway actual, va quedar en una anècdota lluny de la boníssima impressió que suposava la seva estupenda Nellie Forbush a South Pacific (2008). El seu estil denota la influència de Broadway i si bé va intentar adequar-se a les característiques del gènere i l’entorn operàtic, la seva participació lluny d’aportar glamour em va deixar la sensació de ser una soubrette.
Molt pitjor va ser la impressió del Camille del justíssim tenor Alek Shrader, que malgrat la seva trajectòria operística fins i tot amb rols com el Tonio a “La fille du régiment”, em costa albirar-li gaire futur.
El baró Zeta de Thomas Allen és tota una demostració d’adequació de mitjans a les circumstàncies i lluny de fer el ridícul, el veterà baríton anglès va saber donar el to dramàtic més senyorívol de tot el cast, alhora que vocalment oferia quelcom més que dignitat.
La resta de rols tenen intervencions petites, si bé tant Jeff Mattsey com Alexander Lewis (Cascada i Raoul de St. Brioche) van complir en l’engrescador “Who Can Tell What the Hell Women Are”.
Menció especial per a Carson Elrod, un altre fitxatge de Broadway, en aquest cas no cantant, per a interpretar a Njegus, en aquesta producció molt més jove i molt més gay del que és habitual.
Aquesta Merry Widow era una de les apostes de la temporada del MET, una temporada que de moment està resultant molt irregular i si bé sempre manté una categoria amb els noms que hi circulen, no és menys veritat que d’aquests noms acostumem a esperar quelcom més.
THE MERRY WIDOW
Franz Lehár-Viktor Léon/L. Leo Stein
Hanna Glawari………..Renée Fleming
Valencienne………….Kelli O’Hara
Count Danilovitch…….Nathan Gunn
Camille de Rosillon…..Alek Shrader
Baron Zeta…………..Thomas Allen
Vicomte Cascada………Jeff Mattsey
Raoul de St. Brioche….Alexander Lewis
Njegus………………Carson Elrod
Sylviane…………….Emalie Savoy
Olga………………..Wallis Giunta
Praskowia……………Margaret Lattimore
Kromow………………Daniel Mobbs
Bogdanovitch…………Mark Schowalter
Pritschitsch…………Gary Simpson
Woman……………….Andrea Coleman
Maitre D’……………Jason Simon
Lolo………………..Synthia Link
Dodo………………..Alison Mixon
Jou-Jou……………..Emily Pynenburg
Frou-Frou……………Leah Hofmann
Clo-Clo……………..Jenny Laroche
Margot………………Catherine Hamilton
Conductor……………Andrew Davis
Production…………..Susan Stroman
Set Designer…………Julian Crouch
Costume Designer……..William Ivey Long
Lighting designer…….Paul Constable
Sound Designer……….Mark Grey
Choreographer………..Susan Stroman
English Version………Jeremy Sams
Metropolitan Opera House, Nova York 17 de gener de 2015
IN FERNEM LAND 
Personalmente esta obra me da mucho sentimiento, me recuerda a mi abuelita que me platicaba que su mamá había participado en una producción de La Viuda Alegre en México. De verdad quería que esta producción me gustara, y aunque fue entretenida, en ocasiones me parecía que le dieron más importancia a la producción teatral que al canto en sí.
Renée Fleming es una de las razones por las que empecé a escuchar ópera en serio, lástima que a mis 25 años su voz ya esté en decadencia y me temo que deberá retirarse pronto, por lo menos de producciones completas. Personalmente Nathan Gunn no suele transmitirme mucho y muchas veces lo encuentro gris. Kelli me pareció bien, hizo mucho esfuerzo para acoplarse al género y creo que en general estuvo correcta (aunque el señor que estaba a mi lado le decía constantemente a su pareja cuanto le desgradaba esa “cantante de musicales”). Alek no me gusta nada, desde The Tempest me parece que su físico le ayuda bastante para conseguir papeles. Thomas Allen muy bien, y los demás bien a secas.
Creo que el carácter “relajado” las operettas da una cantidad de posibilidades que muchas veces no son aprovechadas (como esta vez). Por último, me gusta más la versión en alemán, sobre todo porque hay canciones que su versión original son bellísimas y que en inglés me parecen deslucidas, en especial “Vilja”.
M'agradaM'agrada
Gracias Ad por tus impresiones.
El problema de esta Merry Window creo que es la concepción global d ela producción, partiendo de las direcciones musical y escénica, y terminando con el cast.
Hay en toda la producción una sensación de añejo o adocenado que en nada beneficia el espectáculo. Por otro lado Fleming debería saber que hay roles que ya no puede defender con aquella exuberancia vocal que poseía hace unos añois y como dices bien debería empezar a pensar que en dosificar más sus aparciones en produccioens teatrales y dedicarse mucho más a recitales, donde creo que tiene mucho y bueno por ofrecer. En teatro hay alguna heroína de Strauss, o pienso de Emily Marti de Janaceck que podría hacer magníficamente, pero la Glawari ya no y menos retransmitida en el cine donde se evidencia el paso inexorable del tiempo.
Yo también creo que la versión inglesa le quita “charme” a esta música.
M'agradaM'agrada
Vaya, siento mucho que fuera un fiasco. La verdad es que estuve pensando en perderme el segundo concierto de Dudamel y sacar una entrada de última hora, pero leí esta crítica y se me quitaron las ganas. Coincide en muchos puntos con lo que tú dices:
http://observer.com/2015/01/major-miscast-renee-fleming-makes-a-sour-merry-widow-at-the-met/
Dudamel y su orquesta estuvieron bastante mejor que el primer día, aunque con la quinta de Mahler había ratos que me gustaba y otros no.
M'agradaM'agrada
Realmente dura la crítica pero la firmaría ahora mismo yo.
M'agradaM'agrada
L’únic que em va decebre va ser la Flemming, i no per la calada sinó por ser vos quien sois (La Flemming y vos) També m’hauria agradat una mica més de llum a l’escenari. Però fora d’això, beneeixo la ignorància que m’impedeix comparacions: Ens ho vam passar pipa i vam tornar a casa més contents que un gínjol.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro José Luis, tot i que hi ha coses que ni ignorants són acceptables i per a mi és el mal gust, però com que contra gustos no hi ha res escrit, per això no insisteixo.
Gràcies per deixar el teu parer, que ens enganya i ens fa creure que et trobarem un dia d’aquests en una mitja part a l’Auditori, Palau o Liceu. 🙂
Abraçada
M'agradaM'agrada
No vaig anar al cinema. Vaig seguir l’inici per ràdio i ho vaig deixar per aborriment. Ho sento.
M'agradaM'agrada
No ho has de sentir, potser si arribes a anar al cinema haguessis sortit abans d’hora.
Hores baixes al MET i més baixes encara per la senyora Fleming.
M'agradaM'agrada
Y yo también. Me puse dos versiones que me animaron al momento. Qué aburrimiento…Siento ser así, pero me gusta mucho la opereta y esta no levantaba el vuelo, no.
M'agradaM'agrada
Pues si….
M'agradaM'agrada
La viuda alegre es una opereta muy conocida y, por motivos personales, yo iba con ganas de pasármelo bien y disfrutar. Mi decepción fue grande. No tuve la sensación de estar viendo una opereta, si no un musical de Broadway. Carson Elrod, en su papel de Njegus, fue quien más me llamó la atención. Desde el momento en que empezó a hablar pensé: Este es un un estupendo actor. Su dicción era fantástica, con grandísima diferencia respecto a los demás (que son cantantes y no actores, claro). Aún así, el enfoque amanerado hacía que su personaje resultara poco comprensible y bastante anticuado. También me gustó Thomas Allen en su papel de Baron Zeta, aunque también tuvo que luchar con el enfoque de esta producción. La producción me pareció bastante vulgar (en los dos sentidos de la palabra). Ya había visto antes La Viuda Alegre traducida al inglés, pero esta versión me pareció especialmente mala y vulgar buscando pareados en ocasiones muy malos y con algunos detalles de mal gusto. En cuanto al reparto, lo primero que pensé es que se había elegido para que la señora Fleming pudiera brillar (a pesar de sus carencias) entre tanta mediocridad.René Fleming y Nathan Gunn estaban totalmente fuera de estilo, pero Kelli O’hara y Alek Shrader estaban cantando un musical. Lo mejor fue el tercer acto, que sí tuvo un poco de locura y alegría.
M'agradaM'agrada
Hola César, bienvenido a IFL y muchas gracias por comentar.
He visto algunos musicales en mi vida, en Broadway y en el West End y esta Merry Window de ayer la situaria entre los más flojos si es que debo compararla con estos. Si he de compararla con otras Merry Widows vistas o escuchadas, es de las peores.
Del MET esperamos siempre lo mejor, pero esta temporada está resultando ser la más floja desde que se retransmite por el cine.Nos queda la esperanza de La donna del lago y Iolanta para intentar recuperar la calidad y el prestigio, ya que no creo que el mediocre cast de Hoffmann pueda elevar el listón.
Espero que no sea la última vez que participa en el blog, sus opiniones seguro que serán bien recibidas por todos los habituales.
M'agradaM'agrada
i saw this in the cinema yesterday, of course. but still :do you think there will be a video?
M'agradaM'agrada
Hi Hanka,
unfortunately I think there will again have videos of MET, but in this case I do not regret it well because it was total disappointment.
I am sorry
M'agradaM'agrada
you didnt like it? i unfortunately am not able to understand catalan:)
M'agradaM'agrada
I am sorry Hanka.
Understood other things I did not like Fleming, overripe, I did not like the production, too vulgar, and neither liked Davis, lacking the spirit of Vienna.
Allthough Google Translate is not very good, you can always use the translator to try to understand a little sense of general comment.
Thanks for following me, despite the difficulty of the language
M'agradaM'agrada
:)) google translator creates its own language :)))) but i still try to look here
M'agradaM'agrada
?????
M'agradaM'agrada
No és un gènere que acabi d´entendre, però em vaig divertir força. La crònica que fas esplèndida, com sempre, i et val un altre 10. Per acabar d´arrodonir-les amb la M. Honor penso que hauries d´incloure com a secció fixa alguna referència al vestuari de la presentadora. Ja sé que és molt exigir a aquestes cròniques de matinada que tan còmodament trobem puntualment publicades de bon matí, però ahir em va semblar sentir alguna referència a Lina Morgan i hagués estat una delícia trobar-la per escrit. Ah! i disculpes a tots pel comiat a la francesa que em van fer perdre la tertúlia d´impressions finals (un petit ensurt domèstic, que afortunadament no ha anat gaire més enllà). Que acabeu de passar un bon diumenge!
M'agradaM'agrada
Com em coneixes bon amic!
No tenia altra cosa a comentar més edificant que DiDonato i el seu exquisit mal gust, però l’esgotament del final de la jornada em va fer oblidar-ho i per altra part és bo que així sigui, ja que encara no té símptomes de trauma, tot i que la “divina” Joyce s’esmerça molt en acabar de traumatitzar-me.
De fet les presentadores del MET són un al·licient i entre elles no hi ha dubte que ella és la més “original”. Si la darrera vegada ens va deixar bocabadats, ahir ja ens va fer regalimar. La cosa és divertida, si no fos que la vergonya alien que em provoca el seu estilisme em pot acabar a
per posar en dubte el seu bon gust com a cantant. Com és possible que una senyora tan delicada i sensible cantant Massenet o Rossini, pugui ser tan ridícula davant les càmeres. SE suposa que l’elegància com artista s’hauria d’evidenciar també en la manera de vestir i presentar-se davant la càmera. La veritat és que de tant propera com vol ser acaba semblant, això, Lina Morgan, ho vas entendre perfectament. El dia que recaragoli la cama ja no ens quedarà cap dubte. ;-).
Em va estranyar no veure’t a la sortida, però nosaltres també estàvem pendents de la logística de recollida.
Celebro que el motiu de la repentina fugida no fos res.
Per últim, i no menys important, una pregunta: Els gèneres s’han d’entendre? 😉
M'agradaM'agrada
La reflexió és oportuna i tens molta raó: no cal entendre´ls. M´he expressat malament: el que volia indicar és que no acabo de trobar el què a aquest gènere de l´opereta, i dono per fet que serà més per mancances pròpies que no pas del gènere.
M'agradaM'agrada
Jo no trobo tanta diferència entre l’òpera i l’operata, Si es per les parts parlades, en els singspiel també es parla molt i si és la banalitat dels arguments…més val no començar a furgar en ferides.
Jo crec que quan t’agrada escoltar cantar i els codis són tan similars, no cal fer gaire esforç, de fet jo no en faig cap. És quelcom que també em passa a la sarsuela.
M'agradaM'agrada
Bueno he esperado hasta el final, a ver si alguien se atrevia a hacerlo.. y si Xavier C. valiente como siempre. Como estoy de acuerdo con todo lo dicho solo quisiera saber, vosotros que lo sabeis todo, quien puede el reponsable , ya no de vestir sino de desnudar de esta forma a JDD. Me lo imagino cubriendola con un saco e ir cortando por aqui y por allá para enseñar esto o aquello….Estas cositas creo que significan algo. La última vez que la vi (Rodelinda en concierto) llevaba unas botas militares con remaches bajo un vestido largo espantoso y un corte de pelo mohicano, un par de semanas antes de regalarnos aquel palabra de honor rojo, indescriptible presentando en el MET. No me imagino los alivios interpretando por que no soy tan bueno como vosotros. Un abrazo maestros !!!
M'agradaM'agrada
Es más sencillo, ella tiene un gusto particular, que no coincide con los cánones, ni más ni menos.
M'agradaM'agrada
Vaya hombre! te reservas para ti todo el privilegio de dar canya al personal…te recomiendo que leas tus apuntes sobre Stuarda en el Licau: es secillo, ella es así…y punt!!!: Txapaeau
M'agradaM'agrada
Bueno no me reservo nada, es mi blog y reparto según me parece a mi, pero bueno no tengo ninguna duda que ella es así, y vistiendo deja que desear, como de Stuarda más o menos. 😉
Bona nit
M'agradaM'agrada
Iba con mucha ilusión pero salí muy decepcionado. Pensaba que el rol de Hanna Glawary que es tan central le iría perfectamente a Fleming, pero veo que no es así. Por otra parte estaba bastante distante y poco “merry”. Nathan Gunn se ha engordado escandalosamente y no se encontraba cómodo con un rol que ha de ser dinámico y sexy; vocalmente algo flojo. Kelli O’Hara dijo tener antecedentes operáticos, pero su voz sonaba muy pequeña y poco consistente y también se encontraba incómoda en su personaje. El tenor, al menos en esta obra, me ha parecido un desastre, desafinando, descuadrándose -su primera intervención de canto la hizo desentonada, luego corrigió en la segunda estrofa-. Thomas Allen estuvo digno y el señor que interpreta a Niegus en mi opinión estuvo exagerado y excesivamente amanerado y aún no entiendo cómo interviene en el “Septimino” -para mí lo mejor escrito por Lèhar para esta opereta- ya que se convertía en un “Octeto” -no aprecié si cantaba o no, pero sobraba-.
Pero lo peor fue la dirección musical errónea y aburrida de Andrew Davis. Toda la sensualidad que rezuma la obra desapareció por arte de magia.
El obligado “can-can” del último acto se queda a años luz del de la Opera de Paris de 1997, con Karita Mattila y Bo Skovhus, pero al menos hubo algo de vida por parte de las bailarinas.
Me gusta tánto esta obra que no llegué a aburrirme, pero casi. La adaptación inglesa del texto y letras de los cantables no me gustó nada.
Escénicamente es tan tradicional que sorprende. No me molestó pero tampoco me acabó de convencer.
Enfín muy mejorable. Valió el esfuerzo y el gasto de taxis para ir a ver esta retransmisión? Por ver a los amigos sí.
M'agradaM'agrada
Lástima que no os viera, me habría encantado saludaros, Fede!
Por lo demás, coincido contigo al 100% con un “afegit”: Ingenua de mi pensé que la representarían en alemán e ibamos todo ilusionados por ver una opereta en alemán… primera decepción fue el inglés, luego se fueron sumando todas esas ‘pequeñas’ decepciones y aún así, la disfruté a ratos.
Si conoces – seguro – alguna versión recomendable en alemán que exista en DVD, te agradeceré tu consejo.
M'agradaM'agrada
Las versiones de Elizabeth Schwarzkopf para EMI -aunque incompletas- son las mejores -especialmente la interpretada con Erich Kunz y Nicolai Gedda- porque el reparto es muy equilibrado y la versión de von Karajan para DGG -con una extraordinaria Elizabeth Harwood- también, pero en ésta el reparto no está completamente a la altura de la protagonista. La difícilmente localizable con Beverly Sills tiene una protagonista llena de vida, pero el resto del reparto es flojo. La versión con Joan Sutherland es totalmente rechazable. Tanto Sills como Sutherland la interpretan en inglés, otro “handicap”. La version con Cheryl Studer -completa, en alemán y con Skovhus- no la recuerdo bien, como para poder recomendártela. Joaquim te puede ayudar porque él dispone de esta versión, prácticamente la única que me falta, ya que esta deliciosa opereta también la tengo en castellano, en francés etc…
En DVD/BluRay hay dos versiones fabulosas: la de San Francisco de 2001 con Yvonne Kenny y Bo Skovhus -para mí el mejor Danilo que haya escuchado e incluso visto (en Viena)-, pero es en inglés y la otra que también te recomiendo es la de Zurich de 2004 -en alemán- con un estupendo Rodney Gilfry, el extraordinario Camille de Piotr Beczala y la ligeramente discutible Dagmar Schellenberger. Una versión no localizable en DVD -creo- pero magnífica es la de la Opera de París con Karita Mattila y Skovhus -cómo no!- y con un can-can electrizante, además la producción es muy original y también es en alemán, pero no recuerdo bien si las partes habladas son en francés.
El problema de “Die lustige Witwe” es que el rol de Hanna Glawary no corresponde a una soprano ligera o lírica ligera sino a una lírica-spinto, incluso dramática o mezzo (tanto Frederica von Stade como la fabulosa Risë Stevens la interpretaron), pero este personaje es tan atractivo que tienta a las sopranos con voz aguda, por ejemplo a Beverly Sills que la llegó a cantar en más de 2.000 ocasiones -según informa en su autobiografía “Bubbles”-, pero es que el caso de Sills es absolutamente peculiar pues aunque su registro era agudo, disponía de todas las notas que exige el personaje y además era un fenómeno escénico, lleno de gracia, picardía, sensualidad, alegría e intención y con todos esos innatos recursos convencía al más estricto “fan” de esta opereta.
Las versiones de Sills y Mattila son localizables en You-Tube.
M'agradaM'agrada
Quise decir Elisabeth Schwarzkopf. Perdón.
M'agradaM'agrada
¿No sobrará un cero a las 2000 funciones? Porque si ese total es cierto y teniendo en cuenta el resto de títulos que cantó en su vida artística, ¿cuántas funciones ha llegado a cantar? Imagino que parecerá una proeza, algo sobrehumano…
Seguramente es un error de la edición de la revista o libro donde se consigna ese dato…
M'agradaM'agrada
Quizás sea un error de imprenta, pero entre 1956 y 1965 fue su título más interpretado. La grabación que existe en vídeo corresponde a sus actuaciones en San Diego entre 1977 y 1979. Beverly Sills cantaba desde los 3 años en que debutó en la radio y siguió cantando en dicho medio, interviniendo también en compañías estudiantiles y no profesionales, hasta su debut profesional en 1945 en una compañía de operetas, en la cual cantó varios títulos de Sullivan y probablemente también “The merry widow”, tendría que volver a releer su autobiografía para constatarlo, pues hace muchos años que la leí por primera vez.
M'agradaM'agrada
Sí sembla un error topogràfic. 2000 actuacions són onze anys seguits cantant el mateix dia si – dia no. Quin mal hauria d´haver fet la pobre senyora per merèixer aquesta tortura?!?!?
M'agradaM'agrada
La versió de Gardiner, sorprenent director per una Luftige Witwe, és esplèndida,, si bé Studer començava a denotar el que després seria un declivi prematur.
Terfel fa una col·laboració de luxe i Bo Skovhus és l’excel·lent Danilo que tu ja esmentes, mentre que Barbara Bonney és una Valencienne de manual, com Reiner Trost un Camile de prestigi. El sorprenent rei d ela festa és Gardiner que sembla que s’ho passa d’allò més bé amb la Wiener Philharmoniker.
Molt recomanable
M'agradaM'agrada
Muchas gracias por toda esta información Fede! como siempre absolutamente exhaustiva! 🙂 Como quiero verla en familia prefiero la versión alemana, a ver si consigo el DVD de la producciónd eZurich del 2004. Y en internet iré viendo a trozos la versión Mattila porque entera no he encontrado ninguna en alemán.
M'agradaM'agrada
Bastant d’acord amb el que dius pero sóc una mica més optimista o positiu….
Aprofito per deixar-vos una versió sublim de la canço de Vilja.Es tracta de Sumi Jo (1962) tal com la va cantar l’any 2004.
La puresa i la bellesa de la veu són irresistibles i el cant és portador d’una balsàmica sensualitat ben difícil de trobar.No us ho perdèu ,és una maravella.
M'agradaM'agrada
Mirat aquesta i la Jo queda minúscula, com és en realitat
M'agradaM'agrada
De debò ? no m’ho puc creure…
Fa 24 hores a Renee Fleming(55) li retreies aspecte i veu de vella i ara en canvi en el cas de Raina Kabaivanska(57) has perdut l’exigència en aquests dos camps.Per cert el fiato i els pianíssims són magnífics.
Els arguments van amunt i a vall, depen de com bufi el vent…
M'agradaM'agrada
Doncs ja t’ho pots ben creure.
La senyora Kabaivanska sempre ha tingut una veu horrorosa, a anys llum de la bellesa sofisticada de la Fleming. Quan va fer aquesta Vídua a Roma (1991)era més gran que la Fleming ara, ella en tenia 57 i la Fleming ara en té 55, el 14 de febrer en fa 56, per tant estem en el mateix cas, massa gran per fer aquest rol.
Fins aquí res a dir, però el petit detall és que quan escoltes a kabaivanska te n’adones del que és cantar Léhar, de l’elegància del fraseig, de la distinció, a part del detalls tècnics, no menor precisament que esmentes i que en el cas de la divina Fleming no vaig trobar.
Sabia positivament que em retreuries el fet d el’edat, però tot i aixxí ho vaig fer ben conscient, perquè si del que es tractava era d’escoltar una Vilja com Déu mana i malgrat ser en italià, la senyora kabaivanska deixa a la Jo en evidpencia, però també a Fleming.
per altra part ja saps que jo sóc bastant aficionat a cantants del passat que tenien una categoria i una classe que en els d’ara, molt vistosos, no trobo tant.
Finalment els arguments són molt sòlids, no van a munt i avall, ni com bufa el vent, això és més aviat l’opinió del Duca a Rigoletto.
Si fleming hagués fet el una Vilja com Kabaivanska t’asseguro que tots, però TOTS, eh?, ho haguéssim agraït molt.
La nit i el dia, i no ca dir amb la Jo.
Potser t’ha sabut greu no haver penjat el youtube de la Raina?
M'agradaM'agrada
No, no em sap gens de greu ,ja saps que sempre m’agrada sentir diferentes versions i valorar les virtuds i les mancances de tots els cantants.
De debó que no et fascina el so puríssim i alhora vellutat de Sumi Jo ?
El que de veritat em sap greu és que no en puguis gaudir.Be, jo ho he intentat…
M'agradaM'agrada
Sumi Jo em deixa gèlid. Quan no crida, que ho fa de tant en tant, em deixa fred. En el teu vídeo no li puc posar cap però, tret que em deixa indiferent i et podria posar unes quantes Vilja que m’agraden més. Potser un dia faré una tria…
En qualsevol cas, gràcies.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de enero de 2015 | Beckmesser
Avui he tingut la possibilitat de veure la “deuxieme ” a Frankfurt, que malgrat el teatre no ser ja el que era, la direccio déscena es imaginativa i veus el rerafons de lópera: artistes entre bambalines assajant abans de cantar merces a un teatre giratori i tal. M.hagues agradat sentir les seleccions amb entre altres Bo Skovus al liceu, perü no hi era. Sembla que en joaquim tampoc o be jo no se trobar el post corresponent. Igual que en colbran la meva referencia es schwarzkopf i tambe m.han parlat molt be de la versio europea de la 4X4 Studer (en un cd i sense dialegs) pero no l.he trobada mai.
Alguns dies com avui el teatre düna la possibilitat de prendre una copa de vi amb el cantants, cosa molt semblant a el que ha fet aqui la Scheppelman, tot i que a casa nostra es de franc. Un dels pocs pros amb el dimoni de la era post Matabosch.
M'agradaM'agrada
N’hi ha un altre, el Benvenuto Cellini.
I no trobes l’apunt perquè aquell nyap de selecció o de fragments estel·lars de la vídua amb en versió de concert i un repartiment galdós me la vaig estalviar.
M'agradaM'agrada
I, consequentment, em sembla que ja puc esperar assegut la crònica de “Candide” perquè en Joaquim deu trobar també destrempant la fòrmula amanida semi-escenificada amb narrador i seguirà fent guardiola per altres viatges.Una llàstima! 😦 😦 😦
M'agradaM'agrada
Cert i el Cellini de Berlioz q tb el vaig repetir. No estava segur q fos del tot seu. Mhh però tenia l.alicient del Bo skovus…
M'agradaM'agrada