Segon concert i darrer abans de prendre la titularitat de l’OBC de Kazushi Ono al podi i el retorn de la sempre espectacular violinista nord-americana Hilary Hahn, aquesta vegada per interpretar l’imponent concert de Brahms, una de les obres imprescindibles que necessita però un solista de gran alçada que ens faci oblidar les versions de referència mil i una vegada escoltades, i no hi ha dubte que aquest cap de setmana l’OBC seguint el magnífic desplegament de solistes que caracteritza aquesta temporada 2014/2015. l’ha tingut.
El concert s’iniciava amb “Sogni ed epifanie”, una obra de Benet Casablancas, compositor resident per segon any a l’Auditori. L’OBC li va encarregar aquesta obra que s’ha estrenat aquest cap de setmana i que segons el compositor representa un pas endavant molt important en el seu opus creatiu. Jo no l’he entès, m’ha semblat una reiteració d’alló mil i una vegada escoltat, impossible de retenir i ni tan sols de gaudir. Un exercici tímbric més, d’un dels compositors més prolífics i programats dels nostres dies a casa nostra i que ens amenaça amb l’estrena d’una òpera d’aquí a dues temporades en el Gran Teatre del Liceu, amb la col·laboració de Rafael Argullol a qui ha dedicat l’estrena d’aquesta setmana a l’Auditori. No vull insistir més, crec que s’han d’estrenar obres noves, que no haurien de ser un tràmit i que més enllà del Sr. Casablancas que ja està prou promocionat, potser l’AUditori hauria de buscar compositors residents més joves i amb necessitat d’obrir-se un espai que el Sr. Casablancas té ben consolidat.
Comptar amb Hilary Hahn a la temporada de l’OBC és una evidència del bon moment que està passant l’orquestra i del gran treball que ha fet l’equip artístic anterior farcint de grans noms solistes els concerts de la temporada. Hahn és un dels grans solistes de violí de l’actualitat, amb una expressivitat i sensibilitat extraordinàries, un fraseig, un legato espectacular, una tècnica i afinació precises i un virtuosisme càlid, mai mecànic. El so és gran, omple la sala, traspassa bé l’orquestra, també perquè el director sense fer grans concessions va tenir cura d’equilibrar i acompanyar amb sensibilitat,autoritat i criteri, donant tota la sonoritat brahmsiana a la formació.
Hahn des d’un bon inici captiva per la calidesa i l’emotivitat de la seva interpretació, variadíssima en tots els grans passatges i aferrant-se a la melodia de manera generosa, oferint sempre una diversitat tímbrica admirable, sense ferir i sense defallir ni una micra en la perfecte afinació. La seguretat que transmet fa que el gaudi sigui tranquil i més intens, el seu lirisme és contagiós i és ben fàcil deixar-se seduir per la perfecció.
Ens va fer una propina de Bach pertanyent a la tercera partita per a violí sol, amb un desplegament tècnic tan admirable com sensible, i amb una intensitat sonora aclaparadora.
Amb Hahn es gaudeix tant de les sonoritats dolces i etèries que es capaç d’emetre, com de l’amplitud d’un so corpori i musculat, un so generós i bellíssim.
La cua per signar CD’s a la mitja part era quilomètrica i encara que sigui una font de ingressos addicional em va fer pensar que no deixa de ser una mala passada això de que un cop acabada la interpretació, l’artista hagi d’anar corre-cuita a signar discs. Signes dels temps, com també ho és que Bach s’hagi convertit en el recurs més fàcil per obsequiar al públic amb propines
A la segona part ens esperava la segona simfonia de Sergei Rakhmàninov, un plat fort que sense cap mena de dubte suposa una bona segona carta de presentació del mestre Ono, després de la simfonia Alpina d’ara fa un any que tant em va agradar.
No hi ha dubte que l’elecció del mestre Ono és un gran encert que segurament ens donarà moltes satisfaccions. Aquesta si que és una incorporació destinada a fer un salt endavant, un salt que fins i tot podria ser gegantí ja que Kazushi Ono ja té una trajectòria consolidada, plena de reconeixements i resultats, i l’OBC necessitava un perfil d’aquestes característiques per fer aquest salt a una categoria superior i a una internacionalització interrompuda amb la marxa del mestre Foster i tímidament represa en els darrers anys. Ono ha deixat molta empremta a La Monnaie de Brussel·les i a l’Òpera de Lió, lògic és suposar que també ho farà, més centrat en l’àmbit simfònic amb l’OBC i això ens va molt bé, és allò de ser on s’ha de ser en el moment oportú.
En aquest segon concert amb el mestre Ono, hi ha hagut coses corregides d’aquella Alpina de fa un any, per a mi desequilibrada de sonoritats i plans, i en canvi en el concert de Brahms com sobretot en la simfonia de Rakhmàninov, va estructurar un edifici sòlid, personal, de temps excessius, perillosament excessius, però sense deixar que la tensió caigués, ni ensucrant una simfonia que desborda melodies propenses a fer-ho. Ono en aquest sentit va fer una direcció esplèndida, imprevista, gents grandiloqüent, mai ensordidora i intentant, perquè no sempre ho va aconseguir, extraure dels solistes de l’orquestra el millor so, un so de categoria i distingit, quelcom que de ben segur serà un dels primers objectius a assolir.
Jo no sé si es farà realitat el desig de Josep Olivé que ens deia que amb el mestre Ono es reviurà aquell fenomen Oue, perquè possiblement les personalitats són ben diferents i no sé si el mestre Ono desborda aquell carisma que feia possible aquella connexió entre el podi, l’hemicicle i la sala. Quasi us diria que ni ho hauria d’intentar, ell ens haurà de guanyar fent de l’OBC el que tots volem que sigui.
Us deixo l’àudio de la transmissió de Catalunya Música, amb un enllaç que us permetrà descarregar tres arxius, Casablancas, Brahms i la propina bachiana, i la simfonia de Rakhmàninov, si bé a aquesta, i ja em perdonareu, li manquen els tres segons inicials.
ENLLAÇ mp3
https://www.mediafire.com/folder/ffhv48sego8c2/OBC_HAHN_ONO_010215
Un darrera cosa. Ahir diumenge a tres quart d’onze del matí a l’Auditori ja no quedava cap programa de sala. No és la primera vegada que passa, em sembla que alguna cosa no s’està fent bé, ja que l’aforament no es va omplir, per tant les retallades han anat, com en altres àmbits, massa lluny.
IN FERNEM LAND 
A mi sí que em va interessar el llenguatge musical de Casablancas. No sé si perquè, com apuntes, començo a tenir-hi l’orella acostumada degut a que darrerament sovinteja les nostres sales, però aquest cop penso que té el seu què. Per tant “ma gustao” especialment el plantejament i algunes coses del nus. Quan escolti l.audio q ens deixes intentaré ser més precís. Podries deixar-nos també el programa si el tens perquè jo vaig saber q redimonis estava escoltant perquè a “el periódico” que també es pot aconseguir en català fins a les 11:15 I en castellà fins més tard hi havia una diguem-ne “nota informativa”que ho deia. Crec que el problema és que s’ imprimeix un nombre de programes en funció de les entrades venudes I no es deuen tenir en compte l.allau d’invitacions perquè si no no m’ho explico.
M'agradaM'agrada
Reconec que tinc problemes de feeling amb la música de Casablancas, no hi ha bona connexió i una vegada han passat aquells cinc minuts de indulgència em començo a remoure a la cadira pensant el que queda segons el minutatge que diu el programa de mà, però com que no en tenia…
Si pensen que els que van regalats no necessiten informació, anem ben arreglats
M'agradaM'agrada
Començaré dient que ahir i escoltant el Concert desde casa vaig gaudir-lo d’una manera espléndida, la veritat es que en bona part m’ho veia venir doncs vaig assistir al anterior concert de d’aquesta virtuosa violinista que va oferir també a l’Auditori i vaig sortir entusiasmadíssima per la bellesa del so del seu violí i la naturalitat en la seva sublim interpretació….el programa era extraordinari, només em calía apreciar el treball del nou proper Director i sense entrar en tecnicismes desconeguts per a mí, haig de dir que emb va fer sentir nota a nota i en totes les interpretacions ,una exce.lent sensació, pell de gallina, la nostra OBC estimada em va fer tocar el Cel i espero que el nou Mestre Ono, ens regali moltes satisfaccions, a mi personalment no em sabría greu, gens ni mica, que el seu camí musical fos el mateix o proper, al camí que ens va mostrar el Mestre Eiji Oué ,que tantes satisfaccions ens va donnar….. , es va comentar que la sala era gairebé tota ocupada, i em va fer molt feliç, naturalment dessitjo tot el millor per la OBC .
Quan va venir fa uns pocs anys (2011? ) la Hilary Hahn també es va fer una cua llarguíssima per la venda i signatura del seu CD i recordo que jo vaig ser quasi la última en atendrem però el vaig aconseguir…….
M'agradaM'agrada
Jo crec que són dos móns ben diferents encara que el fet de que ambdós mestres siguin japonesos els fa comparables, però crec que no tenen res a veure, tret de que intueixo que ens ho passarem molt bé, quelcom que sempre s’agraeix, però sobretot l’OBC creixerà, i això si que és important.
M'agradaM'agrada
Per fi l’OBC tindrà un bon director, el tipus de director que es mereix. (D’altrabanda, la direcció tècnica crec que fa, en la meva opinió, un pas de gegant enrere) Hahn va estar esplèndida, però reitero, en part perque el director estava a l’altura. (L’any passar va venir la Gutman al cello i no va tenir aquest èxit perque en PG no va estar a l’altura i se la va carregar.) Sobre Casablancas, poc a afegir al que diu en Joaquim. Potser mencionar el que ell mateix deia a l’entrevista que li va fer Catalunya Música a la mitja part: és la 19ena obra que li estrenen a l’Auditori.
M'agradaM'agrada
Segurament la direcció musical serà tan important que les funcions que fins ara feia la direcció tècnica passarà a fer-les el mestre Ono, que s’involucrarà molt més amb l’OBC i en la programació. A part de ser un dessig algú m’ha dit que serà així, i estic content.
M'agradaM'agrada
Me gustó pero no tanto como creía. Si Hahn. no tanto Rachmáninov, creo que Ono se excedió con el tempo, excesivamente alargado y algunas caídas de tensión. Nunca hasta esta ocasión se me había hecho tan larga esta sinfonía.
Aún así tengo muchas esperanzas puestas en este fichaje.
En cuanto a Casablancas y su obra, nada que añadir.
M'agradaM'agrada
Amb algú, no recordo qui, també varem comentar a la sortida que la simfonia s’havia fet més llarga de l’habitual, si no m’erro quasi 10 minuts, que és molt, potser si que excessiu
M'agradaM'agrada
Un concert que ens fa tenir esperança per la temporada vinent pel que fa al nou director.
La interpretació de Hillary Han va ser un regal.
M'agradaM'agrada
Tots ho esperem, la temporada vinent ens agafarà amb moltes ganes.
M'agradaM'agrada
No, no, no….aviam, no és ben bé un desig meu que es repeteixi el fenòmen Oue. És més, no ho desitjo, i estic plenament d’acord amb tu que no és ni aconsellable. El que volia dir és que vaig percebre un entusisme en el públic que d’anar a més sens dubta es pot convertir en un fenòmen semblant. Per lo demés, va ser un magnific concert, absolutament magnífic, tret de l’obra més insoportable que li he escoltat a Casablanques, que ja en van unes quantes.
M'agradaM'agrada
El públic d el’OBC té ganes de trempar, deixam-ho dir així de brusc però ben gràfic 😉
Tenim una orquestra que sona molt bé quan està dirigida per un director creatiu. Hem vist passar directors molt bons que han tret de l’OBC el millor i sabem que amb un director d’aquestes característiques l’orquestra pot fer u creixemnet imprescindible. El mestre Ono pot ser aquest director, com ho hagués pogut ser Jakub Hrůša o tants altres que ens han deixat bocabadats.
El mestre Ono ha deixat petjada a Lió i a Brussel·les, les seves darreres titularitats, tot pinta que a Barcelona també serà així, perquè ell té ganes de simfònic després d’unes immersions operístiques que deuen ser de gran estrès,
M'agradaM'agrada
A algú més li va semblar que en aquesta obra a Casablancas se li van colar harmonies bartokianes? A mi se’m va apareixer Barbablava en un parell d’ocasions…
M'agradaM'agrada
Crec que jo era impossible que ho apreciés, sincerament, la meva desconnexió va arribar abans d’arribar a Bela, imaginat a Bartok, impossible!!!. 🙂
M'agradaM'agrada