Magnífic programa doble el que està oferint el MET en el que significa l’estrena de la darrera òpera de Txaikovski en el teatre novaiorquès.
No hi pot haver dues òperes més antagòniques que Iolanta i El Castell de Barbablava, i en canvi el director polonès Mariusz Trelinski va rebre l’encàrrec del MET de fer una producció per aquest programa doble, i lluny de proposar dos mons ben diferenciats, Trelinski juga amb paral·lelismes impossibles, picades d’ullet entre una i l’altra, inquietants imatges i ambients més propers a l’estat mental dels protagonistes que a espais físics reals.
Trelinski situa l’acció al bell mig d’un bosc misteriós en ambdues propostes. Si en el relat original Iolanta viu presonera en un deliciós jardí, aquí viu reclosa en una cabana al bell mig d’un bosc, el mateix bosc on es troba el castell de Barblava, envoltat dels mateixos arbres amb les arrels a l’aire (imatge bellíssima).
Mentre que Iolanta està privada de la llum, Judith està destinada a fer entrar la llum al castell, i mentre que la llum donarà la vida a Iolanta, sumirà en la foscor a Judith. Tots dos relats provenen de contes l’un de Henrik Hertz i el segon de Charles Perrault, però el primer de tant naïf voreja el ridícul si no fos per la passional i inspirada música de Txaikovski, el de Perrault té molta més transcendència i possibilitats, de fet, posats a enllaçar les dues històries, Iolanta quan comenci a descobrir el que l’ensenya la llum es farà preguntes i voldrà obrir portes i es convertirà en Judith.
Per a Iolanta Trelinski inicia l’òpera de manera magnífica, amb el vídeo d’un isard espantant fugint bosc enllà i deixant que el misteriós bosc ens amenaci i ens inquieti. El director polonès fa una proposta molt visual, a vegades encertadíssima, posant imatges al món sense llum de Iolanta, però quan intervenen els altres personatges, amb un disseny de vestuari bastant galdós, el relat per força. El clímax de l’òpera és el gran i inspiradíssim duo entre Iolanta i Vaudemont, però és a partir d’aquest moment quan els fets perden interès amb un relat precipitat i un final feliç que és de llarg el pitjor de la producció de Trelinski. Una llàstima perquès’havia iniciat de manera brillant però dóna la sensació que o bé no es creia la història, o bé no va saber emocionar amb un final que musicalment és tan potent i en to major, que emular a Ziegfeld Follies o Busby Berkeley en un fals blanc i negre és un recurs lamentable.
Musicalment la Iolanta va funcionar de meravella, amb un Valery Gergiev en la seva millor salsa i sense abusar dels excesos sonors en els que el director cau quan dirigeix Verdi, per exemple. L’orquestra del MET, després del desencís de Les contes d’Hoffmann va tornar al seu millor nivell. Potser Gergiev inicia l’obra amb un tempo molt pausat i en una certa baixa intensitat, però quan es produeix el crescendo aquest és emocionant i no s’atura fins l’acord final.
Vocalment la representació va ser una festa gràcies a la millor Netrebko, en un rol que li va com anell al dit, i en el que la seva veu, notablement enfosquida respecte a la Iolanta del Liceu (potser és un efecte negatiu del so del cinema) corre amb descarada facilitat per tot l’amplíssim registre, aquí sense forçar res, ni enfosquir la veu per donar més dramatisme. Els seus aguts són espectaculars i l’únic retret que li faig és que en un rol tan líric i emotiu no fos capaç de regalar-nos amb un cant una mica més apianat, sobretot a l’inici abans de descobrir a Vaudemont.
Piotr Beczala, una vegada més, em va meravellar més enllà del seu posat d’estaquirot, ja que el seu cant és un goig, ja sigui per l’elegància del fraseig, per l’esplendor del seu registre agut o per les magnífiques mitges veus en la seva ària acabada amb un piano/falset de bellíssima factura i climàtica resolució. En el duo no es va deixar menjar per l’exuberància vocal de Netrebko a qui va tractar en tot moment de tu a tu resistint bé la prolongació de l’agut final .
Magnífic el Robert de Alexey Markov, molt millor que a Il Trovatore de Munich. La veu és sòlida i rotunda i no va mostrar les carències evidenciades en el repertori verdià. A la seva ària em va entusiasmar.
La resta de cantants van estar prou bé, però en el repertori eslau no hi ha rols menors i totes les veus han de tenir personalitat, presència i rotunditat. Ilya Bannik i no Elchin Azizov com deia el programa del cinema, es va fer càrrec del rol del Rei René, pare de Iolanta. Va estar correcte tot i que potser m’hagués agradat més una veu de baix impressionant, d’aquelles veus eslaves tan greus que imposen rotunditat i misteri. Quelcom similar succeïa amb el metge àrab Ibn-Hakia de Elchin Azizov i no Alexei Tanovitski com deia el programa dels Icària. Són cantants correctes, és clar, però a uns quants graons per sota de la parella protagonista.
Bé Matt Boehler i Keith Jameson, Bertrand i Alméric respectivament, i millor Mzia Nioradze com a Marta de tonalitats acontraltades, acompanyant a la soprano Katherine Whyte coma Brigitte i Cassandra Zoé Velasco com a Laura, companyes de Iolanta i en aquesta producció infermeres.
Per cert, en el absurd final sembla mentida que en la cabana del bosc on viu reclosa i presonera Iolanta, hi acabi havent més personal de servei que al Ritz, i és que no em puc treure del cap l’absurd, ridícul i risible final que aquest bon home es va treure del barret.
P.I.Txaikovski
IOLANTA
Llibret: Modest Tchaikovsky/Henrik Hertz
Iolanta………………..Anna Netrebko
Vaudémont………………Piotr Beczala
Robert…………………Aleksei Markov
King René………………Ilya Bannik
Bertrand……………….Matt Boehler
Alméric………………..Keith Jameson
Ibn-Hakia………………Elchin Azizov
Marta………………….Mzia Nioradze
Brigitte……………….Katherine Whyte
Laura………………….Cassandra Zoé Velasco
ENLLAÇ àudio mp3
https://mega.co.nz/#F!DRNjCRjI!zb9ZJoMH95p6ClsS5LEmNQ
Passar d’un Txaikovski passional, explosiu i a estones fins i tot ensucrat, a Béla Bartók és tot un sotrac, tant que vaig veure marxar a alguns espectadors de la sala, i encara que sembli mentida a ple segle XXI hi ha gent que els costa pair una horeta del genial castell de Barbablava.
I si en l’òpera de Txaikovski Gergiev va brillar, en Bartók va assolir l’excel·lència, extraient de la magnífica orquestra or i diamants . Mentre ho escoltava extasiat pensava amb com sonaria allò a dins del teatre i feia salivera. La partitura va sonar esplèndida, riquissima de matisos, de colors, de tensió, amb una varietat tímbrica admirable, amb tots els solistes instrumentals a una alçada admirable i amb un resultat global aclaparador.
Amb una orquestra a aquest nivell el repte dels solistes era gran, ja que en primer lloc les veus tenien que traspassar el mur sonor tot i que no sempre els esclats orquestrals es corresponen amb els vocals, tret de l’obertura de la cinquena porta que obliga a la cantant que interpreti a Judith a fer-se sentir i no cridar, en un dels moments més brillants de tota la partitura.
La Judith del MET va ser la soprano alemanya Nadja Michael, que ha passat de ser una soprano lírica a una dramàtica en un curt espai e temps, és clar que la veu ja no té aquella seguretat i aquella brillantor de les seves memorables Salome a la Scala o la ROH, ambdues versions disponibles en DVD. Ara el registre és de soprano dramàtica o fins i tot de mezzosoprano, amb uns greus incisius i poderosos. Els aguts són molt més treballats i tot i que a vegades tendeix a calar, la meravellosa actuació escènica t’atrapa des de la seva baixada del cotxe que la introduirà en aquest castell mental de conseqüències fatals o si més no incertes.
Barbablava va ser el baix Mikhail Petrenko, un habitual en els repartiments de Gergiev, amb algun problema en la zona aguda, però amb una presència escènica i una autoritat en el fraseig inqüestionable.
La parella Michael/Petrenko era absolutament inquietant, sobretot perquè en aquesta obra sí que el director d’escena Mariusz Trelinski va encertar de ple, en l’exposició, el nus i el desenllaç, signant una de les millors produccions que jo mai he vist del MET.
Al principi vaig pensar que el realisme d’algunes escenografies no ajudaria a una música on tot és molt més obert i suggerit, però Trelinski que continua jugant amb les poderoses imatges, sap atrapar a l’espectador amb un constant canvi d’escenaris, ajudat per unes projeccions que s’integren perfectament amb les escenes i la trama i que ajuden, reforcen i potencien la inspiradíssima música de Bartók.
Hi ha en aquesta proposta escènica multitud de imatges que em van quedar gravades, i tret d’algunes suggerències poc clarificadores com l’aparició d’una dona ensangonada quan Judith s’està banyant, vaig trobar que la proposta era tan inquietant com poètica, tant bella com asfixiant i tan potent com perillosa.
L’ampli saló, els vitralls que deixen entreveure el bosc amb els arbres flotant en una imatge quasi daliniana, l’aparició de les dones mortes, la colpidora sala de tortures, la bellíssima escena de la banyera, l’ascensor lateral que potencia amb un vídeo el forat del castell, la cambra enrajolada avant.sala de la darrera porta per on entra un terrorífic Barbablava, són algunes de les imatges que no em deixaran dormir tranquil i que em van captivar fins a quedar-me amb unes ganes boges de cridar bravo en finalitzar l’òpera.
Béla Bartók
El Castell de Barbablava
Llibret Béla Bartók
Judith…………………Nadja Michael
Bluebeard………………Mikhail Petrenko
Director musical………………Valery Gergiev
Director d’escena……………..Mariusz Trelinski
Escenografia……………Boris Kudlicka
Disseny de vestuari………..Marek Adamski
Disseny de llums……….Marc Heinz
Coreografia i moviment escènic…………..Tomasz Wygoda
Disseny vídeo…………….Bartek Macias
Disseny de so………….Mark Grey
Dramatúrgia………………Piotr Gruszczynski
ENLLAÇ àudio mp3
https://mega.co.nz/#F!HN8RRa5J!2jrzgWpOFPeePuBQwMUmpA
Si fins ara la temporada del MET al cinema era fluixa, el doble programa d’ahir va fer pujar com ja preveia, la mitjana de manera contundent.
El que no em podia arribar a imaginar és que tot i agradant-me molt Iolanta, El Castell de Barbablava em seduís de la manera que ho va fer ahir.
Bravo!
IN FERNEM LAND 
Ets un crack. Em va entusiasmar ahir tot el que ens va oferir el Met; i avui, després de llegir-te, encara estic més entusiasmat. Immillorable (tots dos).
M'agradaM'agrada
És el millor que hem vist d’aquests darrers mesos. Va ser rodó. I el Castell, encara més: sublim.
M'agradaM'agrada
De les que et sap molt greu no ser allà, perquè l’orquestra en el teatre deu ser orgàsmica.
M'agradaLiked by 1 person
La segona obra és una de les meues favorites, especialment la dirigida per Solti. És una òpera la línia vocal de la qual recorda Wagner o Debussy ja que és una espècie d’arioso continu que li va molt bé a la música, que té estructura simfònica. No hi ha àries i ments recaragolades de lluïment del divo o diva de torn. D’aquesta manera el drama no s’interromp i el resultat dista de l’òpera tradicional a la italiana. Estem davant d’un drama musical on la veu humana és un instrument més al servei de l’acció de l’acció dramàtica. És el tipus d'”òpera” que m’agrada.
Moltes gràcies. Gergiev és sempre garantia de bon fer.
Regí
M'agradaM'agrada
Exceptuant Beczala la Iolanta del Çiveu em va agradar més, suposo que el directe hi té molt a veure.
L’escena em va agradar a estones
Barbablava sensacional des de tots els punts de vista
M'agradaM'agrada
M’oblidava:
Aquestes les podrem tenir?
M'agradaM'agrada
Tant de bo Jordi
M'agradaM'agrada
Joaquim no se como puedo plasmar por escrito la sensación exultante que tuve una vez abandone la sala del cine. Este programa doble me maravilló de principio a fin, especialmente el Bartok, que es una de mis óperas favoritas del repertorio ( con un duo Ludwig/Berry de referencia ).Con esto no desmerezco en absoluto a Iolanta, espectáculo excelso en todos sus aspectos . Sin embargo, tengo que volcar mi ira en este comentario por un motivo que me parece imperdonable: la mala educación y lo impresentable de algunos sujetos en la sala; concretamente me refiero a aquellos que creyendo se en un partido de fútbol, entraban ( Iolanta ) y salían (Barbazul) cuando les venia en gana. A todo esto tengo que añadir que la hiperactividad neoyorquina tampoco ayudo nada pues mutiló algunos de los mejores momentos de la partitura de Tchaikovsky. Creo que no pido mucho si dijo que la gente debería llegar antes, no aplaudir antes de tiempo y salir cuando este estipulado.
Respecto a la producción, la encontré maravillosa y muy eficaz, rozando la exceléncia.Los cantantes todos fantásticos, sobretodo los protagonistas de sendas obras.
Es bastante triste que hasta ahora el Met solo nos haya ofrecido dos grandes espectáculos: este y los Maestros de diciembre.
Un saludo
PD : La Netrebko , por cierto estuvo divertidísima, tanto en las entrevistas como al iniciar la obra con sus movimientos propios del Corea del Huntington. Me gustaría creer que realmente es así y no un papel para quedar bien.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que t’ho passessis tan bé.
Pel que fa a Netrebko jo crec que ella sempre és així, però si al davant hi ha la càmera, i ella n’era conscient que així era, ens va regalar una coreografia que segurament li va servir per treure tensió en el moment abans de començar.
Gràcies per deixar-nos les teves impressions
M'agradaM'agrada
Vaig llegir en un post anterior q potser Netrebko inauguraria palau100 . De nou amb Gergiev i amb aquest programa?Se’n sap quelcom?
M'agradaM'agrada
Que inaugurava Palau100 sí, la resta ja és fer volar coloms. Per aquelles dates té unes quantes Iolantes de gira, però em semblaria força absurd repetir el que van fer al Liceu podent fer tantes i tantes coses meravelloses.
M'agradaM'agrada
Molt d’acord amb les teves apreciacions.
Vaig comprar aquesta funció per la curiositat de veure la Iolanta escenificada, (que havíem escoltat al Liceu només en versió de concert). Una mica decepcionada, encara que després rumiant veig que el MariuszTrelinski la va relacionar amb el Castell de Barbablava. Per exemple, et vas fixar que el rei René portava un guant de pell i l’altra mà descoberta i el Blueberd també. Això explicaria també que en el happy end de la Iolanta l’última imatge fos el René amb un focus de llum a sobre. És probable que se m’escapessin altres significacions, perquè elements dels decorats es repetien en una i altra obra: el bosc, els cranis de cèrvols de les parets, o el mateix cub obert amb la porta central de l’habitació de la cabana de la Iolanta i l’última avantsala del castell.
Així que va començar a sonar l’òpera de Bàrtok, va ser impossible no estar atrapada per la densitat de la música. La posta en escena em va sorprendre respecte a la imatge que jo tenia (potser infantil) d’una Judith més innocent. Va ser molt impressionant i amb una utilització molt important del vídeo. Em pregunto què van veure els espectadors del Met, perquè algunes parts estaven molt concebudes per a la visió cinematogràfica.
Quina paradoxa. De l’òpera que volia veure amb versió escenificada no va ser tan satisfactòria i en canvi, de la què conservava un bon record de la versió en concert de la temporada 12-13 i l’OBC sense importar-me la teatralització, resulta que va ser la més interessant i impactant. Què bé tenir sorpreses!
Molt contenta de reveure amics IFL i especialment en Colbran!
M'agradaM'agrada
Valió la pena el esfuerzo. Las dos óperas son magníficas y el poder saludaros muy gratificante.
De todas formas la voz de Netrebko se escucha mucho mejor en vivo que en retransmisión, por lo que yo me emocioné más en el Liceu, pero fue un lujo tener a Beczala de Vaudemont. El argumento mejor obviarlo, pero la partitura es espléndida y estuvo muy bien cantada y dirigida desde el foso por Gergiev al mando de -probablemente- una de las mejores orquestas que pueden escucharse en un teatro de ópera en la actualidad. Sorpresa agradabilísima la contralto Mzia Nioradze en el rol de Marta.
“El castillo de Barbazul” es un logro impresionante y Nadja Michael me pareció magnífica, más mezzo-soprano que soprano, pero a mí me impactó más la última versión ofrecida en el Liceu, en líneas generales.
Creo, sinceramente, que es el mejor programa de cuantos ha ofrecido el Met vía cinemas en esta temporada.
M'agradaM'agrada
El millor programa al costat de Meistersinger que no has pogut veure i que anhelo tenir algun dia i compartir-la amt tothom, però tret del Wagner amb Levine, i a un nivell sinó idèntic, quasi, aquest doble programa sense cap mena de dubte,
M'agradaM'agrada
No em vaig fixar en això del guant, però ara que ho dius entenc aquella presència inquietant de la ma de Barbablava entre la sisena porta, i és que si puc recuperar el vídeo (tant de bo) tindrem teca per analitzar, més de la que em pensava.
Els espectadors del MET veien exactament el que veiem nosaltres. Hi havia un teló que reflectia el vídeo amb el forat de l’ascensor mentre que al lateral es veia l’ascensor i Judth i Barblava.
L’únic avantatge de veure-ho al cinema és que veiem uns primers plans que de cap manera els espectadors del MET poden gaudir, alguna cosa hem de tenir d’avantatge, ja que si sempre és essencial veure l’òpera al teatre, en aquest cas encara més, perquè escoltar l’orquestra del MET i la direcció de Gergiev al MET segur que era per sucar-hi pa.
Gràcies per comentar, sempre és un plaer llegir-te, ja no dic saludar-te personalment 😉
M'agradaM'agrada
Ahir tenia previst d’anar a veure aquest parell d’òperes, però finalment, per raons que no vénen al cas, no hi vam anar i vaig seguir la retransmissió de Iolanta per Catalunya Música, em va tornar a emocionar tant com quan la vaig veure al Liceu en directe. Em va impactar molt en Beczala. Pel que fa al Castell de Barbablava, no la coneixia, vaig començar a escoltar-la i la vaig trobar molt interessant, però vaig haver-la de deixar a mitges, o sigui que t’agraeixo moltíssim l’àudio, ara podré escoltar-la tota sencera. I a veure si tenim sort i algun dia podem disposar de l’àudio, tinc molt d’interès en veure aquesta posada en escena.
M'agradaM'agrada
Com que vols el vídeo, jo també ho espero, m’agradaria molt poder oferir-vos aquesta doble programa, el millor que ha ofert el MET aquesta temporada al costat dels Mestres que malauradament també ens falten…
A veure si hi ha sort
M'agradaM'agrada
Gracies gracies gracies
Barbablava no m’agrada gaire, però després de llegir la ressenya intentaré baixar els dos.
M'agradaM'agrada