Ni aquesta Aida que va tenir lloc a Roma el passat 27 de febrer és la millor Aida dels nostres dies, com molts s’han encaparrat a dir i que ja us dic jo que per a mi no ho és, ni és la pitjor que jo hauré escoltat en la meva vida. Allò que s’anomena els “mass media” han omplert les primeres planes dels diaris o els telenotícies, amb aquesta Aida romana només, i no és poc, perquè reunia a Antonio Pappano, a Roma l’idolatren i no és per menys, Jonas Kaufmann i Anja Harteros. Ell, el tenor del moment, ella la soprano que quasi mai es pot acaba escoltant degut a les seves cancel·lacions.
Anar contra corrent no és fàcil, ni agradable i potser seria millor deixar-me endur per aquest entusiasme generalitzat i mediàtic que és el que acaba prevalent i si l’òpera només és un pur entreteniment, que per a mi no ho és, potser hi haurà qui en tingui prou amb anar a entretenir-se, qui sap si divertir-se o potser fins i tot a emocionar-se amb el que es va viure i escoltar al Parco della Musica de la ciutat romana, seu de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia, en ocasió d’aquesta única Aida en forma de concert, com a conclusió de les sessions de gravació del disc (encara es graven discs!!!). Jo hagués volgut gaudir-ne, o divertir-me fins i tot, o posats a ser poc exigents, distreure’m, però jo no he pogut, però és clar, les condicions amb les que jo he hagut de fer front a l’Aida dels nostres dies, res tenen a veure amb les dels assistents a l’auditori romà, ja que la gravació que avui us ofereixo és un “in house”, i tot i que he intentat millorar-ne el so amb les limitades possibilitats que m’ofereix el meu editor casolà, no me n’he sortit del tot.
Si les gravacions radiofòniques ja ens alteren les virtuts i les carències del que es viu realment al teatre, una gravació no professional ens pot oferir l’emocionant clima del moment, però mai la realitat del que va succeir i per tant estic en inferioritat manifesta de condicions, tot i així a la gravació s’aprecien prou i importants coses com per fer.me una composició aproximada del fenómen.
Segurament que el mestre Antonio Pappano fos el gran triomfador de la vetllada, diu molt de la seva immillorable tasca davant de la Santa Cecilia des de que ell se’n va fer càrrec esdevinguda la millor orquestra italiana. Potser aquest fet és essencial i cabdal per haver obtingut aquest triomf, ara bé la gravació feta amb les condicions casolanes no em permet filar gaire prim en aquest aspecte, i no sé si els equilibris i les dinàmiques eren les correctes, o si les intensitats eren les més adequades per beneficiar o perjudicar les veus. Sí que la gravació ens permet apreciar la cura amb que Pappano tracta les atmosferes nocturnes i intimistes del tercer acte, un veritable compendi de la importància del director en aquesta òpera tan complexa i propensa a la trompetejant espectacularitat d’algunes escenes. És clar que m’ha agradat Pappano dirigint Aida, en alguns moments m’ha electritzat, però espero escoltar la gravació comercial per gaudir intensament tot allò que m’ha semblat intuir en la gravació. Hi ha moments magnífics i altres excessius i estic segur que aquests darrers, que semblen fins i tot sorollosos i saturats en el auditori eren aclaparadors. Potser que tapés als cantants era més problema de les limitacuons dels cantants que no pas de la seva explosiva sonoritat. No ho sé
Aida també és una òpera de director, les veus són essencials però un bon director té molt a dir i en aquest sentit hi ha suficients exemples de la diversitat de visions possibles. Podem escoltar versions tan dispars com les de Karajan (sobretot la darrera d’estudi, un prodigi orquestral), la descomunal i vigorosa de Muti, amb el millor repartiment “modern” imaginable, o les de Claudio Abbado o Solti, totes elles diferents i diverses. La de Pappano segurament podrà anar de bracet amb totes aquestes, però fins que no escolti el resultat de la gravació de la Warner, feta en sis sessions anteriors al concert del dia 27, no ho podré saber, ho intueixo, però aquesta gravació “in house”, no em permet cap més anàlisi. Els temps m’han semblat massa lents en la primera escena del segon acte i quasi precipitats en la següent escena del triomf. mentre que les intensitats m’han semblat excessives en alguns moments, on segons la gravació, va tapar a les veus.
L’equip vocal ens el venen com el millor possible avui en dia per Aida. El rol protagonista tenia que ser Angela Gheorghiu però finalment va ser Anja Harteros, la partenaire verdiana habitual del tenor Kaufmann a Munich. Ambdós debutaven en el rol, com també ho feia el baríton francès Ludovic Tézier en el rol de Amonasro. Per Amneris van decidir (decisió discutible), que la millor era Ekaterina Semenchuk, mentre que el Ramfis va acabar sent Erwin Shrott en lloc de Giacomo Prestia previst. Marco Spotti com a rei, Domika Matai com a sacerdotessa i Paolo Fanale completaven aquest cast de “somni” per el qual es van esgotar les entrades tot just anunciar-se l’esdeveniment.
Òbviament si comparem aquest cast amb el de la Scala de fa uns dies hi sortim guanyant, però dir que és l’Aida dels nostres dies, com si fos la millor possible avui, em sembla temerari i fàcilment demostrable que no és així, perquè malgrat les precarietats verdianes actuals, de ben segur trobaríem altres cantants més capaços tot i que menys mediàtics per cantar alguns dels rols d’aquesta Aida estel·lar.
Harteros és una soprano lírica encaparrada en ser spinto i fer certs rols del repertori verdià per a aquesta vocalitat. A banda de la seva Violetta d’anys enrere, potser el millor rol verdià que ha fet fins ara, la soprano alemanya ha cantat les Leonora de Trovatore, Forza, Elisabetta… amb resultats per a mi poc satisfactoris, senzillament perquè no reuneix les millors condicions vocals per fer aquests rols.
Harteros és una cantant expressiva, sensible i delicada, amb un bon registre de lírica, d’aguts penetrants i sobreaguts conflictius i sovint calants. Quan ha de fer front a les notes agudes més extremes, la veu perd color i el so surt fixat, quasi sempre desafinat. Per fer front a aquest repertori més spinto ha treballat el registre central i greu amb resultats convincents mentre la intensitat del passatge no l’obligui a canviar el color o a quasi parlar. Són coses que li han succeït a La forza del destino i a Il Trovatore, i han tornat a succeir en aquesta Aida, que potser amb més insistència arribi a dominar millor, tot i que si insisteix molt en aquests rols que em sembla que la sobrepassen, acabarà fent malbé una veu ideal per un altre repertori, penso en Mozart, Strauss, el Wagner més líric o els romàntics alemanys, però en cap cas el repertori italìà.
En els dos primers actes va fer coses notables, ja que domina els pinissims i les frases flotants que poden ser molt adients en moments puntuals, però ja s’intueix a “Ritorna vincitor” com en les intervencions del segon acte quin sons els seus límits i també com força l’instrument posant-lo en perill. Les conseqüències les trobem a partir del tercer, on a banda de l’accident “perdonable” a “Cieli azzurri”, la veu comença a mostrar les fixacions, la pèrdua de color i les calades conseqüència de l’esforç, es veu a venir que passarà el que passa. Els duos amb Amonasro i sobretot amb Radames són ínfims.
Si no penso en altres Aida , quelcom inevitable, possiblement Harteros és molt més sensible i musicalment més intel·ligent que altres dives del moment, però els seus mitjans i la seva particular tècnica l’allunyen dels meus prototips. No aporta res nou, ni res especialment notable. El que ella fa bé altres ho han fet molt millor i a data d’avui confrontant-la amb Radvanovsky, una Aida com cal, queda minimitzada quasi fins la parodia.
Jonas Kaufmann porta un seguit de debuts importants. Després de l’Andrea Chénier aquest Radames i encara li queden en els propers mesos el Canio i el Turiddu que cantarà a Salzburg i després a la Scala. De mica en mica es va apropant a l’Otello que ja ha anunciat a la ROH.
El cas del tenor del moment és diferent al de Harteros. El seu registre és més idoni i controla els seus mitjans tècnics el controlen amb més mestratge. Té una especial capacitat per fer front als diferents passatges dramàtics d’una partitura amb la varietat expressiva, els accents adequats, les intensitats i les acotacions que mana la partitura. No només ho dic per respectar allò que quasi ningú ha respectat, amb el final en pianissim i “perdendosi” de “Celeste Aida” tal i com el volia Verdi, també ho dic per la manera de cantar (al límit) el duo amb Aida i posterior tercet amb Amonasro, la gran escena amb Amneris o el duo final. No hi ha en el cant de Kaufmann cap monotonia repetitiva o estentòria, el seu Radames està plegat de canvis expressius i matisos interpretatius només a l’abast de cantants intel·ligents i musicals, i ell en aquest sentit avui en dia no té rival possible. Agradi o no, és així, pocs tenors han matisat tant el Radamés com ho fa ell.
En aquest primer Radames pateix massa en el tercer acte, ja que alguna nota queda al límit de les seves possibilitats i vorejant l’accident, però res que no hagi passat en altres ocasions i amb il·lustres col·legues, i res que no superi amb cautela calculada.
No hi ha italianitat, com tampoc n’hi havia en el seu Chénier, a l’Alvaro o en aquell gèlid Manrico. El cant de Kaufmann em sembla excessivament distant, calculant i mesurant possibilitats vocals i recursos per arribar indemne i triomfal al final. Només que es deixés endur una mica més, com ho fa amb l’escena d’Amneris, el seu Radames em semblaria de tots els seus darrers debuts verdians, el millor.
La senyora Semenchuk és un compendi de tot allò més ordinari que em sentit en mil i una Amneris d’honrosa segona divisió, però en cap cas hauria de ser l’Amneris de l’Aida dels nostres dies. En aquest sentit i sense ser una Simionato, una Cossotto, o una Bumbry, la senyora Anita Rachvelishvili li dóna una lliçó a Semenchuk.
Tothom va a la recerca de Ludovic Tézier, el trobem en el repertori francès on és obvi que no hi pot mancar, en el repertori belcantistic i en els Verdi més dramàtic, que no li escauen per emparament malgrat que la veu hi és. A Tezier el perd la seva coneguda monotonia interpretativa, i això en el gran duo del tercer acte és letal.
Molt possiblement Giacomo Prestia hauria fet un Ramfis més noble i autoritari que el baladrer Shrott, que creu que llençant la veu ja n’hi ha prou per imposar autoritat i severitat a un rol que em penso que no ha acabat d’entendre.
Bé Marco Spotti, Paolo Fanale i Donika Mataj, una esplèndida sacerdotessa.
G. Verdi
AIDA
Aida: Anja Harteros
Radames: Jonas Kaufmann
Amneris: Ekaterina Semenchuk
Ramfis: Erwin Shrott
Amonastro: Ludovic Tézier
Re: Marco Spotti
Sacerdotesa: Donika Mataj
Messagero: Paolo Fanale
Orchestra e Coro dell’Accademia Nazionale
Santa Cecilia di Roma
Director del Cor: Ciro Visco
Director: Antonio Papppano
Parco della Musica, Roma 27 de febrer de 2015
ENLLAÇ àudio (mp3) NOUS ARXIUS AMB EL SO MILLORAT
https://mega.co.nz/#F!jUMl3YYD!YC0sz6G7KAbB9cuFHRpjng
Esperarem la gravació oficial d’aquesta Aida enregistrada en sessions prèvies al concert, si bé jo crec que per escoltar el millor Radames dels que ens pot oferir Jonas Kaufmann haurem d’esperar en altres produccions, aquesta quedarà, aixó sí, com el seu primer Radames, però en futures oportunitats m’agradaria escoltar-lo envoltat d’altres cantants, a poder ser, més verdians i així potser a ell se li encomanarà aquesta italianitat absent.
Us deixo finalment amb el recital de pianissims, no tots ben resolts, en la darrera escena de l’òpera
Insisteixo amb el de sempre, no es tracta de nostàlgies malaltisses, senzillament ens donen quelcom que prèviament ja ho havia tastat amb altres cantants que ho feien millor, no puc menysprear ni allò que em van donar fa temps, ni està el patí com per llençar res a la brossa, però com comprendreu, si has menjat llagosta…
IN FERNEM LAND 
Comparto al 99% tu opinión respecto a esta Aida romana. El único punto en el que disiento es en Kaufmann al que des de mi punto de vista no veo en este rol. Considero que construirse un Radames debe ir mas allá de saberlo matizar; prueba de ello son los Radames referenciales que no perdían tanto el tiempo en estas minucias. Ademas de esto tengo que añadir que el señor Kaufmann ( y aquí corrígeme si me equivoco pues esto lo sabrás mejor tu) no es precisamente el modelo cantante verdiano por excelencia (ni siquiera en tiempos de escasez).
Un saludo
M'agradaM'agrada
Si el paradigma del tenor verdià és Bergonzi, està clar que Kaufmann està a les antípodes per molts conceptes, però també deu ser ben cert que kaufmann aprta en el seu cant coses que els verdians més reconeguts oblidaven, o bé per incapacitat o per desídia.
És molt important que un cantant busqui matisos i vagi més enllà d’allò que hem escoltat mil i una vegades. Hi ha en el cant de Kaufmann molt d’això, molt de donar l’accent just encara que l’estil no sigui el més apropiat. Cal escollir on trobem cadascú de noslatres la satisfacció. Entre Gianluca i Mozart2006 hi ha matisos.
M'agradaM'agrada
Caro Joaquim, io ero in sala e ti riporto le mie impressioni su quanto si sentiva in sala, unico modo per giudicare un’interpretazione (il disco è una copia, sarebbe come analizzare un quadro da una foto su un libro).
Cominciamo da Pappano. Si definisce “direttore d’opera” e lo è a tutto tondo. È l’unico, forse, oggi che abbia idea di come raccontare una storia, accompagnare i cantanti sostenendoli nelle difficoltà e sferzare l’orchestra. Non credo che si possa oggi immaginare di meglio sul podio di Aida (aspetto di sentire Bignamini a maggio, è un giovane da tenere d’occhio). Le scelte di tempo, le atmosfere strumentali rese da un’orchestra che è un tra una Rolls Royce e una Ferrari sono impagabili (anche se qualche piccolo errore c’è stato, ma suvvia…). Aggiungo una cosa: dalla mia posizione vedevo bene i professori d’orchestra e… si divertivano! Ho visto Allegrini (I corno ma anche direttore d’orchestra) sottolineare sul suo spartito un passaggio di Pappano con sguardo soddisfatto e “sbalordito”. Questo vuol dire “fare musica”. Le dinamiche, i colori (il difficilissimo inizio del terzo atto!), i tempi (stretti ma sempre rispettosi della respirazione) erano fantastici. Un grande Pappano!
Kaufmann: non amo la sua voce spesso ingolata e il timbro troppo scuroche tende al baritono ma… da chi altro si sente il rispetto quasi maniacale dei segni di espressione di Verdi? Non solo il “morendo” nel “Celeste Aida”, ma l’attenzione alla parola in tutti i suoi interventi. Poi c’è una caratteristica che avevo già notato nel Lohengrin alla Scala: la voce è piccola (anche se gonfiata nei centri) ma “corre”, supera l’orchestra, supera i colleghi e si sente sempre anche quando è emessa in pianissimo. un eccellente Radames, maschio e amante.
La Harteros: non è Aida, ma (a parte la nota fissa nei “Cieli azzurri”) ha delineato una protagonista credibile, ha mostrato temperamento nel “ritorna vincitor” di cui ha reso le caratteristiche di introspezione psicologica e ha cantato un “Cieli azzurri” molto sentito e partecipato.
La Semenciuk: da dimenticare nei primi due atti (non si capiva nulla e non si sentiva) Poi ci ha regalato una scena del giudizio, un’invettiva ai sacerdoti e un finale da brivido (ha scaldato la voce? chissà)
Tezier: non è un fulmine di guerra ma almeno è un Amonasro che fa capire di essere un re e non un “negro” da figurina Liebig come spesso viene interpretato è nobile come deve essere un interprete di una parte che forse è la più “francese” di un’opera comunque francesizzante come Aida. Anche per lui il senso della parola è tutto.
Schrott: finalmente un Ramfis che non è un vecchio decrepito e che non sembra il Grande Inquisitore del Don Carlo. Ha fatto capire la differenza tra essere autoritario (che sarebbe un errore per Ramfis) e autorevole (come deve essere un sacerdote egizio). Poi si può discutere sull’opportunità di avere un basso baritono come Ramfis, un tenore scuro come Kaufmann, un baritono chiaro come Tezier e un basso “cantante” come Spotti, col rischio di non far capire chi canta. Ma qui è intervenuto Pappano, che ha saputo far caratterizzare i personaggi sul senso della parola più che sul timbro.
Spotti: un grande Re, il migliore che abbia sentito dal vivo (forse il migliore e basta).
La Mataj: divina. è un’artista del coro e questa la dice lunga su che cos’è il coro di Santa Cecilia.
Fanale: fanalino di coda. Unica vero punto debole del cast. Il suo intervento, fondamentale per la vicenda, semplicemente non si è sentito. Un vero peccato.
La migliore Aida possibile? no, certo. Una grande Aida, col senso del teatro, il fuoco, la passione, la verità scenica (anche se le scene non c’erano)? Sì. Un trionfo? Certo e grandemente meritato.
A presto!
Gianluca
M'agradaM'agrada
Innanzitutto Gianluca, grazie mille per la tua cronaca.
l dischi ed il diretto non sono la stessa cosa, non hanno niente a vedere, è evidente, ma grazie ai dischi, siamo capaci di giudicare e capire come cantavano i grandi cantanti del passato, e sopratutto per quanto riguarda a la direzione musicale, sono un istrumento molto valido. È per questo motivo che Io ho detto che aspettavo questa registrazione di Aida per valutare il lavoro del maestro Pappano su questa opera, e sono sicuro che come sucede speso, rimarrò assolutamente soddisfatto, giacché Pappano mi pare un eccezionale musicista
Soltanto voleva insistere nella Aida di Harteros, giacché non credo che il soprano tedesco abbia la voce adatta per questo ruolo. Non solo il problema è l’acuto nel terzo atto, sono anche i suoni fissi, calanti e la problematica affinazione è approssimativa e i suoni sono troppo parlati, certo che anche ci sono note bellissime, pianissimi celestiale è una varietà espressiva molto più convincente che altre soprani de l’attualità, ma Verdi ed Aida hanno bisogno d’una voce più corporea, con gli acuti più fermi.
Possibilmente io non ho ragione, ma igualmente come ascolto con vera curiosità le registrazione della Gencer, la Callas, Ponselle e tante altre, Io sono capace di stabilire la idoneità dei ruoli che cantavano, penso che anche possiamo fare lo steso con la Harteros e tutti gli altri.
Ti ringrazio di nuovo per la tua valuosa collaborazione.
M'agradaM'agrada
Caro Joaquim,
concordo praticamente su tutto, a partire dal valore dei dischi (senza di loro non conoscerei gran parte della musica che amo). Certo, se come capita talvolta (oggi sempre meno, pare) la registrazione si suddivide in tante sessioni lontane nel tempo (anche diversi anni, come nel caso del Lohengrin di Karajan, per esempio) o con i cantanti che a causa di impegni incidono sulla base orchestrale già preparata (se non ricordo male successe così con la Susanna della Freni nel video diretto da Boehm – anche se il risultato è un capolavoro) vien spesso meno l’idea interpretativa. Certo, la registrazione e il suo riascolto permettono di cogliere sfumature e ribaltare talvolta giudizi che sono dati in teatro, complice anche l’atmosfera che si crea. Però… la musica, in particolare quella concepita prima dell’esistenza del disco e l’opera in particolare, destinata a un pubblico popolare, vive proprio di quell’attimo ed è altra cosa rispetto alla sua riproduzione.
Concordo anche sulla Harteros (sulla quale ho premesso che non è Aida), ma, guarda caso, la sua prestazione vocale si è “rotta” proprio dopo l’errore: ecco, questo è il teatro, anche la fragilità della psiche umana, per questo emoziona.
M'agradaM'agrada
Grazie per la replica Gianluca.
Sinceramente penso che esiste una importante differenza fra quelli che avete visto l’Aida nel Parco de la Musica e tutti gli altri. Per quello che si ascolta, faccio fatica a credere che l’emozione sia posibile in questa versione vocale, non parlo della orchestra e coro, ne anche di Pappano perché penso che sono loro la parte più emozionante della serata
M'agradaM'agrada
Grazie, io e Marta non siamo riuscite a vederla perchè l’abbiamo saputo troppo tardi, e ci è dispiaciuto moltissimo, era un occasione da non perdere assolutamente. Quindi ti siamo molto grate di questo audio, peccato non avere il video. A presto e ancora grazie. Lucia
M'agradaM'agrada
Peccato Lucia, un’opportunità come questa accanto da voi non poteva lasciare perdersi.
Adesso Io ho una registrazione migliore
M'agradaM'agrada
Ho ascoltato anch’ io. Per quel che vale, la mia opinione è la seguente. Una delle Aide più noiose ascoltate in vita mia. Una miniatura, un calligrafismo esasperato e privo di coerenza, un inutile esercizio di stile da parte di un pur valido direttore. Un cast completamente fuori posto, prima che vocalmente, interpretativamente. Però i soliti noti, entusiasti ad ogni costo potranno dire “io c’ero” e allora cosa conta il mio giudizio? Questa deve essere stata per forza l’ Aida del millennio…
M'agradaM'agrada
Caro Mozart (oddio… l’incubo della canzone di Sylvie Vartan!!!), solo una piccola domanda… Quando dici che hai ascoltato, intendi dire che hai ascoltato la registrazione piuttosto fortunosa che Joaquim, cui vanno tutti i miei ringraziamenti per lo sforzo e la dedizione all’opera, ha messo in rete, o l’hai ascoltata in teatro? se in teatro ti ha dato l’impressione di calligrafismo, beh, forse diamo un significato molto diverso a questa parola. Calligrafica era l’Aida di Maazel (Scala 1985 – mi pare -, anche in quel caso coi ballabili amputati come ha fatto Mehta quest’anno). Se l’ascolto è stato fatto sulla base della registrazione, invece, faccio fatica a capire come si possa comprendere il “calligrafismo” da un suono che va e viene e da una dinamica appiattita dal regolatore automatico. (per inciso l’ho “piratata” anch’io ma non ho neppure ascoltato la registrazione).
Il motivo per cui non intervengo mai su spettacoli registrati ma solo se ho avuto la fortuna di essere in teatro è tutto qui. Nessuna voglia di dire “io c’ero” ne’ tantomeno di definire questa “L’Aida del secolo”. In teatro c’era “elettricità”, commozione, partecipazione, tanto che persino il rumorosissimo pubblico romano ha tossito poco e non ha scartato caramelle (un vero miracolo, vi assicuro!). I soldini (tanti) spesi per assistere alla rappresentazione li ho considerati un ottimo investimento.
Aggiungo una nota: la mia compagna, che non aveva mai sentito l’Aida dal vivo, è rimasta profondamente colpita, però ha sentito la mancanza delle scene (richiesta prontamente esaudita – il 2 maggio ascolteremo l’edizione diretta da Bignamini al Teatro dell’Opera – ho evitato quella della Scala dopo aver guardato e ascoltato il video che Joaquim ha postato).
M'agradaM'agrada
Si questa è noiosa, quella della Scala…
M'agradaM'agrada
Proprio per la scala (minuscolo d’obbligo in questo caso…) faccio un’eccezione e giudico dal video che hai postato.
Un disastro!
Direttore soporifero (ma era Mehta o un suo clone mal riuscito?). Regia ridicola; Il taglio di tutte le danze è un obbrobrio inaccettabile (vi immaginate un’esecuzione della Sinfonia n.9 di Beethoven senza l’inno alla gioia?). Radames inascoltabile e inguardabile, Aida pure, Amneris eccellente (ma l’opera è Aida e non “La gelosia di Amneris”) il resto è silenzio, compreso il coro. Dopo aver visto il video ho risparmiato i 600 (!) euro che sarebbero costati i due posti in platea; grazie Joaquim!
A questo punto, con buona pace di Mozart e dei “Grisini”, vien quasi da dare la lode alla versione romana (ma poi si scende sulla terra, tranquilli!).
M'agradaM'agrada
Mi rende felice di pensare che ho fatto per salvare 600 € 😉
M'agradaM'agrada
No m’ha agradat gaire, el millor Kaufmann de llarg (sense ser el meu Radames, tot i que al teatre impressionarà segur per la seva musicalitat i carisma).
El que fa Harteros amb Aida no té perdó. Ho sento però és que ho veig així. Aquest aguts calants, fixos, cridats… son masses errors com per passar-los per alt. Moltes grans sopranos han calat el “do” de “O patria mia”, aquest no és el problema, el problema és que és que desafina contínuament. El “colofón” és el pianíssim final del duet final… mare meva! No se com s’atreveix a cantar aquest rol. Em fa molta ràbia perquè tenint sopranos com Radvanovsky, Monastyrska, Wilson, Meade, Moore molt més aptes per cantar aquest rol s’ha grabat el cd amb Harteros. M’indigna! I diu molt poc per part de Pappano, que deu ser ell qui ha triat a la soprano. Per culpa d’això ja no compraré el cd.
La resta m’ha semblat molt mediocre… Esperava molt més tant de Tezier com de Semenchuk
Jo tinc en ment l’Aida del juliol del 2016 a Paris. Té molta més bona pinta, encara que no hi hagi Pappano.
M'agradaM'agrada
És un error monumental, jo també ho crec, però no tinguis cap dubte que el CD estarà molt millor, l’estudi sempre ha fet meravelles en l’òpera, el problema és que si a l’estudi estava igual que el dia 27, hauran de fer molts retocs.
La resta millorable, i en JK si la torna a fer, que ja ho veurem, estarà millor però el problema de molts cantants d’ara i en JK n’és un especialista, és que fa tres o quatre produccions de la mateix òpera i ja està, quelcom que en altres èpoques era impensable.
M'agradaM'agrada
Escuchada algo del audio en directo, decir que esta AIDA y salvo momentos brillantes de Pappano con la orquesta ( otros, demasiado sinfónico ), no me ha gustado
JK está bien en su ..celeste Aida..con su si bemol bien ejecutado pero en el resto…. está demasiado lineal y falto de expresividad vocal.
A,Harteros solo me ha gustado como verdiana, en el primero de los SIMONE B. de Domingo en Berlín, hace ya unos cuantos años
Los dos últimos actos de AH rayan el espanto sobre todo en el acto del Nilo, no solo por notas caladas y desafinadas, sino porque se ahoga y no libera el sonido nunca ( su registro central muy engolado ). Totalmente, fuera del estilo verdiano y carente de italianità
Por cierto, gritona y forzada la Schmenchuk
Tézier al menos canta, aunque lo encuentro demasiado lírico y falto de poderío como Amonasro.
Vamos, una AIDA de “puro marketing ” actual
M'agradaM'agrada
Ni tanto como prometían, ni tan poco como muchos se empeñan.
En cualquier caso dentro de un tiempo ya nadie se acordará de ella, quizás solamente los que la vivieron en directo..
M'agradaM'agrada
Grazie, sono d’accordo con te su tutto e ho apprezzato molto l’interpretazione di Kaufman proprio quello che volevo da Radames e sopratutto Pappano, finalmente un’Aida come sarebbe piaciuta tanto a mio nonno tenore che l’amava più di ogni altra opera. Sarebbe possibile avere la registrazione migliore?Un abbraccio Lucia e Marta
M'agradaM'agrada
Ciao Lucia e Marta.
Ho caricato una nuova registrazione di Aida, ha migliorato significativamente il suono, è un’altra registrazione dello stesso giorno, naturalmente.
https://mega.co.nz/#F!jUMl3YYD!YC0sz6G7KAbB9cuFHRpjng
M'agradaM'agrada
Grazie, la scarico subito. A presto Lucia
M'agradaM'agrada
Prego Lucia, penso che ti piacerà di più
M'agradaM'agrada