La donna del lago es va estrenar a Nàpols el 24 d’octubre de 1819 i els novaiorquesos han hagut d’esperar quasi 196 anys per veure-la sobre l’escenari del MET, sembla impossible tractant-se d’una obra mestra del període més florit del romanticisme musical de la primera meitat del dinou, però encara és més incomprensible que en el Liceu anem més tard i encara no s’hagi representat mai. Hi havia un projecte però qui sap si tot ha anat a norris.
Rossini va escriure la partitura en tres mesos ja que l’empresari Barbaja en veure com Spontini el deixava penjat en un encàrrec que li havia fet, va haver de recórrer al cigne de Pesaro per salvar l’estrena d’una nova òpera per a Nàpols. Per arribar a temps a l’estrena va comptar amb un compositor anònim que li va fer els recitatius i fins i tot li va fer l’ària de Douglas “Taci lo voglio”.
Per a l’estrena Rossini va comptar amb una companyia immillorable, el bo i millor de l’òpera, cantants que han quedat com a referents de les vocalitats respectives:
Giacomo V: Giovanni David (un contraltino)
Rodrigo: Andrea Nazzari (un baritenore)
Elena: Isabella Colbran
Malcolm: Rosmunda Pisaroni (la contralt rossiniana de referència)
Douglas: Michelle Benedetti
S’entén doncs que ara, si és vol ser fidel a una de les partitures més brillants del geni pesarès s’hagi d’anar a cercar el bo i millor del cant rossinià actual, que no està al nivell dels anys 80 i 90 del segle passat, però que encara pot reunir cantants ben dignes que voregin l’excel·lència que necessita aquesta genial partitura per gaudir-la plenament.
El MET ha comptat amb el tercet solista que darrerament l’ha cantat en tots els gran teatres que l’han programat (Scala, Covent Garden i París), és a dir, Juan Diego Flórez, Daniela Barcellona i la mezzosoprano Joyce DiDonato que s’apropa a la vocalitat Colbran, respectant aquí sí, la tessitura (suposo). Tot un encert del que parlaré tot seguit, però cal començar per la direcció musical, quelcom essencial en aquesta òpera, que malgrat ser un monument vocal es diferència de les nimietats orquestrals del belcantisme posterior, amb una riquesa orquestral absolutament admirable.
Per a mi quan parlem d’aquesta òpera, una de les meves predilectes de tot el repertori, no tan sols de Rossini, si parlem exclusivament de la part orquestral i la direcció musical, cal conèixer i degustar amb deteniment la gravació àudio/vídeo de les representacions de l’any 1992 a la Scala sota la direcció de Riccardo Muti. Muti estructura els granns grups dramàtics amb una tensió dramàtica grandiosa, en cap altre gravació, ni tan sols amb la que tothom qualifica com definitiva dirigida per Pollini (una genial excentricitat) i un quartet vocal en estat de gràcia (Ricciarelli, Valentini-Terrani, Dalmau Gonzàlez, Dano Raffanti i Samuel Ramey d’afegitó). Muti compta amb cantants bons, Blake excels i Merritt espectacular, però és el seu treball concertant el que meravella fent del finale primo o el descomunal duet/tercet del segon acte, ja de per sé extraordinaris, moments d’una tensió i dimensions d’un impacte dramàtic molt poc comú en les òperes d’aquell període i posterior. Sempre que escolto aquesta òpera penso en Muti i espero que el director sigui capaç de prendre’l com a model o almenys s’apropi a aquell concepte de crescendo i la coloració romàntica que beu de encara del període clàssic (l’adorat Mozart està present en molts moments, entre ells l’acompanyament de la hipnòtica “O fiamma soave”) i també en la repercussió àulica del poder sobirà que fa possible el “finale lieto” , el sobirà magnànim i just que sacrifica els seus interessos particulars en benefici de la col·lectivitat.
En el MET el director musical és el jove talent rossinià Michele Mariotti que al capdavant de la poderosa i excel·lent orquestra novaiorquesa, construeix un bon edifici sonor, a vegades excessiu (l’orquestració de l’estrena era poc habitual en aquella època: 2 ottavini, 2 flauti, 2 oboi, 2 clarinetti, 2 fagotti, 2 corni, 4 per l’ària de Douglas, 2 trombe, 3 tromboni, timpani, grancassa, piatti, triangolo, arpa, archi -no diu quants- i banda), mantenint un ritme intens i tempi quasi sempre lleugers, menys en els andante de les àries dels protagonistes (Elena, Giacomo i Malcolm) deliciosament acompanyades amb aires mozartianes molts adients o quasi fent desaparèixer l’orquestra per tal de que DiDonato pugui esplaiar-se en el seu bocabadant final. Li va faltar genialitat, sí, però no hi ha dubte que Mariotti fa gala de les essències rossinianes que ha mamat des de petit (és fill del director del ROF) i que serà el referent rossinià dels propers anys.
L’orquestra del MET va tornar a lluir la seva habitual excel·lència, mentre que el cor, en aquesta òpera amb moments especialment rellevants, va estar a l’alçada del que s’espera del MET.
Joyce DiDonato s’hauria d’oblidar de Maria Stuarda i rols de soprano amb tessitures adaptades, i aprofundir en el repertori Colbran, ja que aquesta Elena és de les coses grans que ha fet en la seva brillant carrera.
La mezzosoprano controla, domina i s’exhibeix amb descarat magisteri en el cant florit, però també en el cant expressiu on sempre llueix emotivitat, acompanyada d’una tècnica aclaparadora i virtuosística. Potser abusa dels picats i ascencions a la zona més aguda de la seva veu, on sempre pateix d’una pèrdua de color i timbre, però en la tessitura de Elena, només és de passada, i com que ho revesteix amb elegància i admirable expressivitat, el resultat és espectacular. DiDonato ho fa molt bonic i aquí brilla, perquè no tergiversa res, perquè la veu corre amb comoditat i llibertat, alhora que com intèrpret és capaç de passar de la seva habitual dolçor al cant dramàtic i d’empenta.
El Giacomo de Juan Diego Flórez és un altre fita de les moltes que farceixen la seva sensacional carrera. El registre cada vegada més líric en el centre, no ha perdut seguretat i consistència en l’espectacular registre sobreagut que aquest rol ha de lluir amb desvergonyiment. Flórez exhibeix elegància en la línia i bellesa en l’emissió, lliga les frases amb absoluta fascinació tècnica, i encara que no necessiti gaire registre greu, en la majoria de vegades que va haver de baixar se’l va sentir amb seguretat. Potser no arriba a fer una “Oh fiamma soave” com Blake, però el supera en el seva globalitat per l’admirable bellesa del timbre i l’emissió, sense ferir en cap de les vocals, fins i tot quan ha de donar les espectaculars rèpliques en el tercet del segon acte.
La mezzosoprano Daniela Barcellona també fa experiments erronis assumint rols verdians (Eboli, Amneris, Federica o en menor mesura Mrs Quickly) que han posat en més d’una ocasió en perill la seva esplèndida carrera com a cantant sobretot rossiniana, de la que ha deixat meravellosos exemples de la seva excel·lència. El Malcolm Groeme de La donna del lago, sempre ha estat un dels seus grans rols i després d’algunes actuacions una mica crispades en els darrers anys, la mezzosoprano triestina va fer al MET un Malcolm magnífic, obtenint un èxit sense discussió. El cant de Barcellona és segur, la línia és bella, expressiva i elegant, controla l’estil, fa les difícils agilitats i supera amb solvència els diferents registres, si bé en el greu li manca una mica més de rotunditat i algun agut en el finale primo, no pas en les àries, li va quedcar poc cobert i una mica crispat, però res perillós. En el segon acte en l’ària “Ah! si pera: ormai la morte!”, més dramàtica que virtuosística i de lluïment d’agilitats com en la del primer acte, la veu de Barcelllona no va conservar l’homogeneïtat d’emissió, però en general el seu Malcolm va ser esplèndid i per fortuna semblen superats els problemes de temps enrere.
Rodrigo necessita un baritenor i John Osborn no ho és. la veu del tenor nord-americà no és gaire bonica, però l’estil rossinià és innegable, el centre és generós i l’agut i sobreagut aclaparen i admiren per la seguretat esclatant, però no hi ha diferència entre el seu registre i el de Flórez i malgrat l’excel·lència de Osborn, quan s’escolta el tercet del segon acte per dos tenors de veus, timbres i colors, ben diferenciats, l’afecte és tan sorprenent com dramàticament més efectiu. Osborn és un cantant espectacular i Rodrigo ho demana, però també li demana un registre greu rotund que pugui exhibir-se en les escales i els salts que Rossini va escriure per fer lluir al famós Andrea Nazzari en un rol massa secundari. Osborn malgrat les carències per aquest rol, va triomfar, però si algú vol fer-se una idea del que ha de fer Rodrigo Di Dhu haurà d’escoltar a Chris Merritt.
La resta del repartiment novaiorquès no és gaire bo, és més, en algun cas dolent, però la importància dels rols és molt menor, tret que quan els principals són tan excel·lents, és una llàstima que no s’hagi tingut més cura en l’elecció. No calia que Douglas fos el Ramey dels grans anys, però el senyor Oren Gradus no em va emblar mereixedor de compartir escenari amb els altres quatre cracks. Ni la veu, ni l’estil em van semblar idonis i el seu cant és poc distingit.
Tampoc Olga Makarina (Albina) em va semblar digne del cast. Les seves intervencions són breus però destacades i la veu més aviat ingrata deslluïa la bellesa dels conjunts. Mentre que el tenor Eduardo Valdes, un habitual del MET, no serà especialment recordat com a Serano, com tampoc ho serà, o potser si però per raons que ell no voldria, Gregory Schmidt en la breu intervenció de Bretram. Feia temps que no escoltava uns rols secundaris amb tan poca cura i distinció.
Finalment ja sabeu que acostumo a parlar de la producció, però el que ha fet l’equip de Paul Curran és tan lleig i dolent que només us diré que estic convençut que si la versió hagués estat concertant jo ho hagués gaudit molt més. Amb un vestuari confós i lleig, de colors bruts, il·luminat amb un disseny de llums pla, en mig d’un espai escènic reduït i fosc. El moviment escènic cau en el ridícul més incomprensible en els números de conjunt, i en finale primo hi ha un intent d’aproximació a Braveheart, amb una espècie de dansa ritual que va fer malbé un dels moments musical d’admirable tensió dramàtica i impactant crescendo orquestral. Jo a això que ha fet Mr. Curran en lloc de producció escènica ho anomenaria atemptat escènic.
El Metropolitan i Mr Gelb en particular, hauria de començar a pensar en una nova política de produccions, el que hem vist aquest any no esperona gaire a l’abonament de la propera temporada i de poc serveix que reuneixin un bon equip musical i vocal si després ho envolten de manera tan barroera.
LA DONNA DEL LAGO
Gioachino Rossini-Leone Tottola/Walter Scott
Elena……………….Joyce DiDonato
Giacomo V/Uberto……..Juan Diego Flórez
Malcolm Groeme……….Daniela Barcellona
Rodrigo Di Dhu……….John Osborn
Duglas………………Oren Gradus
Albina………………Olga Makarina
Serano………………Eduardo Valdes
Bertram……………..Gregory Schmidt
Conductor……………Michele Mariotti
Production…………..Paul Curran
Designer…………….Kevin Knight
Lighting Designer…….Duane Schuler
Projection Designer…..Driscoll Otto
TV Director………….Gary Halvorson
Metropolitan Opera House, Nova York, 14 de març de 2015
ACTUALITZACIÓ
Enllaç àudio mp3
https://mega.co.nz/#F!7cNhWBIK!jDNCSyCI61zqE2Us5oLjuQ
Bon diumenge
IN FERNEM LAND 
Tu ho dius molt millor dit, però coincidim en l´essència: els cantants molt bons i la producció molt dolenta.
Apa, bon diumenge!
M'agradaM'agrada
Bé també podries dir que al menys al primer acte et vas avorrir com una ostra :lol:, quelcom que en a mi em sembla impossible en aquesta obra i en la versió que varem escoltar al MET, però veig que potser el segon acte et va posar més a to.
Bon diumenge
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de marzo de 2015 | Beckmesser
Era la primera vegada que anava a veure una òpera en cinema i l’experiència em va resultar molt agradable. Com saps sóc molt de Rossini i procuro no perdrem ni un, i més una “Donna del Lago” amb el repartiment d’ahir (i que ve sent l’habitual d’aquesta producció en els grans teatres). A més la sala del cinema era plena -era la sala de més capacitat- i la gent va sortir molt satisfeta.
Em sembla excel·lent la teva visió del que es va veure ahir.
M’agrada més Juan Diego que Blacke cantant la Fiamma, i pel que fa al paper de Rodrigo estic d’acord amb tu. En el trio del segon acte no es distingia la seva veu amb la de Flórez. Bé, em refereixo al timbre, és clar! De tota manera em va semblar molt correcta la seva intervenció.
He vist aquesta òpera a Paris amb els mateixos protagonistes i amb Colin Lee com Rodrigo i em va agradar més Osborn. La veritat és que és difícil trobar un cantant que compleixi el que escrit per Rossini per a Rodrigo. Potser Spyres, o potser s’acostés més Bryan Hymel. Em va agradar molt en el reduït i alterat Guillaume Tell de l’any passat a Munic.
D’altra banda és una pena que no es pugui veure aquesta òpera en els nostres teatres, sobretot aprofitant a aquests excel·lents protagonistes. El Rossini seriós és una meravellosa excusa per gaudir de bel canto.
Per cert, el dijous estaré al Liceu per al Sigfrid i divendres em vaig a veure un Tancredi a Lausanne amb la Jessica Pratt, aprofitant el pont de Sant Josep que tenim per aquí. Si fossis el dijous a Liceu m’agradaria conèixer-te personalment.
M'agradaM'agrada
Colin Lee també ho va fer a Londres (vaig deixar el vídeo al blog) i en a mi em va agradar, però potser Osborn té “més pes vocal”. Jo també crec que Hymel podria fer-lo ara, però que no trigui gaire perquè amb el repertori que està fent dubto que conservi els sobreaguts que té ara amb la mateixa puresa.
Spyres també podria ser una opció però és molt irregular.
El Liceu tenia previst programar-la amb Flórez, però després crec va canviar els plans, potser perquè a Flórez li interessava més una altra òpera, qui sap si l’experiment de la Lucia de l’any vinent o un altre títol rossinià molt interessant i més infreqüent fins i tot que “La donna del lago”, però això era sota el regnat Matabosch i …
Dijous no aniré al Liceu, ja n’hauré vist 3 i encara em faltarà el de dissabte i tenint en compte que dimecres hauré vist Tristan segon Gergiev, crec que em convindrà un petit repòs. En a mi també m’hagués fet il·lusió saludar-te, espero que hi hagi més oportunitats. Ah! i el pont de Sant Josep aquí no es practica 😦
Una abraçada
M'agradaM'agrada
La vaig escoltar per radio i em va agradar molt, en particular la direcció musical de Michele Mariotti interpretant Rossini com poques vegades s’escolta, si més no així ho vaig percebre escoltat per radio.
Referents als rols principals com a veus és dificil destacar-los individualment, varen estar fantàstics, dos mezzos, i dos tenors de gran nivell, destacables pel seu bonic i bon cant rossinià. La resta, com bé dius hauria pogut ser molt millor.
Felicitats Joaquim pel fantàstic comentari.
M'agradaM'agrada
Gràcies en a tu per comentar i donar-nos la teva opinió.
va ser una vetllada musical i vocal esplèndida i com que la producció era el que era, vas gaudir des de casa el bo i millor.
M'agradaM'agrada
Jo també em sumo a la colla d’enamorats d’aquesta òpera. Realment està molt lluny del que altres compositors feien llavors o farien després. Crec que fins a Guillem Tell no tornem a trobar una cosa semblant. Llàstima que cap cinema de Girona es procupi de retransmetre la temporada del MET, perquè m’hagués agradat molt veure-la.
Per cert, Joaquim, crec que al Liceu t’haurien de posar una avantllotja especial per poder rebre els agraïments dels teus seguidors/es durant els entreactes. Fins aquesta tarda!
M'agradaM'agrada
Rossini continua sent per a molts públics no especialitzats, un grandiós desconegut i si es coneguessin més les seves grandioses òperes serioses molts es quedarien bocabadats. Ermione, Zalmira, Bianca e Faliero, Mosé, Elisabetta regina d’Inghilterra, Armida… entre moltes altres, amaguen tresors que en les veus de cantants com els de dissabte passat al MET ens ho farien descobrir i gaudir per sorpresa de tots aquells que creuen que Rossini s’acaba amb les òperes bufes i el Guillaume Tell, totes elles mestres també.
M'agradaM'agrada
Malgrat el llibret i el desordre argumental, amb un final digne de conte de fades, una òpera esplèndida, del millor Rossini, que sembla tenir una justa “renaissance” (em refereixo a l’òpera) donat que s’esta programant a importants teatres del mon (amb els mateixos “divos” en els papers principals). I és que un cop escoltada sembla mentida que hagi estat tan oblidada o si més no, no figuri entre les més representades del genial Rossini. Musicalment ahir ho tenia tot de cara per a poder-li captar tota la genialitat musical, vocal i instrumental, que conté: orquestra de primera, com de primera eren els seus principals protagonistes. I aixi va ser. Llàstima de l’escena, que va ser un exemple més del to gairebé patètic de les produccions escèniques del MET d’enguany.
M'agradaM'agrada
Per cert, has citat a Pollini. Efectivament la versió que tinc a casa amb CD és d’en Maurizio Pollini, i si algú pensa que la tinc per ser precisament dirigida per ell….l’encerta! 🙂 Aviam, fora bromes ara: algú sap si en Pollini ha fet alguna incursió més en el terreny operístic (o simfònic)? Perquè mira que es ben curiós el cas d’aquest gran pianista.
M'agradaM'agrada
Va gravar concerts de Mozart com a pianista i director 12,17,21 i 24 amb la Wiener Philharmoniker, però només com a director, crec que és l’única ocasió, i va ser, penso jo, com un caprici que li va sortir rodó, potser per això no hi ha tornat.
M'agradaM'agrada
¡Gracias Joaquim! Me la perdí ayer…Así la puedo disfrutar
¡Buen domingo, infernems!
M'agradaM'agrada
Te encantará, escuchándola solamente, te encantará
M'agradaM'agrada
No coneixia l’obra i era una de les que esperava que es muntés algun dia al Liceu. Els cantants principals eren molt bons: Flórez, DiDonato, Barcellona i també prou bé Osborn. El Duglas (Gradus) em va semblar que tenia alguna dificultat en la part final de la seva ària. Però el muntatge … el vaig trobar molt carrincló, sense ressaltar justament el misteri de “La donna del Laggo” i una mica confús inclús si no estaves al cas de l’argument. No dic res dels “modelets” afavoridors. El segon acte, en què la tensió dramàtica és superior, millor que el primer, que va resultar ensopit. Ara valia la pena veure-la pels interprets principals.
M'agradaM'agrada
El MET té una assignatura pendent amb les produccions, i les darreres són per llençar, tret del programa doble amb el meravellós castell de Barbablava, la resta és pitjor que mediocre. Per contra compten amb una orquestra fabulosa i uns repartiments, al menys els que trien per passar al cinema, absolutament envejables.
M'agradaM'agrada
A mi me gustó muchísimo. La escenografía también me pareció mala, pero ayer el canto, la orquesta y las actuaciónes no necesitaron nada más. La verdad me da gusto porque después de lo desastrozas que resultaron La Viuda Alegre y Los Cuentos de Hoffmann, el MET se reivindicó con Iolanta/Barbazul y con La Dama del Lago.
Joyce y Juan Diego tuvieron una gran noche, y me gustó mucho Barcellona, sobre todo porque se deja llevar por el personaje y es un Malcolm super convincente. La orquesta me pareció magnífica. ¡Bien por el MET!
M'agradaM'agrada
Hubieran tenido que tener un poco más de cuidado con los roles secundarios y la producción para terminar haciendo de esta nueva producción algo absolutamente inolvidable, pero….los cuatro solistas van de la excelencia a lo notable, y eso ya es mucho.
M'agradaM'agrada
“La donna del lago” es una ópera bellísima, con unas arias, duos, trios y concertantes sensacionales que más se disfrutan cuanto más se escuchan, con una orquestación sorprendente para 1819, muy adelantada para su época, por lo que en su estreno en Nápoles no fue bien recibida. No obstante el rondó final a cargo de la mezzo madrileña -la gran Isabel Colbran- fue muy aclamado y obligó a la gran diva a salir repetidas veces sola al final de la representación para corresponder a las aclamaciones.
Esta función del Met ha hecho honor a la obra con un gran reparto y una fatal puesta en escena.. Esto último es imperdonable, teniendo en cuenta de que se trataba de un estreno con un elenco de gran categoría. Merecía mucho más.
Aunque Mariotti es un gran especialista en Rossini, en mi opinión se hubiera tenido que convencer a Riccardo Muti a que volviera al Met, pues su versión de “La donna del lago” en La Scala es inmejorable, con más nervio y muchas más sutilezas que las escuchadas anteayer, Esto no quiere decir que Mariotti no dirigiera con cuidado y acompañara con mimo a los cantantes, pero el magistral concertante con el que culmina el primer acto no se aproximó a la versión de Muti.
De todos los intérpretes Juan Diego Flórez fue quien más me gustó. Su canto rossiniano no tiene actualmente rival; su legato, su elegancia, sus agudos y sus incipientes graves estuvieron muy acordes con el rol asumido. Joyce DiDonato es una cantante rossiniana nata y este personaje lo asume con convicción y con buen gusto -debiera atreverse con más roles de los que Rossini compuso para su esposa Isabel Colbran-, lo único que le encuentro a faltar es una voz más robusta con graves más sonoros -como los que le escuché a Iano Tamar en Avignon cantando el mismo rol-. John Osborn es un tenor que nunca me defrauda, pero aún teniendo todos los agudos exigibles carece de los graves de la cuerda de baritenor, pra la que Rossini compuso el personaje de Rodrigo, pero como en la actualidad no hay baritenores su participación fue más que aceptable. En cuanto a Daniella Barcellona es una cantante rossiniana por naturaleza y siempre sale airosa de sus intervenciones, pero es mezzo no contralto y esto se nota -en Avignon Ewa Podles estuvo magistral-; por otra parte como actríz parecía sentirse algo incómoda pues daba la impresión de que no sabía que hacer. El resto del reparto bastante mediocre y la dirección escénica y vestuario derrocharon falta de inspiración.
Es curioso que en esta ópera tres personajes se disputen el amor de la heroína. Mientras iba contemplando la retransmisión no pude evitar comparar el personaje de Elena con su intérprete original -la citada Colbran-, ya que su amor se lo disputaban: su amante oficial -Domenico Barbaja-, el rey de Nápoles -Fernando I- y el amante recién “llegado” Gioacchino Rossini…
A pesar de algunos pequeños peros, salí muy contento de la función y agradecido al Met y a todos los intérpretes que apostaran por este título rossiniano que debiera frecuentar más las carteleras operísticas -el Liceu aún no la ha estrenado (?)-.
Joyce DiDonato cantó con mucho gusto y precisión el maravilloso rondó final “Tanti affetti”, añadiendo menos notas suyas de las que acostrumbra a añadir y su voz sonó más clara que en otras ocasiones, con gran afinación -excepto en una ocasión, “peccata minuta”-. Mejor olvide Donizetti y se aproxime más a Rossini, pues en la actualidad tiene pocas rivales en los roles Colbran.
Con el programa doble de “Iolanta”/”El castillo de Barba Azul”, esta “La donna de lago” ha sido lo mejor de la temporada del Met retransmitida por los cines y estoy muy satisfecho de haber asistido a estas dos retransmisiones en directo.
M'agradaM'agrada
Un director modernet que et llegeixi ja té la idea lluminosa per la propera posada en escena, de fet seria molt millor que el que varem veure al MET.
M'agradaM'agrada
…ostres, si noi, és que ha establert en un sol paràgraf un possible argument que arrasaria…redeu…i hasta podrien possar allò de…”…basado en hechos reales…”… 🙂
M'agradaM'agrada
els Bieito, Guth, Txerniakov o Konwitschny ja van tard
M'agradaM'agrada
Esta en youtube si os interesa
Aunque no se si durara mucho…
M'agradaM'agrada
Gracias Alicia, por si acaso dejaré los enlaces de descárrega del vídeo de mejor definición en IFL.
M'agradaM'agrada
Claro!
M'agradaM'agrada