Després de imperdonables oblits, només justificats per una situació personal complicada que sortosament sembla que comença a millorar, torna un apunt preparatori a IFL, ara a propòsit de les representacions que entre el dia 20 i el 30 de maig tindran lloc al Liceu de l’òpera Così fan tutte, la darrera i genial col·laboració entre Wolfgang Amadeus Mozart i Lorenzo Da Ponte, estrenada al Burghteater de Viena el 26 de gener de 1790.
Fer un apunt preparatori d’aquesta òpera quan teniu a disposició l’imprescindible treball que Pere-Albert Balcells va editar a l’Editorial Dux l’any 2011 “Escoltar el Così fan tutte de Mozart” em sembla improcedent, no hi ha millor preparació que l’apassionant lectura dels llibres que el músic i professor barcelonía (1957) d’anàlisi musical i piano, va fer de la trilogia Da Ponte i de Die Zauberflöte. Són estudis erudits, pedagògics, brillants, gens pedants, assequibles i complerts, imprescindibles per saber escoltar i sobretot gaudir d’aquestes obres mestres, per tant no dubteu ni un minut en llegir-los tots, però ara, és clar, la prioritat és Così fan tutte, la menys “estimada” de les òperes que conformen la trilogia, si ens atenem a la popularitat i difusió en front de Don Giovanni i Le Nozze di Figaro. Podríem fins i tot dir que encara avui és la més incompresa i la que fa arronsar més el nas al gran públic, que accepta el Don i Le Nozze, però que amb el Così, potser perquè la proposta és molt més perillosa, subtil i propera, no ha acabat de quallar mai, tenint com té una partitura gloriosa i segurament (la) més refinada del seu catàleg operístic i un llibret que més enllà de la poca-soltada inicial amaga un estudi de les relacions humanes, inquietant.
Mozart i Da Ponte van rebre l’encàrrec de la cort imperial de Viena d’escriure una nova òpera després de la reposició, ara triomfal, de Le Nozze di Figaro el 29 d’agost de l’any 1789. El tema de la nova òpera sembla que va ser un suggeriment del propi Emperador, Joseph II, que va voler que músic i poeta s’inspiressin en un fet real, si bé aquesta teoria sorgida durant el segle XIX no està del tot documentada. Cal dir que l’emperador moriria l’any següent i amb la seva mort es va consolidar el distanciament entre la Cort Imperial i el compositor.
Tot i la possibilitat de que la temàtica es pogués inspirar en un fet real, el cert és que les fonts utilitzades per Da Ponte provenen de Ovidio, Boccacio, Ariosto, Marivaux i Goldoni, entre d’altres, és a dir el bo i el millor de les fonts literàries. Pel que fa al conflictiu i misogin argument, ara i aleshores políticament molt incorrecta, no deixava de ser un assumpte recorrent en la literatura i l’òpera de l’època, si bé aquesta prova de fidelitat vodevilesca i aparentment jovial, l’acostumaven a protagonitzar personatges d’extractes populars i no de classe alta com són les germanes Fiordiligi i Dorabella, i els seus promesos, dos oficials de l’exercit (Ferrando i Guglielmo), incentivats per un vell filòsof (Don Alfonso) i una endimoniada serventa (Despina). Mozart i Da Ponte van fer d’una trama d’enganys i perillosos jocs de fidelitat, un estudi amarg dels sentiments humans, quelcom que no pot ser aliè a les vivències personals del propi compositor i la seva esposa Konstanze en el període de composició de l’òpera quan ambdós es retreien epistolarment les infidelitats mútues. L’òpera com bé fa notar Balcells al seu llibre serà també el vehicle ideal per fer confluir el conflicte amor, desig i matrimoni.
Segurament estem davant de l’òpera més enigmàtica i fins i tot difícil de Mozart. No té un personatge central carismàtic i aglutinador com Don Giovanni, ni té el caràcter revolucionari, optimisme i vital de Le Nozze di Figaro, amb els seus personatges clarament catalogats. Si bé Don Alfonso en menor grau Despina, són l’eix al voltant del qual tota la trama i la intriga es va teixint, no es pot dir que ell sigui el protagonista, i el caràcter sentimental i moralment ambigú del quartet d’enamorats, fa que cap d’ells acabi fent-se còmplice i amic de l’espectador, com si succeeix sobretot amb els personatges de Le Nozze, amb enganys similars de falsos enamoraments disfressats en l’acte conclusiu, si bé són elles qui es disfressen i qui concedeixen de manera immediata el perdó sense que ningú discuteixi la moralitat i la perversió de l’engany. En realitat l’òpera s’hagués hagut de titular così fan TUTTI.
Don Alfonso és un intrigant, un cínic que juga a les titelles amb els seus personatges, mentre ell es distancia del que sap que succeirà, ja que en cap cas el personatges són lliures, estan predestinats des d’un bon inici, i nosaltres ho sabem, només ens queda veure com el parany es confirma i com la juguesca acaba malbaratant les conviccions dels protagonistes. L’experiment de Don Alfonso no té possibilitat d’error, les germanes trigaran més o menys a sucumbir als encants dels falsos albanesos, però cauran.
Despina en canvi aporta la comicitat hilarant, és un personatge pur que té l’encàrrec assignat de posar el mirall davant dels personatges per tal de que siguin conscients de les seves pròpies febleses. Ella pot estalviar-se les convencions socials, pot parlar clar i sense embuts, ella és un personatge popular, a qui se li permet amb clau còmica fer la contrarèplica a Don Alfonso. És un personatge molt similar al Leporello de Don Giovanni.
Les dues parelles d’enamorats són titelels en mans de Don Alfonso, titelles que entre àries precioses, duos i passatges concertants, expressen l’amor, la gelosia, la venjança, l’ira, la por o l’esperança embolcallats d’una música genial.
SINOPSI
Acte I
Quadre I Terrassa d’un cafè. Ferrando i Guglielmo, dos oficials, manifesten que les seves promeses (Dorabella i Fiordiligi, respectivament) els seran eternament fidels. Don Alfonso s’uneix a ells i fa una aposta amb els dos oficials, dient que ell pot provar en un sol dia que aquestes dues dones (com totes les dones) són volubles. Accepten l’aposta: els dos oficials fingiran que han estat cridats a la guerra; després tornaran disfressats d’albanesos i cada un intentarà enamorar a la promesa de l’altre.
Quadre II Jardí de la casa de les germanes. Les dues noies estan lloant els seus enamorats. Don Alfonso arriba i anuncia les males notícies: els oficials han estat cridats a la guerra. Ferrando i Guglielmo arriben, amb el cor trencat, i s’acomiaden d’elles. Conforme el vaixell s’allunya cap a alta mar, Alfonso i les dues germanes els desitgen un bon viatge, després Alfonso, que s’ha quedat sol, canta un arioso contra la inconstància de les dones.
Quadre III Saló de la casa de les germanes. Despina, la criada, arriba i els pregunta pel seu estat d’ànim. Dorabella lamenta el seu turment per trobar-se sense el seu promès. Despina es burla de les germanes, i els aconsella prendre nous amants que reemplacin els seus promesos. Quan Despina marxa arriba Don Alfonso. Tem que Despina reconegui als homes malgrat les disfresses, de manera que la suborna perquè l’ajudi a guanyar l’aposta. Arriben els dos homes, disfressats amb bigotis. Entren les germanes i s’alarmen per la presència dels dos desconeguts a casa seva. Els albanesos intenten conquistar les germanes, i mentre Guglielmo fa ostentació dels seus encants, Ferrando, quan es queda sol, expressa amb seguretat la convicció que guanyarà l’aposta tot lloant la fidelitat de la seva promesa.
Quadre IV Jardí de la casa. Les germanes es lamenten. Despina pregunta a Don Alfonso si li permet fer-se càrrec del plans de seducció. De sobte, entren els albanesos i amenacen d’enverinar-se si no se’ls permet cortejar a les germanes. Don Alfonso intenta calmar-los, però llavors beuen el verí i es desmaien. Poc després, arriba un metge, que no és un altre que Despina disfressada, que, usant un gran imant, aconsegueix reviure als albanesos. Els homes, recuperats però simulant patir una al·lucinació, exigeixen un bes de les germanes que estan al seu davant. Les germanes els rebutgen, tot i que Don Alfonso i el doctor les insten a fer-ho.
Acte II
Quadre I Habitació de la casa. Despina demana a les germanes que cedeixin als desitjos dels albanesos; se’n va. Aleshores Dorabella confessa a Fiordiligi que se sent temptada. No obstant la feblesa això, Fiordiligi no cedeix.
Quadre II Jardí de la casa. Dorabella i el disfressat Guglielmo estan emparellats, com els altres dos. La conversa és bastant incòmoda, i Ferrando marxa amb Fiordiligi. Tots sols, Guglielmo intenta cortejar a Dorabella. Aquesta acaba cedint i li dóna un medalló, amb el retrat de Ferrando al seu interior, a canvi d’una joia amb forma de cor. Ferrando té menys èxit amb Fiordiligi, de manera que s’enutja quan més tard descobreix que el medalló amb el seu retrat ha estat tan ràpidament lliurat al nou amant. Guglielmo preocupat es solidaritza amb amb Ferrando, però se sent orgullós perquè la seva enamorada li és fidel.
Quadre III Saló de la casa. Dorabella admet la seva indiscreció. Fiordiligi, disgustada, decideix seguir a l’exèrcit per a trobar el seu enamorat. Abans de marxar arriba Ferrando i insisteix, Fiordiligi acaba cedint. Guglielmo queda afligit. Ferrando es burla d’ell, de la mateixa manera que ho havia fet Guglielmo. Don Alfonso, guanyador de l’aposta, diu que les perdonen, perquè “Così fan tutte” (“Totes les dones fan el mateix”), i així ho acaben admetent Ferrando i Guglielmo.
Quadre IV. Menjador de la casa, preparat per a les noces. Despina i Don Alfonso estan preparant la cerimònia. Despina, disfressada de notari, presenta el contracte de matrimoni, i tots el signen. De sobte se sent música militar a la llunyania, anunciant la tornada dels oficials. Don Alfonso confirma els temors de les joves: Ferrando i Guglielmo tornen. Els albanesos corren a amagar-se (en realitat, per a canviar-se la disfressa). Tornen al seu uniforme d’oficial i manifesten el seu amor. Don Alfonso els ensenya el contracte de matrimoni, i, quan el llegeixen, s’enutgen. Llavors se’n van i tornen poc després amb part de les disfresses. Es descobreix que el notari era en realitat Despina i les germanes s’adonen que han estat enganyades. Al final, tot es perdona, i el grup sencer canta a la capacitat humana d’acceptar tots els moments de la vida, tant els bons com els dolents, amb la moralitat: feliç aquell que tot ho veu pel costat bo.
Così fan tutte és una òpera ambigua, innovadora i trencadora, potser per això incòmoda. És el darrer “dramma giocoso” que trenca amb la tradició del segle XVIII, oferint a la partitura un caire molt més simfònic, alhora que dotant a la trama d’un equilibri teatral que va molt més enllà de la pur divertiment, ans al contrari desconcertà i segueix desconcertant als que creient anar a veure una obra d’entreteniment i picant, es troben una vegada més amb el binomi Da Ponte/Mozart, davant d’una reflexió profunda, crítica, àcida, cruel i lúcida de l’amor, que malgrat el masclisme de l’època i el títol, no es cenyeix a l’aparent simplicitat frívola de considerar només infidels a les dones.
El tema de la infedilitat és un tema molt recorrent en els llibres de les òperes còmiques, però quan es referia a les dones, només es considerava en aquelles de perfil baix, mentre que la infidelitat masculina sempre s’havia acceptat com quelcom natural (Don Giovanni o el Comte d’Alamaviva). Fiordiligi i Dorabella són noies de classe alta i això ja suposa un tractament divers i incòmode. Si donéssim la volta a la trama i fossin les germanes les que decidissin posar a prova als seus promesos disfressant-se per no ser reconegudes, l’òpera acabaria als cinc minuts, ja que tothom dóna per suposat que Ferrando i Guiglielmo no passarien per les disquisicions, temors i dubtes que passen elles abans de caure en el parany, les enganyarien tan bon punt els hi proposessin.
Que hagin de ser Fiordiligi i Dorabella les que han de demanar perdó per la infidelitat, quan ells han estat víctimes d’un maquiavèl·lic engany, és una mostra més de la crueltat de la pròpia condició humana.
L’estructura dramàtica i musical perfectament simètriques, dotades d’un tractament musical i orquestral molt modern, amb un exquisit us dels acompanyaments els instruments solistes en les grans àries, per emfatitzar sentiments i situacions dramàtiques, fan del Così la més elaborada i complexa de les òperes de maduresa.
L’obra s’estructura en dos actes. Intervenen sis personatges, tres femenins i tres masculins, quatre d’ells formen dues parelles mentre que els altres són representen de dos extractes socials oposats, la noblesa (Don Alfonso) i les classes populars (Despina).
Musicalment l’obra és un prodigi, des de la irònica obertura al desconcertant final, amb una extraordinària orquestració, especialment lluïda per els solistes de les fustes. El Così mostra una àmplia gamma de colors orquestrals, sent la viola i el clarinet dues aportacions importants en la seva paleta orquestral.
Pel que fa a la viola cal dir que abans de Mozart no era un instrument integrant o protagonista de les parts notòries de les obres i el nivell dels violistes no era gaire bo. Mozart, però, va reservar un lloc notable per a la viola en les seves obres, sobretot a “Le Nozze di Figaro”, on la viola amb freqüència acompanya de manera suplicant, la tristesa, o la incertesa. L’ús de la viola també és notable a Così fan tutte. El so únic de la viola penetra de manera notòria a l’ària de Don Alfonso “Vorrei dir”, escoltem-la per Ferruccio Furlaneto
i també pren un notable protagonisme al magnètic i melangiós trio “Soave sia il vento” que us proposo escoltar en una versió magnífica interpretada per la malaurada Susan Chilcott (Fiordiligi), la jove Susan Graham (Dorabella) i William Shimell (Don Alfonso) l’any 1996.
Quasi tots els personatges canten el mateix número d’àries i l’obra és rica en números concertants.
La conjunció de la música de Mozart i la poesia intuïtiva i sensible de Lorenzo Da Ponte ofereix una experiència teatral de primer ordre. Hi ha literalment centenars de moments al llarg de la partitura on escoltem el compositor comentar el text o el drama. Un exemple obvi és l’ús de llargs refilets en els instruments de vent per acompanyar l’ús de l’imant hipnòtic per part del Doctor/Despina, al Finale Primo, per extraure el verí que s’han pres els albanesos.
Escoltem tot aquest final en l’esplèndida versió cantada per Edita Gruberova, Delores Ziegler, Teresa Stratas, Luis Lima, Ferruccio Furlanetto i Paolo Montarsolo, sota la meravellosa direcció de Harnoncourt i Ponnelle.
També trobarem més subtils punts de contrast, com en el quintet, “Di scrivermi ogni giorno”. Quan les germanes saben que els seus promesos han de marxar a la guerra decideixen amb que el escriuran cada dia. Mozart utilitza frases belles i llargues, que són dignament respostes per els nois commoguts en un magnífic exemple de la perfecció d’un ‘Addio’ del segle XVIII, però Mozart de manera mestrívola fa intervenir a Don Afonso que mantenint la bellesa del conjunt se’n riu. És un moment magnífic que té tres nivells simultanis de comunicació emocional: les germanes, pensant seriosament que els nois van a la guerra, els nois, saben que tot és una comèdia s’emocionen davant l’estat commogut de les germanes i Alfonso, que mou els fils de la farsa de manera soterradament sorneguera .
Ho escoltem en la meravellosa versió dirigida per René Jacobs, amb Véronique Gens, Bernarda Fink, Werner Güra, Marcel Boone i Pietro Spagnoli.
Pel que fa a la caracterització musical, veiem com Mozart diferencia a Despina, dels altres personatges, tots d’extracció noble en front de la donzella, a qui atorga una música de caire quasi pastoral, simple, amb aires gens elevats i propers a les melodies i ritmes populars.
Escoltem a Cecilia Bartoli cantant “In Uomini, in soldati”
Però en canvi per descriure a les dues germanes, tot i la diferenciació dramàtica entre l’una i l’altra, el tractament musical és coetani de l’òpera seriosa italiana a la Viena de l’estrena. Així per exemple escoltant l’esclat adolescent de Dorabella “Smanie implacabili”, amb els seus adorns orquestrals i línia vocal angular, ofereix una caracterització ben diferent a la que hem escoltat per el rol de Despina, i és ben fàcil identificar la distància que separa el dos móns
L’escoltem tal i com ho canta Elina Garanca
En un dels grans moment, de dificultat extrema per a la soprano que interpreta Fiordiligi, Mozart escriu la temible “Come scoglio”, amb uns salts vertiginosos de dues octaves per descriure l’adversitat amb la que s’ha d’enfrontar, denotant musicalment un univers dramàtic ben diferenciat entre els rols. Les emocions, els dubtes i el caràcter transcendent són propis de persones distingides i cultes, per tant la música ofereix una complexitat que no quadraria mai amb un personatge com el de la criada.
Escolteu la immensa ària per la grandiosa Julia Leznehva
Us deixo amb el Finale secondo de la versió de Harnoncourt
DISCOGRAFIA
No conec totes les versions discogràfiques i videogràfiques que detallo en aquesta exhaustiva taula extrete de la Viquipèdia, però crec que pocs em discutiran que les versions més celebrades d’aquesta òpera, encara hores d’ara continuen sent: la de l’any 1955 dirigida per Karajan, amb Schwarrzkopf, Merriman, Simoneau, Panerai i Bruscantini, la de 1956 dirigida per Guido Cantelli, repetint la Fiordiligi i la Dorabella de Schwarrzkopf i Merriman, però amb Luigi Alva i Calabrese, mentre que Panerai repeteix a la gravació procedent de la Scala de Milà.
L’any 1962 és Karl Böhm qui torna a comptar amb Schwarrzkopf, però ara amb la Ludwig, Alfredo Kraus, Taddei i Fischer Dieskau.
També cal mencionar la de l’any 1973/74 amb Lorengar i Berganza, dirigides per Solti, i la de 1974 dirigida per Colin Davis amb un equip femení de somni, Caballé, Baker, Cotrubas, malmesa per un trio d’homes molt poc agraciats que van malmetre el que hagués pogut ser una gravació referencial.
Bernard Haitink va signar una notable versió amb Vaness, Ziegler, Watson, Aler, Duessing i Desderi, l’any 1986, mentre que la versió de Harnoncourt de dos anys més tard amb direcció escènica del clàssic Ponnelle, en una de les versions videogràfiques a tenir en compte, té a Gruberova, Ziegler, Stratas, Lima (!), Furlaneto i Montarsolo com a protagonistes vocals.
De les modernes i en format DVD és molt notable la de Gardiner (1992), i en format només àudio la de Jacobs, que sense arribar a les cotes de Le Nozze di Figaro o Don Giovanni, ja que els cantants no estan tan inspirats, continua tenint una brillant, original i dramàtica direcció musical que li atorga molta notorietat.
| 1935 | Ina Souez, Luise Helletsgruber, Irene Eisinger, Heddle Nash, Willi Domgraf-Fassbaender John Brownlee |
Fritz Busch Glyndebourne Festival Chorus and Orchestra (primera gravació discogràfica) |
CD: Naxos Records (remastered 2004) |
| 1952 | Eleanor Steber, Blanche Thebom, Roberta Peters, Richard Tucker, Frank Guarrera, Lorenzo Alvary |
Fritz Stiedry Metropolitan Opera Chorus and Orchestra (Sung in English; translation by Ruth and Thomas Martin) |
CD: Columbia Records |
| 1954 | Elisabeth Schwarzkopf, Nan Merriman, Lisa Otto, Léopold Simoneau, Rolando Panerai, Sesto Bruscantini |
Herbert von Karajan Philharmonia Orchestra and Chorus |
CD: EMI Classics |
| 1955 | Lisa Della Casa, Christa Ludwig, Emmy Loose, Anton Dermota, Erich Kunz, Paul Schöffler |
Karl Böhm Vienna State Opera Chorus and Orchestra |
CD: Decca |
| 1955 | Teresa Stich-Randall, Ira Malaniuk, Graziella Sciutti, Waldemar Kmentt, Walter Berry, Dezső Ernster |
Rudolf Moralt Vienna State Opera Vienna Symphony |
CD: Philips |
| 1956 | Elisabeth Schwarzkopf, Nan Merriman, Graziella Sciutti, Luigi Alva, Rolando Panerai, Franco Calabrese |
Guido Cantelli La Scala Orchestra and Chorus |
CD: Opera D’oro (recorded live on January 27, 1956; re-issued 1999) |
| 1962 | Elisabeth Schwarzkopf, Christa Ludwig, Hanny Steffek, Alfredo Kraus, Giuseppe Taddei, Walter Berry |
Karl Böhm Philharmonia Orchestra and Chorus |
CD: EMI Classics (re-issued 2000) |
| 1963 | Irmgard Seefried, Nan Merriman, Erika Köth, Ernst Haefliger, Hermann Prey, Dietrich Fischer-Dieskau |
Eugen Jochum Berlin Philharmonic and RIAS Kammerchor |
CD: Deutsche Grammophon |
| 1967 | Leontyne Price, Tatiana Troyanos, Judith Raskin, George Shirley, Sherrill Milnes, Ezio Flagello |
Erich Leinsdorf Philharmonia Orchestra and Ambrosian Opera Chorus (First recording of complete score) |
CD: RCA (re-issued by Sony in 2009) |
| 1968 | Gundula Janowitz, Christa Ludwig, Olivera Miljakovic, Adolf Dallapozza, Walter Berry, Eberhard Wächter |
Josef Krips Vienna State Opera Orchestra and Chorus |
CD: ORFEO (recorded live September 22, 1968; re-issued in 2007) |
| 1969 | Celestina Casapietra, Annelies Burmeister, Sylvia Geszty , Peter Schreier, Günther Leib, Theo Adam |
Otmar Suitner Berlin State Opera Orchestra and Chorus |
CD: Eterna |
| 1971 | Margaret Price, Yvonne Minton, Lucia Popp, Luigi Alva, Geraint Evans, Hans Sotin |
Otto Klemperer Philharmonia Orchestra John Alldis Choir |
CD: EMI |
| 1973 | Pilar Lorengar, Teresa Berganza, Jane Berbié, Ryland Davies, Tom Krause, Gabriel Bacquier |
Georg Solti London Philharmonic Orchestra Chorus of the Royal Opera House |
CD: Decca |
| 1974 | Montserrat Caballé, Janet Baker, Ileana Cotrubaș, Nicolai Gedda, Wladimiro Ganzarolli, Richard Van Allan |
Colin Davis Chorus and Orchestra of the Royal Opera House |
CD: Philips |
| 1974 | Enriqueta Tarrés, Kari Lövass, Rotraud Hansmann, Erik Geisen, Philippe Huttenlocher, Klaus Hirte |
Pierre Colombo Chorus and Orchestra of the Opéra de Monte-Carlo |
CD: Guilde Internationale du Disque |
| 1974 | Gundula Janowitz, Brigitte Fassbaender, Reri Grist, Peter Schreier, Hermann Prey, Rolando Panerai |
Karl Böhm Vienna Philharmonic Vienna State Opera Chorus |
CD: Deutsche Grammophon |
| 1977 | Kiri Te Kanawa, Frederica von Stade, Teresa Stratas, David Rendall, Philippe Huttenlocher, Jules Bastin |
Alain Lombard Orchestre philharmonique de Strasbourg Deutsche Oper am Rhein Chorus |
CD: Erato |
| 1982 | Margaret Marshall, Agnes Baltsa, Kathleen Battle, Francisco Araiza, James Morris, José van Dam |
Riccardo Muti Vienna Philharmonic Vienna State Opera Chorus |
CD: EMI |
| 1984 | Rachel Yakar, Alicia Nafé, Georgine Resick, Gösta Winbergh, Tom Krause, Carlos Feller |
Arnold Ostman Chorus and Orchestra of the Drottingham Court Theatre |
CD: L’Oiseau-lyre |
| 1986 | Carol Vaness, Delores Ziegler, Lillian Watson, John Aler, Dale Duesing, Claudio Desderi |
Bernard Haitink London Philharmonic Orchestra Glyndebourne Festival Chorus |
CD: EMI |
| 1988 | Kiri Te Kanawa, Ann Murray, Marie McLaughlin, Hans Peter Blochwitz, Thomas Hampson, Ferruccio Furlanetto |
James Levine Vienna Philharmonic |
CD: Deutsche Grammophon |
| 1989 | Karita Mattila, Anne Sofie von Otter, Elzbieta Szmytka, Francisco Araiza, Thomas Allen, José van Dam |
Sir Neville Marriner Academy of St Martin in the Fields |
CD: Philips Records |
| 1989 | Lella Cuberli, Cecilia Bartoli, Joan Rodgers, Kurt Streit, Ferruccio Furlanetto, John Tomlinson |
Daniel Barenboim Berlin Philharmonic |
CD: Erato |
| 1989 | Daniela Dessì, Delores Ziegler, Adelina Scarabelli, Jozef Kundlák, Alessandro Corbelli, Claudio Desderi |
Riccardo Muti Teatro alla Scala |
DVD: Opus Arte |
| 1990 | Anna Caterina Antonacci, Monica Bacelli, Laura Cherici, Richard Decker, Albert Dohmen, Sesto Bruscantini |
Gustav Kuhn Orchestra Filarmonica Marchigiana |
CD: ORFEO |
| 1990 | Joanna Borowska, Rohangiz Yachmi, Priti Coles, John Dickie, Andreas Martin, Peter Mikulás |
Johannes Wildner Slovak Philharmonic Orchestra and Chorus |
CD: Naxos |
| 1990 | Susan Larson, Janice Felty, Sue Ellen Kuzma, Frank Kelley, James Maddalena, Sanford Sylvan |
Craig Smith, Vienna Symphony, directed by Peter Sellars |
DVD: Decca, Cat. No. 0714139 |
| 1991 | Charlotte Margiono, Delores Ziegler, Anna Steiger, Deon van der Walt, Gilles Cachemaille, Thomas Hampson |
Nikolaus Harnoncourt Royal Concertgebouw Orchestra De Nederlandse Opera Chorus |
CD: Teldec |
| 1992 | Amanda Roocroft, Rosa Mannion, Eirian James, Rainer Trost, Rod Gilfry, Carlos Feller |
John Eliot Gardiner Monteverdi Choir English Baroque Soloists |
CD: Archiv Produktion (Deutsche Grammophon) |
| 1992 | Soile Isokoski, Monica Groop, Nancy Argenta, Markus Schäfer, Per Vollestad, Huub Claessens |
Sigiswald Kuijken Orchestra & Chorus La Petite Bande |
CD: Accent Records Cat: ACC9296/98D |
| 1994 | Renée Fleming, Anne Sofie von Otter, Adelina Scarabelli, Frank Lopardo, Olaf Bär, Michele Pertusi, |
Georg Solti London Voices Chamber Orchestra of Europe |
CD: Decca |
| 1995 | Felicity Lott, Marie McLaughlin, Nuccia Focile, Jerry Hadley, Alessandro Corbelli, Gilles Cachemaille, |
Sir Charles Mackerras Edinburgh Festival Chorus Scottish Chamber Orchestra |
CD: Telarc |
| 1996 | Regina Orozco , Yvonne Garcia, Susana Zabaleta, Ricardo Bernal, Armando Mora, Stefano de Peppo |
Eduardo Garciá Barrios | VHS, directed by Jesusa Rodríguez[1] |
| 1999 | Véronique Gens, Bernarda Fink, Graciela Oddone, Werner Güra, Marcel Boone, Pietro Spagnoli |
René Jacobs Concerto Köln, Kölner Kammerchor |
CD: Harmonia Mundi |
| 2006 | Miah Persson, Anke Vondung, Ainhoa Garmendia, Topi Lehtipuu, Luca Pisaroni, Nicolas Rivenq |
Iván Fischer Glyndebourne Festival Opera, Orchestra of the Age of Enlightenment, The Glyndebourne Chorus |
DVD: Opus Arte Cat: OA 0970 D OCLC 137342087 |
| 2013 | Anett Fritsch, Paola Gardina, Kerstin Avemo, Juan Francisco Gatell, Andreas Wolf, William Shimell |
Sylvain Cambreling Orchestra and choir of the Teatro Real, Madrid, directed by Michael Haneke |
DVD: C major (Naxos Records) 714508 (2); Blu Ray: 714604 |
| 2014 | Simone Kermes, Malena Ernman, Anna Kasyan, Kenneth Tarver, Christopher Maltman, Konstantin Wolff |
Teodor Currentzis Orchestra and Chorus of the Perm Opera and Ballet Theatre |
CD: Sony Classical |
VERSIÓ PROPOSADA
Us deixo un vídeo de l’any 2000 procedent d’una representació dirigida per Claudio Abbado en la seva època a Ferrara, on allunyat dels conflictes dels grans teatres d’òpera, va deixar mostres magnífiques de la seva mestrívola direcció, sense cap mena de dubte el punt més notori d’aquesta versió que compta amb un correcte equip de cantants que gràcies a Abbado brillen molt més..
Wolfgang Amadeus Mozart
COSÌ FAN TUTTE
Fiordiligi: Melanie Diener
Dorabella: Anna Caterina Antonacci
Despina: Daniela Mazzuccato
Ferrando: Charles Workman
Guglielmo: Nicola Ulivieri
Don Alfonso: Andrea Concetti
Mahler Chamber Orchestra
Coro Ferrara Musica
Director musical: Claudio Abbado
Maestro del coro; Giordano Tunioli
Director d’escena: Mario Martone
Teatro Comunale de Ferrara, febrer del 2000
ENLLAÇ Vídeo (2 arxius comprimits rar)
https://mega.co.nz/#F!bl8XzT4L!OlcIhLN3hJEc_TkmQ4-EDA
LA VERSIÓ DEL LICEU 2015
El Liceu ha reunit un doble equip de cantants molt equilibrat que quasi diria que garanteixen sense gaires ensurts, unes representacions d’alçada, ja que el mestre Pons, expert mozartià, haurà de extraure de l’orquestra del Liceu tot el bo i millor. Tinc curiositat per veure la producció de Michieletto, que tot i contradicció que pot suposar una situació dramàtica com la del llibret en una societat actual, de ben segur millorarà molt el darrer desastre liceista amb la producció veritablement gris, lletja i desgraciada del diví Josep Maria Flotats.
Tota la informació del Così liceista a:
http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2014-2015/opera/cosi-fan-tutte/presentacio.html
BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:
- Las Operas de Mozart, Stefan Kunze
- Escoltar el Così fan tutte, Pere-Albert Balcells
Espero poder parlar-ne més d’una vegada, si més no per a cadascun dels repartiments previstos
Bon cap de setmana
Us deixo amb el Per Pietà de Montserrat Caballé dirigida per Colin Davis
IN FERNEM LAND 
Joaquim,
Hauré dedicar amb gust més d’una passada per Infernem perquè, generós com sempre, dónes molt material escrit i cantat.
Espero poder-hi anar.
Kiss.
M'agradaM'agrada
Estaria bé que no t’ho perdessis.
M'agradaM'agrada
¡BRAVO, BRAVO, BRAVO! ¡Magnífico apunte! ¡Qué bien estudiada la obra y tratada la relación entre la historia, la música y el canto!
Es una gran ópera, denostada por su propia razón, su tema, su narración, sus personajes, tan vivos todos que palpitan, sienten, gimen y al burlan, muestran verdades del ser humano: los sentimientos amorosos frente al deseo.
¡Gracias y ojalá disfrutéis mucho con “Cosí”! ¡Buen fin de semana, infernems!
M'agradaM'agrada
Gracias por el elogio y el enlace.
Yo también espero disfrutar mucho, mucho, mucho.
M'agradaM'agrada
Joaquim, desitjo que la teva “situació personal complicada” que comentes millori del tot.
I, gràcies per aquesta nova mega-completa preparació del “Così”.
Jo hi vaig el dia 26 (torn A).
M'agradaM'agrada
Gràcies Trepit, ja toca que tot es vagi posant a lloc, i quan dic tot, vull dir tot, que tinc molts fronts oberts.
M'agradaM'agrada
Exacte. Per la qualitat i extensió de l’apunt crec que la “situació personal complicada” deu esta millorant, afortunadament, i també desitgem que millori rapida i totalment.
Em plau veure la bona opinió que tens dels llibres del Prof. Pere-Albert Balcells, jo tinc els 4 i gracies a ells he “descobert” unes noves obres, molt mes interessants, complexes, complertes i extraordinàries de lo que havia pogut esbrinar abans.
Això no treu que el teu apunt hagi afegit mes informació, encara, i material addicional per gaudir completament aquesta obra mestre.
Gracies
M'agradaM'agrada
Està millorant, però no et vull dir les hores de son que m’ha tret el Così, tot i que he gaudit molt fent-lo.
Els llibres de Balcells haurien de ser imprescindibles en qualsevol llar que agradi la música, ja no dic Mozart perquè suposo que ja hi deuen ser. Ensenyen a com escoltar i estimar una obra.
Abraçada i records
M'agradaM'agrada
Estic contenta de poder llegir aquest apunt tant complert sobre Cosi Fan Tutte però sobretot al saber que tot marxa be.
M'agradaM'agrada
Gràcies demo, tot millora, però encara queda camí per recórrer
M'agradaM'agrada
Grazie e ancora grazie è la mia opera feticcio, quella per l’isola deserta per intenderci, assieme alla Ariadne auf Naxos
M'agradaM'agrada
Due capolavori senza dubbio.
Ovviamente, tu sei una persona distinta.
M'agradaM'agrada
Pere-Albert Balcells explica el significat humà i vital de cada nota, de cada frase musical, de cada compàs, i amb una magistral utilització del llenguatge ens fa escoltar el que llegim, i llegir el que escoltem. És una joia per a qualsevol amant de la música de Mozart poder tenir entre les mans qualsevol dels seus llibers dedicats a la miraculosa trilogia Da Ponte-Mozat i a La Flauta Màgica.
I qué dir del “Così fan Tutte”? Per molt que es pugui descriure encertadament totes i cadesquna de les meravelles que aquesta obra conté, mai les paraules podran estar a la seva alçada. Obra incomparable d’un geni incomparable, òpera que em fa molt especialment feliç i que escolto sempre amb devoció, la devoció amb que s’escolta una partitura gloriosa des de la primera nota fins l’última, i que veig amb el goig de constatar com, amb el més pur teatre, se’ns ofereix una subtil i meravellosa plasmació de la fragilitat de la condició humana.
Gràcies per a quest post, que dona les claus precises per ser compresa per escèptics que veuen en ella una obra lleugera i frívola, vestida amb una música amenerada i galant. Ni lleugera, ni frívola, ni amenerada, ni galant: trascendent, inquietant, enlluernadora, sublim.
M'agradaM'agrada
Si fos una òpera lleugera i frívola, vestida amb una música amenerada i galant, seria molt més popular, però com que és trascendent, inquietant, enlluernadora i sublim, passa el que passa.
La gaudirem molt, dimecres començo el tour de force
M'agradaM'agrada
Una òpera que em va resultar de difícil assimilació (a l’igual que les Noces, el Rosenkavalier o l’Ariadne) i que ara em resulta una de les més genials de la història, de totes totes imprescindible. Amarga reflexió sobre la condició humana embolicada d’espunejant comicitat i bellec,a tardorenca. Fugida cap endavant! Riem-nos i no ens hi entestem gaire, que la cosa no té solució. Genial la col-laboració entre Mozart i Da Ponte. Culminació de la carrera del compositor i el llibretista. La Flàuta no és menys genial però crec que plana en una altra òrbita i la Clemenza .encara que musicalment bella- és del tot inferior, ateses les circumstàncies de la seva composició. Tan les Noces com el Cosi són altament difícils de representar, comenc,ant per la direcció orquestral. La seva subtilitat difíciliment assolible i aprehensible les fa tremendament dificultoses (des del meu punt de vista). En aquest sentit, tant la Flàuta com el no menys genial D. Giovanni resulten més medulars, més descaradament teatrals i abassagadores. En fi, que vagi d’allò més bé la representació. Moltes gràcies pel post. N’he fruït altament la lectura dels teus textos i les magnífiques il-lustracions musicals.
M'agradaM'agrada
Tot necessita el seu moment i et diré més, aquestes que costen una mica més acaben sent les que finalment es queden per sempre.
Aniré informant de les representacions que vegi (ambdós repartiments, és clar)
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de mayo de 2015 | Beckmesser
Joaquim, gràcies una vegada més per la completíssima documentació que ens poses a l’abast i que aniré paladejant i assimilant en el decurs dels propers dies. Nomès volia deixar comentari apunt per a mostrar-te el meu més profund desacord amb la frase inicial d’aquest apunt, on dius “”Després de imperdonables oblits..”. No hi puc estar més en contra, aquests oblits no nomès son PERFECTAMENT perdonables, nomès faltaria!, sino del tot comprensibles. Et desitgo que la teva situació personal segueixi millorant.
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep M. La situació es resisteix a millorar, i kira que uo li poso ganes, però si depengués de mi….
M'agradaM'agrada
M’uneixo als agraïments. Apunt magnífic i amb un gran esforç. Desitjo que acabi de millorar,
Ànims,
M'agradaM'agrada
Es fa llarg, però intento normalitzar al màxim la vida, tot i que no sempre resulti fàcil
M'agradaM'agrada