Le Roi Arthus l’òpera d’Ernest Chausson estrenada el 30 de novembre de 1903 al teatre La Monnaie de Brussel·les és una de les grans produccions de la temporada 2014/2015 de la Opera national de Paris.
Chausson va gestar la seva única aportació al món operístic entre els anys 1888 i 1894. No cal dir que la influència wagneriana comú a la gran majoria de compositors d’aquesta època és més que notòria, amb cèl·lules musicals molt més que inspirades en Tristan, Parsifal o passatges de la Tetralogia, en especial del tercer acte de Die Walküre o també del Siegfried (inici del tercer acte). Potser és l’esperit orquestral que ho embolcalla tot més que la pròpia escriptura musical, que s’inspira també amb la tradició francesa i en Berlioz en particular, sobretot en el primer acte i en l’escena entre Lancelot i Genièvre en particular, un maridatge entre els duos de Tristan i el de Didon i Enée a Les Troyens.
Le Roi Arthus beu principalment de la trama de Tristan, però la part mística de la llegenda artúrica no pot obviar Parsifal. L’amor fatal i la fe s’uneixen en un drama d’efusions líriques extravertides i allunyades del llenguatge que Debussy va emprar per el seu Pelleas et Mélisande, quasi coetània a l’òpera de Chausson.
El llenguatge musical és ric en subtileses orquestrals i vocals, emprant una inspiració melòdica suggestiva, a mig camí entre la intimitat de la mélodie francesa que tant va conrear Chausson i l’extraversió de la grandiloqüència wagneriana i la sempre present Grand-Opéra, on tots els compositors francesos de tombants del segle encara continuaven buscant font de inspiració, si més no formal, com el mateix Massenet.
La proposta de l’òpera de París és interessant per si mateixa, com a recuperació d’una obra que mereix ser escoltada i programada i també per la curosa, inspirada i efervescent direcció de Jordan, sense cap mena de dubte el millor de la producció, fent que la música de Chausson, tan poc coneguda i escoltada, arribi, atrapi i sedueixi a la primera.
Menció especial per la prestació del Cor dirigit per José Luis Basso. L’exigència, sobretot en el primer acte, és molt notable i el resultat, brillantíssim.
La part vocal té les seves febleses, sobretot per part d’un Hampson crepuscular que podria ser ideal per un Arthus, si no fos que Chausson li exigeix una tessitura que ell no té, però la noblesa que sap atorgar al seu cant i el seu bon francès acaben per compensar les mancances evidents i l’esforç excessiu.
Roberto Alagna llueix el seu timbre clar, la declamació perfecta i la passió i penediment degudament servits, amb un estil francès indiscutible, Això sí, la seva veu no pot amagar unes certes tibantors vocals, amb una escanyada notable en el duo del segon acte, alguna que altre flegma i unes emissions una mica forçades que enlletgeixen momentàniament el seu cant, però que acaba seduint per la passió que el caracteritza i la força vocal d’un rol molt exigent, no del tot adient a la seva vocalitat eminentment lírica, però en qualsevol cas molt més convincent que aquell Otello absolutament oblidable.
Sophie Koch té que fer front a la complicada personalitat escènica i vocal de Genièvre, una mena d’Isolde que a vegades és Elsa i Ortrud, i és clar, Kundry. Complexitat vocal que supera amb escreix gràcies a l’ampli registre que pot fer front a la majoria dels aguts ben emesos i segurs, atacats amb convicció wagneriana (Isolde aviat?), i la part més dramàtica i diabòlica que li demana el seu registre més central, registre que omple amb força.
La resta del cast és notable, fins i tot en les parts més petites, com el notable Lyonnel de Stanislas de Barbeyrac, tot i que és lògic enumerar en primer lloc el Mordred de Alexandre Duhamel o el Merlin de Peter Sidhom, sense cap mena de dubte la pronunciació més discutible de la representació.
La producció de Graham Vick és molt decebedora, sobretot visualment. Vick és un gran director d’escena que aquesta vegada crec que ha errat escollint un camí massa casolà per a una història amb unes pretensions que no acaben de casar amb el que se’ns mostra a l’escenari (tercer acte, per exemple). Per sort Chausson, també llibretista, va crear uns personatges i unes situacions que mantenen bé la tensió malgrat les insípides genialitats d’un director escènic poc inspirat.
Ernest Chausson
LE ROI ARTHUS
Drama líric en tres actes i sis quadres
Sophie Koch, Genièvre
Thomas Hampson, Arthus
Roberto Alagna, Lancelot
Alexandre Duhamel, Mordred
Stanislas de Barbeyrac, Lyonnel
François Lis, Allan
Peter Sidhom, Merlin
Cyrille Dubois, Un Laboureur
Tiago Matos, Un Chevalier
Ugo Rabec, Un Écuyer
Orchestre et Choeur de l’Opéra national de Paris
Direcció del cor: José Luis Basso
Direcció musical: Philippe Jordan
Direcció d’escena: Graham Vick
Escenografia i vestuari: Paul Brown
Disseny de llums: Adam Silverman
La Bastille, Paris, 2 de juny de 2015
subtitulat en francès
ENLLAÇ Vídeo
https://mega.co.nz/#F!L40QXDDa!W1WcTXeWkj8Cd4C_lNbEUA
ENLLAÇ de la ONP:
https://www.operadeparis.fr/saison-2014-2015/opera/le-roi-arthus-chausson
No tingueu cap dubte, aquesta òpera l’heu de tenir entre les joies més preuades de la vostra videoteca.
IN FERNEM LAND 
Gracias Joaquim!
Vi algo en directo por Mezzo el pasado martes, pero solamente los ultimos 15 minutos.
Me ha parecido de lo visto casi una tomadura la puesta en escena , más que pobre y he leido que hubo pitada monumental a Vick el dia del estreno
Parece que Jordan , orquesta y coros , excelentes ( como suele ocurrir en Paris, cuando se interpreta algo con parecidos wagnerianos ) .
De las voces , no quiero opinar hasta que no lo escuche/vea completo
M'agradaM'agrada
Casi no, una tomadura de pelo sin más.
Jordan es un grandísimo director, efectivamente, y estos repertorios le van como anillo al dedo.
M'agradaM'agrada
Gracias. Me siento feliz poder de nuevo con calma esta representación a la cual asistí en vivo el 2.. En el secundo balcón no me molesto la dirección de escena…no se ven los detalles :). Pues se deja ver sin “parasitar” la parte musical y los decorados permiten una buena proyección de las voces. Lo mejor es el trabajo de Jordan fabuloso en vivo. Lo peor de Alagna fue en el primer acto. Se mejoro mucho después (o uno se acostumbra). Koch canto Genièvre formidablemente bien. Hampson dio mucha emoción con una buena proyección. Su implicación merece el respecto. Pues me gusto muchísimo y voy a intentar encontrar un puesto barato (de pies se debe encontrar) para esta noche y aprovechar de nuevo de esta obra. Perdón por mi castellano seguramente fatal y gracias por la alta calidad de su trabajo y las joyas que nos ofrece.
M'agradaM'agrada
Hola Daniel, Bienvenue à IFL
Merci de commenter. Pour moi Le Roi Arthus est un opéra fascinant.
Tous les Parisiens sont très chanceux d’avoir un théâtre national de l’opéra aussi actif et inquiet vers le répertoire national.
Merci commentaire qui est tres bien compris.
Enfin, un grand merci également à suivre le blog, vous êtes très gentil.
M'agradaM'agrada
por cierto, veremos como estudia, interpreta y canta Alagna su ya confirmado Eleazar que lo debutará en Múnich a finales de junio 2016, esperando servidor poder asistir.
Rol sumamente difícil, interpretativamente ( hay que entenderlo como excelentemente lo ha hecho Shicoff) y sobre todo, vocalmente ( con una tesitura complicadísima a partir del final del tercer acto y muy en la zona de paso que puede causar estragos a quien no tenga fino el registro agudo)
M'agradaM'agrada
Carreras en Viena cantó un estupendo Eleazar, por lo tanto él también podrà, aunqueJiseo estaba muy bien de voz y no sé como estarà Alagna.
Seguro que Kunde lo cantarà despues del anunciado Samson en Les Arts
M'agradaM'agrada
Grazie, mille volte.L’Italia è l’unico paese europeo che non ha la connessione ne con Mezzo ne con Culturalbox quindi ti siamo infinitamente grate io e Marta per questo bel regalo. Pensiamo che dobbiamo farti un monumento!!!! e ti aspettiamo a Roma.
M'agradaM'agrada
Sono Felice, non bisogno de nessun monumento, con la vostra gratitudine e sopratutto la vostra felicità mi basta.
Vederci a Roma? Per adesso un sogno 😦
M'agradaM'agrada
La primera volta que vaig escoltar Alagna, en una Carmen a Peralada el 1999, em va recordar Josep Carreras però vaig atribuir-ho a alguna mena de suggestió. Ara “escoltant” els vídeos d’aquestes representacions a Youtube (crec que enregistrats amb mòbil en diferents representacions de diferents dies) m’ha tornat a fer la mateixa sensació. No sé si és el color de veu o la manera de declamar m’hi fan pensar… Tots tres cantants són magnífics artistes i estan fantàsticament bé malgrat el que encertadament apuntes. La meva admiració per la Sra. Koch, immensa artista.
M'agradaM'agrada
Dit d’altra manera, Alagna ja recorda les estretors de Carreras, malament doncs, perquè si alguna cosa caracteritzava al tenor francès respecte a altres col·legues, era precisament el seu poderós agut.
Ara bé, en a mi no me’l recorda gaire.
La senyora Koch és molt bona
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Desconeixia l’òpera de Chausson i tot no descobrir cap novetat musical m’ha agradat molt, també els cantants els he trobat francament bé, i extraordinari Philippe Jordan dirigint l’Orchestre Nationa de Paris.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro Isolda, més que descobrir novetats musicals quasi és un joc descobrir temes wagnerians, oi?
M'agradaM'agrada