L’entrada caòtica al Liceu amb el carril de baixada de la Rambla incomprensiblement tallat a partir del carrer Hospital i sota un atac decibèlic de proporcions molt molestes, dirigit a qui menys culpa té d’aquesta protesta segurament justa, no feia presagiar que després la nit acabaria sent tan amablement satisfactòria, i és que aquest segon cast de Don Pasquale funciona molt bé i podria millorar molt si no fos per una direcció musical penosa, que precipita el belcanto a una cursa vertiginosa i sorollosa cap al no res, perquè el resultat és decebedor i un lamentable llast per a un cast que sota unes altres mans podria haver superat el notable alt.
El director veneçolà Diego Matheuz debuta al Liceu amb aquestes representacions. El renom que el precedeix no s’ha materialitzat amb aquesta direcció tan poc subtil, precipitada i sorollosa d’una obra mestra de la filigrana, el detall i l’escumejant vitalitat d’una de les partitures més glorioses del prolífic Donizetti.
Semblava com si el mestre Matheuz volgués aclaparar amb un protagonisme que no li escau a un repertori on són les veus les mestresses de la festa i on el director ha de saber extraure de cantants i orquestra els bellíssims moments que la partitura conté. Malbaratar la preciosa oportunitat de crear un clima de melangia en l’inici del segon acte en el famós preludi de l’ària d’Ernesto és una de les moltes evidències d’aquesta feina incomprensiblement barroera, com també m’ho va semblar el precipitat tempo del gloriós quartet que tanca el segon acte, que no va permetre als cantants esplaiar-se amb una belcantística fruïció.
L’orquestra per tant no va poder mostrar gaire ductilitat, davant l’enèrgica i fins i tot abrupta manera amb que el mestre desplegava un tempos arbitraris o si més no poc comprensibles, i unes intensitats que més d’una vegada ofegava o pitjor encara, tapava als cantants.
La representació reduïda del reduït Cor del Liceu va ser magnífica, ja que les importants intervencions del tercer acte van estar esplèndidament interpretades i actuades, amb un bon control i cura en l’emissió que sembla que sigui un dels objectius de Conxita García després del inesperat trasbals del fugaç director i els preocupants resultats del seu pas pel Liceu. Ahir el Cor va ser especialment aplaudit, tant després del cèlebre i deliciós “Che interminabile andirivieni “, com sobretot al finalitzar l’obra i la seva directora els va acompanyar en les salutacions.
Quan anem a veure representacions amb repartiments alternatius al de l’estrena, acostumem a baixar el llistó de les expectatives o a deixar anar un cert sospir de resignació, tot i sabent que a vegades l’alternatiu resulta millor que el primer. No sé si aquest serà el cas, ja que fins avui no veuré el de l’estrena, però si he de fer cas el que vaig escoltar per ràdio, aquest segon és millor, molt millor que el primer.
Roberto de Candia és un especialista en aquests rols de basso buffo, encara que basso no ho és gaire, però en canvi té aquella veu indefinida que s’adequa bé a la vocalitat ja que domina bé l’estil i té una dicció claríssima i molt entenedora, quelcom essencial malgrat que moltes vegades ho oblidem i ens deixem endur per altres aspectes més vistosos. De Candia diu excel·lentment i es fa ràpidament l’amo de l’escena, quelcom que l’afavoreix ja que Pelly incideix més en els aspectes còmics de la història. Controla bé la respiració i en la prova de foc del vertiginós canto sillabato en el famós duo amb Malatesta “Cheti, cheti immantinente” , va demostrar no sense passar unes certes dificultats per traspassar el volum orquestral, que és un convincent Don Pasquale, tot i que li falta el punt de genialitat per esdevenir l’amo.
L’esperat “debut oficial” (va cantar al concert del cinquantenari de Caballé) la soprano sud-africana Pretty Yende no podia ser més afortunat. La veu és bonica, l’estil immaculat, el registre de lleugera amb cos és generós, si bé Norina necessita més centre que sobreaguts, fet que s’evidencia en molts moments de la partitura on la veu d’una lleugera queda ofegada en els passatges centrals, per sobresortir amb força en el pas de la veu i la zona aguda i excel·lir quan es passeja per la sempre vertiginosa zona sobreaguda. Yende va fer coses precioses, com tot el recitatiu i l’ària de sortida, però va baixa una mica la intensitat en la cabaletta, quelcom que es va repetir en algun que altra passatge durant la representació. Quan sàpiga controlar i dosificar a plaer les seves forces i possibilitats, Yende serà una grandíssima soprano, perquè té estil i gràcia, no és mecànica i és exquisida en la línia, sabent aturar adequadament el temps quan el seu cant s’esplaia amb serenor i no es precipita innecessàriament a fer sobreaguts no escrits per guanyar-se al públic, cosa que fa i podria obviar, perquè amb el seu cant natural ja ens guanya. És tan jove i és tan bona que només ens cal esperar veure-la moltes vegades més a l’escenari del Liceu. Al final va ser la que va obtenir més aplaudiments en una nit generosa.
Antonino Siragusa juga sempre en camp contrari ja que la veu té una sonoritat desagradable i descarada que no l’ajuda gaire. La veu té una bona projecció i en alguns moments fins i tot estentòria, quelcom que pot fer perillar l’equilibri de la seva adequada línia belcantista. Va tenir moments esplèndids per delicadesa i control, com la primera estrofa de la cèlebre serenata cantada a l’intern i de gran efecte musical. En el posterior i deliciós duo amb Norina, el climàtic “Tornami a dir che m’ami” va fer conjuntament amb Yende, mitges veus i reguladors de gran estil. A Siragusa sempre li agrada demostrar que té molt sobreagut, però no calia que acabés la cabaletta de la seva escena del segon acte amb un sobreagut, primer perquè el fragment no és precisament heroic i després perquè Pelly li complica la vida, no deixant que el moviment escènic sigui el seu aliat, ans al contrari el perjudica. També al final de l’òpera va coronar amb Yende a “La morale in tutto questo” amb un sobreagut més justificat, però excessivament perillós i que no tinc gaire clar que ajudés a fer que l’èxit fos més clamurós, mentre que d’haver-lo esgarrat hagués posat innecessàriament en perill una molt bona actuació. Potser no té el “charme” dels grans Ernesto, sobretot per la sonoritat de la seva descarada emissió, ni tampoc l’ajuda gaire el físic, però no hi ha dubte que amb aquest Ernesto ens ha tret aquell regust amarg de la seva intervenció en aquells desgarciats concerts Verdi.
Gabriel Bermúdez és fa càrrec del Doctor Malatesta i segurament ell és el que ho té pitjor en l’absurda, estèril, però inevitable comparació amb el primer cast, ja que aquell compte amb Mariusz Kwiecien i per tant el repte és complicat. El baríton madrileny fa un bon Malatesta malgrat que la seva veu és poc definida, vull dir que la seva vocalitat és difícilment classificable en la corda baritonal. El color és molt clar i l’emissió pateix en alguna ocasió de falta d’intensitat, però la personificació és bona i si bé en el cantabile “Bella siccome un angelo” el va agafar massa fred, es va anar fent amb el personatge, finalitzant amb suficiència el duo amb Don Pasquale.
La breu però decisiva intervenció del desaprofitat Marc Pujol com a notable notari, arrodoneix un cast que amb una mica més de cura per part de la direcció musical hagués brillat més justament.
Molts esperàvem que Laurent Pelly ens tornés a sorprendre amb la seva màgia, aquella que a la famosa “La fille du règiment” o en la meravellosa “Cendrillon” ens va captivar, però l’encís no s’ha repetit i lluny d’explicar-nos un Don Pasquale adult, amb moltes possibilitats escèniques i dramatúrgies, Pelly prefereix jugar a la carta més fàcil de divertimento naïf, i només distreure’ns quan aquesta òpera pot fer-nos, a part de riure, fins i tot pensar.
Embolcallada en una senzilla i més aviat gris escenografia presidida per la cambra giratòria de Don Pasquale, Pelly es “limita” a fer una lectura apte per a tots els públics, on fins i tot el cabdal moment en el que Norina li etziba una plantofada a Don Pasquale, no es permet, tot i que la música és molt explícita, virar ni que sigui per un moment, el rumb cap a l’amarga reflexió, de tal manera que segons ho entén Pelly per a mi Norina esdevé un personatge condemnat al més rotund menyspreu. Cap gest, cap mirada, cap penediment, ella continua amb les seves flors i Pelly amb la seva grotesca i injusta bretolada. No em sembla just.
Com tampoc em sembla just que Ernesto estigui tan mal tractat i li posin les coses tan difícils a l’hora de cantar. D’acord que el seu personatge és el més passiu i potser li falta rellevància escènica, però amb l’ànsia que sembla tenir Pelly per tal de fer-lo el noi de la pel·lícula, el posa en perill a l’inici del segon acte mentre canta la deliciosa ària i li fa fer fer 4 maletes, ajupit dins d’un armari i quan ha de cantar la cabaletta ens fa patir i possiblement el fa patir amb el trasbals de les quatre maletes sota el braç, en un pretès gag gratuit. És clar que molt pitjor és cantar la serenata enfilant-se en una escala per penjar la lluna, en una imatge que pretén ser “antavianesca” però que posa en risc el cant i encara pitjor, el físic de l’arriscat tenor. No m’imagino un dels millor Ernesto possibles, Kraus, acceptant el trasbals de les maletes mentre ha de cantar l¡escena i molt menys encara fer front a la delicadíssima “Com’è gentil la notte a mezzo april!” enfilat cinc metres sobre el nivell del mar.
No sembla que Pelly s’hagi trencat gaire el cap amb aquesta producció.
Amb la representació d’ahir m’acomiado del torn PB del Liceu. un torn que va néixer amb una finalitat molt lloable i específica, i que de mica en mica es va anar adulterant fins a ser un torn més amb un repartiment alternatiu.
No em sap greu deixar aquest abonament i això em sap greu. Espero que em sapigueu interpretar, tanmateix el problema rau en un canvi de zona, i per tant, de preu, un fet tan incomprensible com inassumible. Tal dia farà un any!
Demà hi tornaré amb el primer cast
Les fotografies de l’encapçalament son de ® A Bofill, i gentilesa del departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
IN FERNEM LAND 
Anit em vaig posar una imatge del Don Pasquale liceistic com a fons de pantalla. Em vaig adonar que, de no fer-ho així, abans de Sant Joan ja hauria oblidat del tot el que vaig veure dimarts…
M'agradaM'agrada
No m’estranya
M'agradaM'agrada
Más o menos de acuerdo con lo dicho por ti de esta cast vocal que presencié y escuché el pasado miercoles, con una Yende bastante por encima del resto de sus colegas, con un futuro vocal espléndido ( ya lo mostró en el último Ory del Met el pasado año )
A mi particularmente, no me pareció tan estruendosa y o deslabazada la dirección de Mattheuz el pasado miercoles
M'agradaM'agrada
De llamarse Pons no se si hubieras pensado lo mismo. 😉
M'agradaM'agrada
Ja he vist els dos repartiments i de llarg em quedo amb aquest segon, tret del Malatesta que és millor en Kwiecien, tots els altres em van agradar més els que ens comentes avui.
De Candia de llarg molt més segur i notori que Regazzo. Sembla ser que el primer dia Regazzo estava malalt però no ho van anunciar
Yende té una veu més important que Nafornita i el que és millor, afina i és més musical. Una veu complerta i una artista delicada tot i el seu contundent físic que posarà en problemes a la majoria de partenaires que es topi al llarg de la seva carrera.
Siragusa també em va agradar més que Gatell. El tenor italià s’imposa i Gatell en canvi lluita per fer-se present amb una veu ínfima, ara bé, l’agentí el supera en presència, potser per això l’aplaudeixen més.
Però el baríton polonès si que supera a Bermúdez en tots els aspectes vocals, musicals i escènics.
La direcció d’orquestra és vulgar però en a mi la producció si que em va agradar i divertir. No vull que Don Pasquale me l’expliqui un psicoanalista.
El soroll de la protesta a l’entrada és un atemptat necessari
Salutacions a tots, feia dies que no us visitava.
M'agradaM'agrada
El soroll….¿ un atentado necesario ?…
Por cierto y entre los que protestaban pocas caras me parecieron ver de los subcontratados que trabajan habitualmente dentro del Liceu tanto como acomodadores como en el guardarropía.
Quienes protestaban, ¿ eran empleados del Liceu y cobran salarialmente del Liceu ?
por cierto, el Sr. Guasch en persona el pasado miércoles estaba junto a uno de los tornos ayudando a los espectadores a pasar su tarjeta de abonado o su entrada por el lector
M'agradaM'agrada
Encara descobrirà la seva verdadera vocació !!!!
M'agradaM'agrada
Frecuento muchísimo el Auditori y es más perceptible ver acomododares en la protesta que en Liceu. Y efectivamente, ver caras nunca vistas en estas situaciones es todo un clásico de las movilizaciones. Y lo que esta claro es que lo que empezó siendo una protesta aceptable, con un grado de información y presencia también lógico y aceptable, buscando la complicidad del espectador de manera creo yo que bien razonable, poco a poco ha ido derivando en una protesta ruidosa y escandalosa, con un cambio de estrategia evidente, de manera que en lugar de buscar complicidad y adhesion del público ha preferido directamente la via de la intimidación a ese mismo público, totalmente inocente en su conflicto, debido a la manipulación evidente que de estas reivindicaciones hacen auténticos profesionales (ninguno de ellos acomodador, os lo aseguro). Y la espiral se va alimentando y tan solo deseo que algun día no haya que lamentar un desagradable incidente y entonces se lamentaran todos aquellos que tienen la obligación de evitarlo y que par eso les pagan. O tal vez ya no les pagan para eso sino para otras cosas más intangibles y de futuro.
M'agradaM'agrada
Como casi siempre Josep, razonable y sensato lo que manifiestas y de acuerdo por mi parte
M'agradaM'agrada
El viernes me ayudó el Sr, Tarragó, director de RR.HH y también estaba el director de marketing intentando ayudar en el caos.
El sábado fue peor, barra libre, no había control alguno. El Liceu hubiera podido llenarse si lo hubieran sabido muchos que querían entrar y no encontraron entradas a precios acordes a sus bolsillos.
No creo que lo del sábado fuera una deferencia a la alcadesa Colau 😉
M'agradaM'agrada
Aquest “soroll” dirigit als espectadors es un fet lamentable. I ja he explicat el per què ho considero aixi en el post d’avui de la funció d’ahir.
M'agradaM'agrada
Jo també vaig trobar que Nafornita calava, va ser una gran decepció.
M'agradaM'agrada
El segon repartiment (al menys cronològic) no l’he vist i pel que dius et sembla molt millor que el primer, no costa gaire, el primer no és digne de un teatre com el Liceu, exceptuant el Dr. Malatesta del Marius kwiecieri. La direcció musical, estem d’acord, penosa. I la producció escènica compromet, moltes vegades, el cant i això no pot ser. Jo vaig a l’òpera, principalment a sentir música i veus no a veure gags sense sentit i que no permetin als cantants desenvolupar la seva tasca.
M'agradaM'agrada
Jo crec que Yende t’agradarà si pots apropar-te al Liceu. En sentirem a parlar molt i bé, ja ho veuràs.
M'agradaM'agrada
Però no entenc xq deixes l’abonament popular en lloc de canviar simplement de zona i, si no vols veure concerts o ballet, de torn. Per exemple al PC
M'agradaM'agrada
Mira Joan, estic molt malament de diners i que m’estafin em sembla penós.
S’ha acabat, un abonament i mentre m’ajudin, de no ser així, no hi podria anar. Espero no tenir que ser més clar. Per què haig de mantenir dos abonaments? Res em motiva a fer-ho. Els repartiments no són prou engrescadors i els preus molt menys.
M'agradaM'agrada
Tenint en compte que fas una bona crítica d’aquest segon repartiment -amb excepcions, és clar- esperaré a veure què dius de la versió que veuràs avui dissabte per veure quina em cal triar. La del primer repartiment la vaig escoltar dijous a CatMúsic i em va causar bona impressió. És cert que Regazzo sembla més adequat pel cant barroc i que Gatell, molt melòdic, és també una mica tou però la Valentina N. em va semblar molt notable i en marius K. excel·lent com de costum.
M'agradaM'agrada
Digui el que digui en Joaquim aquest cop crec que calen tots dos repartiments: No hay bonito sin su pero (Bermúdez sobretot) ni menos agraciado sin su aquel (Kwiecien) El Don Pasquale és una òpera infrequent i, a nivell teatral funciona molt bé. M’ha agradat molt l’exercici de poder comparar els dos casts. Una altra cosa és els preus… però com que hi ha dos torns fora d’abonament i el teatre digui el que digui el plànol de la web i per moltes escoles que puguin arribar a darrer moment ,no estava ple ni de bon tros crec que hi haurà macro-descomptes.
M'agradaM'agrada
Olympia, saps que t’aprecio, fes-me cas.
M'agradaM'agrada
Ara ja ho saps, divendres vaig passar una estona molt bona i agradable, alhora que gaudia amb Yende, dissabte no, i en MK no ho salva.
M'agradaM'agrada
Demà hi vaig jo…. Al marge del mal rotllo que em crea el tema dels acomodadors, tinc moltes ganes de veure Don Pasquale, i després d’aquesta nota, encara més!
M'agradaM'agrada
El tema dels acomodadors pot posar en perill el final de la temporada, però comencen a créixer els nans…
M'agradaM'agrada
Jo he anat a la funció de diumenge i he gaudit molt. No he vist el primer repartiment, però atenent al que vaig escoltar per la ràdio i les cròniques que n’has fet, veig que vaig fer molt bé d’escollir el segon repartiment.
Els 4 protagonistes m’han agradat tant vocalment com escènicament, amb menció especial per la Norina de Yende (tant de bo ens visiti sovint) i pel Don Pasquale de Roberto de Candia.
La producció m’ha agradat i m’he fet un tip de riure.
Ja només em queda veure la Traviata el 18 de juliol, però de moment, segons la meva opinió, estem acabant la temporada bastant millor del que la vam començar.
M'agradaM'agrada
Coincidirem en aquesta Traviata, tot esperant que la vaga s’hagi acabat i si no és així, que no ens passi com a l’Auditori.
Gràcies per deixar les teves impressions.
M'agradaM'agrada
L altra critica
Enviat des del meu iPhone
El 20/06/2015, a les 2:28, IN FERNEM LAND va escriure: > >
M'agradaM'agrada
Ahir vaig sortir del Liceu molt satisfet. Roberto de Candia (una veu indefinidíssima, pel meu gust) va fer un Don Pasquale mil cops millor que Lorenzo Regazzo, Pretty Yende va debutar en gran i Antonino Siragusa (malgrat que és un tenor que no m’agrada pel seu timbre) va fer un bon Ernesto (i retallant el numeret de les maletes). Qui menys em va agradar va ser el Malatesta de Gabriel Bermúdez, que va haver de patir la comparació amb Kwiecien. El cor va sonar molt bé i la producció em va agradar. Bona feina.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que gaudissis d’aquest segon cast que va ser primer
M'agradaM'agrada