Christopher Maltman (Don Giovanni) ROH 2015 Fotografia Bill Cooper

Dorothea Röschmann (Donna Elvira) ROH 2015 Fotografia Bill Cooper

Rolando Villazón (Donn Ottavio) a la ROH 2015. Fotografia Bill Cooper

Albina Shagimuratova (Donna Anna) ROH 2015 Fotografia Bill Cooper

Julia Lezhneva (Zerlina) i Nahuel Di Pierro (Masetto) al Don Giovanni de la ROH. Fotografia Bill Cooper

Alex Esposito i Christopher Maltman en la producció de gaspar Holsten de Don Giovanni a la ROH. Fotografia Bill Cooper

La ROH ha insistit en tornar a difondre la producció que Kasper Holten va fer pel Don Giovanni i que es va emetre el febrer de 2014 mitjançat el circuit de cinemes internacionals, i ara hi torna mitjançant un streaming live en la reposició del mes de juny de 2015  amb un repartiment diferent amb l’única i excel·lent repetició del Leporello que interpreta el baix-baríton italià Alex Esposito, .

Holten fa una interessant proposta dramàtica on els personatges prenen un relleu des de angles diversos que sense trair mai a Da Ponte i Mozart, ofereixen possibilitats i visions més punyents, però en la reposició d’enguany ha suavitzat la producció victoriana i a estones aclaparadora, suposo jo que per intentar agradar més al públic del Covent Garden que porta uns quants dies revoltat amb les produccions escèniques. La suavització més subtil que realment notòria i necessària no seria un problema si no fos que ha tallat incomprensiblement el final, és adir el quintet moral que mai m’ha agradat però que Mozart va escriure i que malgrat la “bona i discutible solució” de la producció del director danès a l’estrena del 2014, que excloïa al Don de la resta de la comunitat  que quedava fermament reclosa entre els murs d’una casa que no deixava de ser el propi món mental de Don Giovanni i del que ell ja no n’era partícip, sent aquesta la veritable condemna i el veritable infern del seductor, ha quedat escapçada.

Es poden fer moltes coses i se’n poden de-construir moltes més, però decidir ometre part de la partitura per a mi és una línia vermella que cap teatre hauria de deixar passar a cap director.

No m’ha semblat que el canvi de Nicola Luisotti per Alain Altinoglu hagi millorat la direcció musical en aquesta reposició. No cal que tot ho dirigeixi el mestre Pappano, però la fabulosa orquestra de la ROH en aquesta ocasió no m’ha semblat a l’alçada, més aviat  el director parisenc semblava una mica perdut sense dotar de personalitat una partitura tan genial, ni tan sols crear una creixent tensió dramàtica, sembla talment que no hi hagi química entre el fossat i l’escena, tanmateix això acaba sent un pecat mortal tractant-se del millor Mozart

L’equip vocal està bé, però en línies generals no millora la versió de l’any passat, si bé compta amb un parell d’asos que mereixien un equip i un resultat a la seva alçada.

Simon Bailey reemplaça al magnific Alex Esposito com a Leporello i també esdevé el centre de la producció, segurament en un encert de Kasper. El baix baríton anglès  es fa amo i senyor del personatge tant dramàticament com vocalment, de la mateixa manera que la reina, amb alguna que altre tibantor, és la soprano Dorothea Röschmann en una Donna Elvira amb personalitat vocal i gran estil.

Christopher Maltman és un bon baríton, però sense la personalitat que si tenia Mariusz Kwiecien l’any passat, el seu Don no té personalitat i no sedueix, gravíssim problema per el rol seductor per excel·lència, mentre que la fredíssima Donna Anna de Albina Shagimuratova canta el rol amb una seguretat vocal admirable.

Seria difícil trobar un tenor que hagi atorgat tanta personalitat dramàtica i escènica a Don Ottavio, el rol més anodí de tots els que conformen aquesta òpera, com Rolando Villazón. És una llàstima que aquesta abassegadora personalitat galvanitzadora que sempre l’ha distingit (és un roba escenes, sigui dit de bon rotllo) no vagi acompanyat en primer lloc d’un estat vocal més regular, ni sobretot d’un estil més depurat. Ja sabem per declaracions que ell mateix ha fet, que ell no creu en estils, ni escoles, però és imperdonable que enlletgeixi el so de manera tan grollera amb l’obertura de les vocals i les expansions veristes que si bé atorguen una vida a l’escena, que cap altra cantant sap donar-li, destrossen l’elegància i distinció d’una línia de cant definitivament abandonada. En qualsevol cas i no agradant-me gens, ho fa molt millor que el tenor que va estrenar aquesta producció i que no superava cap dels reptes que la partitura li reservava.

Decebedora la Zerlina de Julia Lezhneva, molt apropiada físicament però una cantant vocalment més idònia per a una juvenil Donna Anna que no per aquest rol, que si bé en  aquesta producció pren un gir més rebuscat, Mozart li va escriure una partitura que no sembla adequar-se gaire a la tessitura, al temperament i a les capacitats vocals de l’excel·lent soprano russa.

El Masetto de Nahuel di Pierro és correctament discret, sense cap implicació dramàtica a les antípodes de Villazón, per entendre’ns, mentre que la contundència vocal del baix Eric Halfvarson s’adequa molt bé al Commendatore, molt més que no pas l’estil mozartià del gran cantant nord-americà.

Wolfgang Amadeus Mozart
DON GIOVANNI

Don Giovanni: Christopher Maltman
Leporello: Simon Bailey
Donna Anna: Albina Shagimuratova
Don Ottavio: Rolando Villazón
Donna Elvira: Dorothea Röschmann
Zerlina: Julia Lezhneva
Masetto: Nahuel di Pierro
Commendatore: Eric Halfvarson

Director musical: Alain Altinoglu

Director d’escena: Kasper Holten
Escenografia: Es Devlin
Disseny de vídeo Luke Halls
Disseny de vestuari: Anja Vang Kragh
Disseny de llums: Bruno Poet
Coreografia: Signe Fabricius

ROH Covent Garden de Londres

Sempre podrem insistir-hi, si cal, aquí, però tindrem oportunitat de fer-ho in situ quan es representi al Liceu l’any 2017.

Espero tornar aviat a la ROH per comentar el polèmic Guillaume Tell.