Anja Harteros, si fos per a mi, hauria de deixar-se de Aida, Elisabetta, Tosca, Amelia o Leonores verdianes (ambdues) i concentrar-se en allò on ella pot excel·lir, i molt, perquè després d’escoltar els seus rols italians, són masses els noms del present i no cal dir del passat que em venen al cap i que superen a la soprano muniquesa s’observi i valori per qualsevol de les cares possibles, però compte! quan Harteros fa front a allò per el que ha estat destinada, aleshores poques del passat i no cal dir del present li fan ombra i per a mostra evident i contundent del que dic, la teniu en la meravellosa interpretació de rol d’Arabella, personatge que sembla dissenyat i cosit tenint en compte la seva veu, el seu estil i lla seva sensibilitat, perquè dubto jo que en l’actualitat hi hagi una soprano que pugui encarnar aquest rol com ho fa ella.
Després de debutar el rol a Dresden amb Thielemann, ara l’interpreta a Munich sota la direcció de Philippe Jordan, el director de l’Opéra de París, que demostra amb una resposta esplèndida de l’orquestra bavaresa, que podria ser un substitut més que idoni del titular actual (Petrenko) quan aquest deixi la Staatsoper per dedicar-se amb cos i ànima a Berlín i els seus filharmònics.
Harteros retorna a la magnificència del declamat straussià com hereva de les grans sopranos que van fer d’Arabella, Mariscala, Ariadne o la Kaiserin, amb la vocalitat sana, plena i generosa, amb sensualitat i melancolia, amb decadent manierisme, lirisme i poesia vocal. emprant sons flotants, reguladors dominats a plaer i portamentos ben administrats i perfectament enquadrats amb l’estil de l’escola germànica i que tan em molesten en el repertori italià.
La veu d’Harteros es plena i de registre generós, amb un centre carnós i uns extrems ben treballats que configuren l’ideal vocal i alhora interpretatiu per aquest rol, un rol que especialistes straussianes com Fleming no han sabut treure-li la justa essència, caient en excesos de sofisticació que Harteros rebutja.
A la fabulosa Arabella d’Harteros l’acompanya un bon equip amb la prometedora Zdenka de Hanna-Elisabeth Müller, un rude, potser en excés Thomas J. Mayer com a Mandryka i un sempre excel·lent Joseph Kaiser com a Matteo, mentre que els veterans Kurt Rydl i Doris Soffel exhibeixen un desgast adequat revestit d’intel·ligent professionalitat. Suficient sense enlluernar Eir Inderhaug com a Fiakermilli, aquí una mica més perversa que de costum.
La producció confirma el que he dit moltes vegades, a Munich no s’atreveixen a fer amb Strauss els experiments escènics que si fan amb el repertori italià, per què?
És una producció senzilla presidida per una escalinata immensa que gira i serveix per definir els diferents ambients. Tret d’aquest element molt present, la resta és ben convencional, i per dissimular una mica tants convencionalismes tradicionals, Andreas Dresen es deixa anar una mica durant la festa del segon acte i simula una orgia molt poc orgiàstica i tan ingènua que se l’hagués pogut estalviar.
Richard Strauss
ARABELLA
Òpera en tres actes
Libretto de Hugo von Hofmannsthal
Graf Waldner – Kurt Rydl
Adelaide – Doris Soffel
Arabella – Anja Harteros
Zdenka – Hanna-Elisabeth Müller
Mandryka – Thomas J. Mayer
Matteo – Joseph Kaiser
Graf Elemer – Dean Power
Graf Lamoral – Steven Humes
Die Fiakermilli – Eir Inderhaug
Eine Kartenaufschlägerin – Heike Grötzinger
Welko – Bastian Beyer
Graf Dominik – Andrea Borghini
Jankel – Tjark Bernau
Ein Zimmerkellner – Niklas Mallmann
Djura – Vedran Lovric
Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Musikalische Leitung Philippe Jordan
Inszenierung Andreas Dresen
Bühne Mathias Fischer-Dieskau
Kostüme Sabine Greunig
Licht Michael Bauer
Produktionsdramaturgie Rainer Karlitschek
Chor Sören Eckhoff
Vaig poder gaudir d’aquesta Arabella mitjançant el Live-Streaming de la Staatsoper bavaresa, que durant l’entreacte (entre el primer i el segon acte, ja que uneixen el segon i tercer) vaig poder comprovar el que us acabo de dir, ja que Hans Neuenfels comet un atemptat dels seus a la Manon Lescaut de Puccini, quelcom que mai es permetrien amb una òpera de Strauss.
Per a més informació d’aquesta Arabella podeu accedir a:
- https://www.staatsoper.de/stueckinfo/arabella/2015-07-17-19-00.html
- https://www.staatsoper.de/mediathek.html
Si esteu més interessats en aquesta representació també podeu prémer aqui
IN FERNEM LAND 
Kurt Rydl é un cane. Non è mai stato un modello di fonazione, ma ora ha veramente passato il limite. Come lo facciano ancora cantare, per me é un mistero. Ma Philippe Jordan non ha orecchie?
M'agradaM'agrada
Ciao Franco, la parola cane mi sembra troppo offensiva, capisco perfettamente quello che vuoi dire ma senza dubbio migliore utilizzare un altro aggetivo. Sono in parte, d’accordo con te, la voce di Rydl ha gravi problemi, ma sicuramente il maestro Jordan no puo fare nulla per evitare la sua presenza nella compagnia di canto che la Bayerische gli mette a disposizione.
Grazie per commentare
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquim y totalmente de acuerdo en el tema Harteros y este tipo de repertorio ( no vale como soprano verdiana ni pucciniana, no por vocalidad sino por falta de lo que vulgarmente se llama italianità )
Aun recuerdo hace ya bastantes años, cuando a Harteros la escuché en Ginebra con una muy buena Eva Pogner de los MAESTROS.
Además y con la ya cuesta abajo de la Fleming, creo que Harteros puede ser en estos momentos una insuperable no solo Arabella, sino hasta Mariscala y la Condesa Madeleine ( más completa vocalmente que Schwanewilms y Serafin )
M'agradaM'agrada
Es ahora mismo la straussiana (lírica) de referencia y si me permites, ni en los mejores momentos de su esplendorosa carrera, Fleming fue una buena Arabella, el rol se les resistió.
M'agradaM'agrada
Para Arabella referencial, Frau Lisa Della Casa y la histórica Viorica Ursuleac, seguidas a mi gusto por la Schwarzkopf y hasta nuestra Montserrat Caballé
M'agradaM'agrada
La de Caballé és espléndida, en cuanto a Schwarzkopf que nunca la grabó entera, algo muy raro, tiene una selección “pe sucar-hi pa”, pero la reina sigue siendo Della Casa.
M'agradaM'agrada
Potser que Harteros s’adeqüi molt més a les òperes germàniques però jo la oblidaré mai fent una Traviata insuperable. Quina veu tan bella, tan fresca, tan rica, tan perfecta!
M'agradaM'agrada
Tinc aquella Traviata de Munich amb Beczala i Metha, una bona TRaviata, però creu-me quan et dic que res a veure amb aquesta Arabella.
M'agradaM'agrada
Ópera desconocida para mí,la traducción me ayudará. Muchas gracias Joaquín
M'agradaM'agrada
Disfrútala
M'agradaM'agrada
Ha estat magnífica . Es una petita obra que quan està ben dirigida i ben interpretada, es converteix en una gran,gran obra. Gràcies .
M'agradaM'agrada
Certament va ser un intent de repetir l’èxit mestrívol de Rosenkavalier, però la inspiració ja no va ser la mateixa, tot i així amb un equip bo, té moments esplèndids i aquesta versió gràcies a Harteros, sobretot, llueixen molt.
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies, amic, em ve de perles perquè vaig tenir el goig de veure-la la setmana passada i vaig sortir entusiasmat. Tens tota la raó, Strauss, ara per ara, és sinònim de Harteros, està meravellosa en els seus papers. I, efectivament, amb Strauss en són molt de respectuosos a Munic, fins i tot el muntatge d’Elektra és perfectament digne i coherent.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Quina enveja em fa aquest viatge que has fet, BANDIDO! i com m’alegro que l’hagis pogut fer, Niklaus.
Abraçada
M'agradaM'agrada