IN FERNEM LAND

ANTONIO PAPPANO CLASSICAL VOICES o com utilitzar els mitjans públics per difondre l’òpera


Netrebko i Pappano
Christian Gerhaher
Pappano i Connolly
Pappano i Terfel
Pappano i Kaufmann

Lloar la magnificència de la BBC com a paradigma del que ha de ser una televisió pública i com s’ha de gastar els diners o de quina mena de programes s’ha d’abastir, em sembla que no té gaire interès, ja que de tots és conegut i reconegut el prestigi de tots els productes sorgits al voltant de la televisió pública anglesa i encara que precisament ara s’està posant sobre la taula si la seva estructura és massa gegantina i costosa o fins i tot si està produint programes més propis de les cadenes privades que no pas del que ha de ser un ens públic, de ben segur que qualsevol comparació amb el que fem nosaltres, ja sigui a nivell català com també a nivell espanyol, és sagnant ja que l’abisme que ens separa és enorme.

La reflexió l’ha motivada el visionat dels quatre capítols que la BBC ha produït de la sèrie escrita i presentada per el director de la Royal Opera House Covent Garden de Londres, l’eminent Antonio Pappano, sobre les veus líriques. Son quatre capítols dedicats per aquest ordre a: sopranos, tenors, mezzosopranos i contralts, i el darrer a barítons i baixos.

Antonio Pappano de manera didàctica, senzilla i planera alhora que erudita, emotiva i gens pedant, ens endinsa en l’apassionant món de la veu humana i del cant líric, utilitzant material documental del passat amb grans figures de la lírica que ens han deixat testimoni del seu art i dels seus privilegiats instruments vocals, convenientment alternats amb veus de l’actualitat que permeten al teleespectador enganxar-se al present de l’òpera sense sentir gaire nostàlgia d’un passat irrepetible, tot i que una mica és inevitable perquè els noms congregats és impressionant: Maria Callas, Joan Sutherland, Birgit Nilsson, Leontyne Price, Kirsten Flagstad o Renata Tebaldi, enfront d’Anna Netrebko, Barbara Hannigan, Carolyn Sampson, Diana Damrau i Eva-Maria Westbroek  de les sopranos actuals, mentre que en el cas del tenors són Enrico Caruso, Luciano Pavarotti, Franco Corelli, Fritz Wunderlich, Jon Vickers, Peter Pears, Plácido Domingo, Josep Carreras i Mario Lanza, enfront de Jonas Kauffman i Juan Diego Flòrez.

En el capítol de les mezzosopranos i contralts  veurem fragments amb Giulietta Simionato, Kathleen Ferrier, Marian Anderson, Shirley Verrett, Janet Baker, Christa Ludwig o Lorraine Hunt Lieberson, com a representants del passat, mentre que seran les veus de  Joyce DiDonato, Felicity Palmer i Sarah Connolly, qui ens explicaran els secrets de la voclaitat greu femenina.

En el darrer capítol dedicat als barítons i baixos Pappano compta amb Bryn Terfel, John Tomlinson, Ferruccio Furlanetto, Christian Gerhaher, Alessandro Corbelli i Willard White, qui ens serviran amb safata les tècniques i els secrets més ben guardats de les veus greus representades per el passat gloriós de Feodor Chaliapin, Tito Gobbi, Paul Robeson, Dietrich Fischer-Dieskau, Boris Christoff, Nicolai Ghiaurov, Ettore Bastianini o Ezio Pinza.

La sèrie està trufada de moments magnífics, anècdotes i aspectes tècnics molt aclaridors de les peculiaritats de la veu humana iles diferents vocalitats, tot servit amb fragments de documentals, alguns inèdits per a mi i altres prou coneguts, extrets sobretot dels programes de la televisió nord-americana.

Comptar amb una televisió pública que aposta per produir un espai com aquest, segurament ja venut a moltes televisions, és realment envejable, en primer lloc per la qualitat habitual de la cadena, per altre part per donar suport i confiar a un mestre de la categoria de Pappano, un divulgador excepcional que mai és protagonista i sempre és el fil conductor que ens va obrint un món apassionant, ja sigui per a un neòfit que s’enganxi a la pantalla quan escolti l’irresistible “Nessun dorma” de Pavarotti, com per aquell públic més entès que es sentirà atrapat pel magnetisme del director de la ROH i per l’estol de figures consagrades que van apareixent per la pantalla.

El programa és molt pedagògic, però en cap cas té por d’oferir més de 40 segons de música seguits, i si bé es veritat que hi ha molt pocs fragments complerts i a vegades es troben a faltar, no escatima minuts per tal de que el teleespectador escolti més òpera que no pas a Pappano parlant.

També és important l’opinió dels cantants, com la d’altres persones que intervenen i que sempre ens parlen d’òpera i la veu, mai de temes col·laterals per intentar que al voltant de l’òpera ningú s’avorreixi, que és el punt de partida dels populars i reconeguts  programes nacionals, ja sigui en la “versió texana”, ja sigui en la versió “thisisoperàtica”

N’hem d’aprendre molt de com fer aquesta mena de programes divulgatius de caire cultural sense caure en l’espectacle fàcil o la banalització de l’òpera per intentar fer-la més popular. L’òpera mai serà una cosa de caire popular senzillament perquè necessita d’un esforç i una certa preparació, i programes com aquest de la BBC escrit i presentat per Antonio Pappano, ajuden molt a aquesta preparació. Òbviament no enganxarà a aquells que més enllà del toreador de la Carmen o el “vincerò” del “nessun dorma”, per no parlar de la futbolera marxa d’Aida, siguin incapaços d’admirar l’increïble regulador que Jonas Kauffman fa al finalitzar el Celeste Aida acompanyat al piano per Pappano, a no ser que es fixin més en altres aspectes del tenor alemany, o admirats davant Christa Ludwig, Fischer-Dieskau o com no Maria Callas, Brigit Nilsson o Joan Sutherland.

Que hi hagi una menció important i especial a la “furtiva lacrima” de Josep Carreras, com us podeu imaginar m’ha fet especial emoció.

Es nota que hi han diners invertits i estic segur que el retorn serà absolut ja que públic potencial interessat en aquest producte n’hi ha en tot el món, ara faltarà que alguna cadena pública de l’estat es decideixi a comprar-la i emetre-la, i en el cas hipotètic que així fos no l’emetin a partir de mitjanit tenint sort o de matinada a una hora fins i tot indeterminada, com ha succeït més d’una vegada. No cal dir que la BBC els va emetre a les 8 del vespre.

Com una soprano pot fer front a rols vocalment i dramàticament tan exigents? Com funciona el cos per produir el so, i quines tècniques s’utilitzen? Com es pot traspassar una orquestra enorme? Què està passant a la gola d’una soprano i a tot el cos? Com es canta la coloratura? Quin efecte té vibrato sobre els oients?

Com funciona un tenor “color” la seva veu? Per què les notes altes dels tenors provoquen una resposta arrauxada del públic? Com es canten de baix a dalt del seu registre de dues octaves sense que sembli que es canvia de marxa? Per què el tenor només comencen a tenir un lloc central a partir de la dècada de 1830? Per què encara és Enrico Caruso considerat com el més gran i més influent dels tenors de tots els temps? I què succeeix al sistema nerviós quan s’emet un Do?

Les tonalitats gres i sensuals de la seva veu fan que siguin l’encarnaciño ideal per a la deessa de la terra o una bruixa, o una sirena. Però sovint han d’emetre notes properes a les sopranos. Llavors, Com ho fan? Què és la “veu de pit ‘i quin efecte té? Com cantar per transmetre la maldat d’un personatge sense destruir la veu i al mateix temps descobrir algunes qualitats redemptores?

Déus, dimonis, borratxos, llibertins, ximples vells, dolents. El baríton, per la seva banda, és el tipus més comú de veu masculina, i no obstant això, les parts que canta – especialment en les òperes de Verdi – són tot el contrari. Pappano explora els tipus de veu masculina més greus i les funcions que exerceixen en la comèdia i la tragèdia. Com fan els baixos per cantar tan baix? Quines qualitats diferents aporta un baríton en una cançó de Schubert? Com s’ho fan els ‘oktavists’ russos per cantar tota una octava més baixa que el baix estàndard?

Algun dia n’aprendrem? Segur que hi ha moltes maneres per parlar d’òpera, de transmetre-la, de fer que l’espectador s’interessi i quedi enganxat davant de la pantalla, però de ben segur la que ha escollit Pappano per explicar les veus en aquests quatre documentals de imprescindible visió, em sembla si més no, ideal, tot un model a seguir.

ENLLAÇ D’INTERÈS

http://www.bbc.co.uk/programmes/b0615576

Un comentari

    • Joaquim

      I les temporades, i la quantitat d’orquestres, i teatres i companyies d’òpera, i… res a veure i molt a copiar. Ara que alguns miren això d eles eines d’Estat…però ca!, és inútil hem de començar a les escoles i esperar uns quants segles…potser aleshores

      M'agrada

      Respon
  4. Kàtia

    Tant de bó ho compri alguna cadena del nostre pais,ha de ser molt i molt interessant.A Catalunya feien un programe (ara no recordo el nom) els diumenges pel matí amb un presentador tan posat en el tema que emocionava.De vegades era òpera i altres concerts,doncs un bon dia el van suprimir i en preguntar a TV3 el PERQUÉ? em van contestar que no tenia gairebé share i que en el seu lloc passarien tots els APM antics nous i etc.etc.Vaja que la cultura al nostre pais es minoritària??No m’ho crec,hi ha de tot i.com a tot arreu però prefereixen que el públic no tingui aspiracions culturals,Quàn anava a Begur amb el meu germà gairebé tots els caps de setmana es retransmetia Opera a la Rai i en cap de setmana.Bé,acabo,companys.Envejo als anglesos que sí tenen algú que pensa.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Els italians estan molt queixosos de la seva televisió pública, per`p nosaltres estem molt pitjor.
      Mentre cap TV local ho compri sempre tens l’oportunitat que t’ofereix IFL tot i que en anglès i sense subtítols, però escoltar als cantants els escoltaràs igualment, parlen el llenguatge universal.

      M'agrada

      Respon
  5. Jordi

    Com deia aquell “Què n’aprenguin!”
    Quina passada de documentals, ja en porto dos.
    Infinites gràcies per donar-ho a conèixer, no en tenia ni idea de la seva existència

    M'agrada

    Respon
  6. alex

    Casi todo lo que hace la BBC y bastante de lo que se hace en UK ,es digno de ser seguido y hasta admirado.
    Por eso, los británicos se han guardado bien eso de no integrarse en esta Europa del € , dicho con toda la ironía del mundo e ir por libres

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Siguiendo este sutil mensaje alguien podría pensar que en Alemania los temas culturales ni interesan ni se fomentan, por no hablar de otros paises de la UEcomo Francia, donde la cultura es uno de los bienes intocables.
      El problema lo tenemos aquí, solamente en época de la denostada “roja” Pilar Miró, la TV española alcanzó unos niveles similares a las televisiones de países civilizados y culturalmente potentes. La sacaron por culpa de unos vestidos, creo. Aún recuerdo los insultos que se llevaba en el Teatro de la Zarzuela por una Carmen que dirigió, le gritaban de todo. En fin…

      M'agrada

      Respon
  7. Montserrat

    Moltíssimes gràcies pel regalàs d’avui. Fa un parell d’hores que em miro aquests programes de la BBC i que estic disfrutant d’allò més. Me’ls he desat i en gaudiré per sempre. Quina enveja poder tenir un televisió pública de tan alta qualitat.

    M'agrada

    Respon
  8. Meritxell

    Gràcies, Joaquim. N’havia vist els dos primers però les versions de YouTube que havia trobat no són de molta qualitat.
    Ja has esmentat les diferències més importants entre el producte “divulgatiu” que se’ns ofereix aquí, essent els més importants sens dubte l’escasa quantitat d’òpera que s’escolta a casa nostra i la proliferació de temes no operístics. Tanmateix, jo voldria parlar de l’actitut de Pappano: rigorós però emotiu. No cau en l’escarafall, en saltar sobre l’escenari, en parlar amb vehemència fins i tot del temps que fa. Transmet menys passió Pappano per no fer el clown? Ni molt menys. I no té més raons per trajectòria i prestigi el director per fer un programa absolutament centrat en la seva persona… i no ho fa? Aquesta idea preconcebuda que si no fas “espectacle” a qualsevol preu, el públic no t’ho compra és considerar-nos ben poc.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      És l’essència del programa, ell escriu el guió i ell el presenta, però fixat que ell MAI és el protagonista o al menys aquesta és la sensació. És una lliçó molt polièdrica de lectures diverses i dels que hem d’aprendre, de totes.

      M'agrada

      Respon
  10. ToniG

    Pappano també va fer una sèrie de documentals sobre compositors d’òpera molt interessant igual que aquesta sobre cantants on et feia descobrir coses tan interessants com que la introducció orquestral del primer acte de La Bohème és una reutilització que va fer Puccini d’una simfonia seva de quan estudiava al conservatori i altres coses que mai m’havia plantejat. Fa temps estaven disponibles a youtube però no se si encara hi són. De totes maneres moltes gràcies per aquests documentals que ens deixes aquí, sense cap dubte seràn molt interessants.

    M'agrada

    Respon
  11. jround

    Sembla, doncs, pel que expliques, que el mestre Pappano ha oblidat que també existeixen els contratenors i, donada la importància d’aquesta veu actualment i com d’interessants son les seves peculiaritats tècniques (i històriques), això em sembla un error notable, malgrat reconèixer que ho tindria difícil per confrontar antigues glòries amb els talents actuals.

    M'agrada

    Respon
  13. e

    Muchas gracias Joaquim
    Vaya nivel que tienen los documentales ¡¡ LLevo dos y me encantan .
    Se trata de aprender y de disfrutar , una gozada.
    Imagina que encendieramos la TV y nos encontraramos cosas asi……………………

    M'agrada

    Respon
  14. JordiP

    Hola Joaquim!, Acabo de retornar de vacances i m’he trobat 12 correus teus, buffff una feinada acumulada, aquest és el primer que he obert i quina grata sorpresa! Aprofitaré que tinc uns dies sol a casa per a veure els programes tranquil·lament. A través de The opera Platform vaig adquirir el programa de mà digital de la ROH de Krol Roger. Hi havia un apartat on Pappano parlava de la música d’aquesta òpera. Ell sol amb un piano i la veritat em va deixar enganxat! Em va recordar els comentaris del thisisopera… però a la inversa òbviament!!!
    Ja friso per plegar avui i poder-los veure quan arribi a casa.

    Moltes gràcies!

    JordiP

    M'agrada

    Respon
      • JordiP

        Hola Joaquim, de moment només he vist el Soprano, però n’he gaudit i molt! no debades la versió de la Callas del vissi d’arte, vissi d’amore, és potser l’ària que més empremta m’ha deixat de tot el que he escoltat. Al marge d’això és un bon començament per anar aprofundint en el tema i em serveix com a aquella petició que et vaig fer un cop per tal que els neòfits anem aprenent els conceptes per a apreciar i valorar més aquest art.

        De nou moltes gràcies, i la meva més gran admiració per aquesta xarxa de contactes tan ben bastida que proporciona tantes alegries! Res a envejar-li a Richelieu!!

        JordiP

        M'agrada

        Respon
        • JordiP

          Ja els he vist tots, i caram, nomes puc dir-te que moltes gracies, necessitava una cosa aixi, que tot i basica m’aclaris alguns conceptes. Ara torno a rescoltar algunes de les gravacons que tinc i em fixo en els detalls que explica monsieur pappano. Ara fare una segona volta, amb la llibreta per a prendre apunts a les mans!

          JordiP

          PS: Gracies a Kaufmann ara ja se que es un regulador 😉

          M'agrada

Deixa un comentari