Evelyn Herlitzius i Stefan Gould a Tristan und Isolde de Bayreuth 2015- Producció de Katharina Wagner. Fotografia Enrico Nawrath/Bayreuther Festspiel
Mai he entès el motiu per el qual quan parlem de cant wagnerià l’exigència de molts melòmans es relaxa i esdevé molt més condescendent que quan els cantants maltracten a Mozart, Rossini, Verdi o Puccini, és quelcom que em té amoïnat, perquè el maltracta sempre és maltracta i les conseqüències d’una manca de musicalitat o d’una bona línia de cant com a mínim digna, té efectes letals en partitures magnífiques i mestrívoles que també necessiten legato, estil o afinació, per dir-ne tres a l’atzar, com les que s’exigeixen a tots els altres compositors, mentre que en Wagner i quasi sempre per culpa dels mateixos wagnerians que amb tal de que l’obra del seu ídol sigui interpretada, són capaços d’admetre-ho quasi tot, de fet jo fins i tot he arribat a pensar que aquests ortodoxes del wagnerisme més ranci s’estimen més una producció ultra conservadora que uns cantants com a mínim dignes. I tota aquesta introducció ve arran de la inauguració del Festival de Bayreuth 2015 amb l’esperada nova producció de Tristan un Isolde dirigida per Christian Thielemann i Katharina Wagner i que ahir varem seguir, la immensa majoria de wagnerians, gràcies a les transmissions de les emissores de ràdio de mig món i gràcies a les quals i una vegada més, varem poder assistir a una vocalment agònica representació, on les veus lluitaven per resistir (ja al final del primer acte semblaven al límit), sent aquest el màxim objectiu i d’aconseguir-ho, triomfar, tal és el grau de mínims exigibles en el festival wagnerià per (en teoria) excel·lència, si bé és cert que quasi en qualsevol altre teatre de certa qualitat, les veus que hi canten Wagner ofereixen un nivell superior a l’ofert al Turo Verd. Com aquella història de la marmota, any rere any ens repetim amb les mateixes queixes, quasi mai escoltades, tot i que aquell desfici per comprar entrades amb 10 anys de sol·licitud insistent, s’ha acabat i ara es troben entrades per a quasi totes les representacions pocs dies abans de cada representació, per tant poc a poc les coses s’estan posant en el seu lloc just, i al final l’aureola del misticisme que envolta el Festival i el mític Festspielhaus ja no atrauen com fins fa pocs anys i si la qualitat no està garantida, els wagnerians s’estan tornant més descreguts, crítics i contestataris i si cal, donen l’esquena al festival fins que aquest garanteixi el mateix nivell que es pugui trobar al MET, a la ROH, a Munich o París, orquestra i cor a a banda, ja que ara per ara continuen conservant, al costat de l’acústica de la sala, l’excepcionalitat també buscada a les veus i no trobada.
Inicialment es parlava de Eva Maria Westbroek com la nova Isolde de Bayreuth, una sens dubte més que interessant elecció, ja que la veu i el cant de la soprano holandesa semblen idonis a aquest rol, i més no molt més que les seves aproximacions sempre discutibles al cant italià. Westbroek va desaparèixer del mapa i de moment ens hem quedat sense gaudir d’aquesta més que possible magnífica Isolde, donant pas a un altre possibilitat interessant, la de la soprano alemanya Anja Kampe, que si bé és més interessant com a soprano lírica, les aproximacions més dramàtiques, com pot ser la mateixa Kundry, les ha resolt amb molta convicció i per tant tothom esperava la seva Isolde com a uuna bona alternativa a l’holandesa. Kampe, que també canta la magnífica Sieglinde al Ring dirigit per Petrenko, fa poques setmanes va anunciar que no cantaria Isolde, i crec que el tema deu tenir un rerefons de caire “polític”, en aquesta guerra oberta entre Petrenko i Thielemann, arran del nomenament del rus com a director de la Berliner, a banda que sembla ser que cada vegada són més els cantants que s’estimen més no ser dirigits per Thielemann, quelcom que no deia de ser lamentable.
La solució a la negativa de Kampe va ser Evelyn Herlitzius, la soprano alemanya que ha esdevingut en els darrers anys potser l’Elektra de referència i una Ortrud més que estimable, si bé altres incursions en el terrenys de les dramàtiques wagnerianes, com és la mateixa Brünnhilde que acaba de fer a la Staatsoper de Viena, no són tan definitives com els dos rols esmentats, no debades tampoc Isolde era un rol que sovintegés gaire en els darrers anys, senyal que no deu ser un dels que ella es deu sentir més còmode, i després de la inauguració d’ahir, s’entén.
No es tracta d’una veu lletja, que efectivament ho és, ni d’un excés de vibrato, que efectivament té, ja que en altres cantants això no ha estat mai un problema, més aviat el problema sembla raure en l’agressivitat i crispació del cant de Herlitzius, i que malgrat els intents de Thielemann per reconduir-la sempre a una certa contenció en l’emissió, embolcallant-la amb una orquestra de somni, preciosista i detallista de manera quasi manierista, no va aconseguir domesticar, fent que el cant tingués una mínima varietat expressiva.
Hom pot acceptar que en un primer acte, sobretot la primera part, la Isolde es mostri venjativa i airada, amb una crispació que hauria de tenir un canvi radical després de la “intoxicació perversa i miraculosa”, però Herlitzius amb la seva veu permanentment crispada (potser les Elektra en tenen part de culpa) no sembla capaç d’oferir una progressió dramàtica prou convincent i sobretot trasbalsadora en un final on va estar a punt del desastre, amb un liebestod que en un altre teatre i circumstàncies no hagués agradat a pràcticament ningú.
La veu de Herlitzius es molt desigual en els registres, obra molt certes vocals, els greus són de pit i el aguts, quan no esdevenen crits, són dificultosos i salvats amb trucs de “gata maula”, sigui dit amb tots els meus respectes. El gran poder de Herlitzius per la ràdio no s’aprecia, tots sabem que és un animal escènic d’absolut colpiment, però Isolde requereix d’unes altres seduccions no tan gestuals i més transcendents per arribar a trasbalsar-nos, quelcom que no va aconseguir en cap dels tres actes. La seva narració va ser perillosament cridada, mentre que en el gran duo del segon acte va fer intents d’acoblar-se al que Thielemann els invitava a fer, tant ella com a Gould, però que cap dels dos era capaç de correspondre, ja que en el cas de la soprano la seva veu, acostumada a altres psicologies operístiques, no podia sotmetre’s a tal grau de refinament amb mitges veus i pianíssims que revestissin d’estàtica bellesa una música quasi bé contemplativa. La seva breu però incommensurable aparició en el tercer acte va vorejar la catàstrofe. Al final i com era d’esperar, va obtenir un grandiós èxit, comparable als que van rebre en el mateix escenari i rol, cantants tan mítiques com Nilsson, Varnay, Mödl o Meier, ja està tot dit, jo no en tinc ni idea.
Com tampoc en dec tenir escoltant a Stefan Gould quasi tota l’òpera em va semblar que desafinava i emetia un permanent i constant cant declamat i “portamentat” d’esgotadora audició. Molts en tenen prou amb que el tenor que canti Tristan arribi al final, tant és el que hagin fet pel mig. Jo ja us dic que si exigeixo el màxim a Flórez quan canta el Rodrigo de l’Otello rossinià, també ho demano al tenor que em canti Tristan, i si no pot arribar a l’excel·lència al menys que tingui dignitat, i quan es canta malament, es desafina, es declama, es crida i es fa servir permanentment el portamento com a única tècnica per intentar arribar a les notes en una esgotadora i poc resolutiva tècnica de subsistència, l’única cosa que ens queda és esperar que una òpera tan incommensurable com Tristan und Isolde s’acabi quan abans millor, desig que com us podeu imaginar és absolutament castrador.
Puc entendre que un tenor que canti Tristan arribi al final del tercer acte fos, però que ja ho estigui al primer, o que durant el segon tots els intents de cantar amb una certa línia lírica, lligant les frases i fent que el seu cant fos quelcom més que una supervivència angoixant, van ser inútils. Bé, va arribar al final, però això no és cap mèrit quan no va donar res dignament audible durant les més de tres hores i mitja de música.
El que em va agradar més va ser el rei Marke de Georg Zeppenfeld, perquè sense ser el gran baix de veu autoritària que ens agradaria, seguint la gran tradició d’aquest preciós i patètic rol, oferia allò que jo demanava una mica més amunt, dignitat en el cant, en l’expressió, en l’emissió, en l’afinació. El baix alemany va acabar dignament un segon acte que semblava destinat a la desesperació.
Iain Paterson ja han anunciat que serà el Wotan de l’edició 2016 del Ring a Bayreuth, al menys en això el festival s’està posant les piles i ja anuncien un any per l’altre qui està previst que canti, quelcom que fins ara era impossible saber, però aquesta és una de les altres senyals del canvi que a marxes forçades s’està imposant al Turo Verd, davant les crisis de tota mena que l’envolten. Jo no sé si serà un Wotan prou digne, com a Kurnewal salva l’aprovat, no gaire més.
La Brangäne de Christa Mayer va començar malament, amb un primer acte crispat, possiblement adduïda per la seva senyora, però en els advertiments del segon acte, a part d’una pèrdua no sé si incomprensible, va tenir una certa cura en no fer malbé el meravellós embolcall sonor que acompanya la seva intervenció.
Discreció amb la resta i una certa preocupació amb el mariner inicial.
Òbviament em falta el millor, que he deixat per el final quan hagués hagut de començar per ell. j que Christian Thielemann com esperava, va ser la gran taula de salvació per a una representació amb un cast vocal molt vulgar, mol pot estimulant i molt poc digne de Bayreuth i una nova producció.
Que el cast sigui mediocre és culpa de Thielemann, ell és ja oficialment el director artístic del festival, i ell hauria de ser capaç de convèncer als cantants més idonis per cantar Tristan und Isolde de passar el mes d’agost a Bayreuth, jo estic convençut que aquests que ens proposa no ho són, ans al contrari, en algun moment fins i tot sembla que se’n fotin de nosaltres (segon acte).
Però Christian Thielemann sabia perfectament que amb aquests cantants d’ell depenia l’èxit de l’estrena, i després d’un primer acte molt ràpid i quasi diria que encomanat de la crispació de la senyora Herlitzius, però sempre impactant i espectacular en el tractament sonor, va començar a adreçar la nau i arribant a unes cotes de bellesa colpidora en un acompanyament sonor senzillament meravellós.
En aquest cas, com que el que m’oferia Thielemann tot i ser diferent al que m’ofereixen les versions que més m’agraden (Furtwangler, Barenboim, Kleiber o Karajan, l’ordre de preferència no ha de ser necessàriament aquest) em semblava magnífic, no em calia anar a buscar aquests referents constantment, com si em succeeix amb les veus, ja que Thielemann té prou personalitat i prou contundent, com per oferir alternatives magnífiques i prou vàlides a les versions referencials esmentades.
La tensió dramàtica és constant, arribant a extrems quasi paranoics en un tercer acte sublim. Thielemann és un gran director de teatre i sap que amb efectes com certs ralentando, uns silencis en moments cabdals o un calderó estratègicament col·locat tenen uns efectes tan sorprenents com teatralment efectius, tot seria meravellós si comptes amb cantants capaços de seguir amb el seu cant aquest minuciós procés de detall amb el que ell té tanta cura. Només que el resultat amb tot l’equip fos comparable a la resposta que va obtenir en el monòleg de Marke (Georg Zeppenfeld) del segon acte, ja em donaria per molt més que satisfet, però la tropa és vulgar, i la vulgaritat prou feina té per subsistir, com per demanar-li mínims detalls de subtilesa i sensibilitat.
Segurament amb la impressió visual, el judici serà diferent, com acostuma a passar, però els que hem escoltat a Herlitzius i Gould en un teatre sabem que el que varem escoltar ahir no difereix gaire per no dir gens del que ells acostumen a oferir, per tant la transmissió radiofònica (excel·lent per cert) ens serveix per valorar amb deteniment unes interpretacions entre correctes i galdoses, que en cap cas em van semblar dignes per a una de les òperes, si no la que més, excelsa de tot el repertori i d’un festival que viu moments de canvi que encara no han arribat a l’apartat vocal, però que si no volen perdre aviat l’exclusivitat de l’excel·lència que els havia caracteritzat i que feia que el sould-out fos a deu anys vista, hauran de corregir amb immediatesa abans de que la lògica se’ls endugui per davant.
El secret de la producció el podrem desvetllar a partir de l’emissió del dia 8 a certs cinemes a Alemanya i també a certs canals de televisió, cosa que espero que em permeti acabar compartint l’experiència escènica amb tots vosaltres, m’enteneu, oi?
Us deixo amb el monòleg del Rei Marke
Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE
Besetzung 2015
Tristan Stephen Gould
Marke Georg Zeppenfeld
Isolde Evelyn Herlitzius
Kurwenal Iain Paterson
Melot Raimund Nolte
Brangäne Christa Mayer
Ein Hirt Tansel Akzeybek
Ein Steuermann Kay Stiefermann
Junger Seemann Tansel Akzeybek
Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor
Musikalische Leitung Christian Thielemann
Chorleitung Eberhard Friedrich
Regie Katharina Wagner
Bühne Frank Philipp Schlößmann Matthias Lippert
Kostüm Thomas Kaiser
Dramaturgie Daniel Weber
Licht Reinhard Traub
Bayreuth 25 de juliol de 2015
ENLLAÇ mp3 (3 arxius un per acte)
https://www.mediafire.com/folder/4t4994p1yxc0n/TRISTAN_UND_ISOLDE_25072015
Demà Lohengrin
IN FERNEM LAND 
Estoy de acuerdo contigo respecto de las voces, no se puede decir más ni mejor, ni tampoco mejor
Pero a mí, y además, no me gustó la visión de Thielemann, no se puede decir que el sonido sea malo eso es imposible con esa orquesta, pero hay otras consideración, y digo de inició que son totalmente subjetivas, de manera que entiendo que te haya gustado y me alegro.
Desde mi modesta opinión, la visión de Thielemann de T+I es un visión incisivamente dramática y desprovista de poesía. Desde esta concepción, absolutamente legítima y más por Thielemann que es una autoridad, imprimió un marcado y prusiano ritmo dando a los tres actos una uniformidad que para mi no tienen, dejándose en el camino la narración musical de muchas emociones y la progresión dramática. Quizá la única diferencia está en que para mí T+I no es sólo una tragedia, es muchísimo más.
Mil gracias por el monólogo de mi admirado rey. Un autentico placer leer tu crónica. Un beso para los dos.
M'agradaLiked by 1 person
Mi impresión, querida assai, también era la tuya al finalizar el primer acto, que me pareció excesivamente trágico e incluso fascinantemente brutal, me temía lo peor pero creo que en el segundo acto hizo un giro interesante y pertinente, y en la larga escena del dúo, para mi tuvo momentos espléndidos, tanto de lirismo como de poesía y recreación de la estática felicidad que se supone que alberga la música en ese momento.
El tercer acto fue trágico sin paliativos, pero las voces tampoco acompañaron nada para intentar ir más allá del grito.
Estoy seguro que si pudiéramos escuchar solamente la orquesta sin las voces, la impresión sería otra, fíjate lo que te digo, aunque tenga que reconocer que en muchos momentos estábamos más cerca del Walhalla que de Cornuailles.
Un beso enorme
M'agradaM'agrada
Mira esto último que has dicho me parece una genialidad, propia de una persona de tu inteligencia y sensibilidad, y es sencillamente lo que no sé si con acierto he intentado expresar, “en muchos momentos estábamos más cerca del Walhalla que de Cornualles” Pues exactamente eso.
M'agradaM'agrada
Eres un encanto
M'agradaM'agrada
Estic totalment d’acord amb la Assai. A mi tampoc em va agradar gens Thieleman. No li nego la transparencia i la sonoritat, pero li va fallar totalment l’electricitat i la tensio. Va ser massa contemplatiu, i el T&I no es precisament aixo. Thieleman te un so anticuat i arcaic, pel meu gust, i avui en dia aquesta contemplacio de la sonoritat wagneriana ja esta superada.
M'agradaM'agrada
Entenc que no agradi el Tristan und Isolde de Thielemann, però no acabo d’entendre això del so antiquat i arcaic, com si això de la interpretació estès subjecta a modes. Jo gaudeixo tant del Mozart de Böhm o Karajan, com el de Harnoncourt o Gardiner, o encara sóc més heretge, m’entusiasma la passió Sant Mateu dirigida per Klemperer i també per Herreweghe
M'agradaM'agrada
Mi scuso per l’uso dell’italiano: non conosco il catalano , anche se riesco a capirlo alla lettura perché è assai simile ai nostri dialetti del nord-ovest.
Grazie e complimenti per la recensione di Tristano, che condivido completamente. Da anni il canto, a Bayreuth, è inaccettabile. Thielemann e Petrenko sono grandi direttori … solo con l’orchestra non con il palcoscenico. Non conosco la libertà dei direttori nel costruire i cast, certo che nella maggior parte dei casi sono dei fallimenti.
Karajan ebbe il coraggio di cercare cantanti adatti alla sua orchestra anche cambiando l’angolo di approccio alle partiture wagneriane.
Thielemann in genere sceglie cantanti inadatti, non solo nel repertorio wagneriano, pare “sordo” alle voci, interessato al solo risultato orchestrale che è sempre eccezionale..
Grazie per l’ospitalità e saluti.
Giorgio Audisio
M'agradaLiked by 1 person
Non devi scusarti per utilizzare la tua lingua, ci capiamo perfettamente.
Non riesco a capire come i cantanti wagneriani, o meglio i cantanti che cantano Wagner, che non è esattamente lo stesso, hanno una bolla papale che gli salva di qualsiasi critica semplicemente perché sono in grado di raggiungere vivi alla fine de la recita anche il suo canto sia inaccettabile.
Non importa se qualcuno non canta a tono, urla o non ha la minima dignità, la bellezza nella linea di canto o la sensibilità richiesta, è sufficiente a dimostrare che la voce è potente per raggiungere il grande successo come quello raggiunto ieri con cantanti così volgare.
Peccato!, una volta in più Bayreuth delude, come la speranza nella Turandot
Grazie per lasciare un commento
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per l’article. M’hi he sentit lleugerament al·ludit. Discrepo el 85% sobre les veus. D’acord amb Zeppenfeld admiració sense límits per Thielemann i el que ha aconseguit amb l’orquestra.
Per mi. el Festspielhaus Bayreuth no és un teatre d’òpera, sinó una il·lusió on es serveix la obra del mestre, des que tenia 18 anys, (ja en fa 38).
Espero crònica de Lohengrin
M'agradaM'agrada
No anava exclusivament dedicat en a tu 🙂 però bé, ja que si som, no acabo dpentendre com tot sovint reclameu les essències wagnerianes en un arbre, una roca o una dich teure halle, i en canvi a l’hora d’exigir la més mísnima d eles decències ho passeu per alt, perquè és clar que Gould no afini no té gaire importància, o que Herlitzius tingui tres veus lletges i una d’elles sigui propera al crit tampoc, i com que bo ho puc entendre que passeu aquestes coses conjunturals per alt mentre reclameu insistentment el respecte absolut i sense condicions a les acotacions no musicals de la partitura, no puc més que no tenir-vos en compte.
És clar que mentre no ens posem d’acord amb el que és el Festspielhaus difícilment podrem anar més enllà, tot i que un teatre d’òpera estem d’acord que no ho acaba de ser, ja que la incomoditat i la perillositat de les instal·lacions l’apropen més a altres instal·lacions que no pas a un teatre com cal, i si bé tota la modernitat s’ha posat de l’escenari en dins, les peculiaritats de la sala el fa més proper a un embalat que a un teatre modern. Déu vulgui que un dia no hi hagi algun incident greu amb les portes segellades i tota la secta reclosa en el seu interior, sense passadissos d’evacuació i altres aspectes que la Merkel no acceptaria en un teatre de Atenes.
Demà una mica més tard de mitja nit tindràs crònica i àudio de l’escolania.
Tot, amic Josep, de molt bon rotllo 🙂
M'agradaM'agrada
I això que, en teoria, una Isolde o un Tristan no són veus impossibles de trobar, com un Siegfried… I hem pogut sentir al Liceu grans Brangäne o Kurwenal, i segur que se’n acudeixen cantants idonis per a aquests papers que estan en actiu i en un bon moment. Potser Thielemann fa com Gerg’ev en el seu PseudoTristan de la gira que ens va visitar? Confiar excessivament en el pes de l’orquestra i d’ell mateix que poden compensar qualsevol falta? O no volen que ningú els pugui fer ombra? Però és certa aquesta diferència de barems per a valorar les interpretacions, més laxos amb Wagner: potser és simplement resignació, i com que sempre hem sentit que no queden cantants wagnerians de tal corda, o que des de tal i qual no s’ha sentit res d’igual, etc., ja donem per descomptat que no es pot cantar millor i ens “acontentem” amb la part orquestral i l’ombra de la vocal que anem “completant” mentalment en tot allò que falla. Ens volem enganyar pensant que ja està prou bé per a poder justificar que l’estem sentint i que en gaudim sentint-lo, encara que sabem que no està prou bé.
En fi… Sap greu perquè és el festival i el teatre que és i, només per ésser-ho, ha d’implicar moltes més coses. I aprofitant que el Roter Main passa per Bayreuth: felicitats i per molts anys! (que som a 26).
M'agradaM'agrada
Gràcies bocachete, efectivament avui els quims celebrem el nostre onomàstic juntament amb les annes, és clar.
Moltes vegades penso que els wagnerians ortodoxes ho acceptem com un “mal menor”, ja que per a ells el més important és que es celebri l’ofici, i si el bisbe i l’escolania no oficien bé tant és. És llastimós per`po és així, perquè de no ser així no s’entèn que ahir hi haguessin al final bravos. Ara bé també podria ser que els thilemannites decidissin si o si que el Tristan d’ahir tenia que ser un exitàs i que les bronques se les endurà el Ring i el vil Petrenko que li ha usurpat el reialme berlinès a Déu fet home..
Misteris, lluites i intrigues bayreuthianes.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de julio de 2015 | Beckmesser
Ay, Ay, no soc una entesa , però vaig arribar a un punt, que em vaig cansar de sentir cridar i ho vaig apagar. Però, no sense sentir compassió pels que estant en aquells farragosos seients no podien fer el mateix. Penitència luterà na. Ja.ja.
M'agradaM'agrada
Compassió?, ningú hi va obligat a Bayreuth, i els congregats després fan misses negres 😉 o sigui que no t’amoïnis per ells, al final ja ho vas veure, van xalar i els seients són “petits” inconvenients que després de sis hores són nimietats.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig tenir sort. Estava al cotxe, anant a lo que va ser un preciós concert a L’Estany, i la recepció de la radio solament me va deixar escoltar be el monòleg de Marke.
Per cert, gracies a l’agenda de Catmusica he descobert petits concerts i recitals a divers pobles de Catalunya, molt interessants i per a mi gratament sorprenents, per el que significa com a mostra del nivell cultural del país.
M'agradaM'agrada
Hi ha molts concerts, benvolgut Jaume repartits per tot el territori que denoten la inquietud cultural, tot i que moltes vegades són més fruit que la diàspora estival barcelonina que no pas per la xarxa musical territorial.
M'agradaM'agrada
Jo m’esperava quelcom pitjor. Pensava que Gould -que sempre m’ha semblat un cantant digne- estaria ja acabat. Tampoc crec jo que n’hi hagi gaire m’es on elegir: Kerl està en hores baixes, Vinke està fitxat per la Tetralogia i Schaguer, de veu més fresca, crec que no està prou madur i molt me tem no acabi trencant-se la veu de fer aquesta mena de repertori. Així les coses, no crec que recòrrer a Lance Ryan contribueixi a millorar les coses. Quin repartiment alternatiu t’haguera agradat? Salutacions i gràcies per la crítica.
M'agradaM'agrada
És que no entenc aquesta condescendència, de veritat.
Penso en Stemme, Theorin, Westbroek, Kampe o Brimberg com a Isolde
Penso en Dean Smith (al menys canta bé), Botha (que encara no l’ha fet), Schaguer o Kerl, to i que aviat ens caurà l’escolanet. Topts ells canten millor i si la vocalitat o el color no són del tot adequats al menys garanteixen una certa musicalitat, decència i pulcritud.
Per què no canta Pape el rei Marke a bayreuth?
Hi ha alguns repartiments possibles molt més idonis que el desastre vocal d’ahir, un reguitzell de crits que no tenien cura de res més que no fos arribar al final com si d’una marató es tractés.
M'agradaM'agrada
Me’n descuidava de Mikael Weinius que va fer un magnfic Tristany a Estocolm la passada Setmana Santa, tot i que amb el tall tradicional de l’acte II. Crec que presentar aquesta producciónamb Weinius-Brimberg haguera representat un punt d’inflexió, ja que tots dos són incomprensiblement desconeguts fora d’Escandinàvia. Weinius ha cantat alguna vegada a París i a Múnic. Altra opció haguera estat promocionar Elisabet Strid, la fins ara Frteia del Rheingold, que s’ha despenjat del repartimen, a Sieglinde i reservan Kampe per a Isolde, clar que si el seu marit està barallat amb el fill dels amos… En quant Gould, el seu Tristany de 2012 a Berlin amb Steme em va semblar magnífic, clar que d’enc,à aleshores. En quant el nen Tarsici que canta avui, hi estem d’acord.
M'agradaM'agrada
Cantants per donar una categoria superior a Bayreuth n’hi ha, perquè a la resta de teatres es veu i s’escolten uns repartiments millors. Que hi hagi crisi sobretot de tenors no vol dir que tot un Tristan sigui tan mediocre, senzillament no han agafat els millors
Efectivament el Mikael Weinius que em vas fer descobrir tu, podria cantar perfectament a Bayreuyh, per què no ho fa i en el seu lloc tenim a Gould? és aiò el que em costa entendre, bé, això i que no hi hagi una Isolde més adequada i … no hi vull tornar.
Gràcies per les teves aportacions
M'agradaM'agrada
Les teves propostes d’Isolda són temptadores, molt, Joaquim. I molt d’acord amb el què dius de Pape.
Deixava d’escoltar a estones perquè trobava molt penós que s’escolti això a Bayreuth.
M'agradaM'agrada
Aquesta és la meva queixa, però sobretot la meva estranyesa que al final s’ho empassin tot i en facin un gran èxit malgrat que vocalment és mot millorable.
M'agradaM'agrada
Estic molt d’acord Joaquim. Acabo de sentir el 2on acte de la gravació que adjuntes (mai t’estarem prou agraits!) i lo dels cantants és força impresentable, exceptuant el rei Mark i la intervenció de Brangane en el duo. El demés m’ha enervat, ho confeso. Fins i tot Thielemann.És un gran director, molt pulcre, molt net , de un magnific so, però sovint peca de fred. Només molt escadusserament treu el nas en el gran duo, quan crec que la orquestra té molt a dir-hi.Encara tinc la imatge sonora del Tristany que vaig gaudir amb Barenboim fa pocs mesos a Berlin. Els primers compasos de l’obertura em posaren la pell de gallina, m’arribaren molt dins. Aqui no. I això que l’orquestra de Bayreuth sona magnifica, de luxe. En fi, no m’estranya que es puguin trobar entrades fàcilment….Sap greu que Bayreuth segueixi amb aquesta mediocritat. No ho entenc.
M'agradaM'agrada
Si has viscut l’experiència d’un Tristan dirigit per Barenboim, quedes tocat de per vida.
Jo només suplico cantants de nivell per a rols de nivell, adequació i dignitat, perquè si mantenim aquest nivell, amb directors com Barenboimm o en aquest cas Thielemann el resultat no pot ser mai decebedor, podrà garadar més o menys, però no estem parlant de directors mediocres, en canvi per què ho tolerem amb les veus? És que Wagner no les necessita?. És clar que si, i molt bones, aleshores perquè s’entossudeixen a cobrir l’expedient amb cantants poc apropiats? Fins ara tenien l’èxit garantit, no es discutia res del que es fes al turó, però quan el públic els ha començat a donar l’esquena més val que s’ho comencin a replantejar.
M'agradaM'agrada
Molt bona la comparació de Cornualles amb el Walhalla. El festival ha de canviar de politica alhora de “fitxar” cantants. Aquest T+I va ser una mostra que no trien els millors, clar que els millors avui dia s’acaven aviat. Que d’un T+I el millor vocalment sigui el Rei Marke, malament. Les retransmissions radiofòniques són un problema pels cantants, els defectes es destaquen millor. així i tot, ni el Gould ni l’Herlitzius emb sembles els més apropiats pel Tristan i l’Isolda.
M'agradaM'agrada
Es pot triar Jordi, el motiu per el qual aquest aspecte fa bastants anys que no rutlla a Bayreuth esdevé misteriós i tèrbol.
M'agradaM'agrada
Tinc curiositat per la posta en escena d’aquest T&I de la familia. L’anterior de Marthaler no em va agradar gens. Pel que fa a la crisi de veus vols dir que no tenen seriosos problemes econòmics (cachets) i d’agenda (llarga estada) per a concratar als millors? Si no, no m’ho explico. Per tant, més pasta i menys imposicions, en cas contrari aviat de Bayreuth tan sols quedarà el glamour, i compte, perquè bastants glamourosos no soporten aquestes calors, o sigui, que ja poden anar pensant en montar l’aire fresquet. Ben silenciós, això si, no s’enfadi Richard.
M'agradaM'agrada
Jo també tinc ganes d’aquesta producció.
O bé està molt bé, o aquest any a la inauguració han tingut molta cura per tal de que no s’escoltés cap protesta. Potser Katharina ha fet quelcom notable, el mes vinent tots sortirem de dubtes.
M'agradaM'agrada
Quan he sentit el preludi del primer acte m’he hagut d’aturar i tornar-lo a sentir diverses vegades, perquè la proposta de Thielemann és molt interessant i completament trencadora. La majoria de directors agafen el fragment com una peça tancada, amb un inici, un desenvolupament, un clímax i un desenllaç (C. Kleiber és potser qui millor ho sabia fer). En canvi Thielemann no, i a base de canvis de tempi, donar relleu a les timbales i enllaçar sense pietat les diferents frases, trenca la coherència i crea una gran sensació d’inestabilitat. Per ell clarament és un “preludi al primer acte” i no “el preludi del Tristany”. El problema és que naturalment tots tenim a la ment la versió “canònica”.
I per altra banda, que Katharina Wagner tingués èxit amb la seva proposta escènica pot tenir enormes conseqüències “polítiques”… però ja en parlarem.
M'agradaM'agrada
Tot aquest Tristan és diferent, quelcom que m’interessa, jo per aquesta òpera sóc molt de Barenboim, quelcom que no signifiqui que no estigui obert sacsejades, i Thielemann ho fa, però d’haver comptat amb cantants a l’alçada ara estaria molt més excitat, però amb aquesta parella que va escollir, creu-me que tota la seva genialitat em costa d’empesar, i no per culpa d’ell. Ja vaig dir que si podés eliminar amb un equalitzador, totalment les veus, deixant la bada sonora de l’orquestra, segurament gaudiria molt més.
De totes maneres no sé si estàs amb mi que aquest T&I està més proper al Walhalla o el Nibelheim que a Cornualles.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: APARTADO ESPECIAL DEDICADO A BAYREUTH 2015 | Beckmesser