Insistir any rere any sobre la poca substància d’aquest Lohengrin m’esgota una mica. Hom podria creure que com succeïa en els anys gloriosos a Bayreuth, quan els repartiments es consolidaven en els darrers anys d’una producció, s’aconseguia la maduresa artística dels cantants i els directors, inclosa la producció, en aquest cas la dels ratolins, però avui no vull perdre ni un minut del meu preciós temps a parlar-ne de ratolins.

Ara bé, com que només tenim la magnífica gravació que la radio bavaresa ha cedit a les diverses emissores connectades, insistiré una mica en la qüestió vocal i en la direcció musical del que varem escoltar ahir, ja que aquest any estrena director musical, el francès Alain Altinoglu que ha substituït a Andris Nelsons.

Doncs amb el canvi jo crec que hi hem sortit perdent, potser perquè Nelsons feia ja 5 festivals que la dirigia i malgrat la morositat a vegades excessiva de la seva direcció creava en els grans conjunts concertants una teatralitat que ahir no vaig trobar malgrat que el Festival continua tenint en el cor i l’orquestra la garantia que al menys els fonaments serà molt difícil que trontollin, ja que el director musical hauria de ser molt pèssim, que no és el cas, per desconcertar una maquinària tan ben treballada i de nivell excels. Però el director francès  Alain Altinoglu, ahir semblava només inspirat a estones, com si hagués treballat més certs moments i en altres anés fent sense massa convicció o seguretat. Abans d’ahir amb Thielemann hi havia un criteri molt definit, potser discutible però coherent, ahir no m’ho va semblar i en alguns moments fins i tot aquell equilibri perfecte entre fossat i escena, entre cors, solistes i orquestra, no es va assolir amb la precisió i excel·lència d’edicions anteriors, qui sap, novatades del primer any, nervis o aneu a saber el que. El nivell a estones era excel·lent i en altres fins i tot vaig trobar a faltar aquella insuperable presència del cor ja que ahir va tenir estones d’una certa crispació, potser deguda a la transmissió, però que en altres edicions mai ho havia copsat, és clar que els temps lleugers acostumen, si no hi ha un control ferri, a passar factura i aquest podria ser un dels motius d’aquests desajusts.

L’orquestra i el Cor, com sempre, són un prodigi, la veritable garantia i juntament amb l’acústica del Festspielhaus, les veritables joies de la corona del Bayreuth de fa ja molts anys.

La part vocal podria ser molt millor del que és, sobretot per un Lohengrin del que en teoria es disposen de cantants molt més idonis i fins i tot excel·lents, i si Bayreuth no pot superar els repartiments d’altres teatres, es compren fàcilment  la fins ara impensable disponibilitat d’entrades fins a darrera hora.

Klaus Florian Vogt repeteix el seu conegut, lloat i odiat a parts iguals, cavaller del cigne. Tou, asexuat, mel·liflu, bastant pla i de recitatius poc dramatitzats, amb un registre vocal que cobreix a la perfecció des de la zona central a l’aguda, si no tenim en compte l’emblanquiment i fixació dels aguts, que tant l’apropa a les veus blanques. Els greus, així com el legato, no són el seu punt més fort en una línia de cant més aviat monòtona, ara bé, està a anys llums de la cridòria i la manca d’afinació de Gould al Tristan i tampoc abusa del cant en portamento que tant esgotar a l’oient, ell en quest sentit ofereix unes qualitats que l’allunyen del cant barroer que tants i tants cantants imposen quan fan front al repertori wagnerià com a únic recurs per superar partitures a les que tècnicament no poden assolir. No és en cap cas el que li succeeix a Vogt, ja que ell precisament té una bona tècnica de cant que li permet amb una veu quasi blanca sortir airós de reptes com Siegmund, Florestan o Parsifal, sense que aparentment li danyen la veu.

Tret de Vogt i les seves limitacions, la resta del cast és perfectament i quasi diria, fàcilment, millorable o oblidable:

Ni la mediocritat de Anette Dasch, incomprensiblement present des de fa anys a Bayreuth malgrat la poca entitat d’un instrument cada vegada més gastat i limitat, i d’una intèrpret sense personalitat escènica, més enllà d’una evident bellesa, ni la cridòria de la parella de malvats, amb una Petra Lang amb molt caràcter i intenció però traspassant el límit que no es pot traspassar mai, i un Telramund amb, encara no sé amb quina vocalitat qualificar a Jukka Rasilainen, ja que no és ni un baix, ni tampoc un baríton, ni un tenor i més aviat es tracta d’una veu sense color, només dotat d’una emissió molesta i grollera, d’oblit obligat. Algú haurà pensat que una veu així és ideal per fer de dolent i per això li han encolomat el Telramund, personatge que destrossa sense pietat i fa bo al seu predecesor, Thomas J. Mayer.

Tampoc millora el rei de Wilhelm Schwinghammer, mentre que l’herald de Samuel Youn ahir em va semblar per sota de l’any passat. Veritablement i encara que Bayreuth segueix agraint-li aquella predisposició a fer front a l’holandès d’urgència substituint al polèmic Nikitin, una agraïment que perdura, Youn és ben discret per cantar més enllà d’aquest herald que fins i tot ahir semblava que li venia gran.

És clar que, com abans d’ahir, l’èxit va ser grandiós i és que un cop has oblidat de manera conscient i voluntària, que Wagner també es pot i s’ha de cantar bé i que només cal tenir la veu i la tècnica adequada, igual que els hi passa a altres repertoris i cantants, aleshores potser ja es pot acceptar que mediocritats com les d’aquest Lohenngrin es premiïn amb bravos i mostres d’entusiasme per un públic que havent pagat fortunes per anar al festival, no admet que li donin gat per llebre i s’entossudeix a voler fer-se creure que la seva experiència bayreuthiana és tan o més gran que aquells que varen gaudir dels festivals mítics, amb directors sublims i cantants intel·ligents, pacients, estudiosos, musicals… I la realitat és tossuda, i per tant aquí us deixo tres duos que us permetran, si després en teniu ganes de comparar i coratge per resistir, no les veus, ja no vull anar tan lluny, però si tècniques i adequacions vocals que van molt més enllà dels gustos personals.

Comencem per el duo que inicia el segon acte, un dels moments més teatralment potents de tota l’obra, amb Telramund i Ortrud conspirant en la versió d’ahir, és clar

Ara l’escena immediata, l’encontre i llarg duo entre Ortrud i Elsa

I finalment el gran duo que ens faltava, Elsa i Lohengrin al tercer acte

Amb aquests tres fragments n’hi ha ben bé prou per fer-se’n una bona idea de com es va cantar aquest Lohengrin. Ara us porposo que aneu al Youtube i busqueu els mateixos fragments per cantants com Grummer, Konya, Steber, De los Ángeles, Anders, Seiffert, Wimberg, Studer, Meier, Varnay, Gorr, Ludwig, Kaufmann, Harteros, Rysanek, Marton,  Fischer Dieskau, Blanc, King, Thomas, Neidlinger, Uhde, Domingo, Randova…, repeteixo, no es tracta tant de la qualitat de la veu, que potser també, sinó que el més interessant és que aprecieu com ho canten, i aleshores ràpidament us adonareu que l’exercici proposat, més enllà d’una comparació és una lliçó de cant que ni els màxims interessats, ni els teatres, ni els directors i és clar, ni el públic hauríem d’oblidar mai.

Richard Wagner
LOHENGRIN

Heinrich der Vogler Wilhelm Schwinghammer
Lohengrin Klaus Florian Vogt
Elsa von Brabant Annette Dasch
Friedrich von Telramund Jukka Rasilainen
Ortrud Petra Lang
Der Heerrufer des Königs Samuel Youn
1. Edler Stefan Heibach
2. Edler Willem Van der Heyden
3. Edler Rainer Zaun
4. Edler Christian Tschelebiew

Musikalische Leitung Alain Altinoglu
Regie Hans Neuenfels
Bühne Reinhard von der Thannen
Kostüm Reinhard von der Thannen
Licht Franck Evin
Video Björn Verloh
Dramaturgie und Regie-Mitarbeit Henry Arnold
Chorleitung Eberhard Friedrich

Bayreuth 26 de juliol de 2015

ENLLAÇ mp3 (3 arxius, un per acte)

https://www.mediafire.com/folder/f9u318i2myqx2/LOHENGRIN_26072015

Demà comença el Ring, tota una aventura i una excitant experiència amb Petrenko fent la seva darrera aportació a Bayreuth, per ara.