Una representació d’òpera és o hauria de ser quelcom més que pujar d’alt d’un escenari una sèrie de cantants i un cor, i anar cantant amb més o menys encert allò escrit a la partitura, fins i tot sense interpretar gaire, llegint i en prou feines, perquè en aquesta ocasió hi ha qui llegeix malament.

Roberto Alagna forma part del comissionat del Festival d’Orange i potser per això és reserva cada estiu la seva participació activa en el festival, fa bé, el públic l’adora, però darrerament  escull malament les òperes que hi canta, fa tres estius un mal preparat Calaf, l’estiu passat un horrorós Otello verdià i aquest estiu un Manrico tardà, segurament poc assajat i amb un esgotament vocal que sent com és un rol que s’adapta o adaptava bastant bé a la seva vocalitat (magnífic fa uns anys a la ONP), en aquesta ocasió ha mal cantat de manera grollera.

Potser a ell tant li fa, no és gaire rigorós en aquest aspecte i al seu públic molt menys, de fet rep una ovació com si el públic assistent hagués acabat d’escoltar a Tucker o Corelli i òbviament no és el cas, però com que la resta del més que discret repartiment també són saludats i victorejats com si es tractes de Leontyne Price i Giulietta Simionato, podríem dir que l’exigència  del públic no és la seva principal característica.

Bertrand de Billy dirigeix l’excel·lent  Orchestre National de France amb més bon ofici que autoritat, deixant que siguin els cantants qui acabin manant i desenquadrant els tempos i intencions del director musical.

Deficient, com acostuma a passar, la suma de diferents cors que o bé per una presa de so poc definida i mal dissenyada, o per una manca de qualitat vocal d’algunes veus, especialment les masculines, ofereixen una prestació molt provinciana.

Alagna canta amb l’entrega i passió que el caracteritza, és comunicatiu i arrossega una vetllada que recau sobre les seves esquenes, però el cant és poc curós, l’emissió molt forçada i la línia poc elegant, és un Manrico cansat i esgotat quan arriba a una “pira” molt poc heroica. Molts Manrico canten una discreta cabaletta per motius més psicològics que veritablement vocals, però en canvi canten la resta de l’òpera amb  autoritat, però Alagna sembla que des de la seva entrada fora d’escenari a la segona escena de l’òpera, estigui preocupat per la seva escena del tercer acte. M’agradava molt aquell Manrico de l’Òpera de Paris, jove i impetuós, d’insolència personalitat lírica, però molt més acurat al cant verdià, amb una emissió més canònica i un estil molt més elegant.

Hui He és una gran veu per a Leonora, però comunica poc i desafina molt. Fa coses boniques, si bé al darrera no hi ha gaire calat dramàtic, més aviat és un cúmul de virtuts tècniques quan és acurada, però també és una suma de calades  i desafinades en una nit molt poc afortunada.

George Petean és l’únic que s’ajusta amb veu i estil al rol de Conte de Luna, no té unes grans aptituds dramàtiques sobre l’escenari, però el seu cant és bo i la veu també, és plena, bonica i verdiana, amb això vull dir que s’ajusta bé a les frases amples i llargues, sempre nobles, no fa de dolent, canta amb gust i amb molta convicció.

La contralt canadenca Marie-Nicole Lemieux ja va ser Azucena l’estiu passat en aquell Trovatore salzburguès de trista memòria. En aquesta nova incursió no millora la impressió causada l’any passat. Sí normalment la uniformitat de registre de la cantant és una de les virtuts del seu noble cant, aquí una altra vegada ha de forçar la veu per intentar arribar amb una certa autoritat a les tres zones on ha de mostrar rotunditat dramàtica, però el resultat no és prou bo, ans el contrari és decebedor malgrat la voluntat que posa per ser convincent.

Nicolas Testé és un baix baríton que canta amb correcció una part que acostuma a no tenir el gran cantant que necessita.

La producció de Charles Roubaud és buida, amb pretensions de ser alguna cosa i que sembla voler ambientar-se en la Guerra Civil espanyola, però que tret dels crèdits inicials, amb cartell i pintades que en fan referència, res fa intuir que sigui així quan veiem l’òpera, amb un vestuari que es fa difícil ubicar en una època concreta si ens atenem als vestits de Leonora, o als uniformes indefinits de la soldadesca. Només unes projeccions espectaculars que en alguns casos s’adapten bé amb les pedres naturals del Teatre Romà, donen una certa presencia al no res.

Moviment escènic inexistent o molt complicat quan es tracta de fer moure els personatges i el cor en un espai tan gran i tan buit, o coreografies ridícules no ajuden gens a crear una mínima dramatúrgia i tot acaba apropant-se  a aquella mítica dels germans Marx, amb personatges que deambulen fent gests grandiloqüents per fer-se notar en l’immens escenari de les  Chorégies d’Orange, un escenari que quan no hi ha idees, esdevé un escull insalvable per a una òpera necessitada de idees, si, però sobretot de veus idònies, i ni en un cas ni en l’altre es compleix.

Giuseppe Verdi
IL TROVATORE

Hui He, Leonora
Marie-Nicole Lemieux, Azucena
Ludivine Gombert, Inès
Roberto Alagna, Manrico
George Petean, Il Conte de Luna
Nicolas Testé, Ferrando
Julien Dran, Ruiz

Orchestre National de France
Chœurs des Opéras Grand Avignon, de Nice et de Toulon Provence-Méditerranée
Direcció musical: Bertrand de Billy

Direcció d’escena: Charles Roubaud
Escenografia: Dominique Lebourges
Disseny de vestuari: Katia Duflot
Imatges: Jacques Rouveyrollis

Théâtre Antique National, Chorégies d’Orange 4 d’agost de 2015

Enllaç vídeo

https://mega.co.nz/#F!PkV2EJpZ!pvPMsIdRP8PQX-QlgNbV0g

Malgrat tot aquesta representació estic segur que farà les delícies d’alguns de vosaltres i per tant aquí la teniu.

Jo vull dedicar l’apunt especialment a Lucia i Marta, perquè sé que elles malgrat tot l’esperaven amb ànsia, com sempre que hi ha una actuació d’Alagna a l’abast.

Goditela!