No estava previst aquest apunt i de no haver estat per les sol·licituds rebudes per e-mail per tal de que en parlés, no ho hagués fet, senzillament i tal i com he dit als que m’han escrit, perquè per a mi aquesta representació de Le Nozze di Figaro ha estat una notable decepció.
Ja és una veritable llàstima que per una vegada que podem veure una producció divertida, intel·ligent, respectuosa i brillant, no l’acompanyi una direcció d’orquestra a l’alçada i, perquè no dir-ho, un cast com podríem esperar d’un festival de prestigi com ho és sense cap mena de dubte, el festival salzburguès.
La direcció inicialment assignada a Christoph Eschenbach va recaure finalment en l’israelita Dan Ettinger, no és que Eschenbach fos per a mi una opció gaire engrescadora per a unes Nozze, però com a mínim una certa esperança si que podia esperar-se, però Ettinger que en altres ocasions em semblava excessiu, en aquesta el trobo perillosament pla, tant que avorreix per la manca d’interès dramàtic i la poca inspiració davant una producció tan teatral com la de Sven-Eric Bechtolf. Imperdonable que un Mozart a Salzburg sigui tan poc mozartià en l’exposició i en la interpretació.
Tot i no comptar amb un cast de veritables lluminàries, de ben segur amb un director musical més original, dinàmic i inspirat s’hagués pogut extraure tot el suc que una obra mestra com aquesta permet.
Dels rols principals el millor és el Comte de Luca Pisaroni, cantant que no trobo precisament genial però que en aquesta ocasió sobresurt davant la mitjania discreta de la resta. La comtessa de Anett Fritsch és més que correcta, però sense la distinció vocal i dramàtica que aquest rol exigeix i que la producció li atorga, tot i així em sembla la millor de les veus femenines a força distància de la discreció vocal i la brillantor escènica de Janková com a Sussanna o la deliciosa i anodina Gritskova com a Cherubino una cantant mancada de personalitat vocal.
Tampoc Plachetka és un Figaro gaire inspirat i això és més greu, només que s0hagués fixat amb el veterà i genial Carlos Chausson com a Don Bartolo demostrant com s’ha de crear un personatge escènic amb personalitat vocal i recreació escènica, haguéssim guanyat molt, perquè el problema d’aquesta producció, escènicament exemplar i vocalment sense gaire rellevància, és que no hi ha veritables personalitats vocals, ja que no hi ha cantants que més enllà de la correcta interpretació ens deixen un record inoblidable en les meravelloses àries i conjunts que Mozart els regala. El conjunt escènic funciona com una maquinària perfecta i per tant hom esperaria que amb una direcció més elegant, inspirada i escumejant com la pròpia producció escènica, es pogués extraure dels cantants aquest geni que caracteritza a les grans figures del cant, però desgraciadament per a mi, i no sé si us succeirà el mateix a vosaltres, no es van donar cita en aquesta ocasió.
La veterana i per tant experta Ann Murray recrea una bona Marcellina i Christina Gansch fa preveure una bona soprano i una millor actriu amb la seva Barbarina.
La direcció escènica i la seva posada en escena és el més notable d’aquesta producció.
Una escenografia detallista de la casa del comte tallada en secció, que ens permet veure les diverses estances de baix i de dalt, i de manera simultània, dóna peu a afegir escenes no previstes en la partitura i llibret originals, i per tant a farcir de manera innecessària però brillant, l’acció principal amb accions anecdòtiques, tantes que poden arribar a distreure, sobretot en el teatre on no hi ha cap càmera que mani sobre la varietat d’oferta i l’espectador pot acabar atabalat sense saber on mirar per no perdre detall de l’acció i les anècdotes al seu voltant.
Lluites de classe i amoroses, intrigues fins i tot amb sospites d’homosexualitat reprimida (Don Basilio), accions paral·leles afegides i trepidants que atorguen a la història un ritme frenètic i cinematogràfic, com si Bechtolf desconfies de l’enginy de Da Ponte i Mozart, i hagués de farcir més la pròpia història per fer-la més divertida i distreta que l’original. Però és innegable que aquesta producció de Le Nozze està pensada i molt treballada, per agradar a tothom i difícilment defraudarà, si bé molts podran preferir opcions no tan divertides i més rocambolesques per allò que sempre vol diferenciar l’elit cultural, que sempre vol estar renyida amb la diversió més comercial. Ximplaries!, jo crec que Mozart estaria encantat amb aquesta proposta.
El director trasllada l’època a principis del segle XX en una mansió suposadament anglesa, que be podria ser extreta d’akguna d’aquestes abundants sèries televisives d’amos i criats, totes prou conegudes i celebrades. Els personatges de Le Nozze són prou universals i quasi diria que atemporals i per tant si la producció és intel·ligent, com ho és aquesta, aguanten bé la nova dramatúrgia que es vesteix al voltant de la trama original, inalterable i sempre genial.
L’escenografia és tan deliciosa i detallista com el vestuari, i el disseny de llums acaba d’arrodonir una proposta visual bellíssima.
Com que cal ser positiu us diria que la gran avantatge és que la producció queda i per tant sempre ens queda l’esperança que amb un altre director musical i amb alguns canvis en els cantants principals, la cosa podria arribar a ser extraordinària.
Wolfgang Amadeus Mozart
LE NOZZE DI FIGARO K. 492
Llibret de Lorenzo Da Ponte
Luca Pisaroni (Conte Almaviva)
Anett Fritsch (Contessa Almaviva)
Martina Janková (Susanna)
Adam Plachetka (Figaro)
Margarita Gritskova (Cherubino)
Ann Murray (Marcellina)
Carlos Chausson (Don Bartolo)
Paul Schweinester (Don Basilio)
Franz Supper (Don Curzio)
Christina Gansch (Barbarina)
Erik Anstine (Antonio)
Wiener Philharmoniker
Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Ernst Raffelsberger chorus director
Director musical: Dan Ettinger
Director d’escena: Sven-Eric Bechtolf
Escenografia: Alex Eales
Vestuari: Mark Bouman
Disseny de llums: Frederich Rom
Dramatúrgia: Ronny Dietrich
Haus für Mozart, Salzburg 9 d’agost de 2015
Espero que tots aquells que em vareu demanar que parlés d’aquesta producció ara expresseu el vostre parer i si no l’heu vista encara podeu provar aquí.
Avui ja teniu el tercer dilema del concurs del mes d’agost a l’inici de la columna de la dreta. Heu de decidir entre la Xina i Canada.
IN FERNEM LAND 
La vaig veure en directe en streaming i estic totalment d’acord amb el que dius. Els rols dels comtes i Don Bartolo sens dubte els millors. La resta em va agradar entre poc i gens ni mica. L’escenografia (rotllo 13 rue del percebe) em va agradar força i va fer una mica més digerible una obra, per a mi meravellosa, que sempre gaudeixo veient-la.
M'agradaM'agrada
Jo trobo que la producció és una troballa. Potser amb cantants molt bons, com és mereix aquesta òpera, no caldria tantes coses, però ahir ben mirat vaig arribar a pensar que sort de tantes cosetes addicionals que feien més passadora l’estona, oi que m’entens?
M'agradaM'agrada
Li dono a “aqui” i em surt la pàgina de Mega en blanc. No sé. Sóc poc eficient amb internet…llàstima, perquè a més el día que la feien en directe no podia veure-la. M’ha fet molta gràcia en Josep amb lo de la rue del percebe. 🙂 I és que una descripció bastant exacte del que veig a les fotografies del post. Han d’estar molt ben fetes aquestes composicions escèniques, perquè a vegades el resultat és totalment contrari de lo esperat: la necessitat de representar-ho tot pot fer que el espectador quedi poc atent a la música, i no està atent a la música de les Nozes és perdre el seu meravellós encant. Ara bé, estic interessat en veure-la, perquè si la multi-escena esta ben feta, pot ser molt divertida donats els embolics sentimentals/pasionals/carnals de tutti quanti que hi tenen lloc. Penso, per exemple, en el gloriós finale del primer acte.
M'agradaM'agrada
És molt rar això que m’expliques. Amb quin navegador treballes? Explorer, Chrome, Mozzilla? Ets de la secta i vas pel món amb un Mac? Jo acabo de fer una prova com si no fos jo i no he tingut cap problema 😦
La producció és molt més que 13 Rue del Percebe, és una subtilesa de detalls escènics i dramàtics amb tota la galeria de personatges treballats al detall i una cura molt a lo BBC, en l’ambientació escenogràfica i en el disseny de vestuari, amb un director brillant, penso potser amb Harding i amb algun canvi imprescindible en els cantants, estaríem davant d’una d eles fites de l’estiu, però potser haurem d’esperar a una reposició, quelcom improbable a Salzburg
M'agradaM'agrada
No, no…res de Mac…en fi…seguirem intentant. 🙂
M'agradaM'agrada
ALguna cosa no deus fer bé….
M'agradaM'agrada
És una llàstima que una producció tan genial com aquesta quedi una mica coixa amb una direcció tan poc mozartiana, René Jacobs, Nikolaus Harnoncourt o fins i tot Teodor Currentzis podrien arribar a aconseguir una versió en DVD antològica d’aquesta posada en escena. Amb els cantants totalment d’acord amb tu, bé però sense gaires meravelles. Moltes gràcies per aquest vídeo!!
M'agradaM'agrada
Si, també ho crec jo, en un altre comentari deia que amb la direcció de Harding, que sovint oblidem i és un gran mozartià, també hagués pogut ser un exitàs, això si, amb algun canvi important en el cast, penso sobretot en Figaro i Susanna.
M'agradaM'agrada
Joaquim e a tutti bunasera.
Condivido i giudizi sulla parte musicale. Direzione pesante.Un mozart che non vola mai! Cantanti mediocri ( compreso Pisaroni ) ed alcuni ( Susanna ) con un pessimo italiano.
Spettacolo che non mi è piaciuto: troppo realismo, troppe controscene, troppo movimento. Mozart, per me, è “il vero” mail vero della psiche, del conscio e dell’inconscio e non il vero del quotidiano, del giorno per giorno. Questo è meschino.Nello spettacolo di Betcholf, per me, c’è troppa prosa e poca (niente) poesia.
Come sempre grazie e saluti.
M'agradaM'agrada
Non sono totalmente d’accordo, la commedia de Beaumarchais è un vero divertimento con un trasfondo molto complesso, ma si può leggere come un divertimento, e questa regia gioca soltanto su questa strada. Dopo tante drammaturgie e letture diverse, non mi sembra male questo realismo proprio d’un telefilm con la qualità della BBC
M'agradaM'agrada
Qué pena porque (y cito):
“¿De que trata las Bodas de Fígaro? Trata del amor, y de los hombres y las mujeres; y de los amos y los criados; y de los padres y los hijos; y de los jóvenes y los viejos. Trata, en definitiva de la VIDA. Y por ello y porque es de Mozart (y Da Ponte) es la mejor ópera que se ha compuesto. Y por ello yo doy gracias cada vez que la escucho, porque además de tratar de la vida, la vida es mejor porque existen las Bodas de Figaro.”
M'agradaM'agrada
La versión, y hablo de voces u¡y dirección, no creo que te gusten
M'agradaM'agrada
In tempi di orrendezze come questi queste Nozze registicamente esemplari sono state una sorpresa e un’eccezione. Peccato che la parte musicale non sia stata globalmente all’altezza.
M'agradaM'agrada
Ciao Franco!
Certo, è un peccato che per una volta che la regia fa onore al compositore ed al libretto, i cantanti ed il maestro non siano all’altezza, sempre rimane l’esperanza d’una reposizione nel prossimo festival con un cast e sopratutto un bravo maestro.
M'agradaM'agrada