Marta Argerich, Daniel Barenboim i la WEDO al Teatro Colón 29/07/2015 Foto Arnaldo Colombaroli
El passat 29 de juliol va tenir lloc al Teatro Colón de Buenos Aires un concert estel·lar que va reunir a dos grans artistes argentins, els amics Marta Argerich i Daniel Barenboim, pianista i director amb l’acompanyament de la West-Eastern Divan Orchestra van interpretar el segon concert per a piano i orquestra de Beethoven, en una col·laboració que és habitual en les temporades simfòniques.
Just ahir va fer un any que us vaig deixar un altre apunt amb Barenboim i Argerich també al Teatro Colón, però l’any passat sense orquestra ja que van interpretar a quatre mans de La consagració de la primavera de Stravinsky.
En els comentaris que vareu fer en aquell moment ja parlàvem de la possibilitat d’anar durant els mesos de juliol i agost del 2015, de vacances a la capital Argentina, ja que volien repetir l’experiència i vet-ho aquí que aquest any tenim la sort de repetir l’experiència d’assistir al luxós encontre, gràcies a que la televisió local ha transmès el concert on ambdós genials artistes van interpretar el concert més clàssic del geni de Bonn, el número dos, una obra amb la que Argerich recrea tot el seu virtuosisme creatiu , amb la sensibilitat que la caracteritza, la claredat expositiva, el caràcter i la puresa d’un so corpori.
Si el voleu escoltar…
Els aplaudiments van motivar una propina que en aquesta ocasió va ser una de les habituals de la gran pianista argentina, la Fantasiestücke Op.12 de Schumann, en aquesta ocasió amb alguna que altre precipitació i jo diria que també confusió, però a ella seria bastant absurd retreure-li això, no trobeu?
Ahir contestava als amics Olympia i Josep Oliver, teclaferits ambdós, sobre el que ells titllaven d’estiu selecte per la tria temàtica dels apunts, jo encara no sabia que l’apunt d’avui ho seria, perquè efectivament aquest concert número 2 de Beethoven per aquests protagonistes esdevé una deliciosa i selecte perla que efectivament fa que el blog faci més goig, i com que estic segur que si ho podeu veure encara estareu més contents, podeu intentar-ho aquí, si bé només veureu en Ludwig van, ja que en Robert me l’he deixat.
Per cert, que el públic del Colón interrompi amb aplaudiments després del primer moviment em confirma que la crisi és global.
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: Noticias de agosto de 2015 | Beckmesser
De tornada de tot, els més grans pianistes toquen exclusivament els que els hi agrada. I sens dubte el segon del geni de Bonn li agrada a Argerich. El toca per tot arreu, i junt amb el de Schumann en La menor, el de Ravel en Sol major i els primers de Shostakovitx (el de la trompeta en plan més “obligat”) i de Chaikovski, formen el seu actual corpus concertant. Hi ha una mirada retrospectiva a les esències musicals cada vegada que un gran intèrpret està de tornada. Qui no recorda la darrera carrera concertística de Richter? I és curiós que tambè sigui, el segon de Beethoven, un concert molt interpretat per Pires. Què deu tenir el segon (de fet, realment el primer) de Beethoven per a que sigui tan interpretat (i per quines mans!) quan se l’ha tingut una mica desplaçat dins del cicle concertant més imponent creat mai per a piano (i per a qualsevol instrument, diria jo)? Doncs l’essència del classicisme pur en els seus moviments extrems, i un adagi que ja albira el romanticisme d’alta volada del Beethoven més madur. Tot en un pack. Impressionant. I com que això ens passa tambè a molts melòmans, això de tornar a les arrels vull dir, doncs tots feliços i contents. Nosaltres ja ho varem estar a l’octubre i al maig passat, en els dos concerts que ha oferit Argerich aquesta temporada, i precisament amb aquest segon i en el de Shostakóvich. Resultat: una delicia. Per les obres i per poder-les escoltar en les mans d’un mite vivent del piano. I fent de mestre de ceremòmia un tal Barenboim. Aleshores, per ser qui eren, i on eren, no m’estranya l’explosió desprès del primer moviment. Mica disculpable en aquest cas. I encara més: una de les propines, crec que del primer concert oferit al Palau, va ser tambè la “Traume Wirren” (número 7 del opus 12 de Schumann), propina que frequenta molt (amb més encert al Palau) junt amb la primera escena d’infans. Res, res, el que deiem, a seguir aixi que aplaudirent cada post fins i tot amb les orelles! 🙂
M'agradaM'agrada
T’ho agraeixo, continua sent un apunt, com el d’ahir, amb molt “poca” repercussió, però parlar dels de sempre i del de sempre m’avorreix molt.
Només posar en l’encapçalament Kaufmann, encara que després no digués res, m’assegura un número de visites incomprensibles, però també crec que quan faig aquests apunts “minoritaris” el blog és una mica millor.
Pel que fa a Argerich, Barenboim i artistes d’aquesta caregoria poden fer el que vulguin, repetiunt a tort i a dret les mateixes obres i propines, tenen el cel guanyat d efa anys, si bé ens agradaria que un dia de tant en tant ens oferissin una sorpresa i no cal dir una primícia, l’edat no està renyida amb la permanent evolució.
Finalment, no aplaudeixis, i molt menys amb les orelles, amb les teves visites i comentaris ja em sento prou afalagat
M'agradaM'agrada
M’ha agradat Daniel Barenboim dirigint la West-Eastern Divan Orchestra, però sobretot m’ha agradat Marta Argerich tant en Beethoven com Schumann. El piano acariciat per les seves mans, les notes surten clares, transparents com gotes d’aigua, semse cap nota falsa, és una delicia escoltar-la. Per això és una de les millors.
M'agradaM'agrada
És que Barenboim i l’orquestra són comparses al costat del solista en aquesta mena de concerts i la gran protagonista és Argerich, i que bé i que bonic que ho fa
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Una meravella. Els que vam tenir la sort d’escoltar-la i veure-la (quin sac de nervis! com si fos una debutant!) la tardor passada al Palau amb aquest segon de Beethoven, no oblidarem la lliçó magistral: quin fraseig, quina tècnica… amb pulsació tan neta i precisa!. Per mi sempre han estat referencials els seus Schumann, Chopin i Ravel. En Beethoven no s’ha prodigat especialment, però aquest segon sempre quedarà en el meu record.
M'agradaM'agrada
Aquesta aparent senzillesa, perquè això és molt complicat de transmetre-ho, amb aquesta claredat i nitidesa del so és el que més amb meravella de Argerich, que alhora mai és tova, ni ensucrada, una absoluta referència
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Joaquim.
Una meravella. Música en estat pur. Quina sensibilitat. D’absolut “reclinatori”.
La Sra. Argerich, pertany a una “élit” d’interprets que son d’una altra “galaxia”.
Malauradament, en queden pocs, doncs actualment predomina la técnica per
damunt la sensibilitat i l’emoció.
M'agradaM'agrada
ZSempre en queden, sobretot quan els joves es van fent grans, els més bons acaben oblidant l’espectacular mecànica i s’endinsen en la profunditat de la partitura i amb la senzillesa fan molt més que abans amb les demostracions de virtuosisme. Algunes i alguns, de joves ja ho tenen aixó, però tots els grans solistes instrumentals amb els anys acostumen a quedar-se amb l’essencial i es desempalleguen d’allò que no aporta res a la partitura malgrat l’espectacularitat a la primera escoltada.
M'agradaM'agrada
Sin ánimo de ofender a nadie, aquí lo menos importante es el director y la orquesta, puesto que para acompañar cualquiera vale, siempre y cuando no entorpezca al solista, que no es el caso, pero podría ser un batutero y una orquesta anónima y el resultado seria igualmente extraordinario porqué aquí la excepcionalidad nos la trae una vez más Marta Argerich.
Yo también asistí al concierto que ofreció en Barcelona con la misma obra y reafirmo lo dicho sobre la pianista más excelsa de la actualidad, y espero que me perdonen Pires y sus seguidores, entre los que por cierto me encuentro.
M'agradaM'agrada
Si és clar, en aquests concerts el solista s’emporta tot el protagonisme però no sé jo si amb un batutero ja n’hi ha prou, en qualsevol cas Argerich està immensa i no em cal comparar-la amb Pires, gaudim a les dues i a tots els altres, que ni ha uns quants que són excepcionals sense necessitat de fer un rànquing que sincerament penso que no ens portarà enlloc.
M'agradaM'agrada