Piotr Beczala, Angela Gheorghiu, Alejo Pérez © Salzburger Festspiele / Marco Borrelli

Jules Massenet • Werther 15.08Piotr Beczala, WertherAngela Gheorghiu, Charlotte © Salzburger Festspiele / Marco Borrelli

Werther 15.08: Daniel Schmutzhard, Elena Tsallagova, Giorgio Surian, Piotr Beczala, Angela Gheorghiu, Alejo Pérez, Ruben Drole, Martin Zysset, Salzburger Festspiele und Theater Kinderchor Mozarteumorchester Salzburg © Salzburger Festspiele / Marco Borrelli

Tornem a Salzburg per escoltar la versió en forma de concert de Werther de Jules Massenet a càrrec del tenor polonès Piotr Beczala i la sopramo rumana Angela Gheorghiu, que substituïa a la mezzosoprano letona Elina Garanca després d’anunciar a principis d’estiu la cancel·lació de tota la seva activitat artística per estar al costat de la seva mare, malalta de càncer, i que malauradament va morir fa pocs dies. Garanca mantén la cancel·lació de la seva activitat, ara en un període de dol comprensible i respectable.

Gheorghiu ja havia cantat el rol aquesta temporada passada a Viena, i prèviament i molts anys abans l’havia gravat amb Alagna  i Hampson, en una gravació notable dirigida per Antonio Pappano a l’any 1999.

Ja parlaré de Gheorghiu i Beczala, però en primer lloc cal parlar de la direcció del director argentí Alejo Pérez, debutant a Salzburg i premiat, segons vaig llegir, amb una esbroncada al final de la funció del primer dia (15 d’agost), que la ràdio no capta per prudència o censura.

Segur que a la direcció li manca subtilesa, misteri, sensibilitat, sonoritat exquisida i  elegància massenetiana, i a la sala segurament aquestes mancances quedaven més al descobert, no sé si tant com per protestar la direcció, però teniu la gravació per emetre  el vostre particular judici, que al cap i a la fi és el que més compte alhora de gaudir la versió.

La veu de Beczala sembla la idònia, també les característiques tècniques i el propi estil, sempre elegant i contingut del tenor polonès, però tot i així, tot i cantar un Werther “quasi” de manual, hi ha en el seu cant una fragilitat en el registre, imprevista i a estones desconcertant que fa que la seva versió no la pugui considerar immillorable o referencial. Li manca encara a aquest Werther per arribar a commoure i captivar, tot sembla massa prèviament estudiat, sense deixar lloc a l’emoció espontània d’un jove romàntic, solitari i embogit per una senyora burgesa, casada i amb la vida resolta de manera còmodament insatisfeta.

Beczala cantarà en un futur un Werther més carnós i aristocràticament passional, omplint una mica més el cos vocal i reforçant l’emissió en les zones del passatge, ara per ara perillosament fràgils. Ell és un cantant que té una veu privilegiada, i potser si que amb un director musical més atent al detall i que l’ajudés (cantar amb l’orquestra al darrere és més un handicap que una ajuda), el resultat m’hagués convençut més, sobretot en els dos primers actes. En el final de l’acte tercer, en canvi, m’ha agradat com es llença i això que precisament allà Pérez confon les intensitats orquestrals del Werther de Massanet com si fos un drama wagnerià, però Beczala tot i una certa incomoditat que no l’abandona durant tots els quatre actes, m’ha agradat més.

Angela Gheorghiu és una soprano lírica i com a tal té seriosos handicaps assumint el rol de Charlotte, massa central i greu per la seva preciosa veu de lírica pura, fet que l’obliga a forçar i obrir els sons recurrent a la sempre enutjosa solució dels sons de pit que vulgaritzen el cant fins a límits grollers, quelcom que potser s’adiu amb la personalitat volcànica de la soprano, però gens ni mica amb el personatge que interpreta. Té moments esplèndids, però la seva preciosa Charlotte en mans de Pappano i passada per la taula dels enginyers de so de la EMI res té a veure amb la de la realitat i només ens queda, tot i l’entrega de la soprano romanesa, lamentar que Garanca no l’hagi pogut cantar, sobretot  en la primera escena del tercer acte quan Charlotte sense tenir que forçar el registre ha d’explotar les emocions i els temors tant de temps interioritzats, perquè Gheorghiu queda notablement insuficient en els moments dramàtics. Salzburg ha optat per un nom estel·lar per no defraudar al seu públic, però aquesta vegada l’aposta ha estat errada.

El baríton austríac Daniel Schmutzhard assumeix el sempre ingrat rol d’Albert amb correcció, però el rol no permet gaires coses més enllà d’aquest saber estar sense fer gaires estralls, mentre que la soprano russa Elena Tsallagova fa bé tot el ha de fer per cantar Sophie, un rol del que jo prescindiria, com també ho faria del rol de Le Bailli, aquí cantat per l’experimentat Giorgio Surian, ja en un moment de declivi de la seva carrera, si bé el rol tampoc exigeix un jovenàs. Els insofribles Schmidt i Johann, els defensen amb molta moral, Martin Zysset i  Ruben Drole, respectivament.

Algú pensarà que no m’agrada Werther, i no és cert, és una de les òperes de Massenet que més aprecio, perquè tota la música assignada a Werther, Charlotte i Albert la trobo magnífica i fins i tot del millor que va escriure mai, però o bé els acabats no van ser del tot reeixits, o bé a l’obra li sobre una hora de música, i qui sap si d’haver fet una versió més concentrada, com va fer amb  Thérèse o La Navarraise, estalviant-se aquests moments de farciment, l’obra hagués resultat rodona del tot, això sí, escurçant la mort del protagonista perquè després d’haver-se disparat un tret al cap cantar vint minuts és quelcom difícil de digerir, fins i tot amb un gènere tan ple de convencionalismes com l’òpera.

Us deixo l’acte tercer íntegre, el més concentrat i reeixit tot i la intervenció de Sophie com a tast i prova fefaent de tot el que us he volgut transmetre.

      

Jules Massenet
WERTHER

Piotr Beczala, Werther
Angela Gheorghiu, Charlotte
Daniel Schmutzhard, Albert
Elena Tsallagova, Sophie
Giorgio Surian, Le Bailli
Martin Zysset, Schmidt
Ruben Drole, Johann

Salzburger Festspiele und Theater Kinderchor
Director del cor: Wolfgang Götz
Mozarteum Orchestra Salzburg
Dirceció musical: Alejo Pérez

Enllaç mp3 (3 arxius d’audició directa)

https://www.mediafire.com/folder/ysyufvvrjd5yx/WERTHER_Salzburg_15082015

Beczala ens ofereix una més que possible alternativa al monopoli que ostenta  Kaufmann en el rol de Werther, ja que Rolando Villazón s’ha hagut de dedicar a investigar nous rols que s’adaptessin més a les seves circumstàncies actuals, és clar que també tenim a Juan Diego Flórez fent intents d’assolir el rol del torturat poeta, mentre que en la resta del més selecte panorama tenoril, tots els altres ja juguen a una altra divisió.

Veurem com evoluciona tot plegat.