Rachel Frenkel “La Muse”, Daniel Johansson “Hoffmann”, Kerstin Avemo “Olympia” i Mandy Fredrich “Antonia” a Les Contes d’Hoffmann al Festival de Bregenz. Producció de Stefan Herheim FOTO: APA/DIETMAR STIPLOVSEK

L’avantatge d’una òpera mai acabada o amb una versió definitiva, és que els directors poden fer el que creguin més convenient sense que ningú els pugui retreure que estan traint l’òpera original, perquè l’original no existeix. Ja em vaig parlar en ocasió de  l’apunt preparatori de la darrera producció liceista i ara hi tornaré en ocasió de la representació que ha tingut lloc al Festival de Bregenz de Les contes d’Hoffmann l’òpera de Jacques Offenbach, ja que tant el director musical, com suposo que l’escènic, han fet una representació a la seva mida, tallant molt, canviant l’ordre de números i fent que el personatge de Giulietta acabi sent cantat per dues soprano a l’hora, i això si que no ho volia el compositor, ja que ell apostava per una mateixa soprano per els tres rols, és clar que tot això poc importarà, ja que si d’alguna cosa es parla i parlarà, és de la producció escènica, del sempre recaragolat i estimulant Stefan Herheim, que davant d’una obra tan esotèrica, fantasiosa, psicològica i fins i tot perversa, es troba en el seu habitat més estimat sense necessitat de donar gaires explicacions, tot i que acaba regirant-ho tot com és habitual en ell.

Per resumir-ho de manera molt simple us podria dir que només hi ha un únic personatge, Hoffmann i tots els altres, tots, són ell mateix, la seva complexa personalitat i ambigüitat mental i sexual d’un poeta romàntic i alcohòlic, un còctel explosiu que esdevé el pretext per mostrar un ventall de personatges o potser seria millor dir personalitats enmig d’un cabaret on res és el que sembla i ningú és ben bé qui és.

La proposta és rebuscada, intel·ligent, sofisticada, brillant, pedant i petarda, però hi ha en mig de tanta genialitat una mancança per a mi imperdonable i és que en aquesta producció  no hi ha màgia, ni poesia, no hi ha subtilesa, potser perquè en els cabarets no és el que més s’estila, però Les contes d’Hoffmann sense la seva dosi de de màgia és orfe o si més no queda coixa, no dic que no pugui ser, però es troba a faltar, i tampoc la direcció musical ajuda gaire, ja que en perfecte sintonia amb la proposta escènica, no aprofita els moments que la partitura reforça les atmosferes més deliqüescents i la lírica més poètica, fent una versió més aviat seca, de traç gruixut amb una bona orquestra al darrera i un cor decididament millorable.

Herheim envolta tota la història d’una potent càrrega sexual, a vegades molt divertida com la sodomització d’Olympia a Hoffmann, si si, com ho heu llegit, fent coincidir l’èxtasi orgàsmic amb les coloratures estratosfèriques del final de la seva ària, l’efecte és xocant i hilarant, mentre que quan es repeteix més tard en el meravellós tercet de l’acte d’Antonia, però amb pare i filla, l’efecte és ingrat i terrible.

Tot en aquesta producció és un constant anar i venir entre la sorpresa i el cop de puny al sota ventre, des de la cabdal escena inicial amb una baixada d’escales impactant per part d’una monumental Stella/drac, que acabarà sent la personalització de tothom, fins l’himne a l’amor final, en aquesta producció iniciat per Hoffmann en una forma  concertant que no havia escoltat mai, tot és una constant caixa de sorpreses que pot atabalar, enlluernar i divertir, o potser esgotar, el que és segur és que no deixarà a ningú indiferent i de ben segur farà en algun moment o altre, ocasionar com succeeix amb el públic de la sala, una riallada franca i espontània, ja sigui quan Niklause/Musa ens ensenya els seus atributs o quan Michael Volle protesta de la platea l’espectacle de l’escenari, abans d’entrar-hi a formar part. Genialitats!

No vull ser més explícit per no malmetre el factor sorpresa, que sempre és molt important, sobretot quan no hi ha gaire més on aferrar-se.

La part vocal és menys enlluernadora que la producció.

El cantant més conegut i notori és Michael Volle que assumeix els quatre rols malèfics, si bé en aquesta producció no ho són tant. El baríton alemany fa un treball intens en les múltiples personalitzacions de polièdriques i inquietants facetes, comença assegut a la platea protestant l’espectacle que troba massa gai (ho és molt tota la producció) i s’integra a l’acció sent com la connexió terrible amb el món real. Vocalment té moments esplèndids, d’intenció i autoritat, però no té l’aristocràtica elegància que tan sovint demana l’òpera francesa, tot i que en acabar el “Scintille diamant” fa un difícil i compromès falset molt en estil i d’efecte sorprenent.

Hoffmann és el jove tenor suec Daniel Johansson, de veu adequada per el lirisme i el color, si bé tècnicament passa moltes dificultats en una tessitura exigent en la sempre conflictiva zona del passatge, especialment en el duo amb Antonia i en l’acte de Giulietta. Obvia alguns aguts i en més d’una ocasió m’ha semblat que s’agafava a l’octava més baixa en un intent de no morir ofegat. Crec que el rol li va massa gran però és un tenor que caldrà seguir amb interès perquè si es poleix té possibilitats. L’esforç que li exigeix Herheim, malgrat els talls a la partitura que l’alliberen d’unes quantes pàgines, podria ser un dels motius de la sensació de defalliment quasi constant.

De les senyores vull destacar el Niklause, Musa i veu de la mare d’Antonia de Rachel Frenkel, tot i que per la mare d’Antonia manca una veu de contralt i ella és una soprano curta de tonalitats càlides i exquisit gust, i tambe Mandy Fredrich (Antonia), de cant expressiu i veu plena, elles són per a  mi les més destacables, mentre que L’Olympia de Kerstin Avemo no m’ha agradat gens en la part vocal, amb moments que no pot amagar una emissió crispada i amb tendència al crit, malgrat que de tant en tant els sobreaguts li surten decents. No n’hi ha prou amb una actuació bona o un agut col·locat quan els altres són aproximats i les exigències tècniques no són del tot polides, sobretot en un rol que pràcticament tot és tècnica i virtuosisme vocal.

La Giulietta ja he dit que és fruit d’una UTE vocal entre Antonia i Olympia, tot i que escènicament Niklause/Musa també la personifica, un embolic que s’ha de veure per comprendre. La solució pot ser teatralment brillant però musicalment per a mi voreja el desastre. Herheim no pot encertar sempre i si els cantants no ho acompanyen, encara s’aguditza més.

Els antipàtics criats Herheim els converteix en Offenbach, quelcom que té certa gràcia i dóna joc escènic. Els canta Christophe Mortagne de manera solvent.

La resta de rols compleixen si no som gaire exigents, però hi ha de tot i el francès clar i entenedor brilla per la seva absència en la immensa majoria dels cantants, també els principals.

Jacques Offenbach
LES CONTES D’HOFFMANN
Llibret de Jules Barbier

Hoffmann: Daniel Johansson
Olympia: Kerstin Avemo
Antonia: Mandy Fredrich
Giulietta: Kerstin Avemo
Giulietta: Mandy Fredrich
Lindorf: Michael Volle
Coppélius: Michael Volle
Le docteur Miracle: Michael Volle
Le capitaine Dapertutto:Michael Volle
Nicklausse / La Muse: Rachel Frenkel
Andrès: Christophe Mortagne
Cochenille: Christophe Mortagne
Frantz: Christophe Mortagne
Pittichinaccio: Christophe Mortagne
Luther: Ketil Hugaas
Spalanzani: Bengt-Ola Morgny
Crespel: Ketil Hugaas
La voix de la tombe, mère d’Antonia: Rachel Frenkel

Cor Prager Philharmonischer
Director del Cor: Lukás Vasilek
Wiener Symphoniker
Director musical: Johannes Debus

Director d’escena: Stefan Herheim
Escenografia: Cristof Hetzer
Disseny de vestuari: Esther Vialas
Disseny de llums: Phoenix (Andreas Hofer)
Video: VettFilm (Momme Hinrichs-Torge MØller)

Festspielhaus Bregenz, 23 de juliol de 2015

La televisió austríaca ha emès en diferit aquesta representació del mes de juliol, sembla ser que hi varen haver problemes i ara l’han editat, amb la qual cosa i a la tanda d’aplaudiments hi ha unes omissions sospitoses i no veiem com surten a rebre els aplaudiments tots els solistes tret de Johansson, m’ha semblat estrany, o no, però sorprèn.

si us voleu sotmetre a l’experiència Herheim ho podeu intentar aquí, no hi ha dubte que la proposta escènica està pensada i realitzada per esdevenir el centre d’atenció de tot, i si els cantants haguessin estat a l’alçada possiblement estaríem parlant de la producció de l’estiu, però no és així, i jo em nego a deixar en un segon pla la importància musical i vocal, que amb el director noruec sovint semblen ser un complement imprescindible, però complement.