Gurrelieder al Stockholms Konserthus el 29 d’agost de 2015 en el Festival del Mar Baltic. Foto: Jan-Olav Wedin
Els Gurrelieder és una de les obres que més em fascinen, podria ben bé catalogar-la entre les meves imprescindibles segurament perquè en aquesta obra primerenca del dodecafonista Schönberg hi ha molt de Wagner, Mahler i també Strauss, tres dels meus indiscutibles.
La versió que va dirigir Esa-Pekka Salonen en la cloenda del Festival del Mar Bàltic del 2015 és diàfana, esplendorosa i arrauxada, tant que fa esclatar al públic suec en una perllongadíssima mostra d’agraïment després de l’imponent final.
Amb una combinació de dos de les millors orquestres sueques, la de la Radio Sueca i la Royal Philharmonic, més una nodridíssima munió de cors, entre ells un dels millors del món, el Eric Ericson, Salonen erigeix una grandiosa fortalesa sonora plegada de delicats i lírics moments en la primera part, en aquesta gran alternança que no arriba a ser mai el duo que potser tothom desitjaria com a continuació del segon acte del Tristan und Isolde. Mentre que per la tercera i després del captivador interludi i el descomunal lied de Waldtaube que dóna pas a la breu segona part, tot pren un caire més dramàtic que culminarà en el meravellós i colpidor “Seht die Sonne!”, en un moment que recorda molt els grans èxtasis corals mahlerians.
Al capdavant dels solistes d’aquesta versió cal esmentar al tenor suec Michael Weinius, del qual l’amic Vicent sempre me’n parla bé i amb raó, ja que té una veu veritablement notable i un cant viril i força acurat en una partitura de gran exigència. En algun moment està al límit, però escoltant-lo no s’entén que no aparegui més en els grans teatres assumint els grans rols wagnerians, tan escassos com anem de cantants com ell.
Al seu costat Camilla Tilling queda una mica insuficient com a Tove, ja que la seva veu, en excés blanca, està mancada de la sedosa exuberància que hauria de captivar-nos i sobrepassar sense angoixes i tibantors una orquestra excessiva.
La mezzosoprano Lilli Paasikivi canta de manera intensa i bellíssima el “Tauben von Gurre!”, només un petit entrebanc en l’agut, enterboleix la quasi immillorable versió gràcies, aquesta sí, a una veu plena, rodona, sensual i veritablement de mezzosoprano.
Com a entranyable anècdota cal esmentar l’aparició de Franz Mazura que als 91 anys ( 22 d’abril de 1924), encara assumeix amb emoció la part del narrador.
Un concert sensacional per una obra sensacional
Escolteu el interludi orquestral i el lied Tauben von Gurre! que canta Lilli Paasikivi (Waldtaube)
Arnold Schönberg
GURRELIEDER
Primera part
Preludi Orquestral
Nun dämpft morir Dämm’rung
O, wenn des Mondes Strahlen
Ross! Mein Ross!
Sterne jubeln
Així tanzen morir Engel vor Gottes Thron nicht
Nun sag ich dir zum ersten Mal
És ist Mitternachtszeit
Du envies mir einen Liebesblick
Du wunderliche Tove!
Interludi Orquestral
Tauben von Gurre! (Waldtaube)
Segona part
Herrgott, weißt du, du era tatest
Tercera part
Erwacht, König Waldemars Mannen wert!
Deckel des Sarges Klappert
Gegrüsst, o König
Mit Toves Stimme der flüstert Wald
Ein seltsamer Vogel ist so’n Aal
Du Strenger Richter droben
Der Hahn erhebt donin Kopf zur kräht
Des Sommerwindes wilde Jagd
(La caça salvatge del vent d’estiu)
Preludi
Herr Gänsefuss, Frau Gänsekraut
Seht die Sonne!
Franz Mazura (narrador)
Michael Weinius (Waldemar)
Camilla Tilling (Tove)
Lilli Paasikivi (Waldtaube),
Niklas Björling Rygert (Klaus narr)
Jeremy Carpenter (Bauer)
Swedish Radio Choir, Eric Ericson Chamber Choir, Orphei Drängar, and members from Gustaf Sjökvist Chamber Choir, St Jacob Chamber Choir i Maria Magdalena Chamber Choir
Swedish Radio Symphony Orchestra i Royal Philharmonic Orchestra
Director musical: Esa-Pekka Salonen
Estocolm 29 d’agost de 2015
Enllaç mp3 (2 arxius, un per cada part)
https://www.mediafire.com/folder/xx45kdbcb6mhs/GURRELIEDER_29082015
No dubteu de gaudir-ho, és sensacional.
IN FERNEM LAND 
Al veure el programa ja vaig intuïr que caurien els Gurre-Lieder, jejeje. I jo que me n’alegro. Gràcies!
M'agradaM'agrada
Lamentablement no varen retransmetre, o jo no els tinc, tots els programes, m’hagués agradat escoltar i portar al blog el de les dones compositores, però de moment aquest no el tinc.
Encara en publicaré algun altre
M'agradaM'agrada
Aquesta obra m’interessa molt, cada vegada més.
La vaig descobrir com tantes altres coses a IFL.
En un principi quan llegia Schoenberg em tirava enrere, però un dia ens en vas regalar una i després de les teves lloances vaig decidir-me. La sorpresa va ser enorme i per tant t’agreixo molt aquesta nova versió
M'agradaM'agrada
Es una obra que enganxa molt, no m’estranya que ara hi estiguis en sintonia.
M'agradaM'agrada
Esplèndida obra, que no sé per què no escolto molt sovint. I en Franz Mazura sortia amb 90 anys a l’Elektra d’en Chéreau i encara feia molta por!
M'agradaM'agrada
És un incombustible que els escenaris li deuen donar vida. Que sigui per molts anys! D’aquella generació ja no en queden gaires.
M'agradaM'agrada
Esa-Pekka Salonen és un grandíssim director. El seu Sibelius, per exemple, em sembla referencial. Fa uns dies vas fer un post de Sibelius i algú va comentar que algunes de les seves simfonies s’interpreten poc. Doncs bé, la darrera vegada que Salonen va venir a Barcelona (Palau 100) dirigint la Filharmònica de Los Angeles ens va obsequiar amb dues d’aquestes, la quarta i una altra que no recordo (que no era ni la segona ni la cinquena). La quarta la recordo molt bé perquè ja l’havia dirigit el mateix Salonen a Barcelona no feia gaire en un concert una mica peculiar al Liceu (de celebració d’algun aniversari de l’Hospital de Sant Pau, em sembla), dirigint una orquestra londinenca (la Simfònica o la Philarmonia) i en tots dos casos em va ajudar a “copsar”, si es pot dir, aquesta estranya, complexa i no fàcil simfonia.
La Lili Paasikkivi i la seva veu ens va impactar molt als que vam tenir la sort d’escoltar-la amb l’OBC fa un parell o tres de temporades.
M'agradaM'agrada
Esa-Pekka Salonen? Penso el mateix: un monstre! 🙂 Compartim tambè passió per les simfonies de Sibelius, principalment per les que s’escolten molt de tant en tant. Lilli Paasikivi (crec que no m’he deixat cap “i”, renoi…gent de Suomi, ja se sap…) va actuar amb la segona de Mahler el 2010, precisament en l’últim concert de Oue com a titular de l’OBC.
M'agradaM'agrada
Exactament, en aquell gran comiat ella hi era, com tots nosaltres.
M'agradaM'agrada
Gràcies per fer memòria de concerts propers protagonitzats per aquests magnífics artistes.
Com molt bé diu en Josep Olive Lili Paasikivi va cantar en el comiat dem mestre Oue amb l’OBC. Pel que fa a Salonen (no assistir als concerts que esmentes) és un dels grans directors actuals, potser sense tanta ajuda mediàtica com altres més joves, però molt més profund.
M'agradaM'agrada
Veig que l’admirat Weinius ha fet una bona entrada a casa teva i me’n alegro. La veritat és que, com molts escandinaus, és un tot terreny, un cantant sovint de companyia que conrea tots els repertoris, m’imagino que en l’alemany deu de sentir-se més bé estilísticament que en els altres. A reserva d’escoltar-me els arxius que hem d’agrair, tal vegada aquests límits vocals en l’extrema partitura expliquin el fet de que al Tristany d’Estocolm de la passada Pàsqua que tant va agradar-me, tallessin la part més extrema de duo de l’acte II, tal vegada -tan de bo- perquè la Isolde -Emma Vetter- estava enconstipada. O tal vegada sigui una tradició (injustificable) “estocolmninga”, ja que al Tristany de Segerstam per Naxos, també de l’Òpera de la mateixa ciutat -amb Wolfgang Milgram i Hedvig Fassbänder (en les representacions teatrals cantava Nina Stemme), també es talla la mateixa secció del referit duo.
En tot cas, ha anunciat per a l’any vinent que farà Siegfried a Alemanya (no sé si a Dresde o a Leipzig). Esperem que no es cremi la veu si és que en realitat, té aquestes limitacions.
M'agradaM'agrada
Té veu de Siegfried, la seva columna sonora sembla ferma, segura i heroica, m’agradaria molt que s’imposes perquè a banda de la veu ferma té una musicalitat que sembla garantir el cant per sobre del crit, quelcom que també é smolt important en un moment amb tantes mancances. Les limitacions que pugui tenir Weinius en cap ca sem semblen incompatibles amb una bona carrera, sobretot si és prou intel·ligent per superar-les amb l’estudi i la prudència imprescindible per no cremar-se.
Va néixer l’any 1971, tampoc és un nen, vull dir que és normal que amb una veu sòlida com la seva, sigui ara després dels 40 anys que comencem a saber d’ell, i el més important és que la veu ara es mostra ben sana, senyal que no ha fet gaires barrabassades
M'agradaM'agrada
Doncs exactament com Elio. En revisar el programa del festival tambè vaig pensar el mateix: segur que cau els Gurrelieder! No sols la música, el conte és tambè preciós, recomano seguir-lo. Molt interessant festival, a tenir en compte. Gràcies per portar-lo aqui, i que demostra que hi ha música interessantíssima a l’estiu a banda dels festival consegrats…Stockholm, Vilabertran, Verbier…
M'agradaM'agrada
Els paisos nòrdics ens queden massa lluny però estan farcits d’esdeveniments musicals, també durant l’any, molt notables. Només ens calen els diners per anar-hi, que no és poca cosa.
M'agradaM'agrada
A mi també m’agraden molt els Gurrelieder sense oblidar-me mai de la bellíssima Nit Transfigurada.
Amb tu aprenc a interpretar els compositors, això de trobar en Schönberg a Wagner, a Mahler. Un goig!
M'agradaM'agrada
Si, i no et deixis a Strauss, que en aquests Gurre hi ha de tot una mica, si bé les aportacions de Wagner, sobretot, i Mahler siguin més evidents. De Wagner fins i tot hi ha petits prestecs.
M'agradaM'agrada
Toda la primera parte es wagneriana y más clásica, Se puede apreciar la evolución de Schönberg, que sin llegar a la dodecafonía ya se aprecia en la tercera parte. La compuso en un período de 10 años y eso en un músico joven y con las ansias rupturistas que él tenía es muy importante.
En cuanto a la versión Esa-Pekka Salonen nada que objetar, es un director como la copa de un pino.
M'agradaM'agrada
Entre 1901 i 1911 efectivament hi ha massa distància per no notar-se i mentre la primera part és molt tristanesca, el final ja ens deixa a les portes del trencament, però encara amb aquella exuberància melòdica del romanticisme tardà que tantes meravelles ens va deixar, amb l’obra de Mahler al capdavant. Schönberg va creure que davant la impossibilitat d’aportar res nou i no superar als mestres, el millor era la ruptura i tirar endavant, això sí amb el buit com a perillós escenari.
M'agradaM'agrada