L’estiu del 2015 haurà deixat entre altres coses veritablement interessants, la lectura d’un llibre imprescindible, “Divagaciones Rossinianas” de Alberto Zedda, no només un estudi musicològic sobre el genial compositor italià fet per un dels referents en la seva obra, un gran músic que ha dedicat tota la seva vida a estudiar l’obra del pesarès.

Aparentment no sembla que les 257 pàgines amaguin  tot el que amaguen, ja que Zedda exposa amb passió, un dels grans encerts del llibre, un conglomerat de temes que intenten, jo crec que amb èxit, centrar la important aportació de Gioachino Rossini a la història de l’òpera, amb la transcendental innovació com a orquestrador i la cabdal aportació al tractament vocal com a vehicle de transmissió dels sentiments.

Zedda no es deixa res al tinter, i sense inflar innecessàriament les seves importants reflexions, abraça tots els aspectes de la creació, ja sigui en el camp de creació compositiva, com en el de la interpretació, i a partir d’una introducció on ens explica com va descobrir a Rossini, va desgranant els aspectes imprescindibles per copsar la cabdal aportació de les obres rossinianes, massa sovint erròniament valorades i generalment poc conegudes per un gran públic que encara hores d’ara i després de la impressionant aportació feta per la Fundació Rossini i el Festival de Pesaro, es limita a les tres òperes mal catalogades com a bufes, Barbiere, Cenerentola i Italiana, i en alguns cercles una mica més inquiets per l’impressionant Guillaume Tell, el seu testament operístic, tot i que obres tan excepcionals com la monumental Semiramide, la bellíssima La donna del lago o Il viaggio a Reims, apareguin de tant en tant per alguns dels millors escenaris.

Zedda estructura el seu treball en 11 capítols:

1. Libreta de estudio y de pasión
2. Encuentro con Rossini
3. La dramaturgia rossiniana
4. Belcanto y belcantismo
5. La vocalidad rossiniana
6. Ópera bufa y ópera seria
7. Génesis del texto
8. Problemas ejecutivos
9. Filología rossiniana
10. Consejos para jóvenes artistas
11. Lecturas rossinianas

En cada un d’aquests capítols Zedda s’esplaia amb deteniment i en algun d’ells, com en el 8 dedicat als problemes executius, ho fa com no pot ser d’altre manera, utilitzant terminologia una mica erudita i especifica que potser pot resultar feixuga o fins i tot poc comprensible per a persones que no tinguin algunes nocions musicals, tot i que l’estudiós mestre fa un evident esforç per intentar que el seu treball sigui assequible per a la major part dels lectors.

El mestre Zedda parla de tot i és molt interessant i també discutible, la seva visió de com han de ser el treball dels directors musical i escènic d’una producció operística, i també de com ha de ser el treball dels cantants. El capítol dedicat als consells als joves cantants n’hi ha per a sucar-hi pa.

Però quan el llibre esdevé, al menys per a mi, apassionant, és quan Zedda s’esmerça intensament en col·locar a Rossini en el lloc que li correspon, per la importància i magnitud de la seva obra, amb la mestrívola transformació de l’orquestració i el tractament exuberant de les diferents vocalitats, ja evidents des de les seves obres de joventut fins a la seva maduresa creativa en la seva jubilació daurada a Paris, quan ell va ser conscient que després de Guillaume Tell ja no podia anar més enllà i que el públic evolucionava més ràpid que ell.

L’anàlisi de les partitures, amb el detall de les seves acotacions, la puntuació sobre les dinàmiques, el ritme o les intensitats, serveix perquè l’erudit estudiós faci un estudi personal, detallat i original, un retrat en definitiva, de la personalitat polièdrica de Rossini.

Zedda no es cansa de reivindicar la importància de l’obra rossiniana, especialment de les òperes serioses que continuen sent les grans desconegudes del repertori, potser per això encara gran part del públic banalitza injustament i per ignorància al compositor, encasellant la seva obra en el gènere còmic, on també va deixar mostres del seu mestratge, com si només amb les còmiques ja de per si genials, no pogués estar mai a l’alçada de Mozart, Verdi o el mateix Wagner, quan la seva aportació va ser en molts aspectes, tan cabdal com la seva.

Només en el darrer capítol, on Zedda fa un anal·lisi d’algunes de les òperes, les que ell considera millors, però jo he trobar a faltar l’exhaustiva opinió de tots els títols. Ja que amb Il signor Bruschino, l’equivoco stravagante, La pietra del paragone, L’italiana in Algheri, Il barbiere di Siviglia, La Cenerentola, Il viaggio a Reims/Le compte Ory, La gazza ladra, Tancredi, Adelaida di Borgogna, La donna del lago, Maometto II, Semiramide i Guillaume Tell, l’imponent i imprescindible treball  queda incomplet.

No us el perdeu ni els rossinians, ni aquells que creieu injustament que Rossini només és el compositor de divertides òperes, d’un “pesadíssim” Guillaume Tell, una excessiva Semiramide,   o d’un Stabat Mater massa lleuger i teatral per ser pres seriosament com una obra religiosa i de dolor.

El mestre Zedda us obrirà les portes a un món apassionant de coneixements musicals, vocals i tècnics, extraordinaris, mitjançant uns codis imprescindibles per entendre i gaudir de la música rossiniana com fins ara no ho havia fet ningú.

Aquest és un llibre que de manera aparentment distesa ensenya molt i en acabar-lo el lector és molt més savi i sobretot quan escolti una obra, no només de Rossini, ho farà amb unes altres percepcions.

Gràcies mestre Zedda!