IN FERNEM LAND

RIGOLETTO A VIENA: Maestri-Albelo-Kurzak-Pertusi-Maximova;Audi-Pidò


Rigoletto a la Staatsoper de Viena Producció de Pierre AUdi Foto: (c) Michael Pöhn

Rigoletto a la Staatsoper de Viena Producció de Pierre Audi Foto: (c) Michael Pöhn

He pogut veure gràcies a la transmissió televisiva, la inauguració de la temporada operística vienesa, que aquest any ha recaigut en la reposició de la producció que Pierre Audi va fer del Rigoletto verdià la temporada passada.

El principal atractiu d’aquesta inauguració, que a Viena no es revesteix de cap especial rellevància més enllà del reprendre l’activitat musical i operística d’una ciutat tan activa, era el Duc de Mantua del tenor Celso Albelo,  ja que el bonàs de Maestri com a Rigoletto no em sembla a l’alçada tràgica del personatge ni malauradament a l’abast de les seves possibilitats, mentre que la discreció vocal de Kurzak assolint rols importants en els grans teatres, em continua semblant un misteri.

Ambrogio Maestri no és un bon Rigoletto. És molt limitat com a actor i dramàticament és molt tou, alhora que tècnicament té excessives carències per tractar-se d’un cantant que figura com un dels millors barítons actuals.  Passa per nombroses dificultats i s’estavella més d’una vegada en els grans moments, “Quel vecchio maledivami”, “Cortigiani”, “Vendetta” que són les proves fefaents de les greus mancances tècniques en el fraseig, el legato o la impostació.  Rigoletto no és Falstaff i Maestri sembla que no pugui anar més enllà de la caracterització del genial patge d’Enric IV que l’ha portat a tots els teatres importants, però el seu cas no difereix gens de la precarietat generalitzada, ja no en el cant verdià, orfe de veritables barítons que el puguin honorar, sinó de l’òpera en general.

Celso Albelo podria ser un bon Duc de Mantua, belcantista és clar, però en aquest rol li escau, ell té una bona línia, un fraseig elegants detalls de gust en el matís i les mitges veus, però tot això se’n va a norris per uns problemes no resolts en a la zona del passatge on la veu se li escanya i perd la bona projecció que deixa de ser homogènia, i que fa que massa sovint perdi l’afinació i cali no tan sols notes, sinó frases senceres. Fa bé en emmirallar-se en el Duc del mestre Kraus, però caldria insistir molt en l’estudi perquè encara li queda molt camí a recórrer. En cap dels grans moments que té de lluïment en solitari acaba rematant de manera brillant la feina, sempre deixa coses per resoldre i així, malgrat les bones intencions és impossible fer una carrera veritablement brillant. Potser en el duo amb Gilda és on m’ha agradat més.

Encara recordo amb perplexitat aquella colla d’aduladors que l’adoraven i que durant un breu període de temps es van fer presents a IFL, que ens el presentaven com el veritable exponent del tenor líric belcantista en front de Juan Diego Flórez que titllaven ja fa anys en els seus blogs respectius, poc menys que d’estafa i cantant acabat. Han passat els anys i només cal escoltar als dos tenors per adonar-nos-en que les prediccions d’aquells doctes comentaristes han quedat de moment i sortosament  en el no res. Tant de bo Albelo, que posseeix una veu preciosa i unes facultats notables, s’esmercés una mica més.

Aleksandra Kurzak tendeix a ferir a l’oïdor amb una veu crispant a partir del registre central, i això en una soprano que fonamenta el seu repertori en els rols de líric lleugera, és perillós. La veu limita molt a l’artista que potser té més coses a oferir en l’expressivitat que té molta cura en voler ser molt musical, però que amb un instrument de tan poca substància esdevé complicat. No sé quin serà el futur operístic d’aquesta noia, però costa creure que amb aquestes limitacions pugui fer coses veritablement interessants.

En el rols menors compleixen Pertusi com a Sparafucile, que dubto que en el teatre faci la por vocal que aquest rol hauria de fer, i Maximova amb una Maddalena d’allò més genèric. La resta en consonància.

Evelino Pidó dirigeix un bon Rigoletto, llàstima que l’equip vocal no estigui a l’alçada, però el seu Verdi té grapa dramàtica, tensió i deixa respirar als cantants.

La producció de Pierre Audi és molt lletja i irrellevant teatralment parlant, amb una escenografia giratòria avorrida i sorollosa i un vestuari desoncertant. Res més, no paga la pena dir res més quan sobre l’escena s’ofereix el de sempre però revestit de lletjor per semblar que la proposta és moderna.

He trobat lamentable que una temporada com la vienesa comenci de manera tan rutinària.

Fa pocs dies llegia que els musics de la Staatsoper deien que a ells no els calia un director musical, i jo en canvi veient i escoltant aquesta representació penso que amb un director musical estable que es fes càrrec no tan sols de la inauguració sinó del nivell que ha de tenir un teatre de la importància de la Staatsoper un Rigoletto així de rutinari no hauria de tenir lloc.

Giuseppe Verdi
RIGOLETTO

Celso Albelo – Il Duca di Mantova
Ambrogio Maestri – Rigoletto
Aleksandra Kurzak – Gilda
Michele Pertusi – Sparafucile
Elena Maximova – Maddalena
Alexandru Moisiuc – Conte di Monterone
Clemens Unterreiner – Conte di Ceprano
Lydia Rathkolb – Contessa di Ceprano
Manuel Walser – Marullo
Carlos Osuna – Borsa
Margaret Plummer – Giovanna
Andrea Carroll – Page
Michael Wilder – Usciere

Director musical: Evelino Pidò
Director d’escena: Pierre Audi
Escenografia i vestuari: Christof Hetzer
Disseny de llums: Bernd Purkrabek
Dramaturgia: Bettina Auer

Staastsoper de Viena 4 de setembre de 2015

El teniu a Youtube per uns quants dies, segurament pocs.

Ja sabeu que la Staatsoper de Viena em va demanar gentilment que no deixes cap enllaç aquí, vosaltres ja sabreu que cal fer.

Un comentari

  1. Josep Olivé

    I certa irregularitat que presenta Celso Albelo. Vull dir que alterna actuacions bones amb dolentes amb molta freqüència. Tampoc es que tingui gaires dots escèniques. Li escolto fragments aïllats i m’agrada, però desprès, en obra sencera mai em deixa prou satisfet. No sé. De totes maneres lo llegit no invita a escoltar aquest Rigoletto, menys encara visionar-lo.

    Pregunta: La revista “Obertura” del Liceu diu (pàgina 28)…”La flauta màgica obrirà la temporada 16/17″. L’obra (i producció) que tanca la temporada 15/16 tambè obrirà la següent? Perplexitat total.

    M'agrada

    Respon
      • Joaquim

        Fan el que els rota i no els critiquis perquè no en tens ni idea.
        A l’Obertura darrera hi ha tota una bomba contra Matabosch que més aviat sembla una revenja que una veritable revolució, perquè en tot cas aquesta obsessió per despersonalitzar la tasca de l’equip directiu per transformar-ho en un projecte unipersonal només beneficia al dire, res més ni nigú més pot liderar un projecte , si el director artístic ha d’estar supeditat als tècnics de l’escenari n’hi ha per llogar-hi cadires.

        M'agrada

        Respon
      • ducadimantova

        De fet, el tema de la flauta magica ho van anunciar al maig (copio de la seva web):

        Barcelona, 14 de maig de 2015. Degut al gran interès mostrat per part dels espectadors, el Gran Teatre del Liceu prorroga les funcions de Die Zauberflöte (La flauta màgica) de Mozart, en la sorprenent producció de la Komische Oper Berlín, dirigida per Suzanne Andrade i Barrie Kosky. L’espectacle, després de cloure la temporada 2015/16, continuarà les seves funcions del 12 al 17 de setembre obrint així la temporada següent: 2016/17.
        Les noves funcions d’aquesta producció, que no s’incloïen al abonaments populars de la temporada 2015/16, sí que en formaran part en aquests torns de la 2016/17:

        Torn PA – dilluns 12 setembre de 2016.

        Torn PE – dimarts 13 de setembre de 2016.

        Torn PC – dijous 15 de setembre de 2016.

        Torn PB – divendres 16 de setembre de 2016.

        Torn PD – dissabte 17 de setembre de 2016.

        M'agrada

        Respon
        • Joaquim

          És clar, m’has fet mirar la venda de Zauberflöte a dia d’avui i no em sembla, tenint en compte que les representacions del mes de juliol són d’abonaments clàssics, que es justifiquin 4 representacions més dels torns reduits. Ells en saben molt i acabaran venent-les a preu de saldo
          Aquí et deio, encara que potser poc visible, l’ocupació a dia d’avui
          zauber juliol
          Deuen confiar en guirilandia per omplir les funcions de juliol i setembre, és clar

          M'agrada

    • Joaquim

      I tantes possibilitats com sembla tenir, però tot indica que és un altre d’aquells afortunats als que Déu els ha donat una veu i es pensen que amb això ja n’hi ha prou.
      Un dia hauré de fer un apunt dedicat a Obertura, que és com el NO-DO, saps el que vull dir oi?.
      Jo també m’he quedat de pasta de moniato quan he vist que la Flauta tornarà a sonar i no per casualitat a la inauguració de la 16/17. Només ens programen 9 òperes per temporada i ara repetirem títols, desprñés diuen que sempre els critico, però és que ens ho posen en safata

      M'agrada

      Respon
  5. willy

    No hay casi nada rescatable en esta producción fallida desde todo punto de vista, desilusionante, un asco de escenografía y vestuario sólo observen la vestimenta de Monterone parece un bebé crecido.
    Maestri inventa música en Cortigian… Kurzak totalmente fuera de linea de canto, Albelo trató de hacerlo bién y creo fue el mejor, la Maximova me gustó dentro de tal desastre y esa escenografía tan pobre con esas bolsas de basura diseminadas por doquier, en resumen una BASURA!

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari