Ahir vaig escoltar el darrer treball discogràfic del tenor Jonas Kaufmann dedicat íntegrament a Giacomo Puccini, amb el luxós acompanyament de l’Orchestra e Coro dell’Accademia Nazionale Santa Cecilia sota la majestuosa direcció de Antonio Pappano.

Kaufmann fa un repàs per tot l’univers puccinà, afegint a les àries i escenes que abracen des de l’inicial Edgard a l’imprescindible “Nessun dorma” que dóna títol al disc, els duos de La Bohème i Manon Lescaut, amb la intervenció de la soprano Kristīne Opolais, que també intervé com a Liu en el “Non piangere Liu”.

Kaufmann està vocalment esplèndid, si bé en els rols més lírics (Rodolfo, Rinuccio, Pinkerton, Ruggero…) la veu no brilla amb la claredat, lleugeresa i  lluminositat desitjables, si bé l’entrega i l’escrupolosa cura en el matís a la recerca de la distinció, la qualitat i la musicalitat que sempre caracteritza al tenor alemany, hi són ben presents i s’agreixen.

On Kaufmann aclapara és en el rols més spinto i dramàtics (Edgard, Johnson, Luigi i Calaf) on la seva veu fosca, viril i bronzejada, s’adequa molt millor als personatges i al fraseig incisiu, sempre atent als mil i un detalls expressius i en la utilització de les mitges veus i el desplegament habitual dels recursos expressius.

En el disc s’aprecia un treball esplèndid al costat del mestre Pappano que de ben segur ha guiat amb ma mestrívola al tenor, acompanyant-lo amb una orquestra de so càlid i luxuriós, tan delicada i explosiva, com apassionada i dramàticament embolcallant. Deu ser molt més fàcil cantar quan tens un director tan especialment dotat per aquest repertori i amb una orquestra que respon amb semblant diligència, i gràcies a aquesta feliç conjunció, Kaufmann potser signa el seu treball més expressiu, intens i vibrant, més enllà de l’adequació d’una veu i una emissió que inicialment juguen en contra, sobretot si la comparem amb altres tenors descaradament més meridionals, solars i referencials.

Kaufmann aporta les seves valuoses cartes guanyadores, oferint una seducció sense límits i superant amb èxit aquells sons engolats que tantes vegades li retraiem fins i tot els que ens delim amb el seu cant, i en surt, més que victoriós,  triomfant, d’un treball discogràfic que està destinat a ser un èxit absolut en un moment on la venda de discs està més que sota mínims, enterrada.

L’absurda polèmica i els comunicats per part de Kaufmann denunciant a la seva antiga casa discogràfica, que hàbilment ha tret un CD amb Puccinis reciclats d’altres gravacions prèvies fetes amb l’antic segell, són malgrat l’èxit de vendes que sembla que han assolit, una magnífica campanya de màrqueting que estic segur que acabarà catapultant el CD “autèntic” fins el cim del reconeixement i sobretot de les vendes.

L’elecció una vegada més de Opolais em sembla poc adequada, ja que al costat de l’exuberant demostració de Kaufmann, les seves aportacions, sobretot a Manon Lescaut, no em semblen a l’alçada. Certament en el “O soave fanciulla” fa coses boniques i culmina el duo amb un sobreagut encisador, però a la seva ja coneguda Manon, la veu comença a denotar uns perillosos esgarips i unes obertures de so, que sense l’exuberant i fascinant presència física, deixen en evidència les carències de la carn vocal necessària per aquest rol tan ple de paranys i vocalment contradictori.

Els demés col·laboradors vocals, en les seves breus intervencions, queden eclipsats.

El disc està farcit de moments intensos i al costat de l’imponent Edgard i l’impactant Roberto a Le villi, el seu Calaf és meravellós per la inoblidable manera de cantar “Non piangere Liu” i és clar, també per un “Nessun dorma” que intel·ligentment “kaufmanneja” amb detalls que l’honoren i que intenten allunyar-lo del estàndard, sense per això deixar de fer el triomfant i preceptiu, apoteòsic final.

MANON LESCAUT
Atto I: “Donna non vidi mai” (Des Grieux)
Atto II: “Oh, sarò la più bella! … Tu, tu, amore? Tu?” (Manon, Des Grieux)
Atto II: “Ah! Manon mi tradisce” (Des Grieux, Manon)
Atto III: “Presto! In fila! … Non v’avvicinate! No, pazzo son!” (sergente, Des Grieux, capitano, coro)
Kristīne Opolais Manon· Antonio Pirozzi sergente, capitano

LE VILLI
Atto II: “Ei giunge! … Torna ai felici dì” (coro, Roberto)

EDGAR
Atto II: “Orgia, chimera dall’occhio vitreo” (Edgar)

LA BOHÈME
Atto I: “O soave fanciulla” (Rodolfo, Mimì)
Kristīne Opolais Mimì

TOSCA
Atto I: “Recondita armonia” (Cavaradossi, il sagrestano)
Antonio Pirozzi il sagrestano

MADAMA BUTTERFLY
Atto III: “Addio, fiorito asil” (Pinkerton, Sharpless)
Massimo Simeoli Sharpless

LA FANCIULLA DEL WEST
Atto II: “Una parola sola! … Or son sei mesi” (Johnson)
Atto III: “Risparmiate lo scherno … Ch’ella mi creda libero” (Johnson, Rance, Sonora, coro) 
Massimo Simeoli Rance, Sonora

LA RONDINE
Atto I: “Parigi! È la città dei desideri” (Ruggero)

IL TABARRO
“Hai ben ragione” (Luigi)

GIANNI SCHICCHI
“Avete torto! … Firenze è come un albero fiorito”  (Rinuccio)

TURANDOT
Atto I: “Non piangere, Liù!” (Calaf, Liù, Timur)
Atto III: “Nessun dorma” (Calaf, coro)
Kristīne Opolais Liù · Antonio Pirozzi Timur

El CD a Spotify

L’àlbum especial, porta uns bonus que encara no he escoltat.

Bravo Kaufmann, si sempre m’han preocupat poc els detractors a ultrança, faci el que faci, canti el que canti, aquesta vegada encara em preocupen menys perquè no tenen res a fer.