USHER HALL d’EDINBURG
El passat 22 d’agost i dins el marc del prestigiós Festival d’Edinburg , creat sota els auspicis de Rudolf Bing i Henry Harvey Wood, va tenir lloc un concert que va reunir a The Philharmonia Orchestra, Edinburgh Festival Chorus, Lawrence Brownlee i Esa-Pekka Salonen, per interpretar la Grande Messe des Morts o el Rèquiem, d’Hector Berlioz.
El concert va servir per commemorar el cinquantenari de la creació del Edinburgh Festival Chorus, que va fer el seu primer concert el mateix dia de 1965, amb la interpretació de la vuitena simfonia de Gustav Mahler, dirigida per Sir Alexander Gibson.
Al llarg d’aquests 50 anys d’existència el cor del festival ha estat dirigit per directors tan importants com Karajan, Giulini (War Requiem i Rèquiem de Verdi), Abbado (Te Deum de Berlioz, Simfonia dels Psalms de Stravinsky o el Rèquiem de Verdi), Bernstein (2ª de Mahler), Solti (Missa Solemnis), Davis, Rattle… sense cap mena de dubte esdevé un dels pilars del festival escocès. El seu primer director va ser Arthur Oldham i en l’actualitat el cor està dirigit per Christopher Bell.
Malgrat l’exigència de les obres que han de interpretar, el cor no és professional i tot l’any assaja les obres corals que s’interpretaran durant el festival. Segurament no té la qualitat dels grans cors professionals, però no hi ha dubte que és un del seus orgulls i una de les seves essències.
Escollir una obra com la Gran Messe des Morts és una elecció ideal ja que el protagonisme del cor és absolut, i la part vocal relegada al Sanctus és tan bella com testimonial, per tant cap solista de prestigi com en aquest cas el tenor nord-americà Lawrence Brownlee, per molt bé que ho faci, li traurà protagonisme.
La versió que avui us porto a IFL és esplèndida, gràcies en primer lloc al gran director Esa-Pekka Salonen que obté d’una magnífica Philharmonia Orchestra una imponent sonoritat, austera i allunyada de la teatralitat d’altres rèquiems.
Estic convençut que el contingut d’aquest concert, a banda dels berliozinians de socarrel, els seguidors del tenor Browlee o del director finlandès, i per suposat del membres, familiars i “supporters” del cor commemorat, agradarà als que per sobre de tot busquen en la música les emocions trasbalsadores de les versions serioses i estrictes, que fan arribar la música de la manera més autèntica.
La Grande Messe des Morts no és una obra gaire agraïda per, tot i que per els que ens sentim atrets per la música coral és una obra sensacional, no tan sols per la magnitud quasi monolítica de les diferents parts de la missa, com a blocs petris, sinó per la genial construcció que Berlioz utilitza entre contrasts lírics i tràgics, envoltats per la sempre sorprenent orquestració del genial compositor francès, així com la mestrívola utilització dels recursos corals, amb unes exigències dinàmiques i de intensitat, de gran complexitat i exigència.
Us deixo per escoltar el Sanctus amb el tenor Brownlee i el cor, perquè sóc conscient que quan dono protagonisme als cantants, encara que sigui en intervencions tan anecdòtiques com aquesta, els apunts agraden una mica més, tot i que no us negaré que el fragment és alhora una demostració de la complexitat de l’arquitectura vocal amb la que Berlioz l’estructura
Hector Berlioz
Grande Messe des morts (Rèquiem)
Lawrence Brownlee, tenor
Edinburgh Festival Chorus
Director del cor Christopher Bell
The Philharmonia Orchestra
Director musical: Esa-Pekka Salonen
Usher Hall, Edinburgh 22 d’agost de 2015
Per obtenir l’enllaç premeu aquí.
IN FERNEM LAND 
Me encanta ver el alto concepto que tienes siempre de este compositor-escritor. Muchas gracias.
M'agradaM'agrada
És uno de los grandes Enrique y en cambio no lo parece si atendemos a la escasa programación de sus obras, si lo comparamos con otros compositores y lo que me más me duele, la poca atracción que ejerce entre el “gran público”, que cuando ven Berlioz en el programa fruncen el ceño
Tiene un gran mérito que siempre, siempre, siempre, escuchando sus obras me parece moderno, rompedor e incluso provocador, siempre descubro cosas nuevas, hallazgos geniales, melodías de gran originalidad, nunca fáciles y siempre inspiradas y sorprendentes. Berlioz jamás resulta previsible aún conociendo bien sus obras.
No hace falta decir que estoy esperando el Cellini como agua de mayo.
M'agradaM'agrada
És preciós i una mostra del virtuosisme del gran músic. M’hi vaig acostant amb precaució i l’assaboreixo amb admirat plaer.
M'agradaM'agrada
Fas bé, a poc a poc l’afecte és més intens
M'agradaM'agrada
Berlioz és un compositor revolucionari, lamentablement mal conegut, amb una obra potser més irregular que d’altres, però amb uns atacs de geni que et deixen amb la boca oberta. Jo em vaig passar definitivament a la fe berlioziana quan fa uns mesos vaig descobrir, no sé si gràcies al blog, l’oratori L’enfance du Christ.
I com que tot el que he dit anteriorment també es podria aplicar al seu amic i protector Liszt, un consell: aneu a buscar la transcripció que aquest va fer la Simfonia fantàstica. Excepcional.
M'agradaM'agrada
Aquí la teniu
M'agradaM'agrada
Tal vegada més artificial i forc,at que el de Verdi, però igualment inspirat. Jo em quedaria amb la part final (no vullc dir que les altres siguin inferiors, ni molt menys) amb el sobrecollidor Agnus Dei i el posterior Te decet hymnus Deus in Sion …, fins al místic Amen final. En tot cas, una obra que sempre val la pena recuperar, i que malgrat poder semblar excessiva en orquestració, crec sincerament que mereix la mateixa consideració que els Rquiems de Mozart, Verdi o Brahms.
Farem els deures! Gràcies.
M'agradaM'agrada
No hi ha de què Vicent.
Potser si que és excessiu aquest Rèquiem, Berlioz ho és, però això els acostuma a passar a alguns genis, Wagner sense anar gaire lluny, i en aquesta obra exhibeix amb mestrívola inspiració aquest geni, amb una imponent estructura.
M'agradaM'agrada
L’Amen final al Requiem de Berlioz es repeteix fins a 6 vegades. L'”Ewig” final del Cant de la Terra (El Requiem de Mahler?) es repeteix fins a 7 vegades (crec). Em pregunto si Mahler no s’hi inspirà en ell o si almenys subconscientment no el tenia present.
M'agradaM'agrada
Possiblement si que el tenia en ment perquè tenir present a Berlioz sempre és positiu i d la mateixa manera que Wagner el tenia sempre present, de ben segur que també per a Mahler va ser un motiu de inspiració.
M'agradaM'agrada
Aquí un que tambè espera el Benvenuto amb impaciència. Repasarem abans aquesta obra, que no està dins de les meves preferències dins del catàleg d’obres d’aquest enorme compositor, tan innovador i revolucionari en moltes d’elles, però no en aquesta, de majustositat i gravetat pel excesiva, i que segurament el format encotillat de les misses de difunts de l’època li van privar de treballar amb els graus de llibertat que de manera genial (i malauradament incompresa en vida) es va pendre en les seves obres cabdals. Bé, no cal dir que els protagonistes del post, dels que m’agradaría destacar a Salonen, garanteixen un gran Rèquiem.
M'agradaM'agrada
A mi em va costar un amica aquest Requiem, de fet amb Berlioz sempre he hagut d eposar-hi molt de la meva part per gaudir-lo, però un cop et té enganxat ja no et deixa i cada vegada en necessites dosis més grans.
M'agradaM'agrada