Més enllà del descomunal “Va pensiero“, un cor que sobrepassa en molt la funció de farciment o preludi a l’escena de Zaccaria, en la tercera òpera del jove Giuseppe Verdi, després de la bona acollida de “Oberto Conte di San Bonifacio a la Scala”, el 17 de novembre de 1837 i el fracàs de “Un giorno di regno” al mateix teatre el 5 de setembre de 1840, Nabucco és el primer gran títol verdià que ens ofereix de sobte, totes les claus que durant els següents 51 anys  (de 1842 a l’any 1893 data de l’estrena de l’última òpera, Falstaff, en el mateix escenari), marcaran el esdevenir operístic de l’òpera italiana, gràcies a l’imponent i popular opus del compositor de Busseto.

La llegenda és prou popular com per insistir en ella, però quan un Verdi desmotivat per el fracàs de la seva segona òpera i a la recerca d’un llibret inspirador, va llençar sobre la taula del seu estudi el text que Temistocle Solera va fer sobre el rei babiloni Nabuconodosor II, i va quedar obert sobre el versos del cor que inicia la segona escena de la tercera part i va començar a llegir:

Va, pensiero, sull’ali dorate;
Va, ti posa sui clivi, sui colli,
Ove olezzano tepide e molli
L’aure dolci del suolo natal!
Del Giordano le rive saluta,

Di Sïonne le torri atterrate…
Oh mia patria sì bella e perduta!
Oh membranza sì cara e fatal!
Arpa d’or dei fatidici vati,

Perché muta dal salice pendi?
Le memorie nel petto raccendi,
Ci favella del tempo che fu!
O simile di Solima ai fati

Traggi un suono di crudo lamento,
O t’ispiri il Signore un concento
Che ne infonda al patire virtù!

de sobte va veure la llum inspiradora que va convertir el celebrat fragment en un himne patriòtic de llibertat, en un moment que Itàlia lluitava per la seva independència del domini austríac. Oportunisme? Possiblement, però Verdi  va copsar intel·ligentment com a gran compositor teatral que sempre va demostrar ser, que l’òpera, el teatre i el públic necessitava quelcom més que virtuosisme vocal, explotat fins els límits del preciosisme manierista per la gran terna de compositors belcantistes, Rossini, Bellini i Donizetti, cercant en el llibret, la música i el cant, els estímuls necessaris que fessin possible la  connexió entre l’escenari i la platea, gràcies a l’emoció dramàtica de personatges i històries que molt més enllà de les boniques melodies i els trinats, picats i altres demostracions pirotècniques dels divos i dives, totes elles enlluernadores, necessitava el teatre musical.

El cor, aquest cor, va deixar de ser un pretext convencional i decoratiu dins de l’estructura tradicional dels llibrets operístics, per esdevenir una gran ària que prenia  tanta força com qualsevol de les escrites per els seus protagonistes, però que sobretot traspassava les barreres argumentals d’un llibret bíblic i llunyà, de personatges difícilment assimilables a la realitat contemporània del moment, tot i la càrrega dramàtica i la interessant personalitat de cadascun del tercet protagonista (Nabucco, Abigaille i Zaccaria) ja que la resta estan poc desenvolupats (Ismaele i Fenena), per erigir-se com la veu col·lectiva i anònima que representava els anhels del poble italià. L’oportunisme va ser tan inspirat com decisiu per començar a forjar la personalitat musical, però també política del compositor que va acabar sent senador de la Itàlia unificada.

En la següent òpera I Lombardi alla prima crociata, amb el mateix llibretista i estrenada 11 mesos més tard a la Scala, lletrista i compositor van repetir l’experiment amb un altre cor patriòtic i bellíssim, “O Signore, dal tetto natìo“, però tot i la grandesa i inspiració, mai ha arribat a superar la popularitat i la significança del que molts consideren el veritable himne d’Itàlia.

L’òpera originalment s’anomenava Nabucodonosor, però el mateix Verdi va abreviar-la de manera intel·ligent per Nabucco.

Al voltant d’aquest cor universal que és l’expressió feliç de l’anhel nacional d’un poble oprimit, hi ha els conflictes molt més personals i sense la transcendència universal, representats per el quartet solista: El conflicte del poder entre Nabucco i Abigaille s’erigeix per sobre de l’amor patern (tan sovintejat per Verdi durant tota la seva carrera, potser perquè ell no va arribar a veure créixer els seus fills), entre Nabucco i Fenena, i l’habitual conflicte amorós, aquí en prou feines desenvolupat, entre Fenena i Ismaele, fet que relega a aquests dos personatges importants en el desenvolupament dramàtic, a curiosament secundaris en l’àmbit musical. Sent de les poques o l’única òpera de Verdi on el tenor no té cap ària o fragment en solitari.

Els personatges

Abdallo	Tenor
Abigaille	Soprano
Anna	Soprano
Fenena	Mezzosoprano
Il gran sacerdote di Belo	Baix
Ismaele	Tenor
Nabucco	Baríton
Zaccaria	Baix

Verdi va demostrar al llarg de la seva fenomenal obra la traça que tenia en identificar els personatges i les situacions dramàtiques a les vocalitats més adients, arribant, sense que això suposés cap aparent revolució, a crear una vocalitat pròpia que associem a “veu verdiana”. El baríton associat sovint a la figura del pare autoritari, magnànim, noble i el baix: sever, poderós o intransigent. res substancialment diferent a l’evolució que havia fet la distribució vocal, amb les subdivisions per a mezzosopranos i barítons que Donizetti ja havia desenvolupat, però amb una profunditat psicològica molt més evolucionada.

Nabucco és un gran rol per a un baríton dramàtic, sense dubte la llavor del que serà una llarga llista de rols psicològicament rics i complexos , i és que tenint que fer front encara a formules belcantistes, la veu ha de ser sòlida, robusta, capaç de trobar l’accent just entre la humanitat que sempre acaba emergint en els rols baritonals verdians i la barbàrie embogida  d’un tirà, Té una gran escena amb recitatiu, ària i obligada cabaletta, un grandiós duo amb Abigaille i unes intervencions protagonistes en els impactants concertants, on el baríton és pal de paller.

Abigaille és un dels rols, juntament amb la Lady Macbeth, més difícils i exigents del repertori, no tan sols verdià. Moltes sopranos han rebutjat cantar-la al teatre i moltes després de fer-ho han vist acabar prematurament la seva carrera. Està escrit per a una soprano dramàtica d’agilitat, que ha de colpir per la força i robustesa de l’emissió, l’impacte dels aguts penetrants, però també per la varietat expressiva capaç de transmetre feresa, odi i autoritat, però també penediment i lirisme en un final colpidor. La varietat de recursos que ha d’emprar és espectacular, no debades estem davant d’una dona guerrera que ha d’emprar la coloratura i els passatges més durs que porten la seva vocalitat sovint als extrems, alternant el cant dolç bellinià amb atacs irats. Encra estem sota la influència d’inicis del segle XIX, per tant Verdi mira enrere utilitzant salts d’octava temibles s’utilitzen per a descriure una personalitat forta i majestàtica d’aquesta dona.

El gran baix Zaccaria és el que té més passatges en solitari, amb una escena complerta (recitatiu, ària i cabaletta) a l’inici de l’òpera, la pregària “Tu sul labbro dei veggenti” que ha estat el fragment de la tria i encara un altre ària, coneguda com la profecia “Del futuro nel buio discerno” acompanyat pel cor. És sense cap mena de dubte un dels rols més importants del repertori per a baix escrit per Verdi i hereu del Mosé rossinià, ja que Nabucco és hereva d’aquesta òpera que caldria recuperar amb urgència. Cal trobar un baix rotund però prou hàbil per fer front a una tradició belcantista que li permeti una certa agilitat vocal.

Fenena és una oportunitat perduda per desenvolupar un rol molt més ric, però Verdi no es va deixar temptar per la faceta amorosa del llibret i només li va deixar “Oh, dischiuso è il firmamento!” una deliciosa i curta preghiera per lluir-se. Pocs mesos després de l’estrena milanesa i arran de l’estrena a Venècia el 26 desembre 1842, Almerinda Granchi,la cantant que va interpretar Fenena, va demanar-li a Verdi una ària on ella pogués esplaiar-se, però l’ària ja varem poder comprovar en aquells oblidables concerts verdians que van inaugurar la temporada 2013/2014 que podia ser més llarga que l’original i alhora molt dolenta (o potser va ser Casariego qui en va tenir la culpa?), el cas és que Verdi va creure convenient després de l’experiment seguir amb la breu i bellíssima preghiera original, que no retarda innecessàriament el final, en una demostració de la concreció que el caracteritza en front altres compositors més generosos. No cal una mezzo verdiana per interpretar aquest rol, n’hi ha ben bé prou amb una cantant expressiva i centre prou generós, i en realitat no cal ni que sigui mezzosoprano, el que si cal és que contrasti amb la vocalitat abassegadora d’Abigaille

Pitjor ho té el pobre tenor, Ismaele, que a part de intervenir en els números concertants, té la part més rellevant en el tercet del primer acte, amb Fenena i Abigaille “Io t’amava!… Il regno, il core”. Poca cosa per a un tenor protagonista.

Els rols d’Anna, Il Gran Sacerdote i Abdallo són tan necessaris com anecdòtics

Sinopsis argumental (extreta de la viquipèdia)

Part I Gerusalemme

‘Així ha dit el Senyor, Vet ací, jo lliure aquesta ciutat entre les mans del rei de Babilònia; ell la destruirà amb el foc’ (Jeremies 21:10)

Interior del Temple de Jerusalem

Els Jueus han estat vençuts i Nabucco està a punt d’entrar a Jerusalem. El sum sacerdot Zaccaria demana al poble que no desesperi i tingui fe en Déu. La presència d’una ostatge, Fenena, jove filla de Nabucco, pot assegurar la pau. Zaccaria confia Fenena a Ismaele, nebot del rei de Jerusalem i enviat a Babilònia. Però Fenena i Ismaele s’estimen, i aquest li demana que fugi davant el risc de perdre la vida. La filla major de l’ancià Nabucco, Abigaille, apareix disfressada al temple en companyia d’un grup de soldats. Abigaille també està enamorada d’Ismaele. En descobrir els amants, amenaça Ismaele: si no abandona Fenena, Abigaille acusarà aquesta de traïció. El rei mateix fa la seva entrada. Zaccaria el desafia, amenaçant en matar Fenena amb un punyal. Ismaele intervé per a deslliurar-la. Nabucco respon ordenant la destrucció del temple, i els jueus acusen Ismaele de traïdor.

Part II: L’impiu

‘Vet aquí…! la tempesta del Senyor ha esclatat, i caurà sobre el cap de l’impiu’ (Jeremies 30:23)

Escena 1: El Palau a Babilònia
Nabucco està lluny, en la guerra, i ha nomenat Fenena la seva regent. Abigaille ha descobert un document que prova que ella (Abigaille) no és filla de Nabucco, sinó una esclava. El gran sacerdot de Baal, en companyia dels mags, informen Abigaille que Fenena ha alliberat els captius jueus. Abigaille decideix donar un colp per treure a Fenena del tron, fent circular el rumor que Nabucco és mort en la batalla.

Escena 2: Una sala del Palau a Babilònia
Fenena s’ha convertit al judaisme i Ismaele s’ha reconciliat amb els seus. Però hom anuncia que Nabucco és mort, i Abigaille, amb el suport del gran sacerdot de Baal, demana la corona de Fenena. Inesperadament, el mateix Nabucco fa la seva aparició i menyspreant tant a Baal com al Déu dels jueus que ell mateix ha vençut, es declara a si mateix Déu. Quan Zaccaria protesta, Nabucco ordena que tots els jueus siguin aniquilats. Aleshores Fenena manifesta que ella compartirà la sort dels jueus. En repetir de nou que és un Déu (‘Non son piu re, son dio’), Nabucco és colpejat per un llamp i perd el sentit. La corona cau a terra, i Abigaille la recull.

Part III: La profecia

‘Les bèsties del desert habitaran a Babilònia, i els mussols també hi habitaran’. Jeremies

Escena 1: Els jardins penjants de Babilònia
El gran sacerdot presenta a Abigaille el reial decret de la mort dels jueus i de Fenena. Nabucco entra semblant un boig, i reclama el seu tron. Abigaille el persuadeix de ratificar el decret, però Nabucco demana que Fenena sigui salvada. Confessa a Abigaille que no és filla seva, sinó una esclava. Abigaille es burla d’ell, destruint el document amb l’evidència del seu vertader origen. Comprenent que ara no és més que un presoner, Nabucco suplica per la vida de Fenena. Abigaille exulta de poder.

Escena 2: Riberes del riu Èufrates
Els jueus, lluny de la seua pàtria canten “Va pensiero, sull’ali dorate” (Vés pensament, sobre ales daurades…) Zaccaria de nou els exhorta a tenir fe: Déu enderrocarà Babilònia.

Part IV: L’ídol trencat

‘Baal està confós, els seus ídols s’han trencat a trossos.’ Jeremies

Escena 1: El Palau a Babilònia
Nabucco es desperta, ha recuperat la força i l’enteniment. Veu a Fenena encadenada, conduïda al patíbul. Demanant ajuda a Déu, promet reconstruir el Temple de Jerusalem i seguir la fe vertadera. Amb un grapat de soldats lleials es disposa a castigar els traïdors i rescatar Fenena.

Escena 2: Els jardins penjants de Babilònia
Quan els jueus i Fenena es preparen per al sacrifici en l’altar de Baal, Nabucco irromp, espasa en mà. Nabucco ordena trencar l’ídol, però aquest es desploma per si mateix. Nabucco proclama que els jueus són lliures. Un nou temple serà erigit al seu Déu. Entra Abigaille. S’ha enverinat a si mateixa. Expressa els seus remordiments, demana perdó a Fenena i mor. Zaccaria aclama Nabucco com a servent de Déu i rei de reis.

Números musicals

• Sinfonia

Parte I

• 1 Introduzione
  • Coro: Gli arredi festivi (Coro) Scena I

• 2 Recitativo e Cavatina di Zaccaria
  • Recitativo: Sperate, o figli! (Zaccaria, Coro) Scena II
  • Cavatina con coro: D’Egitto là sui lidi (Zaccaria, Coro) Scena II
  • Tempo di mezzo: Qual rumore? (Coro) Scena II-III
  • Cabaletta con coro: Come notte a sol fulgente (Zaccaria, Coro) Scena III

• 3 Recitativo e Terzettino
  • Recitativo: Fenena! O mia diletta! (Ismaele, Fenena) Scena IV-V
  • Terzettino: Io t’amava!… Il regno, il core (Abigaille, Ismaele, Fenena) Scena V

• 4 Finale I
  • Coro: Lo vedeste?… Fulminando (Coro, Zaccaria) Scena VI
  • Scena e marcia: Viva Nabucco!… (Abigaille, Coro, Zaccaria, Ismaele) Scena VI
  • Seguito del Finale I: Che tenti?… Oh trema, insano! (Zaccaria, Nabucco, Fenena, Abigaille, Ismaele) Scena VII
  • Stretta del Finale I: Mio furor, non più costretto (Nabucco, Abigaille, Fenena, Anna, Zaccaria, Coro) Scena VII

Parte II

• 5 Scena e Aria di Abigaille
  • Scena: Ben io t’invenni, o fatal scritto!… (Abigaille) Scena I
  • Aria: Anch’io dischiuso un giorno (Abigaille) Scena I
  • Tempo di mezzo: Chi s’avanza? (Abigaille, Gran Sacerdote, Coro) Scena II
  • Cabaletta con coro: Salgo già del trono aurato (Abigaille, Gran Sacerdote, Coro) Scena II

• 6 Recitativo e Preghiera di Zaccaria
  • Recitativo: Vieni, o levita!… (Zaccaria) Scena III
  • Preghiera: Tu sul labbro dei veggenti (Zaccaria) Scena III

• 7 Scena e Coro
  • Scena: Che si vuol? – Chi mai ci chiama (Coro, Ismaele) Scena IV
  • Coro: Il maledetto non ha fratelli… (Coro, Ismaele) Scena IV-V

• 8 Finale II
  • Scena: Ma qual sorge tumulto! (Fenena, Ismaele, Zaccaria, Coro) Scena V-VI-VII-VIII
  • Canone: S’appressan gl’istanti (Coro, Tutti) Scena VIII
  • Scena: S’oda or me!… Babilonesi (Nabucco, Fenena, Gran Sacerdote, Zaccaria, Anna, Coro) Scena VIII
  • Delirio: Chi mi toglie il regio scettro?… (Nabucco, Zaccaria, Abigaille) Scena VIII

Parte III

• 9 Introduzione
  • Coro: È l’Assiria una regina (Coro) Scena I

• 10 Scena e Duetto di Nabucco e Abigaille
  • Scena: Eccelsa donna (Gran Sacerdote, Abigaille) Scena II
  • Duetto: Donna, chi sei? (Nabucco, Abigaille) Scena III

• 11 Coro e Profezia
  • Coro: Va’, pensiero, sull’ali dorate (Coro) Scena IV

• Scena: Oh, chi piange? (Zaccaria) Scena V
• Profezia con coro: Del futuro nel buio discerno… (Zaccaria, Coro) Scena V

Parte IV

• 12 Scena e Aria di Nabucco
  • Scena: Son pur queste mie membra!… (Nabucco) Scena I
  • Aria: Dio di Giuda!… (Nabucco) Scena I
  • Tempo di mezzo: Porta fatale, oh t’aprirai!… (Nabucco) Scena I-II
  • Cabaletta con coro: Cadran, cadranno i perfidi (Abdallo, Coro, Nabucco) Scena II

• 13 Finale ultimo
  • Marcia funebre Scena III
  • Recitativo: Va’! la palma del martirio (Zaccaria) Scena III
  • Preghiera: Oh, dischiuso è il firmamento! (Fenena) Scena III

• Scena: Viva Nabucco! (Coro, Gran Sacerdote) Scena III-IV
• Inno: Immenso Jehovah (Coro) Scena IV
• Scena finale: Oh! chi vegg’io? (Nabucco, Abigaille, Zaccaria, Coro) Scena V

Discografia i videoteca

Malgrat tractar-se d’una òpera tan popular, no hi ha una extensa discografia, segurament per la dificultat que sempre ha suposat trobar un tercet protagonista a l’alçada, fins i tot quan hi havia veus molt més sòlides i adients al cant verdià, ha estat difícil trobar, sobretot, una Abigaille que nos fes Elektra o Brünnhilde.

Aquest és un recull, no exhaustiu de tot el material més o menys disponible i remarcable per algun motiu.

1949	Gino Bechi, Maria Callas, Luciano Neroni, Gino Sinimberghi, Amalia Pini	Vittorio Gui	Pantheon	CD
1951	Paolo Silveri, Caterina Mancini, Antonio Cassinelli, Gabriella Gatti, Mario Binci,	Fernando Previtali	Fonit Cetra	CD
1961	Ettore Bastianini, Mirella Parutto, Ivo Vinco, Luigi Ottolini, Anna Maria Rota	Bruno Bartoletti	G. O. P.	CD
1965	Tito Gobbi, Elena Souliotis, Carlo Cava, Bruno Prevedi, Dora Carral	Lamberto Gardelli	Decca	CD
1966	Giangiacomo Gulefi, Elena Suliotis, Nicolai Ghiaurov, Gloria Lane, Gianni Raimondi,	Gianandrea Gavazzeni	NUOVA ERA	CD
1977	Matteo Manuguerra, Renata Scotto, Nicolaj Ghiaurov, Veriano Luchetti, Elena Obrazcova	Riccardo Muti	EMI	CD
1979	Sherrill Milnes, Grace Bumbry, Ruggero Raimondi, Carlo Cossutta, Viorica Cortez	Nello Santi	Arthaus	DVD
1981	Renato Bruson, Ghena Dimitrova, Dimiter Petkov, Ottavio Garaventa, Bruna Baglioni	Maurizio ArenaWarner		DVD
1982	Piero Cappuccilli, Ghena Dimitrova, Evgeny Nesterenko, Placido Domingo, Lucia Valentini Terrani	Giuseppe Sinopoli	Deutsche Grammophon	CD
1988	Renato Bruson, Ghena Dimitrova, Paata Burchuladze, Bruno Beccaria, Raquel Pierotti	Riccardo Muti	Kultur	DVD
1996	Paolo Gavanelli, Monica Pick-Hieronimi, Paata Burchuladze, Anna Schiatti, Gilberto Maffezzoni	Anton Guadagno	KOCH	CD
2002	Juan Pons, Maria Guleghina, Samuel Ramey, Gwyn Hughes Jones, Wendy White	James Levine	Deutsche Grammophon	DVD
2004	Ambrogio Maestri, Andrea Gruber, Paata Burchuladze, Nazzareno Antinori, Nino Surguladze	Daniel Oren	Arthaus	DVD
2004	Alberto Gazzale, Susan Neves, Orlin Anastassov, Yasuharu Nakajiima, Annamaria Popescu	Riccardo Frizza	DINAMIC	DVD
2004	Renato Bruson, Maurizio Frusoni, Lauren Flanigan, Carlo Colombara, Monica Bacelli	Paolo Carignan	Brilliant Classics	DVD
2007	Leo Nucci, Maria Guleghina, Carlo Colombara, Fabio Sartori, Nino Surguladze	Daniel Oren	Decca	DVD
2009	Leo Nucci, Dimitra Theodossiou, Riccardo Zanellato, Bruno Ribeiro, Annamaria Chiuri	Michele Mariotti		DVD
2013	Plácido Domingo, Lyudmila Monastyrska, Vytalu Kowaljow, Andrea Caré, Marianna Pizzolato	Nicola Luisoti	Sony	DVD

NABUCCO AL LICEU:

Nabucco es va estrenar en el gran Teatre del Liceu el 24 de maig de 1851 i des de aleshores s’ha representat “només” 64 representacions, quelcom que no deixa de sorprendre. A Barcelona s’havia estrenat set anys abans el 2 de maig de 1844 en el Teatre de la Santa Creu.

Si voleu conèixer la cronologia liceista premeu l’enllaç i accedireu al document que ha fet Jaume Tribó a la pàgina web del Liceu.

• http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Cronologies_liceistes_obres/Cronologia_Nabucco_CAT.pdf

Les representacions de la temporada 2015/2016

Direcció musical Daniel Oren
Direcció d’escena Daniele Abbado
Escenografia i vestuari Alison Chitty
Il·luminació Alessandro Carletti
Coreografia Simona Bucci
Vídeo Luca Scarzella
Coproducció Gran Teatre del Liceu, Fondazione Teatro alla Scala (Milà), Royal Opera House Covent Garden (Londres) i Lyric Opera of Chicago

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

REPARTIMENT

Nabucco	Ambrogio Maestri	7, 10, 14, 17, 19 i 22 Oct
	Luca Salsi	9, 16, 18 i 21 Oct
Abigaille	Martina Serafin	7, 10, 14, 17, 19 i 22 Oct
	Tatiana Melnychenko	9, 16, 18 i 21 Oct
Zaccaria	Vitalij Kowaljow	7, 10, 14, 17, 19 i 22 Oct
	Enrico Iori	9, 16, 18 i 21 Oct
Ismaele	Roberto de Biasio	7, 10, 14, 17, 19 i 22 Oct
	Alejandro Roy	9, 16, 18 i 21 Oct
Fenena	Marianna Pizzolato
Il gran sacerdote	Alessandro Guerzoni
Abdallo	Javier Palacios
Anna	Anna Puche

Ja veurem que ens acaben oferint, però uns certs dubtes o incògnites si que tinc al respecte, sobretot pel que fa als rols principals i la seva adequació a les exigències extremes a les que seran sotmesos, o a l’adequació estilística.

Només call passar per les tres darreres tries per adonar-se’n del que vull dir:

• TRIANT UN NABUCCO
• TRIANT UNA ABIGAILLE
• TRIANT UN ZACCARIA

Tota la informació de les representacions al Liceu:

• http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/nabucco/presentacio.html

Aviat en parlarem

Si voleu conèixer prèviament la producció de Daniele Abbado que veurem al Liceu podeu trobar-la aqui.