Quasi quatre anys més tard ( EL MET AL CINEMA: IL TROVATORE ) torna la producció de Il Trovatore al Metropolitan, dirigida pel mateix equip Marco Armiliato i David McVicar, ara per inaugurar la temporada 2015/2016 del teatre novaiorquès i repetint part del mateix cast: el sorprenentment recuperat Dmitri Hvorostovsky com a Conte di Luna, Dolora Zajick com a Azucena i Stefan Kocán com a Ferrando, mentre que Sondra Radvanovsky i Marcello Álvarez han deixat pas a Anna Netrebko i Yonghoon Lee.
En realitat que el MET al cinema torni a insistir en aquesta producció, només perquè Anna Netrebko, perquè és per això i només per això, no és prou motiu, al menys per a mi, sobretot si tenim en compte que la temporada novaiorquesa té suficients títols amb suficients al·licients per omplir les sales dels cinemes, tot i que si aquest és l’únic objectiu, amb aquesta emissió de Il Trovatore, títol per altra part molt popular, ho ha aconseguit en escreix (les dues sales dels Icària barcelonins van vendre fins i tot la primera fila).
L’any 2011 Marco Armiliato no em va agradar gens, i ahir no és que millorés gaire però crec que va matisar més la crispada direcció del 2011. Ja sabem que no és un mestre genial, ni de bon tros, però ahir al menys no va voler ser ni personal, ni molt menys genial, es va instal·lar en la còmode posició de la rutina esperant que els cantants fessin la resta, i així va ser. No va molestar tot i que en més d’un moment li va costar concertar, equilibrar i conjuntar els solistes i l’orquestra, que és el que acostuma a passar quan la importància i circumstància dels divos poden molt més que l’ofici d’un director sense personalitat.
De la producció no diré res més del que ja vaig dir l’any 2011, tot i que McVicar o els seus assistents l’han “suavitzat”, però aquest efecte suavitzant ha servit de ben poc cosa, ja que continua sent lletja, reiterativa pel que fa a la proposta escenogràfica giratòria i feixuga en la concepció teatral, lluny del preciosisme còmodament estètic on sembla que s’ha instal·lat darrerament el director escocès.
L’equip vocal estava encapçalat per Anna Netrebko, que només sortir a l’escenari va rebre la benvinguda del públic, en una pràctica antigament “obligada” i que jo creia oblidada. La veu de Netrebko ha experimentar un enfosquiment, jo diria que en gran part artificial, que la perjudica. Continua sent una soprano eminentment lírica, si bé ha aprés a fer suficients trucs i maquillatges vocals per semblar spinto o fins i tot dramàtica. A la Leonora no li cal, però ella ençà de la seva Lady Macbeth ha decidit que forçant el greu i enfosquint el color ja n’hi ha prou per semblar Zinka Milanov, i no, no és suficient. mentre que a “Tacea la notte placida” em va agradar perquè volia conservar el to més líric que li escau molt millor, a la gran i extenuant escena de la torre, la veu va perdre totalment la brillantor per exprés desig de la soprano russa, encaparrada en situar el centre vocal en una zona central greu molt més incòmode i aleshores el color varia, perd bellesa, mentre que el cant perd també espontaneïtat. Netrebko no té cap problema vocal, el registre agut és ample i generós, a vegades sembla que tendeix al crit, però ell sap con controlar el seu doll espectacular i natural, apianant, ornamentant i regulant a plaer, però no és prou aplicada, sobretot en la respiració, ja que talla quan li sembla i sovint. Les frases llargues tan verdianes i que donen volada i elegància al cant, esdevenen per desídia, gasives, cirtes, mancades d’alè romàntic i no ho fa per manca de legato, ho fa perquè no és prou aplicada, perquè és mandrosa i perquè sap que té el partit guanyat abans de començar. Però Netrebko que és una soprano de cant espontani, alhora és valenta i encara que no va optar per fer cap sobreagut no escrit (sobretot al final del tercet del primer acte o en el Miserere, on Price o alguna vegada Caballé, o la mateixa Radvanovsky al 2011, pujaven a un Do, per tres vegades), va cantar amb moltes ganes i quan es va oblidar de fer de dramàtica em va agradar molt.
El tenor coreà Yonghoon Lee (fa un any Manrico a Chicago)té una bona veu, de color i lluminositat meriodionals, però el seu cant no m’interessa gens. És un cantant d’expressió plana, tendeix, tot i saber apianar i regular, al cant en forte, obrint certes vocals excessivament, es vol emmirallar amb el Manrico de Corelli, que és tot un referent per aquells que s’estimen més la testosterona que l’elegància o el fraseig distingit i l’expressió heroica. Com a intèrpret, tant vocal com teatral, és una nul·litat, to i que per ser sincer, estic plenament convençut que només escoltat guanya una mica, però amb una gest més propi del cinema mut i una expressió monocord, el seu Manrico esgota per no oferir gaire interès. Això sí, no fa patir i ja és molt si parlem de Manrico, però tampoc fa trempar. Va assolir un gran èxit. El seu final de la “pira” quan ja ha fet el més difícil i ja ha deixat de cantar, és d’un barroer sense sentit del ridícul i sobretot duna incomprensió total del que significa el cant verdià o fins i tot l’òpera, on nio calen crits guturals i gests amenaçadors de samurai, tant si la idea és de McVicar o de collita pròpia.
Dmitri Hvorostovsky encara va rebre més aplaudiments que la pròpia diva russa en sortir a escena. És un baríton molt estimat al MET i després del gravíssim ensurt anunciat a principis de l’estiu, del càncer cerebral que pateix i de la intervenció i tractament, semblava impossible que pogués inaugurar la temporada, és quasi miraculós. Mentre que físicament i segurament degut al tractament i/o la medicació, la fisonomia ha canviat una mica, la veu plenament baritonal està intacta, tot i que jo diria que va cantar amb una certa prudència, sobretot a “Il balen” on va mantenir el pols sense fer aquelles demostracions de facultats que sovint el caracteritza i que tant el perjudica. En un moment barítonal tan poc interessant si parlem d’òpera italiana, ell, malgrat els habituals problemes sonors de la respiració, tan molests, es situa al capdamunt, com un dels millors cantants o si us ho estimeu més, una de les millors veus.
A Dolora Zajick, com a tothom, els anys no la perdonen, però ves per on per a mi va ser la millor del cast. La veu denota tres colors molt diferenciats, però al personatge no li fa tant mal com a altres. Manté un registre greu acontraltat extraordinari, el centre el mate amb condicions i l’agut, tot i que encara és ferm, ja no enlluerna com anys enrere. No va fer el Do opcional i molt car d’escolta en el duo amb Manrico, però això no és cap retret, només és el signe evident del pas del temps. El cant de Zajick no ha estat mai refinat, però és intensa i sobretot sap emocionar, de fet és l’única que em va emocionar de veritat, amb un cant intens i sense gaires miraments, però apropiat pel rol. Després de tants anys cantant Azucena és un veritable luxe i malauradament no hi ha hereves al seu reialme.
L’any 2011 el Ferrando de Stefan Kocán em va agradar més que ahir. La veu semblava més sòlida i tenia esperances que evolucionés cap al registre greu, com hauria de ser en un jove baix, però perillosament sembla que el baix eslovac tendeixi als colors baritonals, al menys dels barítons d’abans. Continua mostrant en la producció de McVicar una incomprensible aparença juvenil impossible de quadrar en el relat dels fets, però això cada vegada sembla menys important, sobretot tractant-se d’una òpera tan poc creïble.
La resta correctes i amb els problemes de dicció italiana tan sovintejats al MET, és clar que amb els divos principals no tenien gaire bon exemple.
IL TROVATORE
Giuseppe Verdi–Salvatore Cammarano
Manrico……………..Yonghoon Lee
Leonora……………..Anna Netrebko
Count Di Luna………..Dmitri Hvorostovsky
Azucena……………..Dolora Zajick
Ferrando…………….Stefan Kocán
Ines………………..Maria Zifchak
Ruiz………………..Raúl Melo
Messenger……………David Lowe
Gypsy……………….Edward Albert
Conductor……………Marco Armiliato
Production…………..David McVicar
Set Designer…………Charles Edwards
Costume Designer……..Brigitte Reiffenstuel
Lighting Designer…….Jennifer Tipton
Choreographer………..Leah Hausman
Stage Director……….Paula Williams
Jo insisteixo, potser hagués estat més interessant programar l’emissió d’una òpera dirigida per Levine (Die Entführung aus dem Serail o Simon Boccanegra) o tornar al Don pasquale, aquesta sí amb un cast totalment canviat (Buratto, Camarena, Maestri).
Ben mirat, la temporada 2015/2016 del MET és molt italianitzant (un Wagner, un Strauss, un Berg, un Bizet, un Strauss jr. i 18 títols italians (5 Donizetti, 5 Puccini, 4 Verdi, 2 Rossini, 1 Mascagni, 1 Leoncavallo). Desequilibri total a favor teòric de la taquilla. Ja veurem!
IN FERNEM LAND 
Interessant cronica, Joaquim! No has parlat, pero, de l’Azuzena de Zajick i no se si aixo es bo o dolent…
M'agradaM'agrada
Ja ho he solucionat, un oblit imperdonable fruit de deixar l’apunt a mitges i anar a dormir sense acabar-lo, quelcom que no acostuma a passar.
Gràcies per fer-me’n adonar.
M'agradaM'agrada
Che ci vuoi fare, il melodramma, se non l’opera, è italiano.
M'agradaM'agrada
È vero, ed è per questo che è così importante capire quello che i cantanti cantano, usando lo stile giusto e soprattutto trasmettere il testo al pubblico in modo chiaro, equo e comprensibile.
M'agradaM'agrada
Vero. Io infatti devo ancora capire in che lingua canta la Netrebko 😀
M'agradaM'agrada
esperanto ? 🙂
M'agradaM'agrada
Reblogged this on Daniel L. Miller Works Collection and commented:
блин, поехать бы в нуорк
M'agradaM'agrada
Yo ya me he retirado de las óperas del Met, que me parecen un atraco a mano armada por parte del cine. Como mucho, me apuntaré a alguna de los Cinesa o de los Girona, algo más comedidos a la hora de sablear el bolsillo del personal. Por lo que me cuesta una entrada del Icaria, me voy a ver dos veces a la OBC, o me compro una entrada de Ibercámera. Sorry, tanto tiempo sin comentar (que no sin leer) y vengo en plan quejica 🙂
M'agradaM'agrada
Una sola lo es, 21 euracos dan para mucho. Con el abono la cosa mejora mucho, lo que ocurre este año és que las 10 propuestas no tienen el mismo nivel, ni el mismo interés.
M'agradaM'agrada
No em va agradar aquesta producció fa quatre anys i ni una Netrebko ha pogut amb la molta mandra que tenia de repetir-la. Si a més sóc pel refractari a aquesta òpera, doncs que vaig escollir l’OBC, amb un Joshua Bell sideral. Com Marga, penso que la baixa relació qualitat (de so)/preu del Icaria fa que sigui imperiós filar ben prim a l’hora d’escollir.
M'agradaM'agrada
Ho entenc, però com que m’interessaven més de 5 i a més a més, els apunts que interessen més avui per avui a IFL són els de les transmissions del MET, vaig decidir apostar pel MET, tot i la mandra d’algunes produccions, aquest Trovatore entre elles.
M'agradaM'agrada
Como tú, Josep, yo también soy “refractario” a esta ópera, pero no un “pel” sino una cabellera. La encuentro un verdadero espanto teatral y musicalmente me parece una obra de “highlights”, con algunos momentos que me producen vergüenza ajena cuando los escucho, a pesar de contar con otros verdaderamente conseguidos. Para mí la gema de la ópera es “D’amor sull’ali rose”. Considero muy acertado que los Hermanos Marx ridiculizaran “Il trovatore” ,tan sabiamente en “Una noche en la ópera” y que uno de los momentos más cómicos sea cuando el tenor del film interpreta “Mal reggendo all’aspro assalto”, momento musical que detesto.
Por todo ello y mis circunstancias, ni el tirón de la Netrebko consiguió que me movieran de casa.
M'agradaM'agrada
Estuvo más centrada en el sentimentalismo ¿no? Pero como bien dices Joaquim, yo creo que más les agrada a Gelb y compañía que las salas se hayan llenado, aunque haya sido por otros factores, como Anna que siempre es taquillera, y por la curiosidad/morbo de ver a Dmitri (nota aparte: que bueno que su recuperación vaya tan bien). A mi me agradó a secas, pero me interesan más otras de las transmisiones que vendrán.
M'agradaM'agrada
Espero otros títulos, el MET busca siempre la comercialidad de las propuestas y algunas se basan exclusivamente en el gancho de un cantante más que en el conjunto. Este Trovatore solamente tenia el atractivo de Netrebko y adicionalmente la recuperación sorprendente de Hvorostovsky, pero el resto del reparto es muy importante y la propuesta escénica no es lo mejor que ha hecho McVicar.
Yo casi lo he olvidado
M'agradaM'agrada
Estic bastant d’acord amb tu.
A destacar Netrebko i sense interès el coreà, però molt millor que Berti de record traumàtic.
Netrebko sap que és la soprano del moment i a vegades no s’acaba d’esforçar prou o exagera innecessàriament el color, però és generosa i contagia entusiasme
El volum a la sala 8 dels Yelmo era excessiu i els petits talls del senyal van fer-nos patir una mica.
Jo, en contra del que diuen més amunt penso que les temporades del MET són per crear afició, o per els títols que proposen o per els cantants que hi canten. No em faria res tenir aquest nivell i aquesta quantitat de títols al Liceu, però estic d’acord que el preu és abusiu si no compres un abonament.
M'agradaM'agrada
Un dels grans problemes de la transmissió de l’òpera al cinema és que els decibels no s’adequen per a res al que succeeix a una sala, si intentessin ajustar el so per donar una sensació més “real” hi sortiríem guanyant, però al capdavant d eles sales no hi ha cap enginyer de so sensible a l’òpera, n’estic segur.
M'agradaM'agrada
Ya comento, que me faltan horas en el día; a mí sí me gusta la ópera y preciso qué pasa/pasó para ese “éxito inmenso”.
M'agradaM'agrada
Asistí -ya es rara la causa- intrigada por el estado del barítono ya que me extrañó (y me alegro de veras por su recuperación tan pronta) la enfermedad gravísima que le aquejó. Desconocía la propuesta escénica-horrorosa, ya está- y quién sería el director musical, así que me lo encontré todo “de golpe”.
A “Trovatore” jamás le busco profundidad pues, desde su inicio hasta su conclusión, es irracionalidad pura llevada intensamente por la música y, si hay grandes intérpretes, yo disfruto (a pesar de los horrendos crímenes de niños y gitanas). Hubo cierta personalidad que llevó al MET a la locura, al delirio y fue doble: el reencuentro con Dmitri Hvorostosky y Anna Netrebko.
Ésta -que no debiera cantar este personaje- se las vio y deseó con su cavatina (en ocasiones, solventó coloraturas con golpes de glotis y la respiración se escuchaba perfectamente) y mejoró en su gran escena ¿Problema? Es una lírica con cuerpo (vocal) que va perdiendo densidad en la tesitura grave; no es una “drammatica verdiana” y saltó muchas indicaciones; junto a Dmitri, gran bestia escénica (en el mejor sentido) fue lo que mayor intensidad dotó a la ópera porque éste barítono, sin ser plenamente verdiano, mostró un terrible y temible Conde de Luna (el “Balen” tuvo mil trucos, aplaudido por el respetable). Se salvó el tenor y Zajick repitió su Azucena (así lo dijo). Lo de observar un Ferrando más joven que el Conde me hizo comenzar a perder el crédito en McVicar.
Armiliato respetó las entradas y cuidó la orquesta (menos en el archiconocido coro de gitanos-¿alguien logró oir los metales?).
Quedé asombrada como siempre del fervor, la pasión, el braveo del MET…Y me pregunté qué habrían hecho de tener a un Del Monaco, Callas o Caballé, Simionato o Bastianini (por decir los primeros que se me pasan por la cabeza) esa noche…
Por cierto, hubo dos interrupciones (breves, sí y mientras hablaba Gelb) en la transmisión.
¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Seguramente con estos grandes cantantes la respuesta habría sido la misma, lo cual es preocupante.
M'agradaM'agrada
Éxito más propio de un reparto tipo Price, Simionatom, Corelli, Bastianini, Siepi.
M'agradaM'agrada
Me he encontrado por ahí a Sondra y a Carlos junto a Zaremba, en el MET, en 2002…
En fin.
M'agradaM'agrada
No hay color entre Radvanovsky y Netrebko. En cuanto a Carlos y Dmitri…ni te cuento 😉 Solamente prefiero Zajick a Zaremba
M'agradaM'agrada