IN FERNEM LAND

ONP 2015/2016: MOSES UND ARON o el triomf de José Luis Basso


Deia no fa gaire a la pàgina que In Fernem Land té a Facebook que Moses und Aron és un repte musical que denota el compromís artístic i l’ambició del teatre que la programa.

Del 17 d’octubre al 9 de novembre a la Bastille de Paris tenen lloc les 8 representacions d’aquesta òpera densa i severa en una nova producció deguda al director musical de la casa Philippe Jordan i el director italià Romeo Castellucci, en una co-producció amb el Teatro Real (he de suposar que es tracta d’un llegat del regnat Mortier) i que a Madrid es representarà aquesta mateixa temporada (7 representacions del 24 de maig al 17 de juny).

En un moment tan convuls, ple d’amenaces, guerres, invasions, moviments migratoris i de refugiats com Europa i el món no havia vist ençà de la segona Guerra Mundial, posar en escena una nova producció de l’òpera d’Arnold Schönberg és tota una declaració d’intencions que òbviament va molt més enllà de l’entreteniment distès amb el que molts volen veure en l’òpera. Malauradament el món d’antisemitisme extrem que va envoltar la creació d’aquesta òpera, la fe com estendard, l’opressió, les dictadures, les crisis de valors,  la força interior, l’opressió religiosa i l’èxode, les dictadures…són tan actualment tràgiques com aleshores i Stéphane Lissner, el nou director de l’òpera parisenca va voler inaugurar el seu nomenament amb aquesta nova producció que inicialment estava prevista per a Patrice Chéreau, però després de la seva inesperada mort va heretar el controvertit director i artista multi-disciplinar Romeo Castellucci, una de les besties negres dels ultra-conservadors catòlics.

El canvi entre Nicolas Joel a  Stéphane Lissner pot resultar tòxic per a més d’un parisenc.

El cim del dodecafonisme (calia insistir-hi després d’aquest monument difícilment superable?) no esdevé una òpera fàcil. La complexitat és enorme, tant per a tots els que estan a dalt de l’escenari, com els que s’asseuen a les butaques i per tant la seva programació, el que comporta i el que significa, denota aquest compromís artístic de  ben segur amb resultats econòmics deficitaris, però de gran rendibilitat artística i compromís social.

Gràcies a la transmissió del Canal Arte he pogut veure aquesta representació d’una òpera que no havia tornat a escoltar des d’aquelles ja llunyanes i mítiques representacions de la temporada 1985/1986 del Liceu, que suposaven l’estrena a l’Estat.

La producció que Castellucci ha fet per París i Madrid és densa, atemporal i simbòlica, plàsticament molt compromesa, diferenciant els actes en un primer entre boires i ombres través d’una pantalla poc apropiada per la transmissió televisiva, i on el cor semblava una massa sense forma, mentre elements simbòlics (la branca transformada en la serp) prenen una presència inquietant de forma de màquina futurista propera a una arma de guerra o nau interplanatària.

En el segon acte tot és molt més corpori, però amb tendència críptica i buscant en les potents imatges elements clarament poètics, amb un vedell d’or, que no és d’or, però sí  gegantí i viu, que al costat de la dona nua, d’un poble d’Israel ara en formes individualitzades d’homes i dones a la recerca del seu Déu, i que inicialment vesteixen uniformes d’un blanc immaculat i que s’acaben embrutant amb un líquid negre (petroli?) en una orgia molt més metafísica que sensual.

No sabem que hagués fet Chéreau, per tant més val no especular, però em penso que hagués concretat molt més i no s’hagués deixat endur tant per la plàstica.

La imatge desconcertant d’un Sinaí tan concret i “realista” sobta i desconcerta, però plàsticament resulta molt potent i bell.

Només he vist un cop la transmissió i possiblement una obra com aquesta i una producció com aquesta, necessiten una mica més de temps i dedicació.

Els grans triomfadors són sense cap mena de dubte, va ser Jordan al capdavant de l’excel·lent orquestra i José Luis Basso al capdavant del Cor que ara dirigeix, i que amb aquesta  complexíssima partitura ha justificat el seu fitxatge i ha demostrat amb escreix la seva vàlua, en un treball no apte per a mitjanies, segurament devem estar davant de la partitura coral més compromesa i difícil per a un cor operístic.

Impressionants el Moisès de Thomas Johannes Mayer i l’Aron, John Graham-Hall, més per les grans dificultats que suposa copsar tots els aspectes vocals en una partitura dodecafònica i on el famós sprechgesang trenca els esquemes preconcebuts del cant operístic. 

Sinopsis argumental (segons la Viquipèdia)

L’obra gira entorn de l’oposició entre els dos personatges principals: Moisès és l’idealista, l’intel·lectual, el pensament pur, mentre que Aaró uneix l’acció a la paraula, és l’home d’acció. Més que una autèntica òpera, sembla una obra simfònico-coral, centrada en la reflexió entre aquests dos pols oposats, més que en la història dramática que es desenvolupa en escena.

Acte 1

Escena 1 (La crida de Moisès): ‘Einziger, ewiger, allgegenwartiger’

Déu rep una comanda de Déu, que s’expressa com una veu que surt de darrere d’un esbarzer. Haurà d’alliberar al poble jueu de la seua captivitat a Egipte, però primer haurà de posar fi a les pràctiques d’idolatria que desvien al poble jueu de la creença en Déu únic i ommipotent. Moisès incapaç de transmetre el missatge al seu poble, demana ajut al seu germà Aaró.

Escena 2 (Moisès troba Aaró al desert): ‘Du sohn meiner Vater’

Moisès i Aaró es troben al desert. Moisès és partidari de transmetre al poble la paraula de Déu en tota la seua puresa. Per la seua banda, Aaró aposta per transmetre el missatge de manera que puga ser millor entès pel poble.

Escena 3 (Moisès i Aaró prediquen la paraula de Déu al poble): ‘Ich hab ihn’ gesehn’

El poble hebreu rep la notícia sobre el missatge diví a Moisès amb divisió, uns rebutgen el fet, altres no dubten a adherir-s’hi.

Escena 4 (Fugida d’Egipte): Bringt ihr Erhörung’

Moisès i Aaró comuniquen el missatge al poble. Les paraules de Moisès no hi tenen cap efecte, però Aaró aconsegueix convèncer la multitud.

Acte II

Preludi (Esperant a Moisès): ‘Wo ist Moses?’

Escena 1 (Aaró i els 70 ancians romanen enfront de la Muntanya de la Revelació): ‘Vierzig Tagen’

Fa 40 dies que Moisès se’n va anar a les muntanyes, on Déu li ha de comunicar la seua Llei. Mentre espera, el poble torna als antics costums, deslliurant-se al llibertinatge i l’anarquia. Els 70 ancians demanen a Aaró que ature la situació de desordre.

Escena 2 (El poble impacient): ‘Wo ist Moses?’

El poble desitja la tornada dels ídols, de manera que Aaró ordena la construcció d’un jònec d’or

Escena 3 (Dansa entorn del Jònec d’or): ‘Dieses Bild bezeugt’

És la peça més coneguda de l’obra, i de fet va ser estrenada l’any 1951, abans de l’estrena de l’òpera completa. El poble adora l’ídol i practica rituals pagans.

Escena 4 (Moisès descendeix de la Muntanya): ‘Moses steigt vom Berg herab’

Moisès baixa de la muntanya. Transmet la llei de Déu i destrona el jònec d’or.

Escena 5 (Moisès denuncia Aaró): ‘Aron, was hast Du Getan?’

Moisès acusa al seu germà Aaró de tot el desordre ocorregut durant la seua absència. Aaró es defensa; si el jònec és fals perquè és un ídol, també les taules de la llei deuen ser falses… Indignat, Moisès trenca les taules de la llei. En veure que no ha pogut convèncer al poble, que es gira vers els ídols, Moisès es lamenta “Oh! Paraula, la paraula que em falta”

Acte III (va quedar incomplet. Només té una escena)

Escena 1 (Defunció d’Aaró)

Continua el conflicte entre Moisès i Aaró, entre la paraula i l’acció. Moisès condemna a mort a Aaró per haver faltat a l’esperit de la paraula. Després, penedit, l’allibera. No obstant això, tot just Aarón és deslligat i es veu en llibertat, cau a terra fulminat i mor.

Molt possiblement la majoria passareu de l’apunt d’avui, però l’obra mereix la seva oportunitat i l’esforç, no cal fer els deures immediatament, i podeu fer-ho poc a poc, però en acabar i si no ho heu fet a desgana, sereu una mica més rics.

Arnold Schönberg
MOSES UND ARON
òpera en 2 actes (1954)

Moses, Thomas Johannes Mayer
Aron, John Graham-Hall
Ein junges Mädchen, Julie Davies
Eine Kranke, Catherine Wyn-Rogers
Ein junger Mann, Nicky Spence
Der nackte Jüngling, Michael Pflumm
Ein Mann, Chae Wook Lim
Ein anderer Mann/ Ephraimit, Christopher Purves
Ein Priester, Ralf Lukas
Vier nackte Jungfrauen, Julie Davies, Maren Favela, Valentina Kutzarova, Elena Suvorova
Älteste, Shin Jae Kim, Olivier Ayault, Jian-Hong Zhao
Stimme aus dem Dornbusch, Béatrice Malleret, Isabelle Wnorowska-Pluchart, Marie-Cécile Chevassus
Stimme aus dem Dornbusch, John Bernard, Chae Wook Lim, Julien Joguet

Orchestre de l’Opéra National de Paris
Choeur d’enfants de l’Opéra national de Paris, Maîtrise des Hauts-de-Seine, Choeurs de l’Opéra national de Paris
Director del cor: José Luis Basso

Director musical: Philippe Jordan
Director d’escena: Romeo Castellucci
Escenografia, vestuari i disseny de llums: Romeo Castellucci
Coreografia: Cindy Van Acker
Dramatúrgia: Piersandra Di Matteo

Coproducció amb el Teatro Real de Madrid

Opera de la Bastille, Paris, 20 d’octubre de 2015

Aquí teniu el vídeo subtitulat en francès, durant un mes estarà disponible

Enllaç al web de l’ONP

https://www.operadeparis.fr/en/season-15-16/opera/moses-und-aron

Enllaços per conèixer més coses d’aquesta òpera:

Aquí trobareu la possibilitat d’endinsar-vos en la immensitat d’aquesta densa i severa òpera cabdal del segle XX.

Un comentari

  2. bocachete

    De debò que me’l miro. No sóc gaire entusiasta del dodecafonisme extrem i algú tan incontestat i ja tan antic com Webern em costa (sort que és breu). En canvi, recordo que el Moses al Liceu (i encara sense sobretitulat) em va fascinar i vaig trobar que era una obra immensa i musicalment bellíssima. De fet, vaig repetir-la preveient que costaria de tornar-la a veure. Pagarà la pena tornar-hi, doncs. Gràcies!

    M'agrada

    Respon
  4. Wimsey

    Ho reconec, em costa, l’atonalisme de Berg està col·locat sobre uns llibrets teatralíssims, d’una força brutal, però aquí tot és massa abstracte, eteri. Suposo que em caldria veure-la en viu.

    I sobre què hauria fer en Chéreau, una cosa és segura: envoltar-ho tot d’unes parets grises molt altes 😉

    M'agrada

    Respon
  5. pio

    beh non è certo facile ma devo dire che sono stato come rapito dall’insieme di ciò che vedevo e ciò che sentivo: alla fine mi è davvero piaciuto io che di schoemberg ero fermo ai gurrelieder

    M'agrada

    Respon
  6. Josep Olivé

    Sense cap entrada no t’haguesis quedat, ja t’ho dic jo! 🙂 Perquè el post d’avui és espectacular! A més l’enllaç és directe i per tant no hi han excuses que valguin per a escoltar i visionar una òpera que encara desconec i per la que tinc moltíssim interés! Aleshores avui cal donar les gràcies de manera explícita! 🙂 Per altre banda, un “bravo” ben sonat per José Luis Basso!

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Hi ha dies que sé que no hi haurà gran afluència i altres que m’equivoco, després de tants apunts i tants dies, encara tinc sorpreses i comentaris no n’he tingut gaires, però visites….un munt, moltes més de les previstes. En aquestes ocasions m’agrada dir alló de no tot està perdut.

      M'agrada

      Respon
  7. Josep Olivé

    Per cert, el canvi de Joel per Lissner és quelcom més que tòxic per alguns, i es notarà en la programació. D’agrair que omplir teatre com sigui no sigui la primera prioritat…(o, segons a quin lloc, l’única).

    M'agrada

    Respon
  9. Joan Magrané

    just ara arribo de Bastille! ha estat magnífic amb una producció per treure’s el barret, imaginativa i profunda. I bella! grans aplaudiments pels dos germans protagonistes i per l’orquestra i el mestre Jordan, però sobretot pel cor i en Basso (visca!). Ara bé, els mútliples bravos al acabar l’últim acord et fan sentir una mica més lluny de casa… quan serà possible quelcom així al Liceu?!

    M'agrada

    Respon
  10. Johana Guardiola

    Aquesta obra em va sobtar la primera vegada que la vaig veure , en un vídeo que voltava per Internet , anaven tots amb maletes tota l’estona. La cossa que vol expresar només es pot fer amb un llenguatge musical com aquest. Es una del les cares mes interessant de l’opera per mi. Es música , teatre i quelcom maravellós que surt de l’unio de les dues.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      No em sembla una obra fàcil, per a mi no ho és gens, però això no vol dir que no s’hagi de fer ni que no volgués tornar-la a veure. Segurament ara la gaudiria molt més que quan es va estrenar al Liceu i els teatres públics tenen l’obligació de programar títols compromesos i difícils.
      Trigarem a tenir un Liceu capça de programar aquesta obra o altres que d’entrada no garanteixin un teòric “esgotades les localitats· que és el que es busca per sobre de tot.

      M'agrada

      Respon
  11. Niklaus Vogel

    Benvolgut Joaquim, moltíssimes gràcies per compartir-ho. No saps la il·lusió que em fa. Tinc molta curiositat per aquesta òpera ja que no l’he vista mai i és una bona oportunitat per descubrir-la. Em fa pena pensar que fa 30 anys que no es representa al Liceu i crec que, davant les darreres polítiques de la casa, dubto molt que la veiem properament. Enveja em fa el Real, on, no solament la gaudiran aquesta temporada sino que fa poques ja la van fer en versió concert. En fi, ens hem d’adaptar amb el que tenim…
    Gràcies i que passis una bona setmana

    M'agrada

    Respon
  12. Meritxell

    Que no es digui que no s’intenta! Descarregant ara mateix. Un company de Twitter la posa sempre pels núvols i la seva, com la teva, és una opinió que respecto. Així que, vinga, on és aquesta piscina, que m’hi capbuço aquesat mateixa nit!

    M'agrada

    Respon
  13. Reina

    Ahir al vespre vaig poder gaudir del Moses und Aron en directe a la Bastilla de Paris. Magnific teatre d,òpera i sublim experiència. El cor, l,orquestra, els solistes i la plàstica de l,escenografia juntament amb la força de la música i del text van ser un bon regal. Gràcies pel teu post que em va servir d,empenta per decidir-me a comprar les entrades!!!! Qui pugui que vagi a Madrid!!!!

    M'agrada

    Respon
  14. José Ramon

    Anteanoche estuve en la última función en el Teatro Real.. Verdaderamente impresionante. La producción gana muchos enteros respecto de la retransmisión. El coro estuvo a un nivel altísimo, al igual q la orquesta. Nuestro Moisés fue Albert Dohmenn, irreprochable.. Aaron volvió a ser Graham-Hil con sus luces y sus sombras. La función fue un exitazo, quitando los 25 o 30 del patio de butacas que salieron corriendo como si les quemara el asiento!!! Para un teatro como el Real y un opera con esta, es un éxito absoluto,!!!
    Tengo q reconocer que esta función me ha reconciliado con Schonberg….. Sin duda, la mejor función de la temporada!!!!

    M'agrada

    Respon
  15. Joan

    Jo també hi vaig ser. Em va agradar moltíssim. Recordava una projecció de la pel.lícula a la filmoteca on la gent anava abandonant la sala a mesura que l’acció (?) avançava però aquesta producció funciona de meravella. Albert Dohmen va estar molt i molt bé. És un monstre escènic i com que aquí la paraula i per tant el cant corrien a càrrec de l’Aron ni tant sols en Joaquim podrà objectar-hi res aquest cop!
    Espero poder escoltar aviat la versió de Solti en CD per una reconciliació més completa d’una òpera a la que em pensava no hi podria accedir mai. Llàstima no saber que hi havia un apunt preparatori de les representacions a Paris amb Th.J.Mayer perquè me l’hauria llegit abans d’anar-hi.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Crec que estàs errat amb la meva opinió sobre Dohmen, perquè sempre havia estat un cantant que considerava molt, però com que els anys no perdonen ho haig de dir, és clar que encara hi ha qui lloa la meravellosa veu de Domingo o Nucci, dels anys 80, és clar. 🙂
      M’hagués agradat molt anar a Madrid però m’agradaria més que es fes al Liceu, quan la vaig veure la primera vegada no estava prou preparat i ja aleshores em va impactar molt

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari