Qui m’havia de dir que quan tenia previst fer l’a`punt preparatori de l’òpera Benvenuto Cellini, que esperem que es pugui representar a partir de diumenge al Liceu, corre-cuita i encara trasbalsat pel que acabeu de llegir a la fotografia que encapçala l’apunt, hagi hagut de decidir que calia dir alguna cosa al voltant de la vergonyant promoció publicada per part d’un reconegut “club de cultura” que ofereix als seus socis descomptes, però cal buscar l’origen de tots els mals, que no és altre que el mateix Liceu, que ja fa temps va decidir que la millor manera de vendre una òpera tan poc comercial com Benvenuto Cellini, era de la mà del director de la producció escènica, Terry Gilliam com el gran factòtum d’aquest esdeveniment musical de primer ordre, i d’aquesta manera arrossegar cap al Liceu a la munió de seguidors del grup Monthy Python, tot i que el grup no signi la producció i en realitat sigui un dels seus membres qui ho faci de manera aïllada i sense la complicitat del famós grup de còmics anglesos. Però com que la publicitat ja sabem que és enganyosa, el mateix Liceu s’ha esmerçat en fer aparèixer en els cartells de manera força visible el seu nom i també com podeu veure i escoltar en la promo que aquests dies es passa per les TV i que és exactament la mateixa que aquest Youtube de 15 segons que us he deixat en aquest apunt, ja tenim tots els ingredients per atraure als incauts que es deixaran “enredar” sense saber que en realitat el que aniran a veure és una òpera d’un tal Hector Berlioz amb llibret de Léon de Wailly i August Barbier, d’una durada aproximada de 3 meravelloses hores de música, encara a hores d’ara i per a molts, revolucionària.
Fa dies que es veia a venir això. M’ho temia i coneixent com les gasta l’espavilat equip marquetinià de Can Liceu encara més.
Mireu i escolteu els 15 segons promocionals que el mateix teatre ha penjat al seu web
“De la mà de Terry Gillian dels Monthy Python, arriba Benvenuto Cellini al Liceu”
Aquí, en aquesta frase comença el “pervers missatge” que culmina en la lamentable autoria que els del Club de Cultura (quin sarcasme!) atorguen a l’òpera, i que evidencia en la seva promoció (per cert, entrades des de 40€!, algú ens haurà d’explicar com surten els números al Liceu, si és que surten) que l’òpera en qüestió és de qui no és. Els mateixos Monthy Python no ho haguessin fet mai tan grotesc!
Tant Terry Gilliam amunt i avall, podria fer (Déu no ho vulgui!) que tots aquests possibles aspirants a omplir el Liceu, en el millor dels casos acabin pensant que aquest tal Hector Berlioz sigui “l’autor de les cançons” i potser encara hi haurà qui dirà a la sortida, sort den Gilliam perquè la música no valia res.
La banalitat d’aquest vergonyant “de la mà de”, obvia a:
- Hector Berlioz, el genial compositor de l’òpera.
- August Barbier i Léon de Wailly, autors del llibret de l’òpera
- Josep Pons, director musical del teatre i d’aquesta producció
- John Osborn, el reconegut i admirat tenor nord-americà que debuta al Liceu amb aquesta òpera i que n’és el protagonista, l’emergent soprano Kathryn Lewek que interpreta el rol de Teresa i al seu darrera tota la companyia de cantants que sense la seva mà el senyor Terry Gilliam no podria fer res, és a dir: Maurizio Muraro, Ashley Holland, Eric Halfvarson, Annalisa Stroppa, Francisco Vas, Valeriano Lanchas, Manel Esteve i Antoni Comas.
Si el Liceu sembla, només sembla, però ho sembla, obviar el propi director musical de la casa, Josep Pons, a favor del senyor Terry Gilliam, o si el Liceu, com a teatre d’òpera, és incapaç d’anomenar en la seva promoció el debut en el teatre de John Osborn, un tenor que sovinteja els millors escenaris operístics, reclamat pels grans directors, és que el Liceu té entre d’altres, un greu problema en el departament de la pròpia senyora Scheppelmann, que a remolc del de màrqueting, és incapaç de imposar una imatge digne, ja que aquells que semblaria que haurien de ser els punts del reclam (el senyor Gilliam entre els altres) per portar a Barcelona una allau de seguidors d’arreu del món (els de l’obra de Berlioz en són una minoritària legió molt “combativa”), no compten o ja no tenen cap importància en els nous plans estratègics de la casa. Definitivament ja dec formar part del “Ancien régimen”.
Amb aquesta alarmant hipòtesi, només una hipòtesi, no ens ha d’estranyar que la promoció del Club de Cultura ja obvií el compositor i atorgui l’autoria a Gilliam, ells si que són moderns!.
Algú em podria dir a quin teatre amb cara i ulls podria passar això?
Si no exigim rigor, nivell, qualitat i alçada de mires, això serà un seguit de despropòsits, despropòsits que primer a alguns ens fan envermellir de vergonya aliena, però que a força d’anar empesant-nos gripaus d’aquesta grandària, acabarem per esgotament, deixant que en un tres i no res l’Aida sigui definitivament de McVicar i l’any vinent de Bieito, o que el Parsifal passi de Guth a Tcherniakov, mentre que els cantants, com en el Nabucco, una òpera eminentment de veus, no tinguin gaire importància, perquè ja hi haurà qui busqui el corresponent “Va pensiero” en cada títol, per poder amagar les vergonyes.
I amb un panorama com aquest, tan “culturalment engrescador” esperem que de la mà de Terry Gilliam (acabarà sent més poderosa, influent i miraculosa que el braç de Santa Teresa) es desconvoqui la vaga, perquè només faltaria que el títol més esperat acabés sent com el vaixell de l’holandès, fantasma.
Demà l’apunt preparatori.
IN FERNEM LAND 
A banda que això és pa per avui i gana per demà. Si algú s’acosta al Liceu amb aquest reclam, s’hi trobarà una altra cosa, és a dir, una òpera, se sentirà enganyat i probablement no hi tornarà més.
M'agradaLiked by 1 person
Ja t’ho diré, perquè la producció és molt potent, tant que la música pot quedar, per a molts, en una banda sonora per a un espectacle teatral, perquè Terry Gilliam ho considera un espectacle. Els amants del Circ du Soleil xalaran
M'agradaM'agrada
El problema, Joaquim, no és el Liceu.
El problema és la nefasta cultura musical d’aquest pais. Si Berlioz, Osborn i Pons fossin capaços d’omplir el teatre, caldria destacar Monty Python?
De fet, durant 6 mesos era el que el Liceu esmentava a la seva comunicació i fins aquests darrers dies, pràcticament no recordo cap menció destacada dels britànics com ara efectivament també he constatat.
Però ara, a la vista de la manca de public, degut a un títol desconegut i a un Compositor tampoc massa conegut, han hagut de recórrer a altres atractius…
Ara bé, et puc assegurar que no som els únics.
Fa uns mesos vaig tenir la oportunitat de veure aquesta increïble i magnífica producció a Amsterdam amb alguns companys dels Amics del Liceu. Molts varem quedar sorpresos del desconeixement de una opera tant magnífica i estupefactes de l’espectacular posada en escena…
Com deia, no so els únics, a Amsterdam també destacaven per sobre de la resta als Monty Python. A tot arreu, està clar, que manca cultura musical… Així va l’òpera a Europa.
Tu en tens molt de coneixement musical… Però suposo que no no hi ha prous “Ximos” per omplir el teatre.
Quin pais…
M'agradaM'agrada
Estoy completamente seguro que “en algún lugar” -aunque fuera pequeñito- figuraba en la publicidad de Amsterdam, el auténtico nombre que merece ser destacado de esta obra maestra, es decir Hector Berlioz, SU AUTOR. En la del Liceu no aparece. Terry Gillian puede haber realizado una puesta en escena destacable, pero eso es el envoltorio no el contenido, el autor tendría que ser destacado con letras mucho más grandes que el título de la obra, pues es el creador. Terry Gillian pasará, pero Hèctor Berlioz -de autor desconocido, “rien de rien”- perdurará por los siglos de los siglos; ignorarlo es un crimen debido a la ignorancia y a la cada vez más nefasta campaña de publicidad que lleva a cabo la dirección del Liceu -salvo la promoción televisiva, aunque esté equivocadamente informada-, un teatro que se parece más a una “paella” que a un teatro de ópera, pues hay de todo y lo menos importante de su programación parece ser la ópera y mucho más promocionable cualquier otro evento, aunque sea un concierto de la inefable Pérez Cruz o una presentación de vinos…, por decir algo. Por lo visto esto tiene más reclamo para “fer caixa” que la música, su autor, los cantantes que la interpretan y el director musical de una ópera.
Todo ello es una incalificable vergüenza y falta de estilo, para plubicitar una maravillosa obra que contiene una partitura genial. Yo tuve la suerte de asìstir al estreno en el Liceu en 1977 de esta preciosa obra, protagonizada por un extraordinario divo tenor: Alain Vanzo -el “Alfredo Kraus monegasco/francés”- que supo transmitir con su elegancia, estilo y hermosa voz toda la calidad de la amplia partitura destinada al protagonista, en esta jjoya musical que es “Benvenuto Cellini”, de HECTOR BERLIOZ, señores del Liceu, no de Terry Gillian.
M'agradaM'agrada
plubicitar=publicitar. Perdón.
M'agradaM'agrada
Com que no és del Liceu?
El Liceu ha parlat de berlioz?, Ha anomenat al mestre Pons, director musical de la casa?. A les xares socials es continua parlant de Gilliam i Osbornen prou feines té cpa rellevància.
Jo entenc que una producció de Gilliam, que a més a més, per on passa triomfa, sigui molt vendible, però el Liceu també hauria de promocionar la part menys vistosa i més operística d’aquesta producció.
Dir que la culpa és de la nefasta cultura musical no em serveix, perquè si fos per això millor no fer òpera, aií de simple i tràgic.
No fa tant,, el Liceu s’omplia molt més, però el Liceu no només ha d’omplir, ha de ser un lloc de prestigi que no es vengui com s’està venent.
Des de el primer moment es va parlar de Gilliam, només cal veure el llibret d epresentació. Ja es veia a venir quin seria el reclam.
Potser manca públic perquè h han hagut moltes baixes que encara no s’han reconegut, perquè si totes les funcions són d’abonament… tu mateix.
Comparant-nos amb Amsterdam no és una comparació factible, vols que et detalli la programació d ela tempoarda 2015/2016 de la capital holandesa? Ho vols?
Aquí ho tens.
http://www.operaballet.nl/nl/programma/opera
Ja m’explicaràs amb que ens assemblem
Cada vegada hi haurà menys Joaquim per omplir el teatre, aniran a buscar propostes més engrescadores, potser el problema serà aquest, perquè els abonats aniran marxant si la cosa no es fa d’una altra manera. Mira el que et dic, perquè això quedarà escrit for ever.
M'agradaM'agrada
Deu de ser del mateix publicista del Hallowen al Palau que està creant escola…
M'agradaM'agrada
És pitjor, jo crec que és pitjor
M'agradaM'agrada
Home, a mi lo del Halloween em sembla insuperable. Segur que si hagueren d’anunciar en Karl Richter o Gustav Leonhart interpretant la Tocata y Fuga en Re menor li hagueren dit al concert “El Fantasma de la Ópera”, Clar, que això -fins i tot aquesta mena de coses- va a gustos.
M'agradaM'agrada
Vols dir que és més gros que Benvenuto Celli l’òpera de Terry Gilliam? Jo diria que no, però vaja no discutirem per aquestes foteses.
M'agradaM'agrada
L’única vegada (1977) que aquesta òpera s’havia fet a Barcelona havia estat per iniciativa de la joieria Cellini del Portal de l’Àngel. No sembla que Berlioz ens hagi interessat mai gaire…
M'agradaM'agrada
Que la la Joyería Cellini interviniera para que se programara en el Liceu “Benvenuto Cellini” -cosa que no recuerdo y, por lo tanto,, acepto, no significó que se anunciara a dicha joyería como autora de la obra, como se está haciendo con Terry Gillian.
Hay alguien que ame la música seria que desconozca la “Sinfonía fantástica”, “El carnaval romano”, “La damnation de Faust”, “Romeo et Juliette”, “Les Troyens”, “La Grande Messe des morts”, la obertura de concierto “Le Corsaire”, “Harold en Italie”, “L’enfance de Crist”,..? Que eventualmente una joyería -según dices- propusiera la programación de “Benvenuto Cellini”, apunta a que también le servía de promoción a su negocio.
M'agradaM'agrada
L’enfance de Crist”=”L’enfance du Crist”. Perdón.
M'agradaM'agrada
No ho acabo d’entendre.
L’any 1977 el Liceu era un teatre privat i buscava com ara finançament. Era molt rar que una firma comercial subvencionés un títol d’òpera, però és clar Cellini era molt evident.
Berlioz no interessa gaire en lloc, però s’ha d eproemar perquè si només programen allò que interessa, entenent interès=taquilla, aleshores la nostra temporada serà limitada i potser que comencem a pensar en tornar les llotges i butaques als antics propietaris i que ells paguin les temporades com feia l’empresari Pamies. Ara bé, si les administracions, és a dir, tots els contribuents han de pagar un percentatge majoritari de la temporada, el Liceu ha de ser quelcom més que un teatre comercial, i pe rtant ha de programar en funció de la qualitat de la programació, dels títols i del projecte cultural.
Si el Sr Pamies, un empresari privat programava Cellini, i molts altres títols que aquests d’ara mai programaran els hauria de fer enrojolar de vergonya, perquè ell, amb mitjan molt precaris abraçava quasi tot l’arc possible de la programació, amb títols i repertoris molt eclèctics i això que si jugava els seus propis diners.
M'agradaM'agrada
Quanta raó tens, Joaquim. On ens hem de veure! No puc afegir gran cosa al teu comentari. Només que jo també hi era en aquella inoblidable representació del 1977 i recordo la ovació que varem fer a l’Alain Vanzo després de la seva meravellosa interpretació i que també ens havia ofert, dies abans, un Roméo de gran categoria.
Coincideixo amb Colbran que el fet que una joieria “subvencionés” aquella funció (jo tampoc no ho recordava) no fou en descrèdit del compositor i dels cantants. Demostra que el mecenatge funciona si es fa correctament. Estic convençut que en aquell llunyà 1977 ningú no va susbstituir Berlioz ni Vanzo pel nom de la joieria.
M'agradaM'agrada
Eren els meus primers anys al Liceu, tot m’agradava. No sé que passaria ara si veiéssim aquelles representacions, ara bé,, estic convençut que tant aquell Romeo com el Benvenuto de Vanzo ens agradarien molt perquè era un cantant magnífic.
M'agradaM'agrada
La parte buena de esto: Sois muchos los que estáis del lado de la música y frente a la banalidad. Es triste que se haga publicidad de esta manera, pero tal vez es una buena estrategia de márketing y, unos cuantos de los que asistan al Liceo atraídos por Gilliam, posiblemente salgan de allí reconvertidos a la ópera como futuros abonados o aficionados. Se me pone un nudo en la garganta, Colbrán, de saber que estuviste en el Cellini de 1977.
M'agradaM'agrada
Dudo que quien asista a este “Benvenuto Cellini” atraído por el nombre de Terry Gilliam únicamente vuelva a pisar un teatro de ópera, como no sea que el “gusanillo” del amor por la la lírica y la música en general ya lo lleve dentro. Cuando vean que se canta sin micro y que las canciones no son como las de ese horror de “Spamalot”no volverán más.
Voy al Liceu desde el 8 de noviembre de 1954 y tuve la suerte de ver ese “Benvenuto Cellini” con Alain Vanzo, a quien ya había visto en”Werther” en la Opera Comique -donde era un ídolo y se le recibía con una enorme ovación y se le despedía con gritos coreados y repetidos de “Vanzo!, Vanzo!, Vanzo!…”, Su Charlotte era la estupenda -aunque algo sosa en escena- mezzo belga Rita Gorr. Anteriormente, en 1968, ví a Vanzo, junto a Montserrat Caballé en “Manon”. Y en la misma temporada que se ptrogramö el precioso “Cellini” y en el mismo mes de enero de 1977, pero unos días antes -también en el Liceu-, tuve la fortuna de verle en un delicioso “Romeo et Juliette”, junto a la soprano francesa Andrée Esposito que fue su Teresa en “Cellini”; tanto es así que llegué a creer que eran pareja, pero sólo fue una suposición mía.
Creo recordar que la versión ofrecida en 1977 -estreno en España- tenía algún corte. La versión que vimos con Joaquim en Salzburg hace ocho años me pareció completa, pero disfruté mucho más en 1977.
M'agradaLiked by 1 person
Rectifico, mi “debut” en el Liceu fue el 9 de noviembre de 1954 con “Il barbiere di Siviglia (Protti, Neri y una insoportable Maria Erato).
M'agradaLiked by 1 person
¡¡¡¡¡Qué envidia!!!!! Y perdón por la falta, pero…Cielos, ¡a quiénes has podido ver! ¡”Ahí es ná”!
Envidia, envidia sana. 😀
M'agradaLiked by 1 person
Pero Enrique si bajamos el listón a esos niveles, luego no nos quejemos , porqué la espiral nunca es ascendente, si las grandes instituciones culturales públicas se someten a los criterios neoliberales más agresivos ¿Quién educará? ¿Quién y qué programará? ¿Qué será de los nuevos creadores, de los artistas malditos, degenrados, minoritarios… Porqué los que pagan el marketing quieren detrás resultados, y no se me ocurre quien vaya a pagar Zemlinsky, Parra, Caldara….
M'agradaM'agrada
Tens tota la raó, Joaquim.
Temps era temps a algunes representacions del Liceu (Inauguració de Temporada i Wagner) hi havia la postil·la “S.R.C” que avui gairebé ningú deu saber que volien dir, atès que Sociedat Regular Colectiva no sembla encaixar. Era “Se Ruega Chaqué” perquè no era suficient l’obligatori smoking. De tercer pis en avall “naturalment”. Eren altres temps i tampoc no tenia res a veure amb la Cultura. I esperem que no tornin.
Ara, als anuncis caldria posar: “P.T.T” . Posa’t Texans Tio! . Mola molt això de l’òpera!
Que les cançons siguin del Berlioz no interessa ningú.
I posats a fer, deixeu-me introduir una falca sobre un tal Benvenuto Cellini, que tampoc no era un mindundi en la història de l’escultura. Suposo que demà tu si que ens en parlaràs.
M'agradaM'agrada
No he fet gaire esment del Cellini escultor, i és que amb l’òpera m’ha anat embolicant i no hagués acabat mai, ja que amb Berlioz m’acostuma a passar, tinc tant per descobrir…
Pel que fa l’òpera i els texans, tot i ser una peça que porto moltes vegades per anar al liceu, és una combinació que saps que em neguiteja, sobretot si vol ser un signe d’aproximació, perquè l’òpera no es pot mai aproximar si ha d’anar i requereix un esforç, i al cap i a la fi ja saps que tot el que requereix un esforç mai pot ser popular.
M'agradaM'agrada
Como ya dije en un comentario anterior en relación a las 11 selecciones del aria del tenor para ser votadas, lamentable que en este CELLINI la actual dirección del Liceu no hable de la parte vocal y orquestal y del compositor, promoviendo el espectáculo como si no fuese una ópera y más, el ” Cirque du Soleil”
Si puede servir de ejemplo, hace semana y media estuve en la Deutsche Oper para un Meyerbeer – compositor que apenas se representa salvo para LES HUGUENOTS y poco – y allí no se hacía publicidad ni marketing de Vera Nemirova ( la responsable de la producción, por cierto bastante irregular y decepcionante ), sino que el marketing era estrictamente musical y operístico : era promocionar la iniciativa de un Meyerbeer revival en 3/4 temporadas ( empezando por su DINORAH, luego este VASCO DE GAMA , para cerrarlo con HUGUENOTS y LE PROPHETE ) y obviamente, destacar a R. Alagna debutando el Vasco de Gama.
En resumidas cuentas, un marketing operístico ese de Berlín, con el teatro prácticamente lleno y a precios mucho más baratos que los del Liceu
( y pese al marketing liceistico, al dia de hoy bastantes entradas por vender para estos CELLINI y creo, no se ha uutlizado el “seient secret” de momento)
M'agradaM'agrada
Pues algo no debe haber funcionado porqué este fin de semana los acróbatas que aparecen en el Cellini estaban en els Encants de la Plaça de Les Glories vendiendo Cellini i Gillian, allí Berlioz no pintaba nada, claro.
M'agradaM'agrada
En la seva època no se l’entenia. Es va adalentar (com a poc) quaranta anys amb la seva Fastàstica. I encara s’el programa escaduserament a les sales de concerts (amb les obres que ha detallat l’amic Colbran!!!). I el Liceu ens pispa uns Troyenes i ara ens amaga el seu nom, com si fos un reclam desmotivador. No té sort aquest home. Ni ell, ni els que el considerem un dels grans entre els grans. “Es lo que hay…”…que diria un castís. Què serà que sempre que ens agafem en aquesta dita és per fets o circumstàncies què, com molt bé dius, són de vergonya aliena.
M'agradaM'agrada
Efectivament, el més increïble de la Fantàstica és la seva data. Entre aquesta simfonia i la Novena de Beethoven només havien passat… sis anys!
M'agradaM'agrada
…i 46 anys més tard s’estrena la primera de Brahms…!!!…(sense desmereixer en absolut al gran Brahms, tambè bastant incomprès i que va crear textures inigualables, l’ordre cronològic “musical/natural” hauria de ser justament l’invers).
M'agradaM'agrada
Brahms va ser tan bo com conservador.
M'agradaM'agrada
tenia la gosadia de portar aquesta òpera a una temporada per després només quedar-se amb Terry Gillian ja és ben trist. La veritat és que no entenc com ho han fet o en tot cas no entenc con Scheppelmann els va poder colar aquest gol. No crec que tingui gaires més oportunitats.
M'agradaM'agrada
El marketing és necesari. Es bò que el teatre s’ompli. La finalitat de la publicitat es vendre…..
Però si s’enganya al client i se li ven una cosa diferent del que pensa que està comprant, ni surtirà content ni tornarà mai més.
Tan poca confiança es té en el producte que el volen fer colar com un espectacle de circ o com La vida de Brian?
Si el Liceu no creu en la música, “apaga y vamonos”. Així no surtiran mai els números.
Politica cultural i llei de mecenatge per fer posible que els teatres de opera es dediquin al que s’han de dedicar: a fer opera SENSE VERGONYA.
M'agradaM'agrada
Només cal que la publicitat sigui bona, com el que es ven, perquè ho paguem a preu de gourmet i per tant millor que no ens donin fast food.
Jo sóvc molt partidari de omplir el Liceu, ara bé, tu creus que anar a fer promoció del Benvenuto Cellini als Encants és una bona estratègia? perquè als Encants i no a la cua dels guiris de la Sagrada Família?
Els teatres d’òpera, si ens hem de guiar pel Liceu ja no són teatres d’òpera són teatres de moltes coses, entre elles òpera.
M'agradaM'agrada
Bona nit! Hola estimat Colbran:
L’espòs d’Andrée Esposito, Teresa al Liceu al BENVENUTO CELLINI del 1977, no era evidentment Alain Vanzo sinó el baix Julien Haas que cantava la part de Fieramosca. Uns dies abans havíem fet el ROMÉO amb un repartiment semblant, amb Vanzo, l’Esposito i també el baix Julien Haas (Capulet).
La versió del Liceu el 1977, amb molts talls, és clar, era l’única possible aquella època, l’edició Choudens. No n’hi havia d’altra. Ara la casa Bärenreiter n’ha fet una edició crítica que inclou les dues versions de París i la de Weimar.
El CELLINI del 1977 tingué com a gran mèrit la presència d’Alain Vanzo. Com anàvem d’assajos? Només els diré que dos dies abans de l’estrena aquí del CELLINI (allò sí que era una estrena) hi havia hagut la “première” de SIMON BOCCANEGRA amb Piero Cappuccilli. Per tant, quan s’assajà el BENVENUTO CELLINI? Doncs quatre dies. Més ben dit, tres dies i mig. Ah! I set dies abans hi hagut la “première” de ROMÉO ET JULIETTE.
La casa CELLINI (sense Benvenuto) del Portal de l’Àngel em sembla que no era cap joieria. Hi venien neveres i vaixelles. Jo hi vaig fer la llista de noces
M'agradaM'agrada
Tambè aquesta òpera té mica “lio” amb les versions, oi? La versió actual del Liceu serà la crítica de Bärenreiter? Dos o tres actes? Diàlegs parlats o cantats? De lo explicat per David Patmore en el llibret del DVD/Naxos/Gergiev/Stölzl/Salzburg2007, he entés que la primera versió era per a l’Opéra de Paris, dos actes (dos escenes cadescun) i recitatius cantats. A Weimar, Listz, amb acceptació previa de Berlioz, la va passar a tres actes, tot mantenint diàlegs cantats. Però curiosament, una posterior reposició al Théâtre-Lyrique de Paris va propiciar el que sembla ser la idea original de Berlioz (tot estrany, oi?): diàlegs parlats en lloc de recitatius cantats (no hi havia altra opció ja que l’estrena era prevista per a l’Opéra Comique), donant lloc a la versió de Choudens. Què veurem al Liceu? Quelcom semblant a la producció de Salzburg del 2007 amb Gergiev?
M'agradaM'agrada
Sí, ara l’única edició que es pot fer és la Bärenreiter. Són dos actes. Cap diàleg parlat sinó recitatius. L’any 1977 al Liceu sí que hi havia diàlegs parlats, però molt curts.
M'agradaM'agrada
y creo que en esa versión del 77, la figura del papa Clemente VII era sustituida por la de un Cardenal todo ello para ” no suscitar problemas” con el Vaticano
M'agradaM'agrada
La substitució de personatge del papa Clement VII per un cert cardenal Salviati ja es va fer a l’estrena absoluta a la Grand Opéra de París el 1838 i aquest cardenal apareix així a l’edició “standard” de Choudens, És només a l’edició crítica on s’ha recuperat la figura del papa Clement VII.
M'agradaM'agrada
Lo explico en el preparatorio, fue una exigencia para estrenarla en la Opéra, luego el cardenal ascendió otra vez a Papa 🙂
M'agradaM'agrada
Aquesta posterior del Théätre Lirique no es va arribar a fer.
Ja explico a l’apunt preparatori que les versions oficialment reconegudes són:
la de Paris original i la de Paris de l’estrena, totes dues amb els recitatius, perquè la dels diàlegs originals no es considera.
La tercera versió és la de Weimar
M'agradaM'agrada
Eren els meus primers anys al Liceu i tot em semblava boníssim i d’un gran nivell.
M'agradaM'agrada
El nivell d’exigència i rigor cultural d’avui dia és vergonyós.
Tot sovint passo per davant del Teatre Zorrilla de Badalona on sempre hi ha una dotzena d’obres anunciades i creieu-me, d’ençà de molt temps, cap ni una de les obres té autor. NI UNA. Tant hi fa el Mcbeth com la Mare Coratge. Els aparents propietaris són els directors i els autors. A través d’una altra persona vaig demanar que aquesta falla es comentés a la Conselleria de Cultura del municipi. Se’m va dir que no n’havien fet qüestió. I així seguim amb Hamlets d’en Julio Manrique. (Sort que no es diu Jorge).
Salut!
M'agradaM'agrada
Puc entendre el Hamler del Manrique com puc entendre la Norma de la Callas o la Caballé, ara bé el que denuncio aquí és més greu, si bé entenc i comparteixo la teva preocupació per la manca de rigor i exigència, no ja a la cultura, però també.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de noviembre de 2015 | Beckmesser
Si us fixeu en la publicitat que es va fer al Regne Unit per ‘La Damnation de Faust’ que va produir Gillian a la ENO veureu que no és gaire diferent de la que s’està fent aquí pel ‘Cellini’
A mi personalment em fa mandra la producció d’aquest Cellini. Recordo la ‘Damnation’ de Londres com una producció molt carregada i estressant. Massa espectacle, massa moviment, massa necessitat de tancar els ulls per disfrutar de la música.
M'agradaLiked by 1 person
JO crec que és una bona producció, discutible i excessivament protagonista, però tant d ebo tot el que veiem fos com aquesta producció.
M'agradaM'agrada
Opino com tu, Jordi, respecte a la producció.A més, després de les declaracions del Gillian, entenc que vol fer oblidar al públic que està veient una òpera, perquè pensa que a la gent d’avui dia no li pot agradar l’òpera. Llavors opta pel circ.
A més, a aquestes alçades, gent sacsejant grans culs i pits postissos i fent-se pets (com he vist al vídeo del muntatge a Amsterdam), ja no fa gràcia. Pot ser als anys 70 aquest humor triomfava perquè erem molt innocents,
M'agradaM'agrada
Realment la publicitat que estan fent sobre Benvenuto Cellini és terrible. Aquesta setmana als matins de TV3 van dir sobre la producció: “…una òpera que és molt discreta, té fama potser una mica de sosa, l’ha fet crèixer i pujar (la producció)…” És indignant que ens venguin que lo millor d’aquesta òpera és la producció i que la música en si no val gran cosa. Jo estic d’acord amb que la producció és bona, i tinc ganes de veure-la, però em semblen molt superiors tant la música de Berlioz com els cantants que ha contractat el Liceu.
També em semblen força penoses algunes declaracions de Guilliam, com per exemple “volem donar la sensació que no fem òpera, sinó un gran show”.
Tot plegat molt lamentable. M’agradaria molt que diumenge els cantants s’emportessin molt més aplaudiments i bravos que Guilliam.
M'agradaM'agrada
Semble que el guió del que diuen per la TV o la ràdio el daci el departament de màrqueting del mateix Liceu, Penós el nivell.
Ahir tornant a casa vaig fer aquesta fotografia que ho diu quasi tot
https://ximo.files.wordpress.com/2015/11/cellini-python-e1446993976788.jpg
M'agradaM'agrada