La cronologia dels fets:

• 1558/1566 L’escultor, dibuixant i orfebre florentí Benvenuto Cellini (3/11/ 1500 – 13/11/1571), escriu la seva autobiografia
• 1728 Publicació incompleta de les memòries de Cellini.
• 1822 publicació de la traducció francesa de les memòries
• 1831/1832 Edició a Florència de les memòries complertes
• 1832/1833 Hector Berlioz (11/12/1803 – 8/03/1869)torna del seu viatge a Itàlia i busca un tema per escriure la seva primera òpera ipensa en Shakespeare i el seu “Molt soroll per a no res”, projecte que aviat es abandonat i seguint els consells del seu amic Alfred de Vigny s’interessa per la autobiografia de Cellini.
• 1834 Seguint les indicacions de Berlioz, August Barbier  i Léon de Wailly escriuen un llibret basat en les memòries de Benvenuto Cellini per una òpera que s’havia d’estrenar a l’Opéra-Comique, llibret que finalment és refusat.
• 1834-1835 Adaptació del llibret per a l’Opéra amb la eliminació dels diàlegs parlats
• 1836/1837 Hector Berlioz escriu la partitura
• 1838 En el mes de febrer Berlioz entrega l’original als copistes i el dia 8 de març comencen els assaigs ja que l’estrena s’havia previst pel mes de juny. La dificultat de la pròpia partitura i els problemes amb la censura, que prohibeix que el Papa Clément VII aparegui en la trama, fet que s’haurà d’esmenar amb la substitució per un cardenal, endarrereixen l’estrena.
• 10/09/1838 Estrena a l’Opéra de Paris obtenint un clamorós fracàs. L’òpera es retira de la programació després de les representacions del 12 i 14 de setembre i unes esporàdiques en els mesos de gener, febrer i març de 1839, on només es va representar el primer acte seguit d’un ballet.
• El 17/03/1839 Berlioz escriu una carta a l’Opéra “J’ai l’honneur de vous annoncer que je retire mon opéra de Benvenuto. Je suis intimemment convaincu que vous l’apprendrez avec plaisir”
• 1841 Berlioz escriu  “Rêverie et caprice” per a violí i orquestra, amb el tema de l’ària de Teresa.
• 1844 Berlioz escriu l’obertura “Le Carnaval Romain” utilitzant dos temes de l’òpera.
• 1848 Franz Listz és anomenat Kapellmeister a Weimar.
• 1851 Liszt decideix representar a Weimar el Benvenuto Cellini.
• 1852 Es fa una representació durant el mes de març i l’altra a l’abril a Weimar sense Berlioz, ja que dirigia uns concerts a Londres. L’òpera es canta en una traducció alemanya. Liszt recolzat per Hans von Bülow demana al compositor que refaci la partitura. La versió anomenada de Weimar es va estrenar el mes de novembre, passant dels dos actes inicials a tres malgrat ser més breu, amb algunes escenes retallades respecte a l’original i altres traslladades del tercer al primer acte.
• 25/06/1853 Berlioz dirigeix Benvenuto Cellini al Covent Garden de Londres, cantada curiosament en italià,una exigència dels “italianistes” que alhora van rebre molt malament l’òpera.
• 1856 Es publica a Weimar la versió alemanya de la partitura alhora que es torna a representar a la mateixa ciutat. És la darrera vegada en vida de Berlioz que es representa l’òpera.
• 1856 El Théâtre-Lyrique de París té la intenció de tornar a representar l’òpera segons la idea original per l’Opéra Comique amb els diàlegs parlats en lloc dels recitatius, però el projecte no s’acaba de materialitzar.
• 1879 Representacions de Benvenuto Cellini a Hannover
• 1911 Representacions de Benvenuto Cellini a la Staatsoper de viena
• 1913 Representacions de Benvenuto Cellini al Théâtre des Champs Elisées.
• 1935 Representacions de Benvenuto Cellini a Glasgow
• 1957 Representacions de Benvenuto Cellini al teatre Sadler Wells de Londres tenint com a protagonista a Charles Craig.
• 1966 Representacions de Benvenuto Cellini a la ROH Covent Garden
• 1967 Estrena de Benvenuto Cellini a Itàlia (Nàpols)
• 1975 Estrena de Benvenuto Cellini als Estats Units (Boston), amb Jon Vickers de protagonista.
• 15/01/1977 Estrena de Benvenuto Cellini a Espanya, Gran Teatre del Liceu, amb Alain Vanzo de protagonista, esdeveniment que vaig presenciar en directe.
• 04/12/2003, primera representació de Benvenuto Cellini al MET de Nova York sota la direcció de James Levine amb Marcello Giordani de protagonista.
• 2007 El Festival de Salzburg presenta una producció horrorosa (que pateixo “in person”) de Benvenuto Cellini, sota la direcció musical de Valery Gergiev i escènica de Philipp Stölzl, amb un repartiment que havia de comptar amb Neil Schicoff, que va ser substituït per un anodí Burkhard Fritz, al costat de Maija Kovalevska i Kate Aldrich (elles dues van se el més destacat), Aldrich en substitució de Kassarova.
• 05/06/2014 La ENO londinenca (per tant traduïda a l’anglès), proposa una nova producció deguda a Terry Gilliam. Producció que aterra ara al Liceu després de que la nova direcció desestimés l’estrena a Barcelona de Les Troyens, atenent a l’elevat  cost del projecte, impossible d’assumir en temps de crisi i restriccions, i en un agradable i imprevist cop d’efecte de Cristina Scheppelmann, el Liceu ens sorprèn amb un “desgreuge” al sempre oblidat Berlioz i en conseqüència als seus seguidors que esperàvem la monumental obra mestra amb els braços oberts, amb la programació d’aquest títol. (Fixeu-vos que Terry Gilliam apareix molt al final d’aquesta llarga història i quan molts i molt bons, ja hi han dit la seva.)

Aquesta és la cronologia que serveix de preàmbul a l’apunt preparatori d’una òpera singular, la primera òpera d’un compositor també singular, incomprès, maltractat i no per això menys genial i revolucionari, que ens ha deixat un opus gloriós.

Benvenuto Cellini malgrat comptar amb una partitura plena de meravelloses perles, no és una òpera estimada i segurament per això no és coneguda. Potser el llibret no és prou teatral?. Jo no ho diria ja que està fet a imatge i semblança del propi Berlioz, més que de Cellini, de qui només es fa esment d’alguns episodis reals per fantasiejar en una trama fictícia que exalta l’audàcia d’un artista que supera les vileses dels seus envejosos competidors i de la censura per triomfar per sobre d’un poder eclesial  obscur amb la intel·ligència, desvergonyiment, heroisme, joventut i  amor, personificat en Cellini un alter ego del propi Berlioz i  posant-li veu un tenor que s’ha de fer càrrec d’una partitura pensada inicialment per Nourrit i finalment estrenada per Gilbert Duprez, el que ja fa preveure una dificultat extrema.

La música és exaltada i fogosa com el foc que haurà de fondre el metall que servirà per esculpir el famós Perseu del gran artista renaixentista. Conté un joiell d’àries precioses i sobretot una complexitat grandiosa en els concertants, d’una dificultat extrema que segurament van sobrepassar les pròpies aptituds receptives del públic del moment, ja que les modulacions, les dinàmiques, els ritmes, la pròpia i genial instrumentació, sense cap mena de dubte l’aspecte més rellevant de l’imponent partitura, són un repte encara ara pel públic més acomodatici, i per tant és fàcil imaginar que aquelles gosadies melòdiques, tímbriques i harmòniques que s’avançaven molts anys al que es composava en aquell moment, no podien ser assaborides amb facilitat per un públic acostumat a unes formes de molt més fàcil digestió.

Benvenuto Cellini no té una homogeneïtat creativa, ja que al costat dels grans moments innovadors n’hi ha d’altres ben convencionals, fer per altra banda ben  comprensible si tenim en compte, encara que no ho sembli, que estem davant d’una obra de joventut i malgrat això la música que Berlioz escriu per aquesta primera aproximació al món de l’òpera, és magnífica, el relat és molt dinàmic i els personatges tenen caràcter i no són estereotips o màscares, és una òpera ideal per a un gran director d’orquestra i un gran director teatral que sàpiguen extraure de les immenses possibilitats orquestrals i escèniques, el bo i millor d’una partitura enlluernadora. Mentre que el director teatral ha de garantir en les esbojarrades aventures d’aquest Cellini inventat un gran fresc teatral a mig camí entre la diversió i la transcendència de la sempre complicada lluita entre l’amor, el poder i l’artista, el director musical haurà d’enlairar un enorme i complexa estructura, plena de paranys, és cert, però també de nombrosos moments per triomfar.

L’obra en les seva forma estètica  s’apropa a la Grand Opera, amb els seus grans conjunts, les parts vocals d’enorme complexitat, els personatges transvestits, els diversos escenaris i la monumentalitat de les situacions, mantenint la forma del gran  drama romàntic enmig d’una història i uns personatges amb fonaments reals.  

Però si en les formes és una òpera del seu temps, també hi ha molt de transgressió creativa en una mirada tant a llarga distància que havent-se escrit al bell mig de la primera meitat del XIX en molts aspectes es situa en un món orquestral de finals del segle XIX i principis del XX, en una visió de futur tan sorprenent i admirable, com lògicament incompresa per la gran majoria dels seus contemporanis.

Mentre Berlioz ens proposa un repte com aquest:

Escolteu que feien els altres (sobretot tingueu cura de l’orquestració):

A casa nostra Vicenç Cuyàs estrenava “La Fatuchiera!

A Itàlia després de la malaurada retirada de Rossini 9 anys abans amb el Guillaume Tell,  Donizetti al bell mig de la seva producció més madura s’expressava així a Maria du Rudenz (1838)

Bellini, al 1835, tres anys abans de l’estrena de Cellini acabava de manera imprevista la seva carrera així:

Quan Berlioz va estrenar el Cellini encara faltava un any perquè Verdi s’estrenés amb la seva primera òpera, Oberto, Conte di San Bonifacio.

Mentre que en l’àrea de influència francesa Meyerbeer havia escrit dos anys abans una de les seves obres més cèlebres “Les Huguenots”

Daniel-François Auber havia escrit un any abans una de les seves obres més emblemàtiques, Le domino noir

Mentre que en l’àrea germànica Wagner havia escrit dos anys abans la seva òpera “Das Liebesverbot”

Un any abans Albert Lortzing va estrenar una de les seves òperes més celebrades “Zar und Zimmermann”

Mentre que Heinrich Marschner estrenava el mateix any que Berlioz el Cellini, la seva òpera “Der Bäbu”

Finalment a Rússia Mikhail Glinka feia un parell d’anys que havia estrenat l’òpera que que significa el tret de sortida de l’escola operística russa, “Una vida pel tsar”

Aquest tast comparatiu ens ajudarà una mica a entendre la perplexitat que va suposar la irrupció de Berlioz en el panorama musical.

LES VERSIONS DE PARIS I WEIMAR

En realitat Berlioz va escriure dues úniques versions per a Paris, com ja hem vist. La de l’Opéra Comique amb diàlegs, que no es va estrenar, i l’estrenada a l’Opéra amb els recitatius (edició Choudens), però compte perquè entre el manuscrit entregat a l’Opéra i el que es va acabar representant la nit de l’estrena hi ha importants variants, sobretot degudes a les dificultats de la partitura i a les incapacitats i capricis d’alguns cantants.

El retalls que Listz va fer per a Weimar i la re-ubicació d’alguns números, van ser acceptats per Berlioz, tant que hi va fer fins i tot aportacions, però no deixa de ser una versió que m’atreviria a dir que aliena. Ara bé, amb tot el material a disposició ara s’ha fet la “versió crítica” de  Bärenreiter que és l’única permesa i la que sembla que veurem al Liceu.

Tenint en compte que en vida de Berlioz totes les representacions que es varen fer eren diferents, no deu ser gaire difícil intentar establir una versió definitiva. Si bé la que el compositor va entregar abans dels canvis de el’estrena podríem dir que hauria de ser l’original.

Per altra banda si les versions de Paris van culminar amb fracassos i la de Weimar va obtenir un notable èxit, molts poden arribar a creure que per això Berlioz va donar el seu vist-i-plau als canvis “aliens”

En aquest sentit és molt interessar comparar les versions gravades entre Colin Davis als anys 70 (Colin Davis) i John Nelson a l’inici dels 2000 (Virgin), la darrera amb quasi mitja hora més de música i amb els apèndixs dels números tallats.

El mateix John Nelson explica en el llibret de la seva gravació la versió utilitzada.

LA VERSIÓ DEL LICEU 2015

Suposem doncs que s’utilitzarà la versió autoritzada o l’única possible, la de Bärenreiter, per tant en dos actes i sense les parts parlades. Serà una versió diferent a la de 1977, que tampoc va ser ben bé la de Choudens, ja que va fer-se una notable estisorada com era preceptiu durant aquells anys.

El repte orquestral és enorme i en aquest Cellini, potser més que en els discutits i honests Wagner que ha dirigit el mestre Josep Pons al Liceu, rau la seva veritable revalida com a director titular de la casa. Una mera lectura no és suficient, la complexitat del repte exigeix un compromís amb l’orquestra de gran calat i profunditat.

El metall haurà d’esforçar-se de valent ja que la seva part és tan brillant com descarada, de la mateixa manera que les parts corals seran un segon examen per a Conxita Garcia, un examen més sever que el Nabucco amb el generós “Va pensiero” com a reclam d’èxit (quasi) garantit.

Vocalment les exigències i dificultats, sobretot pel rol protagonista, no es queden enrere de les dificultats orquestrals . La escriptura vocal és molt aguda i ha de fer front a un Re natural en el duet del primer acte, mentre que la línia vocal es situa sovint en la zona del passaggio, fet que sumat a la llargària de la part el faci especialment extenuant. Després cal tenir en compte l’enorme dificultat en l’entonació degut als constants canvis de ritme i les elaborades melodies, gens previsibles. El tenor que canti aquest rol també ha de posseir el centre suficient per poder superar la densitat orquestral, quelcom no sempre fàcil quan se’n fan càrrec tenors líric lleugers amb facilitat per conviure en la zona aguda i sobreaguda, però incapaços de fer.se notar en la zona central, ja sigui per la lleugeresa del seu instrument o per la manca d’una projecció i potencia suficient. No cal dir que l’elegància en la línia de cant i el fraseig són imprescindibles no per fer front a aquest rol, sinó per fer front al repertori francès, tan exigent en aquests aspectes d’estil, elegància i distinció.

Tindrem a John Osborn, el tenor nord-americà que debuta al Liceu i que ho fa amb un dels rols amb més risc.

El rol de Teresa necessita d’una soprano lírica brillant i vibrant, que ha de fer front a una personalitat no exempta d’una lànguida nostàlgia, i per tant ha de ser molt expressiva que superi amb brillantor els fragments de coloratura, però també dolça, i expressiva sobretot amb els grans duets amb Cellini.

Al Liceu es presentarà la soprano nord-americana Kathryn Lewek, guanyadora de l’edició del 2013 de Operalia. L’escoltem cantant la primera ària de la Reina de la nit “O zittre nicht, mein lieber Sohn”

El rol d’Ascanio és per a una mezzosoprano brillant, suficientment aguda per assolir amb facilitat la brillantor de la part, però amb el color obscur necessari per diferenciar-la de Teresa sense que mai estiguem davant d’una contralt. Ho va estrenar la Stolz que era una soprano dramàtica.

La mezzosoprano italiana Annalisa Stroppa, que tan poc amb va agradar coma Rosina i tant em va entusiasmar com a Adalgisa, es farà càrrec d’aquest rol. L’escoltem en aquella magnífica Adalgisa liceista.

Tant Fieramosca com Balducci necessiten sobretot de grans cantants de caràcter, amb veu però sobretot amb una personalitat teatral molt forta, mentre que la veu per el rol papal no podia ser una altra que la d’un baix contundent que ha de fer present tant la seva extraordinària autoritat, com la personalitat.

Fieramosca serà el baríton anglès Ashley Holland, L’escoltem cantant una ària de l’Oracolo, una òpera de Franco Leoni que algun dia hauríem de recuperar

Balducci serà el baix Maurizio Muraro, l’escoltem cantant l’ària del catàleg de Don Giovanni.

I finalment en els rol del Papa Clement VII trobem al conegut i reconegut baix nord-americà, resident a Barcelona, Eric Halfvarson. Escoltem a un jove Halfvarson cantant una altra òpera que hauríem de veure algun dia “Anthony and Cleopatra” de Samuel Barber.

Per a més informació de les representacions del Liceu:

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/benvenuto-cellini/presentacio.html

SINOPSIS ARGUMENTAL

Època: 1532
Lloc de l’acció: Roma, durant el Carnaval (dilluns i dimarts de Carnaval, dimecres de cendra).

Acte 1er
Escena 1 (Residència de Balducci)

Balducci ha estat cridat a una trobada amb el papa Climent VII en relació amb l’encàrrec que aquest ha fet a Benvenuto Cellini de fer una estàtua de bronze de Perseu. Balducci s’hauria estimat més que hagués estat Fieramosca l’escultor escollit, i també pel fet que ell espera casar-se amb la seva filla de Fieramosca, Teresa. Però Teresa està enamorada de Cellini.

Un ram de flors aterra als peus de Teresa. Porta una nota de Cellini anunciant-li la seva visita. Quan arriba li explica el seu pla d’emportar-se-la per anar a viure junts. Ell i el seu assistent Ascanio es disfressaran de monjos, i se l’emportaran de casa del seu pare el dimarts de Carnaval, quan el canó del Castel Sant’Angelo anunciarà el final del carnaval. Fieramosca que ha entrat també a l’habitació, no ha pogut escoltar íntegrament la conversa.

En sentir que Balducci s’apropa, Fieramosca s’oculta en el dormitori de Teresa, mentre Cellini s’amaga darrere de la porta de l’habitació. Balducci entre i Cellini aprofita per escapar-se. Balducci descobreix a Fieramosca a l’habitació amb la lògica sorpresa de Teresa. Ell i Teresa criden als criats i veïns per tal de que s’enduguin a Fieramosca i el llencin a la font, però aqquest aconsegueix alliberar-se.

Escena 2 (Piazza Colonna)

Cellini, els seus aprenents i els seus amics canten les lloances de ser orfebres. Bernardino demana més vi, però l’amo de la fonda exigeix ​​que pagui el compte. Apareix llavors Ascanio amb la bestreta del pagament del Papa per l’estàtua de Perseu, però també amb l’advertència que l’estàtua ha de ser forjada l’endemà. La quantitat de diners de la bestreta és menor del que s’esperava, el que dóna nou ímpetu al pla de burlar-se de Balducci a la casa de Cassandro aquella mateixa nit.

Fieramosca també ha sentit aquest pla i l’hi confia al seu amic Pompeo, aquest li suggereix disfressar-se també de monjos i raptar a Teresa.

El poble es reuneix a la plaça. Un grup entra a la casa de Cassandro, on es desenvolupa “l’òpera-pantomima del rei Mides o Les orelles d’ase”. Entren Balducci i Teresa, poc després Cellini i Ascanio vestits de monjos, com també ho fan Fieramosca i Pompeo. A la pantomima, Arlequí i Pierrot competeixen per atraure l’atenció del rei Mides, que vesteix de manera similar a Balducci. L’autèntic Balducci s’acosta a l’escenari, deixant a Teresa sola, moment que les dues parelles de “monjos” aprofiten per apropar-se a Teresa, el que fa que ella es desconcerti. Els quatre monjos comencen a lluitar a espasa, i en la baralla, Cellini apunyala fatalment a Pompeo. Cellini és arrestat per assassinat en el mateix moment que sonen les tres canonades des del Castel Sant’Angelo, que anuncien la fi del Carnaval i el principi de la Quaresma. La plaça queda a les fosques i regna la confussió, moment que Cellini aprofita per escapar-se dels seus captors mentre Ascanio i Teresa fugen. En la confusió general és Fieramosca l’arrestat en lloc de Cellini.

Acte 2on
Escena 1 (Dimecres de Cendra, estudi de Cellini)

Ascanio i Teresa esperen a Cellini en el seu estudi. Quan passa una processó de monjos, ells s’uneixen a l’oració. Entra llavors Cellini, encara disfressat de monjo i els explica la seva fugida i la intenció de marxar amb Teresa de Florècia en estar acusat d’assassinat, però Ascanio li recorda que ha de fondre l’estàtua. Quan Ascanio mara per anar a buscar un cavall, Balducci i Fieramosca apareixen i Balducci denuncia a Cellini d’assassí i promet la mà de Teresa a Fieramosca.

Arriba el Papa per comprovar el progrés de l’estàtua. Cellini s’excusa, però el Papa l’acomiada del projecte i decideix donar l’encàrrec a un altre escultor. Cellini amenaça amb destruir el motlle i quan els guàrdies del Papa se li acosten, alça el seu martell. El Papa llavors fa una oferta a Cellini: si pot forjar l’estàtua aquella tarda, perdonarà els crims que hagi comés i li permetrà casar-se amb Teresa, però si fracassa, serà penjat.

Escena 2 (Dimecres de Cendra, a la tarda, taller de Cellini)

Després d’una ària d’Ascanio, Cellini apareix en escena i enalteix la vida tranquil·la d’un pastor. Els treballadors canten una cançó marinera que Cellini pronostica com un mal auguri. Ascanio i Cellini animen els orfebres a seguir amb el seu treball. Fieramosca arriba amb dos sicaris i desafia a un duel amb Cellini, aquest accepta i l’invita a fer-lo allà mateix, però Fieramosca prefereix que es faci lluny del seu obrador. Fieramosca i els seus homes se’n van.

Arriba Teresa i veu com Ascanio li dóna a Cellini la seva espasa, però Cellini li garanteix que està fora de perill. A soles, ella escolta com els treballadors deixant de treballar perquè no han cobrat. Teresa intenta convèncer de que continuïn treballant ja que cobraran al final, però no té cap èxit. Quan arriba Fieramosca Teresa es desmaia creient que Cellini ha mort. En realitat no és així ja que Fieramosca ha vingut per subornar als orfebres per tal de que abandonin la feina, el que motiva l’efecte contrari i aquests refermen la seva lleialtat a Cellini, i quan aquest arriba exigeie a Fieramosca que s’uneixi a ells per acabar la feina.

A la tarda, arriben el Papa i Balducci per veure si l’estàtua està acabada. Fieramosca llavors anuncia que s’han quedat sense metall. Balducci i Fieramosca estan complaguts davant l’imminent fracàs de Cellini, però aquest resa i en un moment de desesperació ordena que totes les obres de metall del seu taller siguin foses per a consternació de Francesco i Bernardino. Una explosió fa volar la tapa del gresol i el metall fos emergeix fins omplir el motlle amb èxit. Balducci i Fieramosca reconeixen l’èxit de Cellini. El Papa perdona Cellini, qui s’uneix a Teresa. L’òpera finalitza amb un himne de lloança als orfebres.

Els cantants de l’estrena

Rol	vocalitat	Repartiment de l’estrena 10 de setembre 1838 (Director musical: François Habeneck)
La Teresa, la filla de Balducci, enamorada de Cellini, però va prometre Fieramosca	soprano	Julie Dorus-Gras
Ascanio, aprenent gran del Cellini	mezzosoprano	Rosine Stoltz
Benvenuto Cellini, un artista / orfebre	tenor	Gilbert Duprez
Fieramosca, escultor del Papa	baríton	Jean-Étienne-Auguste Massol
El papa Climent VII	baix	Jacques-Émile Serda
Balducci, tresorer del Papa i  pare de Teresa	baríton	Prosper Dérivis
Francesco, un artesà	tenor	François Wartel
Bernardino, un artesà	baix	Ferdinand Prevot
Un hostaler	tenor	H.-M. Trévaux
Pompeo, amic de Fieramosca	baríton	Molinier
Aguilenc	rol parlat

DISCOGRAFIA

Oficialment no hi ha molt on escollir, si bé les versions oficials són de reclinatori, tant la de l’any 1972 dirigida per Colin Davis el grandiós director que va fer estimar a Berlioz als melòmans gràcies a les seves insuperables gravacions, amb un grandiós Nicolai Gedda acompanyat d’una deliciosa Christiane Eda Pierre i la resta d’un discret però eficient equip, Jules Bastin, Robert Massard (ja no en el seu millor moment), Jane Berbié (musical però vocalment poc rellevant) i Roger Soyer.

L’any 2003 es publica la versió revisada, amb tota la música (apèndixs inclosos) de la versió de Paris i Weimar, sota la direcció de John Nelson i amb un gran Gregory Kunde que substituïa el previst Cellini de Roberto Alagna (una gran ocasió perduda), acompanyat per l’esplèndida Teresa de Patricia Ciofi, L’esplendorós Ascanio de Joyce DiDonato, el genial Balducci de Laurent Naouri, el Fieramosca de Jean-François Lapointe i el Clement VII de Reanud Delaigue, amb el cor i l’orquestra de Radio France en una gravació publicada per Virgin, en 3 CCD.

Colin Davis ja sabeu que va tornar a insistir amb la seva integral de Berlioz durant el final de la seva pletòrica carrera, ara amb el segell de la London Symphony Orchestra. i amb un equip notable: LSO : Gregory Kunde (Benvenuto Cellini), Laura Claycomb (Teresa), Isabelle Cals (Ascanio), Darren Jeffery (Balducci), Peter Coleman-Wright(Fieramosca), John Relyea (papa Climent VII).

Hi ha disponible el DVD editat per Naxos de la versió del Festival de Salzburg 2007 amb Gergiev dirigint, però jo que la vaig patir in situ no us la recomano. Naxos Blu-ray / DVD; Director Philipp Stozl; Burkhard Fritz (Benvenuto Cellini), Maija Kovalevska (Teresa), Laurent Naouri (Fieramosca), Kate Aldrich(Ascanio), Brindley Sherratt (Balducci), Mikhail Petrenko (papa Climent VII); Wiener Philharmoniker; Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor.

Però és clar, tot aquest llarg preàmbul amb molta músic ai poca de Berlioz, no serviria per a res si no escoltéssim el Benvenuto Cellini.

La famosa obertura ja és tota una gran declaració de intencions, escoltem-la en la versió de Nelson

I en la de Davis

La primera ària de Teresa “Les belles fleurs …entre l’amour et le devoir”, l’escoltem per  Christine Eda-Pierre dirigida per Colin Davis

I per Anna Netrebko

Escoltem ara la primera ària de Cellini “Une heure encor…La gloire était ma seule idole” cantada per Plácido Domingo

I ara per Franco Bonisolli, tant Domingo com ell a priori no semblaven gaire idonis

El tercer personatge en entrar en aquesta selecció és el personatge de Ascanio amb l’ària “Cette somme t’est due”, escoltem-la amb la decidida versió de Joyce DiDonato

I ara li toca el torn al personatge de Fieramosca amb l’ària “Ah! qui pourrait me résister?” cantada per Laurent Naouri

Youtube ens ofereix la possibilitat d’escoltar algunes versions íntegres:

La de l’any 1873 a Roma amb:

Benvenuto Cellini – Franco Bonisolli
Balducci – Pierre Thau
Fieramosca – Wolfgang Brendel
Le Pape Clément VII – Robert Amis
El Hage, Francesco – Gino Sinimberghi
Bernadino – James Loomis
Pompeo – Tommaso Frascati
Teresa – Teresa Zylis-Gara
Cabaretier – Fernandino Jacopucci
Ascanio – Elisabeth Steiner
Orchestra Sinfonica e coro della Rai di Roma
Direttore Seiji Ozawa

I la versió de Nelson “camuflada”

Benvenuto Cellini – Gregory Kunde
Balducci – Laurent Naouri
Fieramosca – Jean François Lapointe
Le Pape Clément VII – Renaud Delaigue
Francesco – Eric Salha
Bernadino – Marc Mauillon
Pompeo – Roman Nédélec
Teresa – Patricia Ciofi
Cabaretier – Eric Huchet
Ascanio – Joyce DiDonato

Choeur de Radio France
Orchestre National de France

Director John Nelson

Dilluns la crònica (espero) de la primera al Liceu

Recordeu que si no heu triat els tres Cellini dels onze proposats, podeu fer-ho fins la mitjanit de dissabte a:

• TRIANT UN BENVENUTO CELLINI