Lauri Vasar – Figaro

Anna Prohaska – Susanna

Ildebrando d’Arcangelo – Comte Almaviva

Dorothea Röschmann – Comtessa Almaviva

Marianne Crebassa – Cherubino

Le nozze di Figaro, producció de Jürgen Flimm i Gudrun Hartmann per a la Staatsoper de Berlín

La nova producció de Le nozze di Figaro a la Staatsoper de Berlín és una gran festa musical i teatral, gràcies sobretot a Gustavo Dudamel i a la producció escènica, potser excessivament esbojarrada, deguda a Jürgen Flimm i Gudrun Hartmann.

M’ha agradat molt la direcció de Dudamel, director que no forma part de la meva capçalera. però que en aquest Mozart que ell fa lleuger, clar i molt curós amb els recitatius, i que mai es fa tediós, ni perd el ritme, el director veneçolà aconsegueix lligar el relat i conjuntar molt bé l’equip, un equip que malgrat no ser ideal, és molt millor del que proposa el luxós festival de Salzburg per l’estiu vinent.

El més fluix és el Figaro del baríton estonià Lauri Vasar, curt de vocalitat i d’expressió. El que hauria de ser el motor de l’acció és un petit llast, ni brilla, ni convenç.

La Sussanna de Anna Prohaska juga amb l’evident seducció que ella sap crear sobre l’escenari. Canta de manera molt desimbolta amb una veu poc carnosa, quasi blanquinosa, però amb molta seducció que juga a ser ingènua però és molt eròtica. A vegades Prohaska tendeix a una afinació dubtosa però aquesta Susanna és una de les millors actuacions que li he vist fins ara.

Sensacional el Comte de Ildebrando d’Arcangelo, magnífic i esplendorós en els recitatius que són tan importants i que ell diu com ningú, però també vocalment, amb un domini perfecte del rol, per la ductilitat del seu fraseig i la llibertat de la seva emissió, excel·lint en les àries i sent, per “culpa” de Flimm, en el gran pallasso de la representació, però aquest és un altre tema, ja que a nivell escènic la concepció del personatge em sembla errònia, però de això ja en parlaré al final. D’Arcangelo des de que a passat del Figaro a estaments socials més nobles, s’ha engreixat, quelcom que ben mirat continua alimentant la lluita de classes…

La comtessa de Dorothea Röschmann (també molt més revinguda que quan interpretava Susanna) és sumptuosa en els recitatius, elegant en el fraseig i nostàlgica, com cal, en la intenció. El seu “Porgi amor” és paradigmàtic, però en la gran ària del tercer acte “Dove sono” ha de fer algun que altre camuflatge vocal per superar la tessitura més aguda per tal de que el so no esdevingui obert i un tant crispat. És una cantant distingida per a un rol  distingit.

Però la gran triomfadora femenina, al menys per a mi, és l’extraordinari, estimulant, fresc i abassegador Cherubino de la mezzosoprano francesa Marianne Crebassa. No fa gaires dies parlàvem de veus de mezzosoprano agudes o líriques, que no calia confondre amb sopranos curtes, doncs bé, qui tingui dubtes al respecte només ha d’escoltar a Crebassa per saber que és un mezzo lírica, amb un color genuïnament de mezzosoprano, càlid i carnós. Però la cantant francesa excel·leix no només per la veu preciosa, sinó que és una intèrpret molt expressiva que es fa la mestressa de la situació tant bon punt es posa a cantar. la seva interpretació és senzillament deliciosa.

Katharina Kammerloher és una estupenda Marcellina amb ària inclosa, massa estupenda i poc creïble com a mare de Figaro, però en parlaré al final.

Bé la omnipresent (en aquesta producció), Barbarina de la soprano portuguesa Sónia Grané.

Els rols secundaris masculins els he trobat una mica per sota de la mitjana. Tant Florian Hoffmann com a Basilio, Peter Maus com a Don Curzio i Otto Katzameier com a Bartolo compleixen amb un aprovat pelat.

El cas de l’aparició com el jardiner Antonio, del en altre temps excel·lent baríton Olaf Bär, la vull interpretar com a un homenatge, ja que m’ha costat reconèixer aquell liederista que anys enrere m’havia fet gaudir tant.

La producció de Jürgen Flimm i Gudrun Hartmann és molt brillant però jo crec que traeix massa a Baumarchais. Només prendre la part del vodevil i abandonar l’enfrontament classista i revolucionari que fa de l’obra original i també del llibret adaptat per Da Ponte, un referent teatral, em sembla empobrir les possibilitats de l’obra. Ja vaig dir en l’apunt dedicat a aquesta mateixa òpera en la producció de Sven-Eric Bechtolf per a Salzburg, que Le nozze ho aguanta tot, però en el cas de Flimm, que com Bechtolf situa l’acció als anys 20 del segle passat,  ho banalitza en excés, sobretot el personatge del Comte, sotmès a un seguit de gags que volen provocar la riallada incessant i que sense cap mena de dubte el converteixen en un carallot que ni en els moments més dramàtics ens el podem prendre seriosament.

Flimm trasllada l’acció a una casa d’estiueig dels Almaviva. Durant l’obertura arriben tots els personatges des de la sala a l’escenari mitjançant una passarel·la que voreja el fossat i per la que durant la representació aniran destruint la quarta paret, fins i tot amb la complicitat discreta del propi Dudamel. Beaumarchais no hi entra es queda fora, però amb ells sembla que si ho facin Totò, Celentano i tot un seguit de còmics italians disposats a fer-vos passar tres hores d’allò més bé.

El treball amb els cantants és minuciós i tots responen amb detall, especialment D’Arcangelo que sembla que s’ho passi molt bé, però també Prohaska en una interpretació molt sensual, mentre que la personificació d’una elegant i sofisticada Marcellina és poc creïble, ja que més aviat sembla la germana de Figaro, no la mare. Tampoc entenc gaire el Figaro de Flimm, però potser aquí topem amb Vasar, que no acaba de donar el perfil teatral i vocal al rol.

Els jocs i embolics escènics són constants, a vegades dibuixats amb traç gruixut i no amb la desitjada subtilesa que la música sembla servir amb safata, però no hi ha dubte que al darrere de cada escena i personatge hi ha un treball perfecte.

L’escenografia quasi invariable durant els tres primers actes, canvia en el quart, però aquell jardí no té misteri i mentre durant els tres primers actes el disseny de llums m’ha semblat esplèndid, en el quart esdevé mortal.

La producció funciona, però per a mi és una mica decebedora, massa fàcil, massa previsible, massa divertida. N’esperava més.

Wolfgang Amadeus Mozart
LE NOZZE DI FIGARO
Libretto Lorenzo Da Ponte

Dorothea Röschmann, Comtessa Almaviva
Anna Prohaska, Susanna
Ildebrando d’Arcangelo, Comte Almaviva
Lauri Vasar, Figaro
Marianne Crebassa, Cherubino
Katharina Kammerloher, Marcellina
Florian Hoffmann, Basilio
Peter Maus, Don Curzio
Otto Katzameier, Bartolo
Olaf Bär, Antonio
Sónia Grané. Barbarina

Staatsopernchor
Director del cor: Frank Flade
Staatskapelle Berlin
Director musical: Gustavo Dudamel
Direcció d’escena: Jürgen Flimm i Gudrun Hartmann
Escenografia: Magdalena Gut
Disseny de vestuari: Ursula Kudrna
Disseny d ellums: Olaf Freese

Live Staatsoper des del Schillertheater, Berlin 13 de novembre de 2015

Us deixo, mentre estigui permès, el vídeo de la representació

Enllaç relacionat d’interès

http://www.staatsoper-berlin.de/de_DE/person/gustavo-dudamel.19799

http://staatsoper-berlin.de/de_DE/repertoire/le-nozze-di-figaro.1051170

Aquí sempre podreu insistir-hi.