Elina Garanča (Charlotte) i Matthew Polenzani (Werther) Viena 2015

La setmana passada vaig poder veure el streaming del Werther de Massenet que va retransmetre l’òpera estatal de Viena en la producció de Andrej Serban que ja va ser editada en DVD l’any 2005 i que ja comptava amb la Charlotte d’Elina Garanča, si bé en aquella ocasió el Werther era Marcelo Álvarez i la direcció musical era d’un prometedor Philippe Jordan ara en el cim de l’Opéra de Paris.

En l’edició de 2015 la direcció musical perd la inspirada batuta d’aquell jove Jordan en mans d’un  més genèric Frédéric Chaslin, efectiu i intens però poc seductor en una òpera que necessita en molts moments feixuccs (escenes de Schmidt, Johann, le Bailli i fins i tot Sophie) d’una imaginativa narració musical que incideixi de manera brillant en les moltes parts mestrívoles que la partitura conté i faci més curtes i irrellevants les que farceixen innecessàriament un relat inflat des d’un bon origen.

El tenor nord-americà Matthew Polenzani 1968, (Evanston, Illinois, Estats Units) ha anat evolucionant de manera imparable i discreta des de l’escenari del MET on ha fet el salt del repertori mozartià al belcanto i als rols romàntics del repertori líric. La veu encara és massa “lleugera” per a segons quins rols, Werther entre ells, però la seva distinció, elegància i cura en l’estil l’ha anat consolidant i fent el salt als teatres europeus, amb rols rellevants en escenaris rellevants (Munich, Zuric, Paris i també Barcelona, on està previst que debuti cantant el Rodolfo de La Bohème en els mesos de juny i juliol de l’any vinent).

El seu Werther és vocalment molt líric, molt introvertit, matisat i musical,  molt més germanitzant que llatí, i en la seva contra ha de cantar amb una veu amb un timbre ni  brillant ni seductor que arrossegui a l’oient a l’abisme emocional d’un personatge al límit. Acaba convencent perquè la música i el cant en mans d’un “belcantista” acaben triomfant sempre, però costa deixar-se endur pel Werther de Polenzani perquè tampoc és un actor convincent i això en un rol fet també de petits i transcendents gests  teatrals, és cabdal.

10 anys més tard, la mezzosoprano letona retorna a la producció de Serban, més madura, amb la veu potser més fosca, però igualment brillant i exultant en tota la seva amplíssima tessitura, graduant de manera excel·lent la interioritat d’un personatge que acaba esclatant, tard, quan ja no hi ha res a fer. El cant i la figura elegantíssima d’Elina Garanča conserven la fascinació gèlida que tan bé li escau a Charlotte, com una mena de Grace Kelly que en un entorn “Douglas Sirk” en el que Serban situa els fets, no pot ser mes idòni, sent en el tercer i quart acte quan veritablement commou en veure que el seu somni d’adolescent està a punt de convertir-se en un malson adult de tràgiques conseqüències.

Markus Eiche vesteix amb classe l’ingrat rol de Albert, mentre que  la jove soprano israeliana Hila Fahima no pot sobrepassar l’irritant Sophie que només (em) fa que nosa. Com tots els altres rols secundaris que entorpeixen un relat que més enllà del tercet en discòrdia, sempre he cregut que no interessa a ningú. A Viena, el multi present Alfred Sramek demana una jubilació no precisament anticipada amb un “le bailli” més irritant que de costum.

La producció d’Andrej Serban presidida per un immens arbre que tot ho amaga, es situa en els anys 50 del segle XX, amb un vestuari i un disseny d’interiors que fàcilment podem identificar a “Magnificent Obsession”, “Written on the Wind” o  “Imitation of Life”,  amb el seus personatges torturats amb molta vida interior que no acaben d’esclatar mai, subjectes a les convencions socials. La bellíssima Elina Garanča podria ser Lana Turner, Lauren Bacall o Dorothy Malone, però ella és Grace Kelly (que no va fer cap pel·lícula amb Sirk) i malgrat que el seu físic ha anat canviant amb lògica evolució, i ara ja no li escau segons quines infantils actituds amb que Serban l’obliga a fer front a les primeres escenes del tercer acte, mai una Charlotte havia tingut tanta distinció.

Si aquest canvi d’època li va bé a la història, Serban no sap resoldre el complicat i llarg duo amb un Werther ferit de mort però capaç de quasi copular amb una Charlotte que malgrat la sagnada, sorprenentment ni es taca, mentre Albert els observa sense necessitat de mostrar davant el respectable que és un dels cornuts més trists de la història de l’òpera. No funciona gens aquest final, comprenc que Massenet ho posa difícil amb tantes notes en boca d’un agònic, però tampoc calia fer-lo moure amb una intensitat desaforada pocs minuts abans de morir.  Jo creia que  amb els anys Serban l’hauria canviat, però continua tan inalterable com a l’estrena, i és una llàstima perquè el director americà d’origen romanès treballa bé els personatges i les situacions en aquest marc de seducció provinciana ben envoltat per una natura omnipresent gràcies a aquest arbre gegantí que denota el pas de l’estiu, tardor i hivern, no només per l’evident canvi del fullatge.

Jules Massenet
WERTHER

Werther: Matthew Polenzani
Albert: Markus Eiche
Le Bailli: Alfred Sramek
Charlotte: Elina Garanča
Sophie: Hila Fahima
Schmidt: Peter Jelosits
Johann: Mihail Dogotari

Cor i Orquestra de la Wiener Staatsoper
Director musical: Frédéric Chaslin
Director d’escena: Andrej Serban

Viena, 16 novembre de 2015

A Viena les produccions s’eternitzen, i durant aquests 10 anys des de l’estrena han passat un reguitzell d’alguns dels millors Werther i Charlotte del moment, del primer no ho sé, més aviat crec que sent Polenzani un cantant notable, no estem davant del millor Werther, però no se m’acut cap Charlotte capaç de fer-li ombra a la immensa Garanča.

Aquí crec que no hi haurà discussió possible. 

Enllaç a l’òpera de Viena

http://www.staatsoperlive.com/en/archive/267/werther-2015-11-16/#tab_0