La setmana passada vaig poder veure el streaming del Werther de Massenet que va retransmetre l’òpera estatal de Viena en la producció de Andrej Serban que ja va ser editada en DVD l’any 2005 i que ja comptava amb la Charlotte d’Elina Garanča, si bé en aquella ocasió el Werther era Marcelo Álvarez i la direcció musical era d’un prometedor Philippe Jordan ara en el cim de l’Opéra de Paris.
En l’edició de 2015 la direcció musical perd la inspirada batuta d’aquell jove Jordan en mans d’un més genèric Frédéric Chaslin, efectiu i intens però poc seductor en una òpera que necessita en molts moments feixuccs (escenes de Schmidt, Johann, le Bailli i fins i tot Sophie) d’una imaginativa narració musical que incideixi de manera brillant en les moltes parts mestrívoles que la partitura conté i faci més curtes i irrellevants les que farceixen innecessàriament un relat inflat des d’un bon origen.
El tenor nord-americà Matthew Polenzani 1968, (Evanston, Illinois, Estats Units) ha anat evolucionant de manera imparable i discreta des de l’escenari del MET on ha fet el salt del repertori mozartià al belcanto i als rols romàntics del repertori líric. La veu encara és massa “lleugera” per a segons quins rols, Werther entre ells, però la seva distinció, elegància i cura en l’estil l’ha anat consolidant i fent el salt als teatres europeus, amb rols rellevants en escenaris rellevants (Munich, Zuric, Paris i també Barcelona, on està previst que debuti cantant el Rodolfo de La Bohème en els mesos de juny i juliol de l’any vinent).
El seu Werther és vocalment molt líric, molt introvertit, matisat i musical, molt més germanitzant que llatí, i en la seva contra ha de cantar amb una veu amb un timbre ni brillant ni seductor que arrossegui a l’oient a l’abisme emocional d’un personatge al límit. Acaba convencent perquè la música i el cant en mans d’un “belcantista” acaben triomfant sempre, però costa deixar-se endur pel Werther de Polenzani perquè tampoc és un actor convincent i això en un rol fet també de petits i transcendents gests teatrals, és cabdal.
10 anys més tard, la mezzosoprano letona retorna a la producció de Serban, més madura, amb la veu potser més fosca, però igualment brillant i exultant en tota la seva amplíssima tessitura, graduant de manera excel·lent la interioritat d’un personatge que acaba esclatant, tard, quan ja no hi ha res a fer. El cant i la figura elegantíssima d’Elina Garanča conserven la fascinació gèlida que tan bé li escau a Charlotte, com una mena de Grace Kelly que en un entorn “Douglas Sirk” en el que Serban situa els fets, no pot ser mes idòni, sent en el tercer i quart acte quan veritablement commou en veure que el seu somni d’adolescent està a punt de convertir-se en un malson adult de tràgiques conseqüències.
Markus Eiche vesteix amb classe l’ingrat rol de Albert, mentre que la jove soprano israeliana Hila Fahima no pot sobrepassar l’irritant Sophie que només (em) fa que nosa. Com tots els altres rols secundaris que entorpeixen un relat que més enllà del tercet en discòrdia, sempre he cregut que no interessa a ningú. A Viena, el multi present Alfred Sramek demana una jubilació no precisament anticipada amb un “le bailli” més irritant que de costum.
La producció d’Andrej Serban presidida per un immens arbre que tot ho amaga, es situa en els anys 50 del segle XX, amb un vestuari i un disseny d’interiors que fàcilment podem identificar a “Magnificent Obsession”, “Written on the Wind” o “Imitation of Life”, amb el seus personatges torturats amb molta vida interior que no acaben d’esclatar mai, subjectes a les convencions socials. La bellíssima Elina Garanča podria ser Lana Turner, Lauren Bacall o Dorothy Malone, però ella és Grace Kelly (que no va fer cap pel·lícula amb Sirk) i malgrat que el seu físic ha anat canviant amb lògica evolució, i ara ja no li escau segons quines infantils actituds amb que Serban l’obliga a fer front a les primeres escenes del tercer acte, mai una Charlotte havia tingut tanta distinció.
Si aquest canvi d’època li va bé a la història, Serban no sap resoldre el complicat i llarg duo amb un Werther ferit de mort però capaç de quasi copular amb una Charlotte que malgrat la sagnada, sorprenentment ni es taca, mentre Albert els observa sense necessitat de mostrar davant el respectable que és un dels cornuts més trists de la història de l’òpera. No funciona gens aquest final, comprenc que Massenet ho posa difícil amb tantes notes en boca d’un agònic, però tampoc calia fer-lo moure amb una intensitat desaforada pocs minuts abans de morir. Jo creia que amb els anys Serban l’hauria canviat, però continua tan inalterable com a l’estrena, i és una llàstima perquè el director americà d’origen romanès treballa bé els personatges i les situacions en aquest marc de seducció provinciana ben envoltat per una natura omnipresent gràcies a aquest arbre gegantí que denota el pas de l’estiu, tardor i hivern, no només per l’evident canvi del fullatge.
Jules Massenet
WERTHER
Werther: Matthew Polenzani
Albert: Markus Eiche
Le Bailli: Alfred Sramek
Charlotte: Elina Garanča
Sophie: Hila Fahima
Schmidt: Peter Jelosits
Johann: Mihail Dogotari
Cor i Orquestra de la Wiener Staatsoper
Director musical: Frédéric Chaslin
Director d’escena: Andrej Serban
Viena, 16 novembre de 2015
A Viena les produccions s’eternitzen, i durant aquests 10 anys des de l’estrena han passat un reguitzell d’alguns dels millors Werther i Charlotte del moment, del primer no ho sé, més aviat crec que sent Polenzani un cantant notable, no estem davant del millor Werther, però no se m’acut cap Charlotte capaç de fer-li ombra a la immensa Garanča.
Aquí crec que no hi haurà discussió possible.
Enllaç a l’òpera de Viena
http://www.staatsoperlive.com/en/archive/267/werther-2015-11-16/#tab_0
Muchas gracias Joaquín por esta resurrección de esta ópera tan querida aunque al parecer no alcanza el nivel de la producción 2005
M'agradaM'agrada
A mi la del 2005 no me parecía el no va más ya que el Werther de Álvarez no me agrada, pero el conjunto era más alto, aunque esta no está nada mal.
M'agradaM'agrada
Interessant, més que la versió que corre per youtube de Viena mateix, per tant amb aquesta producció i amb Gheorghiu i Borras, suposo que la coneixes.
M'agradaM'agrada
Millor aquesta sense dubtar-ho.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquín. Yo seguiré esperando… no he encontrado aún el ánimo para ver / escuchar esta obra maestra sin otra interpretación que la del Más Grande.
M'agradaM'agrada
Yo no tengo tantos perjuicios, hay que saber adaptarse, ser viudo de…, solamente trae desdichas. Kraus no dejará de ser Kraus y su Werther el mejor Werther, pero eso no quita para poder disfrutar con otras versiones. Por suerte a mi me pasa.
M'agradaM'agrada
tengo el DVD cuando esa producción la estrenaron y cantaron Marcelo A. y la propia Elina G.
Creo va a resultar claramente más interesante a partir de mitades de enero, el WERTHER parisino, con Beczala y Garanca,de principales protagonistas, la realista producción de Jacquot y la conocedora batuta del veterano Alain Lombard
M'agradaM'agrada
Me olvidaba preguntar en voz alta, ¿ cuando nuevamente el Werther en el LICEU, después de las grandes exhibiciones de Alfredo Kraus en sus 3 Werther liceisticos ?
M'agradaM'agrada
Estaba previsto uno con Villazón, que no sé si ha pasado a mejor vida o estará en la nueva agenda de Scheppelmann.
M'agradaM'agrada
¿¿Villazón, tal como está de voz??
Hoy en dia, existen dos Werther referenciales, muy por encima del resto : Alagna/Kauffmman o Kauffman/Alagna, que es lo mismo
M'agradaM'agrada
Cuando lo contrataron no estaba así, es lo que ocurre cuando contratas a años vista. Acuérdate de Cedolins, pero parece ser que Villazón no va a venir, y tenia muchas óperas previstas para el Liceu
M'agradaM'agrada
Pinta bien, muy bien.
M'agradaM'agrada
La veig veure a Viena a l’octubre del 2005 amb el següent cast: Gertseva (Charlotte), Sabbatini (Werther), Keszei, Eröd , Monarcha, Kobel, Unterreiner. Dir: Gómez-Martínez. No record que m’entussiasmés. L’escenografia, efectivament presidida per un immens arbre, era més aviat mediocre.
M'agradaM'agrada
Hola ALfred, gracies per comentar. No vas tenir gaire sort amb el cast, tot i que Sabbatini era un tenor molt notable, tot terreny., amb un timbre ingrat que això per a un tenor és quasi letal.
M'agradaM'agrada
Aprofitant el Werther del Liceu he repasat aquesta producció que ens vas donar la possibilitat de gaudir i estic totalment d’acord amb tu, la Garanca està superba i el Polenzani molt digne. Una producció interessant que,c om bé dius, s’esgarria al final.
M'agradaM'agrada