Quan Lucía di Lammermoor va veure la llum les protagonistes de  les òperes acostumaven a ser les grans sopranos dramàtiques d’agilitat com Maria Malibran o Giuditta Pasta, cantants amb una veu molt versàtil d’ample registre i amb una gran capacitat expressiva i dramàtica.

La primera intèrpret va ser Fanny Tacchinardi Persiani (1812-1867) que ençà de l’estrena napolitana va cantar-la diverses vegades, tant a Itàlia com a la resta d’Europa, assolint sempre èxits de públic i crítiques molt favorables. La seva veu diuen que tenia una gran flexibilitat i la necessària capacitat expressiva i dramàtica per assumir el rol de noia jove i de fràgil estabilitat emocional. La seva Lucia com és lògic, es mantenia en una vocalitat original, sempre virtuosística, però en cap cas en la tessitura d’una soprano líric lleugera que només es justifica posteriorment, en la “transgressió” que es realitza en  l’escena de la bogeria, la gran escena de la bogeria hereva d’altres bogeries femenines (Nina pazza per amore per exemple) i també masculines, ja que heu de recordar que Assur a la Semiramide de Rossini també pateix un trastorn mental important.

No va ser fins al final de la segona meitat del segle XIX, que per donar un relleu diferent, encara més virtuosístic o més circense si ho preferiu, amb més risc per a les sopranos lleugeres que començaven a ocupar llocs destacats en els cartellone de les façanes dels teatres, es van començar a alterar algunes tonalitats originals. Aquest fet que hem comentat diverses vegades i que sempre és fruit de pacífiques però airades controvèrsies, va fer abaixar paradoxalment la tonalitat dels fragments, àries o escenes on es volia arribar a notes al límit, tant ens les floritures de la cadència re-elaborada com en molts casos en els espectaculars finals, altrament hagués estat impossible fer-ho en les tonalitats originals més agudes. Donizetti va escriure l’escena en Fa major però s’ha acabat imposant en Mi bemoll. 

Què acostuma a succeir amb aquest canvi? Doncs que les sopranos lleugeres fan unes notes picades, uns refilats i uns acabaments brillantísims, però en les frases més centrals i en els passatges més greus, pateixen de valent, només cal re-escoltar les versions proposades a la tria, per adonar-se’n del efectes perversos que té la pujada en frases com “Ohimè, sorge il tremendo fantasma e ne separa!” i com algunes de les més famoses passen per sonoritats fins i tot grotesques.

L’acompanyament original era el de l’harmònica de cristall, un instrument d’una sonoritat irreal i etèria que atorga a tota l’escena un caire convuls, misteriós i d’extrema fragilitat que s’adequa perfectament amb aquest deliri sagnant de la malaurada Lucia. 

Escoltem aquesta versió original per la soprano Hayoung Lee

El punt d’inflació en el canvi de vocalitat del rol de Lucia alguns estudiosos el troben en la interpretació que la gran soprano australiana Nellie Melba va fer de Lucia a l’Opéra Garnier (1889). El rol no era ben bé per a ella, al menys l’any 89 quan segurament la veu no havia evolucionat cap a terrenys molt més líric que van marcar la seva maduresa. A Londres (1888) no va assolir l’èxit esperat cantant-la en la tonalitat original i potser per això va pensar que per a Paris on estava previst que la cantes l’any següent i on els grans rols per a soprano líric-coloratura tenien mota estima (les òperes de Meyerbeer hi tenien molt a veure) va comptar amb la col·laboració de Mathilde Marchesi la seva mestra de cant i en el seu temps alumne de Manuel Garcia, que li va escriure la cadenza per a l’escena de la bogeria, amb els trinats, picats i tota mena d’exhibicions amb l’acompanyament de la flauta que després, amb mil i una variacions al gust de cada intèrpret, va fer que Lucia prengués una volada que encara dura a hores d’ara. Perdent en la majoria de les ocasions l’harmònica de cristall i el seu misteri, per deixar pas a un exhibició d’un gran duo per a veu i flauta, de gran impacte, per què no dir-ho, però menys fascinació dramàtica.

D’aquesta manera el rol escrit per Donizetti destinat a una soprano dramàtica d’agilitat es va adaptar íntegrament a finals del segle XIX, gràcies a l’addició de transposicions apropiades i la cadència amb la flauta, idonis per a les sopranos lleugeres que es van imposar en tots els grans teatres europeus, personificats després d’aquestes històriques representacions parisenques de la gran la Melba, per una llarguíssima llista de il·lustres coloratures que han fet de Lucia el seu gran cavall de batalla operístic.

Escoltem la versió “tradicional” per una de les grans Lucia de tots els temps Joan Sutherland en una gravació de l’any 1962

La incorporació de la cadenza amb aquest diàleg amb la flauta que escenifica una bogeria més exhibicionista i que ha acabat sent una de les escenes més significatives de l’òpera romàntica italiana, em serveix per iniciar l’apunt preparatori de la òpera 44 de l’opus donozettià. Ara ja estem en disposició de començar a preparar Lucia di Lammermoor.

Gaetano Donizetti va estrenar Lucia di Lammermoor el 26 de setembre de 1835 al Teatro San Carlo de Nàpols, en aquell moment un dels centres operístics més importants. Ja havia estrenat, Anna Bolena (1830), L’Elisir d’amore (1832), Lucrezia Borgia (1833), Maria Stuarda (1834, estrenada l’any 1835), Gemma di Vergy (1834) i Marino Falierio (1835), òperes totes elles considerades com importants en l’amplíssim catàleg que ens va deixar.

En la interessant competència que es va establir per aquells anys entre Donizetti i Bellini, una vegada Rossini va abandonar malauradament els escenaris, Lucia di Lammermoor és la resposta a Il Pirata del compositor sicilià. Hi ha una certa similitud en els personatges i fins i tot en la bogeria de la protagonista. L’evolució de l’òpera romàntica i el seus herois i heroïnes, tenen molt a veure amb l’evolució que Bellini i Donizetti van practicar durant aquells anys centrals, fent evolucionar el romanticisme rossinià, molt més fonamentat en la floritura vocal, tant en les veus masculines com en les femenines, i acompanyar-les a les portes del que acabaria sent el cnat de maduresa verdiana i al pre verisme,  donant pas a un cant molt més lligat i a les cantilenes melòdiques que tant van caracteritzar a Donizetti, sense utilitzar grans salts intervàlics ni excessives floritures per embellir o fascinar als espectadors, i en el cas de fer-ho són per donar una amplitud molt més dramàtica, que faci agafar força a la frase gràcies a un  text que s’adapta com un guant a la melodia. Sobretot aquesta evolució la trobem en els personatges masculins com Edgardo, molt diferenciat del que Rossini li hagués fet fer a un tenor. No costa gaire de imaginar, fins i tot en la culminació de la seva carrera operística amb un personatge ja evolucionat com Arnold, Rossini mantenia uns esquemes estructurals i formals que de mica en mica, i Edgardo n’és un cas paradigmàtic, van canviar absolutament.

En les vocalitats femenines Donizetti encara conserva certs convencionalismes que destinaven el cant florit als personatges virtuosos i que en la bogeria de la protagonista de Lucia troba l’expressió màxima de la tradició,amb trinats, refilades, roulades, notes estacades i tota la llarga i complicada tècnica del belcanto romàntic, sense oblidar el tractament dels recitatius que en tota l’òpera s’adeqüen als diferents estats anímics per dotar a les situacions de l’ample aspecte expressiu i dramàtic, utilitzant el recitatiu monofònic imitant el parlat, el recitatiu declamat o el recitatiu arioso.

El treball plenament conjuntat i en sintonia entre  el llibretista Salvatore Cammarano, que va saber traslladar a la perfecció els personatges i les situacions dramàtiques de Walter Scott (The Bride of Lammermoor), i del compositor Gaetano Donizetti, va tenir com a resultat un llibret magnífic on expressar el sentiment romàntic evolucionat que obrirà en pocs anys, el món de l’òpera a noves formes musicals i vocals, i que és en aquest període d’or de l’obra del bergamasc, on s’esplaia en noves formes menys convencionals, com en la darrera escena de l’òpera amb el recitatiu, ària i cabaletta d’Edgardo, gens convencional i d’un impacte melòdic/emocional/dramàtic, extraordinari.

Donizetti ens ofereix un equilibri entre els sentiments a flor de pell, primaris diria jo, i les línies d’inspirades melodies, especialment ornamentades per a Lucia, que confeccionen una rica complexitat psicològica dels personatges.

La introducció orquestral i el cor de caçadors ens situa l’acció en un món irreal, aspre, amarg i violent, plenament romàntic, nocturn i tenebrós, ideal per confrontar caràcters antagònics que representen el be i el mal, l’amor embogit i l’odi visceral que tanta literatura ens ha deixat i que ha estat una font inesgotable d’arguments operístics.

A Lucia di Lammermoor, Donizetti estableix una escritptura instrumental molt interessant a sociada als personatges i al seu estat anínimc, assignant un instrument solista per acompanyar als protagonistes, en especial per a tots els diferents estats anímics de la fràgil Lucia, identificant no només certes combinacions de timbre amb colors precisos (arpa en l’escena de la presentació, l’oboè en la confrontació amb el seu germà, els violoncels en l’escena del casament, i la flauta, bé harmònica de cristall en l’original, a l’escena de la bogeria), sinó que els enforteix en l’escriptura vocal i els assigna un valor que és fàcil identificar amb el trasbals psicològic de Lucia.

SINOPSIS

Acte I

L’acció es situa a Escòcia, al final del segle XVI. Jardí del castell que antigament era propietat dels Ravenswood i que ara pertany a la família dels Ashton, després d’una lluita que va enfrontar a les dues famílies.

Normanno confia a Lord Enrico Ashton la seva sospita que la germana d’aquest, Lucia, està enamorada en secret del jove Edgardo, últim descendent dels Ravenswood i enemic d’Enrico. Aquests fets incomoden Enrico, el qual ja ha traçat el pla de casar Lucia amb Lord Arturo Bucklaw, amb el propòsit de guanyar una nova aliança política. Raimondo, capellà dels Ashton i preceptor de Lucia, explica que la jove encara guarda dol per la mort recent de la seva mare, motiu pel qual no té ànim per a pensar a contraure matrimoni. Normanno, però, ho desmenteix al revelar que Lucia es troba tots els matins amb un jove que la va salvar de l’agressió d’un bou. Enrico s’encén d’ira quan un grup de guàrdies confirma que ha vist el jove pels voltants del jardí i que es tracta del seu rival, Edgardo.

Fosqueja. Lucia surt del castell amb la seva dama de companyia, Alisa, per trobar-se secretament amb Edgardo. Ambdós es detenen davant d’una misteriosa font. Alisa aconsella a Lucia que trenqui tota relació amb Edgardo. De sobte apareix aquest i li anuncia que ha de partir cap a França, encara que abans vol reconciliar-se amb Enrico i demanar-li la mà de Lucia, però aquesta li suplica que esperi un mica més i mantingui en secret el seu idil·li. Abans de marxar els enamorats intercanvien els anells com a prova de fidelitat i com a promesa de matrimoni.

Segona part Acte II

Estança al castell. Enrico ja ha fixat la boda de Lucia amb Arturo, però encara tem un rebuig per part de la seva germana. Per a assegurar-se que el compromís es faci efectiu, ha interceptat totes les cartes d’Edgardo a Lucia i ha preparat una missiva falsa que evidencia una traïció d’Edgardo. Lucia s’acosta pàl·lida i amb la mirada perduda. Enrico li mostra la carta i la jove, clarament afectada i horroritzada, accepta casar-se amb Arturo. Raimondo, segur de la traïció d’Edgardo, consola Lucia i la convenç perquè se sotmeti a la voluntat del seu germà.

Al saló del castell tots esperen amb alegria l’arribada dels nuvis. Apareix Arturo, que assegura la seva protecció a Enrico. Poc després entra Lucia, el rostre de la qual reflecteix el patiment. Arturo firma el contracte de matrimoni i, pressionada pel seu germà, a continuació ho fa Lucia. En aquest moment entra precipitadament Edgardo, encès d’ira i disposat a batre’s amb qui faci falta per tal de venjar el seu amor traït. Es desembeinen les espases, però Raimondo imposa la calma. Edgardo mira el contracte de matrimoni i pregunta a Lucia si és la seva firma: la jove, confosa i fora de si, assenteix. Edgardo, enfurismat, li demana que li torni l’anell i a continuació el llança a terra i maleeix el dia en què la va conèixer. Lucia es desmaia i Edgardo és expulsat del castell davant de la indignació dels invitats.

Acte III

Torre de Wolferag, actual residència en ruïnes d’Edgardo. Nit de tempesta. Edgardo medita en solitari sobre la seva desgràcia. Apareix Enrico, que ha abandonat la festa de casament de Lucia i exigeix explicacions a Edgardo per la infàmia comesa. Després d’una conversa alterada, ambdós decideixen batre’s en duel a l’alba, prop de les tombes dels Ravenswood.

A la sala del castell, mentre encara se sent el sarau de la festa de la boda, irromp Raimondo amb una notícia esborronadora: Lucia ha apunyalat Arturo en la seva nit de bodes i aquest jau mort al llit. Tot seguit entra Lucia en camisa de dormir blanca tacada de sang i amb els cabells embullats, en un estat evident d’alienació mental. Vaga per la sala amb la mirada perduda i invoca Edgardo mentre recorda els moments feliços del seu amor. Poc després cau a terra, ja pràcticament sense vida, davant de la commoció dels presents i els remordiments d’Enrico.

Al cementeri de Ravenswood, amb el castell al fons. Edgardo, emocionalment destrossat, està decidit a deixar-se matar per Enrico en l’imminent duel. Arriben invitats de la boda que li revelen el que ha passat al castell. Raimondo confirma a Edgardo que Lucia ha mort. Desolat i recordant els dies feliços que va passar amb la seva estimada, es clava un punyal.

Els cantants de l’estrena

Lucia	soprano	Fanny Tacchinardi Persiani
Lord Enrico Ashton, Lord of Lammermoor; Lucia’s brother	baritone	Domenico Cosselli
Sir Edgardo di Ravenswood	tenor	Gilbert Duprez
Lord Arturo Bucklaw, Lucia’s bridegroom	tenor	Balestrieri
Raimondo Bidebent, a Calvinist chaplain	bass	Carlo Ottolini Porto
Alisa, Lucia’s handmaid	mezzo-soprano	Teresa Zappucci
Normanno, huntsman; a retainer of Enrico	tenor	Anafesto Rossi

NÚMEROS MUSICALS:

Atto primo – La partenza

• 1 Preludio e coro d’introduzione Percorrete le spiagge vicine

• 2 Scena e cavatina Cruda, funesta smania (Renato Bruson)

• 3 Scena e cavatina Regnava nel silenzio (Anna Moffo)

• 4 Scena e duetto – Finale I Sulla tomba che rinserra (Carlo Bergonzi – Renata Scotto)

Atto secondo – Il contratto nuziale

• 5 Scena Lucia fra poco a te verrà
• 6 Duetto Il pallor funesto, orrendo (Lajos MIller – June Anderson)

• 7 Scena e aria Ah cedi, cedi (Carlo Colombara – Mariella Devia)

• 8 Finale II – Coro e cavatina Per poco fra le tenebre (Bonaventura Bottone)

• 9 Scena e quartetto nel Finale II Chi raffrena il mio furore (Galli-Curci, Caruso, Minnie Egener, Giuseppe De Luca, Angelo Bada i Marcel Journet)

I en l’entrenyable versió cinematogràfica a The Great Caruso, que d’alguna manera vol recrear la versió anterior, amb Mario Lanza, Dorothy Kirsten, Blanche Thebom, Gilbert Russell, Giuseppe Valdengo i Nicola Moscona

I encara una altra versió amb Paul Plishka, una Joan Sutherland i un Alfredo Kraus madurs però encara referencials, sobretot ell, i Pablo Elvira

Però cal escoltar la mítica versió de Berlín de 1955 dirigida per Karajan, sobretot per  Callas, ja que Di Stefano està a anys llum del belcanto, Rolando Panerai i Nicola Zaccaria.

• 10 Seguito e stretta del Finale II T’allontana, sciagurato, en la mateixa versió del MET amb Paul Plishka, Joan Sutherland, Alfredo Kraus i Pablo Elvira

Atto terzo

• 11 Uragano, scena e duetto Asthon! Sì amb Carlo Bergonzi i Piero Cappuccilli

• 12 Coro D’immenso giubilo
• 13 Gran scena con cori Cessi, ah cessi quel contento amb Samuel Ramey

• 14 Scena ed aria Ardon gl’incensi amb Maria Callas i la direcció de Karajan

• 15 Aria e Finale Tombe degli avi miei…Fra poco a me ricovero… amb Luciano Pavarotti

I ara escoltem a Alfredo Kraus cantant “Tu cha a Dio” al Liceu

Lucia di Lammermoor es va estrenar a Barcelona el 22 de setembre de 1838 al Teatre de la Santa Creu i 15 de setembre 1849 al Gran Teatre del Liceu, on dins ara s’ha representat 277 vegades, amb regularitat dins la temporada 1931/1932 i després d’un estrany parèntesi, va tornar a l’escenari de les Rambles, la temporada 1955/1956 on s’ha tornat a representar amb molta més regularitat que altres títols també cabdals i populars. La darrera vegada va ser la temporada 2006/2007. Els noms que han passat pel Liceu, per interpretar els malaurats personatges formen part de la història del belcanto més gloriós: Des de Francesco Tamagno, Marcella Sembrich, Maria Barrientos, Maria Galvany, Mariano Stabile, Amelita Galli-Curci, Mercedes Capsir, Josep Palet, Toti Dal Monte, Enzo De Muro, Maria Espinalt, Hipòlit Lázaro, Aldo Protti, Manuel UAsensi, ALfredo Kraus, Gianna D’Angelo, Ferruccio Tagliavini, Joan Sutherland, Jaume Aragall, Vicenç Sardinero, Cristina Deutekom, Luciano Pavarotti, Leo Nucci, Alfredo Kraus, Josep Carreras, Edita Gruberova, Peter Dvorsky, Joan Pons, June Anderson, Annick Massis… i en aquesta edició del 2015 suposarà el debut en el rol d’Edgrado de Juan Diego Flórez, un repte sense cap mena de dubte, ja que la veu del tenor peruà no sembla, al menys encara, la més pròpia per aquest rol.

Donizetti, com en altres òperes del seu opus i com tants altres compositors va fer una versió per a Paris, que ofereix canvis importants i res té a veure amb la transcripció de la Melba, basada en l’original iatlià.

La versió per a Paris es va estrenar el 6 d’agost de 1839 al Théâtre de la Renaissance.  El llibret és una re-elaboració de l’original de Cammarano, no pas una traducció, va anar a càrrec de Alphonse Royer i Gustave Váez. Desapareixen personatges i altres prenen més rellevància. Alisa ja no cantarà en francès i Raimondo cantarà menys, Lucia per tant veu reduït el seu cercle de confidències i això suposa quedar més isolada en front de la dissort. En canvi el desgraciat promès, Arturo té més intervencions i apareixerà un nou personatge, Gilbert. Potser el nou llibret explica millor els fets però el cert és que tot i comptar amb alguna excel·lent versió discogràfica, la versió francesa no ha pogut arraconar a la italiana “manipulada”. Pocs acceptarien avui en dia una Lucia sense la bogeria adulterada. Encara recordo el desencís de gran part del Liceu quan van escoltar la versió original de I Puritani que ens va cantar Denia Mazzola, doncs amb Lucia, molt més popular encara, passaria el mateix. Com a experiment musicològic/historicista és molt valuós conéixer els originals, però com succeeix tantes vegades les obres les han acabat “desvirtuant” els capricis d’alguns cantants, i les predileccions del públic, sent el compositor el que curiosament més hi té a perdre i menys a dir i opinar, sobretot quan ja no pot dir res.

Aquí teniu la versió francesa gravada a Lió el 2002 amb Natalie Dessay, Sebastien Na i Ludivic Tézier (el CD seria amb Alagna).

Pel que fa al debut de Juan Diego Flórez en el rol d’Edgardo, en aquestes representacions barcelonines, no deixa de ser una temptaiva més d’ampliar el repertori atenent a l’evoluciño que hauria d etenir la veu i potser encara no té, o no tindrà mai.

Certament el rol d’Edgardo el va estrenar Gilbert Duprez, un dels mítics tenors belcantites, un contraltino que com Flórez, va començar la seva carrera fent front als exigents i diíficls rols rossinians: Almaviva a Il barbiere, Idreno a Semiramid o Rodrigo a Otello, tots tres i molts més altres, grans encarnacions també de Flórez, fins i tot el tenor peruà ja ha cantat en diverses i espaiades ocasions, l’Arnold del Guillaume Tell que Duprez va estrenar en la versió italiana de la darrera òpera de Rossini. Flórez com Duprez també ha cantat el Fernand de La Favorite de Donizetti (en concert), però atenent a la biografia del tenor francès és fàcil deduir que la seva veu va evolucionà, com acostuma a passar a molts cantants, ja que que també va cantar Il Pirata de Bellini, el Benvenuto Cellini de Berlioz, Poliuto a Les Martyrs, Edgardo a la Lucia,és clar, i fins i tot un rol verdià com el de Gaston a Jérusalem (la versió francesa de I Lombardi), i la veritat és que avui per avui, i malgrat que ja hem comprovat com la intel·ligència i també la prudència de Juan Diego Flórez l’han fet fer front a rols com Arturo a I Puritani, el Ducca a Rigoletto, l’Arnold a Guillaume Tell o Fernand a La Favorite, tot em fa creure que el seu Edgardo, a banda d’estar molt ben cantat, ja que ell no ho sap fer d’altra manera que bé, pot ser un experiment més sense gaire visió de futur, ja que la veu de Flórez no acba d’evolucionar amb la contundència que segurament ell voldria.

Les representacions de la temporada 2015/2016 al Liceu

S’han programat 14 representacions amb dos repartiments. Està clar que l’aposta és Juan Diego Flórez de la mateixa manera que a Benvenuto Cellini era Terry Gillian.

Una Lucia mai pot ser Edgardo, que Edgardo sigui un fuori clase que diuen els italians està molt bé, ja que el rol és molt important, però l’òpera s’anomena Lucia i no és per casualitat, ni un caprici, ella és la protagonista i en ella recau tot el pes de la representació, per tant si l’aposta és Juan Diego Flórez com a reclam en aquest debut que honora el Liceu, hauria d’haver estat acompanyat per a una gran Lucia, i no és el cas. Ja veurem com ho fa la senyora Mosuc, però ni en els seus millors moments era una Lucia veritablement trasbalsadora, i ara em temo que menys.

En el segon cast amb l’excel·lent Maria José Moreno i el magnífic Ismael Jordi, jo crec que lluny del morbo mediàtic hi trobarem garantit el belcanto.

Pel que fa al tercer en discòrdia, és adir el baríton Enrico, no tinc el gust de conèixer a Giorgio Caoduro, si a Marco Caria (primer repartiment) que va cantar un mediocre Roberto Devereux al Teatro real no fa gaire. Espero que millori

Us deixo l’enllaç del web del Liceu

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/lucia-di-lammermoor/fitxa-artistica.html

LA DISCOGRAFIA (no exhaustiva)

Pel que fa a les recomanacions discogràfiques, de les moltes que hi ha, jo diria que és imprescindible escoltar:

La primera gravació existent per ser un testimoni fonogràfic antiquíssim que inclou a Mercedes Capsir, Enzo De Muro Lomnto, Enrico Molinari i Salvatore Baccaloni sota la direcció de Lorenzo Molajoli (1928)

Cal escoltar la de Lily Pons (1940) segurament una Lucia molt superada però en el seu temps indiscutible.

La Callas en té moltes però cal fer un repàs per algunes ja que és un dels seus rols indiscutibles i parlant de Callas vol dir que cal treure el reclinatori. La de l’any 1953 dirigida per Tullio Serafin, amb Callas, Di Stefano, Tito Gobbi i Rafael Arié. Bàsicament per Callas. (EMI) La de 1955 dirigida per Herbert von Karajan amb el cor de la Scala i l’orquestra de la RIAS de Berlín. Amb una gloriosa Callas, el verista Di Stefano i Paneraii Zaccaria. I encara amb una Callas sensacional, la versió de Nàpols dirigida per FRancesco Molinari Pradelli, amb un millor Edgardo Gianni Raimondi i també Panerai (1956). La segona versió d’estudi (EMI) amb Serafin dirigint i Ferruccio Tagliavini com a Edgardoi Piero Cappuccilli mereix tots els meus respectes. (1959)

Amb els anys 60’s entren en escena Joan Sutherland i Renata Scotto, Ambdues amb estils belcantistes ben diferents i ambdues meravelloses Lucia.

De Sutherland cal conèixer (si és que hi ha algú que no la coneix) sobretot la meravellosa segona gravació d’estudi. A la primera de l’any 1961, ella està esplèndia però acompanyada discretament per Coni i Pritchard dirigint de manera poc belcantista, però la segona 10 anys més tard, la veu potser ha perdut la brillantor del timbre del primers anys, però l’acompanyen Pavarotti, Milnes i Ghiaurov, i la direcció de Bonynge és, a banda de al servei de la diva, molt més acurada. De gravacions en directe de Sutherland n’hi ha moltes, fins i tot amb vídeo. En aquest format la millor és la del MET amb Kraus, tot i que ja és l’any 1982, però encara oferia una dignitat que després es va perdre (el Liceu en va ser testimoni).

La Lucia de Renata Scotto és magnífica. Entre mig de Callas, amb qui sempre es va emmirallar i el belcantisme de Sutherland, però molt més càlida. De l’any 1963 hi ha una gravació de Florència amb Kraus i Bruscantini, dirigida per Bruno Rigazzi, extraordinària. Però quatre anys més tard n’hi ha una altra procedent d’unes representacions al Japó dirigides per Bartoletti,i amb Carlo Bergonzi, que voregen la perfecció (1967).

Anna Moffo va gravar-la sota la direcció de George Prêtre (1966), també amb Bergonzi per a la RCA i convé conèixer la seva Lucia

L’any 1970 entra amb força una altra cantant de raça belcantista indiscutible, la gran Beverly Sills. Dirigeix Thomas Schippers i acompanyen a la diva Bergonzi, Cappuccilli i Justino Díaz.

La soprano holandesa Cristina Deutekom va ser una altra gran intèrpret de Lucia, però en disc no ha deixat cap gravació extraordinària, al menys que jo conegui.

“L’experiment” Caballé va arribar massa tard (1976). D’haver gravat la versió original 4 o 5 anys abans quan la veu encara no tenia els aguts metàl·lics i tibants, producte del  repertori verdià que tan sovintejava en aquells anys, hagués estat un document referencial, però tot i el belcanto preciosista que tant va caracteritzar a Caballé, la veu ja no era l’adient. L’acompanyen un magnífic Carreras, molt més acurat que Di Stefano, el sempre elegant Vicenç Sardinero i un jove i esclatant Samuel Ramey. Dirigeix Jesús López Cobos.

Edita Gruberova, una de les grans Lucia dels 80’s, va gravar oficialment dues versions, la primera amb Kraus, Bruson i Robert Lloyd, dirigida per Nicola Rescigno a l’any 1983 per la EMI (la millor), i per la TELDEC i dirigida per Bonynge, amb Schicoff, Agache i Miles al 1991.

L’altra gran belcantista dels 90’s, Mariella Devia, té una bona versió d’una representació a la Scala de Milà, amb el malaurat Vicenzo La Scola, Renato Bruson i Carlo Colombara, direcció de Stefano Ranzani.

I no voldria acabar sense recomanar com una de les millors, la gravada per Natalie Dessay, Roberto Alagna Ludovic Tézier i Nicolas Cavallier sota la direcció de Evelino Pidò l’any 2002 (VIRGIN). És la versió francesa, que ja té interès, però és que està molt ben cantada.

És clar que cal conèixer la versió de June Anderson, i actualment la de Jessica Pratt que hagués estat molt ben rebuda al Liceu, o la de la prometedora Pretty Yende, per no parlar de Diana Damrau, potser ja no en el moment vocal més idoni per aquest rol, però sempre colpidora com a intèrpret.

En els propers dies en continuarem parlant molt, estem davant d’una òpera que atrau per la bellesa melòdica i per l’exigència vocal, quelcom que sempre porta afegit un factor passjonal essencial per mantenir viva la flama de l’òpera, perquè en el belcanto el director d’escena no hi té res a fer, per molt que Damiano Michieletto hagi volgut ser protagonista posant part de l’acció a una torre inclinada, no de Pisa, de Lammermoor. Ja veurem si cau o no.

Mentrestant i com que youtube ens permet veure diverses versions complertes, jo he triat aquesta per anar practicant, tot i que abans de divendres potser alguna altra visiti IFL. És de l’any 2004 i prové d’una representació al Japó.

Lucia – Mariella Devia
Edgardo – Marcelo Álvarez
Enrico – Renato Bruson
Raimondo – Carlo Colombara
Arturo – Satoshi Chubachi
Alisa – Elena Belfiore
Normanno – Tatsuya Higuchi

Conductor – Stefano Ranzani
Tokyo Philharmonic Orchestra
Chorus – Fujiwara Opera

Què vagi de gust!