Avui deixeu-me reposar, i res millor que fer-ho amb el darrer moviment de Das Lied von der Erde, el meravellós Der Abschied (El comiat) per la gran mezzosoprano Sarah  Connolly en una versió de l’octubre passat a París, sota la direcció de Yannick Nézet Séguin al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Rotterdam, de la que n’és titular.

Mahler ho posa fàcil, mentre que Connolly i Nézet Séguin s’hi esmercen,  gaudiu-ne 

Der Abschied

Die Sonne scheidet hinter dem Gebirge.
In allen Tälern steigt der Abend nieder
Mit seinen Schatten, die voll Kühlung sind.
O sieh! Wie eine Silberbarke schwebt
Der Mond am blauen Himmelssee herauf.
Ich spüre eines feinen Windes Wehn
Hinter den dunklen Fichten!

Der Bach singt voller Wohllaut durch das Dunkel.
Die Blumen blassen im Dämmerschein.
Die Erde atmet voll von Ruh und Schlaf,
Alle Sehnsucht will nun träumen.
Die müden Menschen gehn heimwärts,
Um im Schlaf vergeßnes Glück
Und Jugend neu zu lernen!
Die Vögel hocken still in ihren Zweigen.
Die Welt schläft ein!

Es wehet kühl im Schatten meiner Fichten.
Ich stehe hier und harre meines Freundes;
Ich harre sein zum letzten Lebewohl.
Ich sehne mich, o Freund, an deiner Seite
Die Schönheit dieses Abends zu genießen.
Wo bleibst du? Du läßt mich lang allein!
Ich wandle auf und nieder mit meiner Laute
Auf Wegen, die vom weichen Grase schwellen.
O Schönheit! O ewigen Liebens – Lebenstrunkne Welt!

Er stieg vom Pferd und reichte ihm den Trunk
Des Abschieds dar. Er fragte ihn, wohin
Er führe und auch warum es müßte sein.
Er sprach, seine Stimme war umflort: Du, mein Freund,
Mir war auf dieser Welt das Glück nicht hold!
Wohin ich geh? Ich geh, ich wandre in die Berge.
Ich suche Ruhe für mein einsam Herz.
Ich wandle nach der Heimat, meiner Stätte.
Ich werde niemals in die Ferne schweifen.
Still ist mein Herz und harret seiner Stunde!

Die liebe Erde allüberall
Blüht auf im Lenz und grünt
Aufs neu! Allüberall und ewig
Blauen licht die Fernen!
Ewig… ewig…

El comiat

El sol s’acomiada darrera les muntanyes.
El capvespre baixa a totes les valls
amb les seves ombres plenes de frescor.
Oh, Mira! La lluna està suspesa en el llac del cel
com si fos una barca d’argent.
Sento com bufa un oratge suau
darrera els foscos avets!

El rierol canta ple d’harmonia a través de la foscor.
Les flors empal·lideixen en la llum crepuscular.
La terra respira plena de tranquil·litat i de repòs,
tots els anhels volen ara somiar.
Els homes, cansats, tornen a casa,
per, en el somni, poder experimentar de nou
la felicitat i la joventut oblidades!
Els ocells s’arrauleixen en les seves branques.
El món s’ha adormit!

Venteja fredament a l’ombra dels meus avets.
Sóc aquí i espero amb afany el meu amic;
espero fins al seu últim adéu.
Desitjo, oh amic meu, gaudir la bellesa
d’aquest capvespre al teu costat.
On ets tu? M’has deixat sol massa temps!
Camino amunt i avall amb el meu llaüt
per camins plens d’herba tendra.
Oh bellesa! Oh vida eterna — món ebri de vida!

Ell baixà del cavall i li donà el beuratge
del comiat. Ell li preguntà, cap on anava
i també perquè havia de ser així.
Ell parlà, la seva veu velada de llàgrimes: amic meu
la fortuna no em fou propícia en aquest món!
Cap on vaig? Me’n vaig a recórrer les muntanyes.
Cerco repòs per al meu cor solitari.
Torno a la meva terra nadiua, la meva llar.
Ja mai més vagaré en terres llunyanes.
El meu cor és tranquil i espera la seva hora!

La terra estimada floreix arreu a la primavera
i verdeja de nou!
Arreu i eternament resplendeix
el blau de la llunyania!
Eternament….eternament….

traducció de Salvador Pila

En el cas probable que us hageu quedat amb ganes de més, aquí podeu endinsar-vos en la totalitat  d’una magnífica versió.

Gustav Mahler
DAS LIED VON DER ERDE

Sarah Connolly, mezzosoprano
Robert Dean Smith, tenor
Orquestra Filharmónica de Rotterdam

Direcció musical: Yannick Nézet Séguin

Théâtre des Champs-Elysées, 26 d’octubre de 2015