Netrebko i Meli a l’acte 2on de Giovanna d’Arco a la Scala de Milà. Fotografia Brescia & Amisano Teatro alla Scala de Milano
Deu ser una qüestió del canvi climàtic, perquè sinó no entenc l’èxit clamorós aconseguit en la prima de la Scala 2015, acostumats com estem a sorolloses esbroncades per motius més banals o insignificants que els que ens ofereix la nova producció de l’òpera Giovanna d’Arco signada per Riccardo Chailly i el tàndem Moshe Leiser i Patrice Caurier.
Costa entendre com una òpera tan fluixa, tan primerenca tot i els interessants valors que també té, hagi estat l’escollida per Riccardo Chailly per a inaugurar la seva primera temporada com a director musical de la casa, per molt que li agradi i que defensi els valors que no li nego, però tot i aquests valors és una òpera molt menor, sense cap interès dramàtic i sense personatges i situacions mínimament creïbles. Costa entendre com Verdi es va deixar enredar per aquest argument, ell que tanta cura tenia en arguments molt més terrenals i en les relacions molt més riques entre els personatges.
No cal dir que m’hagués estimat molt més un Ernani, Attila, I Lombardi o la seva versió francesa (Jérusalem), però Chailly ha tornat la Giovanna d’Arco al teatre que va veure la seva estrena (15/02/1845) i ho ha fet comptant amb un tercet protagonista solvent, tot i que a darrera hora Carlos Álvarez ha tingut que cancelar per malaltia i en el seu lloc ha cantat Devid Cecconi. M’ha semblat molt poc seriós que sortís un senyor a demanar clemència abans de començar. Una prima amb butaques a 2.400€ (240€ l’entrada més barata) no pot demanar clemència i comprensió, perquè la Scala hauria de tenir un cover de nivell per el qual cap responsable hagués de demanar clemència i comprensió.
Riccardo Chailly ha obert tots els talls de la partitura i sobretot ha atorgat a una partitura tan banal. si m’ho permeteu, una consistència i una notorietat dramàtica força notable. No és precisament una òpera amb protagonisme orquestral, però Chailly ha armat una estructura robusta, tensa i tersa, amb tempos enèrgics i moments de lirisme per embolcallar els moments més trastocats de la il·luminada protagonista.
M’ha agradat l’enèrgica direcció i la sonoritat de l’orquestra, que sembla haver recuperat amb Chailly allò que Barenboim no va saber acabar de donar-li, si més no la calidesa i el color d’una orquestra italiana en una òpera italiana.
Bé el cor però lluny d’aquella excel·lència dels anys 70 quan Claudio Abbado dirigia el teatre i Romano Gandolfi era l’amo i senyor del millor cor operístic.
Anna Netrebko és la Giovanna de la producció, un rol que ja havia fet a Salzburg (2013) en versió de concert i que ara protagonitzava en aquest retorn de l’òpera a la Scala després de 150 anys d’absència. El rol de Giovanna va ser escrit per la notabilíssima Erminia Frezzolini, una cantant dotada, segons les cròniques del seu temps, de grans capacitats tècniques i expressives, que ja havia estrenat Giselda de I Lombardi, i que cantava rols tan exigents i aparentment dispars segons l’actual visió dels rols, com Beatrice di Tenda, la Gilda de Rigoletto o la Leonora de Il Trovatore.
La soprano russa tot i voler ser un “soprano assoluto” que abraça els rols clarament dramàtics com la Lady Macbeth o els lírics com Mimi, continua sent una soprano lírica plena, amb una veu de gran volum i extensió, amb facilitats tècniques que quan s’implica seriosament amb el que fa, fan que obtingui resultats indiscutibles, és clar que això acostuma a passar quan al davant té un director amb molta personalitat que no tan sols l’acompanyi, sinó que l’aconselli, l’ensenyi i li exigeixi tot el que ella pot donar, que amb el material vocal que té, és molt. Netrebko amb Chailly va cantar un bon Verdi, sense fer veure el que no és, sense enfosquir el centre i engolar la veu, emetent el so amb més llibertat i per tant cantant amb més fluïdesa. La veu esplèndida corria millor que altres vegades i la tessitura, tot i que exigent, és més còmode per les seves peculiaritats, sense tenir necessitat d’enfosquir-la i només en alguna baixada al greu, forçant-lo i canviant el color, per assolir certa notorietat sonora.
També Netrebko va respirar amb més llibertat, lligant molt més del que és habitual en ella, assolint en els grans arcs de les frases verdianes, una notoria autoritat que també li permetia assolir el cant ornamentat amb suficiència i els aguts amb convicció però sense crispar, molt més controlats en la intensitat que altres vegades. Netrebko sempre arriba bé a les notes agudes perquè no té problemes de tessitura, però a vegades el descontrol en la intensitat fa que siguin més contundents que bells, en canvi ahir controlava bé, amb comoditat i seguretat, i estic convençut que el treball amb Chailly hi te molt a veure. Em va agradar molt més que en les altres incursions verdianes que li hem vist darrerament. Notable en la primera part (actes 1 i 2) i excel·lent en la segona part, amb un final intens i bell.
El tenor Francesco Meli fa temps que va incorporant rols verdians en el seu currículum, i mentre que el Riccardo i encara més el Manrico el sobrepassen, aquest Carlo, sense tanta exigència li ofereix més possibilitats de lluïment. La veu fluïa menys tensa i per tant podia cantar amb més comoditat i es podia permetre mitges veus i pianos en els moments de més intensitat lírica en el duo amb Giovanna/Netrebko. Només en la cabaletta “Pondo è letal, martiro” Meli va perdre momentàniament la solidesa del color, forçant excessivament, però en cap cas res que fes trontollar una bona interpretació. Meli no té molt carisma escènic, canta prou bé, però el seu cant no té aquell punt de rauxa que acostuma a acompanyar al tenor verdià i que si el tingués sense cap mena de dubte l’ajudaria a consolidar-se en el sempre complicat i difícil món del tenor operístic protagonista.
No comptar amb Carlos Álvarez per cantar el rol de Giacomo, el pare de Giovanna, va ser una gran decepció, ja que ell és segurament un dels pocs barítons que actualment pot fer front als rols verdians amb la vocalitat i l’estil apropiat. La inauguració de la Scala i amb les millors condicions musicals i vocals al seu voltant hagués garantit de ben segur un més que notable èxit, perquè el que va obtenir Devid Cecconi després de la seva actuació és veritablement incomprensible. Una cosa és que demanessin consideració cap a ell i l’altra és que acabés rebent fins i tot bravos per una prestació esporuguida i irrellevant. Cecconi estava insegur, és normal, acovardit, encara més i perdut a la recerca constant de la guia del mestre Chailly a qui no treia els ulls de sobre. Res a dir, era un cover i va fer de cover, no té mitjans per esdevenir com altres han fet en ocasions similars, l’inesperat i merescut èxit de la nit que el catapultés a la fama i li obrís les portes dels grans teatres. Va complir amb discreció i calia reconéixer la difícil tasca, però els bravos a la prima abans anaven molt cars, i si no que li preguntin a cantants infinitament millors que ell, les seves experiències amb els “loggionisti”.
Irrellevant com a Talbot, Dmitry Beloselskiy, No tenen cantants italians per fer aquest rol? i justet, per ser benèvol com el públic de la Scala, Michele Mauro.
Pel que fa a la nova producció del tàndem, sempre desconcertant, format per Moshe Leiser i Patrice Caurier, us diré que no em va agradar.
Reconec la dificultat de proposar alguna cosa seriosa i creïble a ulls d’un espectador de finals de 2015 amb un material temàtic tan poc suculent, i entenc que Leiser i Caurier haguessin de recórrer a la previsible idea de fer girar tota la història en la ment d’una noia que pateix una malaltia mental que li fa creure que és Joana d’Arc i que està reclosa en una cambra en companyia del seu pare que la vetlla i que viu amb resignada i dolorosa paciència, les visions desquiciadores que ves per on, s’adeqüen al llibret de Solera musicat per Verdi. Éws un “agafat per aquí que no cauràs” prou hàbil, que permet portar sobre l’escenari imatges i personatges de tota mena, des de dimoniets entremaliats a figues ecuestres daurades, angelets, soldats armats i banderoles, rosetons i la mateixa i impressionant catedral de Reims, en el segon acte, en un dels moments més reeixits.
La producció em va semblar confusa, i abigarrada de imatges de vídeo que de ben segur tenen la intenció de mostrar a l’espectador despistat les imatges d’un cervell alterat en plena crisi mental. Com era d’esperar tot queda en calma amb la mort veritable de la protagonista, moment que en l’òpera té una inconsistència i indefinició argumental sorprenent i que en la producció s’entén sempre sota aquest prisma d’un brot de crisi mental.
La confusió visual em va semblar notable, i amb ella una lletjor quasi omnipresent, només trencada cap al final amb l’alliberadora mort i les projeccions celestials que semblaven simular aquells cels bíblics del Hollywood dels anys daurats dels pèplums religiosos.
En el món mental d’una boja tot està permès, però en lloc està escrit que el desordre mental hagi de ser forçosament lleig, tot i que potser la sensació a la sala sigui més entenedora i colpidora, ja que degudament distanciat i assegut a la còmode butaca del cinema, amb els perillosos primers plans que ni la millor butaca del teatre et permet gaudir, l’espectacle escènic se’m va fer feixuc i llarg, i això que l’obra és curta.
Ara que he escoltat la gravació de Catalunya Música, sense l’enutjosa visualització del desordre mental proposat per la direcció escènic he gaudit una mica més.
Giuseppe Verdi
GIOVANNA D’ARCO
Dramma lirico in quattro atti
Libretto di Temistocle Solera
Tratto da Die Jungfrau von Orléans di Friedrich Schiller
Carlo VII: Francesco Meli
Giovanna: Anna Netrebko
Giacomo: Devid Cecconi
Talbot: Dmitry Beloselskiy
Delil: Michele Mauro
Cor i Orquestra del Teatro alla Scala
Director musical: Riccardo Chailly
Direcció escènica: Moshe Leiser – Patrice Caurier
Escenografia: Christian Fenouillat
Disseny de vestuari: Agostino Cavalca
Disseny de llums: Christophe Forey
Video: Etienne Guiol
Coreografia: Leah Hausman
Teatro alla Scala, Milano 7 de desembre de 2015
L’èxit del final em va semblar desproporcionat, no per a Netrebko, Chailly i Meli, però si per la resta. I tot i que m’estimo molt més sortir amb la sensació eufòrica d’un gran èxit que no pas amb la crispació i frustració que sempre suposa una protesta sonora al final d’una representació, crec que ni que fos per respecte a tots els magnífics i meravellosos cantants que han rebut al llarg de la història les injustes protestes que els loggioni han proferit en la prima de la Scala, ahir una mica més de contenció no hagués estat malament.
Us deixo escoltar l’escena final amb l’apoteosi mística “Che mai fu? dove son?…S’apre il cielo… Discende la Pia”, amb Netrebko, Meli i Cecconi.
Aquí teniu el que falta de la crònica. No em demaneu el vídeo
IN FERNEM LAND 
Vi la funcion en el Sarria multicines y mas o menos opino como tu, Joaquim
Grande Chailly y la orquesta ( casi recordaba a la época de Muti y sus grandes creaciones verdianas ), la mejor actuación verdiana que le he escuchado a una muy notable Netrebko ( donde se nota cuando se implica y está a gusto con el director de orquesta como por ej., no mostró ningún problema de fiato ), timbre muy bello y brillante de Meli con un fraseo ejemplar pese a su habitual justeza con el registro agudo y mal sobre todo en la primera parte, el cover de C Alvarez ( engolado y sin liberar el,sonido )
La producciøn con demasiados detalles escènicos, al menos mostró ideas por parte del tandem Leiser / Caurier que ya se justificaron de lo que habian preparado, en la entrevista grabada durante el descanso
( intuyo que los sres. della grisi, no bravearan tanto la función, como los espectadores del estreno, je..je..)
M'agradaM'agrada
Los de la Grisi estaran lamentando que la Frezzolini no cantara
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2015 | Beckmesser
Me lo creí; el despropósito de Solera (que no hay por dónde meterle mano) llevado de la música verdiana dirigido apasionada e inteligentemente Chailly (para él, todos los aplausos), supo llevar a una Netrebko como gran protagonista (aunque a veces temí por las voces, dada la fuerza orquestal) tal como se debe cantar (ay, si esta señora se tomara en serio todo lo que debe interpretar) y a Meli como justos grandes triunfadores.
Por supuesto, la soprano se mereció el braveo de una Scala enfebrecida, llevada de entusiasmo, algo muy muy muy poco corriente.
A mí me gusto, y mucho. Y si hubiera cantado mi paisano habría sido el acabose.
Por cierto, la seguí por radio, por lo que no opino de la puesta en escena; solo vi algo a través de Twitter y preferí dejarme llevar por la interpretación.Me gustó mucho la música de este “Verdi menor”.
¡Un saludo, infernems!
M'agradaM'agrada
Verdi tienen mucha fuerza, siempre, incluso en obras claramente menores como esta siempre sale esa vena de gran compositor de teatro que nunca le abandonó.
Chailly se encargó de hacer lo demás y los cantantes disciplinados (conseguirlo con Netrebko ya es un éxito) pusieron el resto.
Cuando veas la escena es posible que te guste menos. El audio deja volar la imaginación.
M'agradaM'agrada
Tenim virus de cancel.lacions
Carlos Álvarez a darrera hora cancel.la amb la Scala… l’estrena de la temporada!!!
Algun dia els teatres denunciaran tot això? No ho crec, entenc que els directors artistics no els convé enemistar-se amb ningú i si cancel.la doncs apa “ai probret” i que es fotin els espectadors.
M'agradaM'agrada
Ep! no facis trampes, aquest es va posar malalt estan a Milà, va fer l’escena de l’assaig general mentre cantava el cover, és molt diferent a cancel·lar mesos abans quan ja t’han anunciat i els espectadors i abonats s’ho han cregut i comprat entrades i abonaments, i després cauen misteriosament, en una mena de pandèmia.
M'agradaLiked by 1 person
Què vols que canti malalt? Tu creus que un cantant què està malalt està en condicions de cantar? Tu creus que un cantant cancel.la tota una inauguaració de la Scala aixi com aixi? Tu creus que un cantant cancel.la la inauguració més important d’una temporada d’òpera del planeta aixi com aixi? Com pots insinuar això del Carlos Álvarez? Tu saps pel que ha passat en Carlos Álvarez més mostrar-li tan poc respecte? Com pots dir “ai pobret” i que es fotin els espectadors? Què té a veure aquest fet amb l’allau de cancel.lacions “pre-programades” amb temps i sense malalties que ho demostrin que pateix el Liceu?
M'agradaM'agrada
Muy mal estaría Carlos para cancelar, segurísima.
Ya estaba en Milán, ya ensayó y estuvo junto a Chailly, Netrebko, Meli y los registas en la conferencia.
Conoce mal a Carlos Álvarez quien habla así.
M'agradaM'agrada
Defendemos a Carlos, y hacemos bien, por si las moscas…pero Gualtier apunta a un post muy reciente… 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Alexander Pereira anunció que ya desde el general ( donde Carlos A actuó pero no cantó ), el malagueño estaba con una fuerte bronquitis
Con una bronquitis, no se puede cantar
M'agradaM'agrada
Em va agradar molt la “forza” continguda que Chailly li dóna a l’orquestra i cors. Crec que l’Annita se’n surt molt dignament, així com el Meli (molt millor que en altres prestacions verdianes) El Cecconi i el Beloselskiy molt fluixets. De la producció escènica no puc parlar, no la vaig veure. Inaugurar la temporada amb Giovanna d’Arco té valentia.
M'agradaM'agrada
I tant que ñés d evalents començar amb Giovanna d’Arco, fins i tot de suïcides si no tens a una Netrebko per omplir el teatre.
M'agradaM'agrada
La vaig escoltar per radio. Per començar l’òpera no em va agradar. A la meva opiniò és infarior a les seves quatre anteriors òperes, sobretot d’Hernani òpera que m’encanta. És un collage de diferents òperes ja escoltades. Dit això jo destacaria a Riccardo Chilly per haver donat rellevància a una partitura que com he dit té molt que desitjar. Fantàstic Anna Natrebko, amb,una veu bonica, clara, sense dificultat a les zones més agudes, poder al començament amb la veu encara freda, però poc important.
La seva veu és bonica, les facultats són extraordinaries i personals, que fent un cant fácil dòna la sensació de cantar-ho tot igual. Molt bé Francesco Meli, David Cecconi per la radio se’l va notar insegur, possiblement par la responsabilitat d’una sustitució a una première a La Scala, la veu és bonica de color.
M'agradaM'agrada
Recorda que al Liceu ens la van fer en versió de concert al Palau, quan estàvem a l’exili (febrer de 1996), June Anderso, precisament Carlos Álvarez i Giorgio Merighi, va dirigir Maurizio Benini.
M'agradaM'agrada
Wow! Tiene que haber estado bien!
M'agradaM'agrada
Bueno….
M'agradaM'agrada
La recordo molt bé.
M'agradaM'agrada
Molt bé com sempre Joaquim.
Em va agradar Netrebko, com feia temps que no m’agradava -tu expliques molt bé el perquè-. També em va agradar Meli va tenir moments molt bons. Vaig trobar a faltar Álvarez. El mestre Chailly i l’orquestra molt bé.
La posada en escena, d’una obra d’argument infumable, incomprensible i gens fidel a la història va ser un desastre. La interpretació d’un somni dins la bogeria hagués pogut tenir sentit presentada potser d’una altra manera. Hi ha historiadors que han atribuït al•lucinacions o malaltia mental a “les veus” de la veritable Jeanne d’Arc. Aquesta posada en escena d’una noia del tercer quart del segle XIX – tal i com es presenta a escena cronològicament en començar l’òpera – que, en la seva demència, es creu Jeanne podia tenir sentit pel fet que,en aquell moment es va iniciar l’intent de beatificar la ja reconeguda com heroïna francesa. Però pel que fa als dimonis i els angelets que apareixen em va semblar veure els pastorets i no una “prima della Scala”.
El vestuari no em va agradar gens. Carles VII era presentat com el príncep ideal, en comptes de blau, daurat de cara i tot. El final – durant l’agonia de Jeanne – veient el pobre Neli cantant dalt del cavall daurat perquè havia d’enfonsar-se, no sé si era risible o patètic. Penso que Netrebko potser mai havia cantat tan còmodament vestida, però l’armadura, casc i espasa dauradets eren un poema. L’exèrcit anglès – els dolents – anava vestit d’una manera més fidel al segle XV. L’exèrcit francès semblava sortit de les òperes barroques. Pel que fa al cor general – el poble – portava una mena de vestits inspirats en els dels camperols del segle XV que contrastaven amb el de Giacomo que anava vestit del segle XIX – per molt que es canviés – tant quan era a casa amb la filla com quan era el pare de la futura santa.
Joaquim perdona que m’allargui amb les meves coses, però penso que “algú ho havia de dir”.
M'agradaM'agrada
No saps pas com m’agraden les teves “extensions” 🙂 Gràcies Rosa per posar els botons en els traus que corresponen.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva comprensió i la frase tant encertada i ben trobada.
M'agradaLiked by 1 person
Ho havia oblidat!! És trist perdre la mamòria quan se n’ha tingut molta!!
M'agradaM'agrada
No creguis que jo tingui una memòria privilegiada, recordava a June Anderson, el Dabdibni ahir em va recordar a Merighi i la resta sant google 😉
M'agradaM'agrada
Jo només recordava el Carlos Álvarez.
M'agradaM'agrada
Òndia, si ahir era Sant Ambrosi!!! Algun dia no sabré on he deixat el cap… De totes maneres, ho vàrem compensar amb una Lucia on -cada dia veig més clar que no entenc ni fava- jo sí que m’ ho vaig passar bé. Salutacions a les Conxites i bona diada a tots!
P.S.: Tu escrius Ambrosi i el corrector del mòbil et posa Android. On anirem a parar…
M'agradaM'agrada
Si tu vas passar bé amb aquesta Lucia aniràs on et proposis, aprofita-ho
M'agradaM'agrada
Ja, ja, ja,!!! Touché… De jove vas fer de torero? Un crack posant banderilles en todo lo alto…
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
La veritat és que em va fer mandra anar al cine amb aquest titol de Verdi. Vaig seguir la transmissió (no tota) per ràdio i aquesta setmana havia visionat un parell de vegades el DVD d’una producció de Bologna, tambè amb Chailly. I amb això ja vaig quedar prou satisfet. El llibret és un despropòsit. No hi ha direcció escènica capaç de transmetre quelcom de coherent, creible i de certa trascendència dramàtica. És impossible. I és què la vida i miracles de la protagonista (juntament amb les “alegries” històriques que es prenia en Schiller), són materia prima difícil de cuinar. I en Solera va preparar un plat que déu n’hi do l’estòmac! La música, no sent del gran Verdi, presenta el seu nervi característic, aquesta empenta verdiana d’aquells anys de galeres com ell mateix anomenava. I és que el Verdi menor va anar juntant peçes per construir el majustuós Verdi major. S’escolten en aquesta òpera trets claríssims de la famfara de processor de reis en les al.lucinacions del futur tercer acte de Macbeth, aixi com tambè es pot escoltar, en el seu darrer concertant, trets musicals clarissims del que serà el concertant final del segon acte de La Traviata. Girs i cel.lules musicals marca de la casa hi són per tot arreu i és això, aquest noble impuls del Verdi menor, l’únic que m’agrada d’aquesta òpera. La resta és prescindible.
M'agradaM'agrada
Comprenc que no fos l’0bra més estimulant, però Chailly, la Scala, Netrebko…què caram! VERDI, després acaba passant el que passa, però Giovanna d’Arco amb un director com Chailly té coses a oferir, en mans d’un qualsevol pot ser una totxana.
M'agradaM'agrada
Gracias por este post tan amplio y completo y por los comentarios de los demás, que focalizan detalles. Acabo de encontrar el video en OS y voy a intentar la empresa, aunque ahora sí sé por donde van los tiros!
M'agradaM'agrada
Ya verás que hay mucho que opinar, sobretodo por la producción.
M'agradaM'agrada
Enviat des del meu dispositiu Samsung
M'agradaM'agrada
La vaig veure per la tv alemanya i estic d’ acord amb l’ analisi que fas Joaquim, pero trobo que Netrebko ha perdut frescura desde fa temps, Meli en va agradar molt sobretot al primer acte i Cecconi es per oblidar, a mi m’ enamoran les veus de bariton quasi tant o mes que les de tenor i aquest no se de on l’ han tret, molt dolent.
La direcció molt be i la orchestra i el cor ja els voldria per el Liceu. La escenificació sincerement no m’ hi acostumo, fa temps que no hi entenc res. Ja estic preparada per el divendres que vaig a veure la Lucia i suposo que sortiré emprenyada, volen ser tant moderns que resulta que els unics que ho entenent son els inventors d’ aquestes fantotxades
M'agradaM'agrada
Perdre frescor deu sé normal quan et fas gran, i Netrebko també es fa gran. Tot i que continua sent incontrolable, el repertori que fa i com assolir-lo l’obliga a llençar per la borda aquell frescor contagiós que contagiava a tothom.
M'agradaM'agrada
hola. realmente el argumento es inverosimil, absurdo, no historico etc … infumable. pero con el montaje de ayer ….. supongo que al publico de la Scala, a 2400 euros, le dieron con el programa, las “instrucciones” para enterderlo . pero en el cine, el sarria, nada dde nada. y todo el primer y segundo acto, pues gran mosqueo y enfado, a l ver en escena unsalon dormitorio luis XV o el que sea, y contiuamente cantan que estan en un bosque, el cielo, las tiniblas, el aire, , las batallas con su ejercito …. No saliamos del asombro y estupor. en el intermedio los autores del “invento” nos explickaron que todo era una pesadilla de una chica moribunda etc etc … y asi la segunda paarte ya fue mas llevadera .
pero todo el desaguisado se sumaba al cabreo por la escena de la fuente-“galleda” dde lucia de lamermoor. es inadmisible que los regidores hagan estas burradas y tergiversen la accion, desfases entre lo visto y lo oidoo etc .. que todos tenemos en mente . no hay manera de pararlo ???????? de u na rebelion de los espectadores ?????? buffffff, ya hartos de inventos .
y tambien comentar que me impresiono el ver la Scala en pleno, todos de total gala, todos en pie, oyendo el himno nacional y aplaudiendo …
M'agradaM'agrada
El montaje pretendía darle relieve a algo que realmente es no tan solo mediocre, sinó horrendo.
Los espectadores no hace falta que hagan nada, simplemente con no asistir es suficiente, quizás no el proimer día, pero a fuerza de dar la espalda a la mediocridad habrá quien se lo pensará dos veces.
Pero fíjate que en la inauguración de la Scala de este año no hubo protestas, al menos audibles. ¿Quién va a negarles la razón?.
En cuanto a la gala, el boato, la etiqueta y el himno, nada que comentar, para mi todo superfluo.
M'agradaM'agrada
Ieri sera c’ero! concordo con la mediocrità dell’opera; con l’ottima direzione di Chailly; con la buona prestazione di orchestra e coro.
Netrebko, una gran voce, tra le pochissime “grandi” della scena attuale, ma in un’opera del primo Verdi sembra non riconoscerne la derivazione belcantista e quindi è troppo vociante e poco flessibile. Gli acuti non sono sempre puliti. Meli ha bel timbro ma nei piani e nelle mezzevoci ricorre troppo al falsetto. Cecconi non è baritono, nonn è tenore, non è padre di Giovanna.
Lo spettacolo è miserevole: Perchè i teatri, che in continuo si lamentano per la mancanza di fondi, ricorrono a stupide regie costose? perchè chiamare e quindi pagare registi dalle scarse e confuse idee?
Il successo a fine spettacolo, a mio parere, è stato manipolato. Troppo in contrasto con l’atteggiamento apatico del pubblico nel corso dello spettacolo. E poi le luci della sala non si accendevano mai, e poi le uscite degli artisti erano forzatamente ripetute, e poi i fiori erano tutti uguali : nessun bouquet acquistato dal fioraio, ma fiori singoli distribuiti ad arte su tutta la circonferena del teatro.
queste le mie impressioni.
M'agradaM'agrada
Ciao Giorgio,
Penso che se Netrebko fosse rimasta nel repertorio lirico, oggi potrebbe cantare una Giovanna molto più libera e agile, ma Lei voleva essere il soprano assolutto così testarda e ostinata e che nonostante ciò che crede e forse il suo pubblico rifiuta di accettare il male.
Ma questo solo è importante per alcuni e certamente sono sbagliate, perché lei fa solo ciò che la maggior parte dei cantanti fanno, non è molto diverso, e la differenza fra Flórez e Netrebko è soltanto il grado di intelligenza d’uno rispetto a l’altra.
M'agradaM'agrada
Certo! e’ così come tu dici.
Saluti e auguri ( a tutti ).
giorgio
M'agradaM'agrada
Carissimi, l’ho vista il 23 dicembre.
Risultato:
bene la Netrebko – tiene la scena, canta molto meglio del solito… insomma… con quello che passa il convento, un lusso;
bene Meli – la voce corre l’interprete c’è e il re è un re, anche quando abbandona Giovanna;
bene, direi molto bene Alvarez – sono contento di avere sbagliato a segnare la data del mio turno di abbonamento (sto diventando vecchio, si vede) così ho potuto sentire una voce e un interprete di ottimo livello. Il Cecconi della prima – ascoltata e vista per tv – aveva una voce sorda e inascoltabile;
sufficienti gli altri cantanti.
Veniamo alla direzione, strepitosa, di Chailly: una lezione verdiana come non se ne sentivano da tempo, un’attenzione strepitosa al canto (e non coprire voci non proprio potentissime con i clangori verdiani è da grande maestro… quelle cose che sapeva così bene fare Gavazzeni…) e soprattutto la capacità di raccontare splendidamente una storia irraccontabile.
Regia. I coniugi franco belgi hanno dimostrato 3 cose: 1 di non aver gusto 2 di non capire la musica e 3 di avere in testa cose (non idee) vecchie, già viste, mal risolte, provinciali e di pensare che una sodomizzazione qua e là risolva tutto come l’orrendo razzo supposta propinato da lorsignori nel Giulio Cesare di Salisburgo (per fortuna Chailly ha fatto tagliare le cose peggiori!). Devo dire che vista in tv la cosa non era così fastidiosa, ma il merito va tutto a Patrizia Carmine, regista video. Aggiungo una postilla: io amo le regie intelligenti anche se estreme (si veda certo Peter Sellars, alcune cose di Guth, Carsen ecc. ecc. In un’opera simbolica come può essere Giovanna d’Arco penso che una regia moderna possa funzionare molto bene, ma dev’essere una regia!
Il pubblico. Orrenda accozzaglia di Netrebko boys (ultrasessantenni russi con nipotine ventenni 90-60-90), e claque pagata dalla produzione video (la serata è stata registrata… c’era Alvarez…). Risultato ovazioni spropositate che neanche all’Otello di Kleiber…
Pereira: da licenziare in tronco chiedendo i danni per quanto fatto sinora e per gli annunci di spettacoli che poi vengono cancellati, ma anche e soprattutto per la vergogna di aver fatto scrivere sulla locandina il nome di Chailly, direttore che lavora con le principali orchestre e teatri del mondo con lo stesso carattere del duo francobelga che, come ci insegna la dotta biografia del programma di sala, lavora abitualmente col teatro di Nantes… Nantes? una città che culturalmente vale quanto Varese (che non ha un teatro d’opera).
O tempora o mores (non credevo che sarei mai arrivato a scriverlo, io fautore delle “magnifiche sorti e progressive”)
Un augurio di un 2016 pieno di musica
M'agradaM'agrada
Grazie Gianluca, ti ringrazio tantissimo per il tuo punto di vista, sopratutto per essere una testimonianza diretta vissuta in teatro.
Mi piace anche molto il ricupero di Alvarez e purtroppo, siamo d’accordo nlla regia, o meglio, con la assenza no regia, con lo spettacolo banale e l’accoglienza del pubblico scaligero, non fa tanto era un riferente per quanto riguarda al canto verdiano, ma addesso…
Auguri anche per te ed i tuoi
M'agradaM'agrada