Avui us parlaré d’un streaming celebrat el mateix dia de la representació londinenca de l’apunt d’ahir, és a dir el 14 de desembre, però ara a Moscou on a la sala Txaikovski va tenir lloc un concert operístic amb el protagonisme de la soprano romanesa Anita Hartig, que sota la direcció de l’italià Giuliano Carella, va desplegar la seva portentosa veu de soprano lírica pura en un repertori bastant previsible, però magníficament brodat amb l’esclat d’una veu jove, tècnicament preparada i molt expressiva.

Una soprano que encara ha d’evolucionar cap a un perfeccionament que en els grans cantants no acaba mai, però que com és el cas, ja s’intueix perquè Hartig, com ja va demostrar amb la seva Violetta al Liceu, té molt i molt bo a dir.

Només cal lamentar el que succeeix quasi sempre en aquesta mena de concerts, és a dir, un format avorrit i un repertori excessivament previsible. que amb les possibilitats vocals de Hartig hagués pogut ser una mica més original en la tria de les òperes i les àries. No cal dir que tret de l’obertura de Mireille, els fragments orquestrals siguin els de sempre, i no cal dir que el repertori operístic té unes possibilitats quasi infinites amb obres de tanta o més bellesa i vàlua que les escollides.

Hartig inicia el concert amb una ària que no hauria de cantar encara, ja que Wally sobrepassa  per densitat, les seves capacitats i encara sorprèn més que l’escollís per iniciar al concert. Ella canta bé, però no és suficient, que és la manera positiva de dir que és insuficient.

Tor seguit, i obvio els fragment musicals Harting va interpretar una ària que ja li escau més, “Si mi chiamano Mimi”, amb sentiment i una veu puríssima. Potser li manca una mica més d’amplitud a “Ma quando vien lo sgelo il primo sole è mio” , però no hi ha dubte que aquest sí que és el seu repertori natural. Repertori que ja no abandonarà en tot el concert.

A la “castafioresca” ària de les joies Hartig està esplendorosa. la veu corre amb facilitat, fluida i sense cap mena d’impediment o tibantor, és una veu lírica en plenitud,

Seguint amb aquesta plenitud lírica en el repertori francès, no podia mancar l’ària de Micarela, on Hartig desplega sensibilitat i dolçor de forma admirable. El públic rus a partir d’aquí ja queda rendit al seus peus.

Oficialment el concert acabava amb l’escena que clou el primer acte de La Traviata, hores d’ara per a molts de nosaltres ja no és cap sorpresa després de la magnífica Violetta de l’estiu passat al Liceu, però segur que no us farà mandra tornar a escoltar aquesta versió cantada amb tant sentiment.

Ja se sap que quan es tracta d’un concert amb orquestra les propines seran limitades, però seran, Ara bé que una d’elles sigui “O mio babbino caro”, per molt dolça, i deliciosa que sigui, no deixa de suposar un cert desencís. Era el moment de cantar-nos alguna cançó del ric repertori romanes

I acaba amb l’engrescadora ària de Giuditta, si bé es podria estalviar l’intent de “netrebkejar” la seva interpretació, perquè ni té la gràcia embogida que tenia la jova soprano russa, ni li escau l’intent forçat d’imitar-la amb un ball poc convincent i menys espontabi. Si us feu amb el vídeo ja ho veureu, de moment si només l’escolteu, us agradarà.

Giuseppe Verdi
I Vespri sicilianni
Obertura

Alfredo Catalani
La Wally
Ebben ne andrò lontana

Pietro Mascagni
Cavalleria Rusticana
Intermezzo

Giacomo Puccini
La Bohème
Si mi chiamano Mimi

Ruggero Leoncavallo
Pagliacci
Intermezzo

Charles Gounod
Faust
‘O Dieu! Que de bijoux! Ah! je ris de me voir’

Georges Bizet
Carmen
Preludi del tercer acte
Je dis que rien ne m’épouvante

Charles Gounod
Mireille
Obertura

Giuseppe Verdi
La Traviata
“È strano! è strano! Ah, fors’e è lui… Sempre libera”

propines

Giacomo Puccini
Gianni Schicchi
O mio babbino caro

Franz Lehár
Giuditta
“Meine Lippen sie küssen so heiss”

Anita Hartig (soprano)
Novaya Rossiya Symphony Orchestra
Director musical: Giuliano Carella

Txaikovski Concert Hall, Moscou, 14 de desembre de 2015

Encara que amb els fragments d’àudio que podeu escoltar a l’apunt, corresponents a la totalitat de la intervenció de Hartig, n’hauríeu de tenir  prou, ja sabeu que aquí sempre que es pugui intento facilitar-vos l’experiència i en aquesta ocasió per partida doble, a escollir, o no. Què vagi de gust!