IN FERNEM LAND

L’ONP AL CINEMA 2015/2016: LA DAMNATION DE FAUST


Berlioz no es va atrevir a anomenar òpera a La Damnation de Faust, amb “légende dramatique” ho va enllestir obrint d’aquesta manera tantes solucions escèniques com  es vulguin, i segurament cap de les escollides acabi sent del tot reeixida. La dificultat en trobar una coerencia i un discurs dramàtic al seguit d’escenes és un repte per a tots els directors escènics i en aquesta ocasió no ha estat diferent.  i el letó Alvis Hermanis, que atresora entre el seus treballs algún nyap monumental com Il Trovatore salburguès (el de la pinacoteca), o meravelles tan notables com la Jenufa a la Monnaie o Die Soldaten a Munich.

L’Opéra National de Paris li ha encarregat una nova producció d’aquesta “légende dramatique” i ho tenia molt complicat fer-me oblidar la darrera, espectacular i encisadora producció que el quebequès Robert Lepage va fer i fins i tot va exportar al MET novaiorquès.

Hermanis, i parlo d’ell primer quan sabeu que m’obligo a parlar de les produccions escèniques al final de les meves ressenyes, perquè ell en té la culpa de que aquesta Damnation que tant esperava no m’hagi agradat i fins i tot en certs moments m’hagi desagradat, que encara que sembli el mateix no ho és.

Contemporitzar Faust és molt més que possible, quasi diria que és imprescindible, estem davant d’un relat sempre vigent  que ho permet, però agafar-lo i introduir-hi amb calçador la futura conquesta de Mart amb el previst viatge d’anada sense tornada (la damnation) de científics, alhora que convertir l’alter ego de Faust en Stephen Hawking, podria ser fins i tot una bona idea, però el problema rau en com es visualitza tot això, perquè durant les entrevistes a Kaufmann, Koch i Terfel ells ho explicaven de manera estimulant, però Hermanis per a mi no ho va saber visualitzar, i allà on potser buscava la plàstica poètica, coreografia de la darrera escena amb Hawking portat  amunt i avall entre els braços dels ballarins o que aquest estimuli el meravellós lament “d’amour l’ardante flamme” amb una Margueritte que quan li diu al seu altre Faust assegut a la cadira:

Sa marche que j’admire,
Son port si gracieux,
Sa bouche au doux sourire,
Le charme de ses yeux,
Sa voix enchanteresse,
Dont il sait m’embrâser,
De sa main, la caresse,
Hélas! et son baiser,

Jo no sabia si riure o plorar, no sabia si hi havia poesia, ironia fina o mala llet reconcentrada.

Estèticament semblava que hi havia una voluntat de destrempar al personal, amb un vestuari horrorós o una absència d’ell a la recerca de l’asèpsia (cos de ball en roba interior gens estimulant), amb coreografies d’aquelles que ens apropen als frenopàtics amb moviments compulsius i aparentment des-coordinats.

Quan Lapage utilitzava el recurs del vídeo en la producció anterior a l’ONP, ja fa molts anys, ho feia amb una noció estètica i poètica espectacular i encisadora, mentre que a  Hermanis, no crec que de manera volguda, li queda pla, molt fred i sobretot lleig o de gust descriptible (els cargols o larves aparellant-se mentre Margueritte canta la seva ària als peus de la cadira de rodes de Faust/Hawking), tot i que els conceptes bonic i lleig són molt subjectius.

A la primera part, el relat em va resultar confós i quasi críptic, jo tenia que fer veritables esforços per intentar imaginar que em volia dir i la confusió sobre l’escenari no m’ajudava gaire. Tret del treball minuciós fet amb Dominique Mercy (emèrit ballarí de la companyia de Pina Bausch), més obra de Alla Sigalova coreògrafa, que de Hermanis, la resta d’actors/cantants semblaven deixats de la ma de déu, perduts enmig de l’escenari de La Bastille, que és el pitjor que els hi poden fer en un escenari d’aquelles dimensions, potser per això el director letó omple l’escena de coses superfluas i sobretot confoses, que farceixen però no aporten o no m’han dit res especialment rellevant, amb un concepte coreogràfic farragós i disseny de llums rellevant però gèlid.

Per a mi el que ha fet Hermanis amb la Damnation és un autèntic atemptat que em sap molt més greu que el comés amb Il Trovatore, perquè l’obra verdiana no hi ha per on agafar-la si parlem de dramaturgia, però la de Berlioz no.

Curiosament la lletjor o fredor escènica estava definitivament divorciada de la sumptuosa direcció musical de Philippe Jordan, que va fer un treball magnífic, càlid, líric i curosament detallista, amb una transparència admirable, acompanyant amb un detall i una bellesa sonora espectacular, sobretot en la tercera part, tot l’escena de la cambra de Margueritte. Potser m’esperava més del epíleg però aquí la burla escènica m’ha semblat tan desagradable que tenia més ganes que s’acabés que no pas de gaudir de la meravellosa partitura.

El cor de l’Opéra de Paris amb un parèntesi donizzetià per alleugerir com els sorbets en els àpats copiosos, ha passat del Moses und Aaron a la Damnation, quelcom que el posa a prova i que no sé si molts cors dels millors teatres ho superarien de la manera que ho fa el de Paris, ara bé, n’esperava una mica més, tot i que el so de la sala del cinema cinema crec que no els ajudava gaire.

Pel que fa als solistes vocals no hi va haver sorpreses, Kaufmann demostra una vegada més que cantant el repertori francès excel·leix amb clase, distinció, elegància i estil depurat, amb pianos i mitges veus marca de la casa que encisen i admiren, amb un “Nature immense, impénétrable et fière” de impacte. Algunes notes són poc ortodoxes, o massa engolades o alguns aguts poc coberts, però no hi ha dubte que la categoria i la integritat del seu Faust són de gran categoria.

Bryn Terfel és d’aquells cantants que pot amb tots els despropòsits escènics, perquè ell té tanta força que tot el que l’envolta desapareix encara que el vesteixin de manera ordinària. Vocalment imposa presència vocal, personalitat i categoria, tot i que la veu denota el pas del temps, sobretot en les intervencions inicials. és un dimoni imponent

Sophie Koch és una cantant exquisida, de fraseig elegant i presència escènica amb personalitat, però no pot lluitar contra un vestuari que li ha fet el seu pitjor enemic i contra l’abandonament amb que Hermanis ha dissenyat el personatge. Tot i que ella semblava en l’entrevista de la mitja part que estava absolutament d’acord amb tenir a Hawking/Faust al costat per cantar la seva ària, a l’hora de la veritat l’escena i també el vídeo, la massacraven. Vocalment la veu ha perdut aquella sumptuosa sonoritat d’anys enrere, segurament degut a l’assumpció de rols massa dramàtics i fins i tot inadequats a la seva vocalitat.

Tant el Brander d’ Edwin Crossley-Mercer, com la veu celestial de Sophie Claisse van estar a gran alçada.

LA DAMNATION DE FAUST
Légende dramatique en quatre parties (1846)
Música d’Hector Berlioz. Llibret d’Hector Berlioz-Almire Gandonnière D’après Johann Wolfgang von Goethe

Marguerite: Sophie Koch
Faust: Jonas Kaufmann
Méphistophélès: Bryn Terfel
Brander: Edwin Crossley-Mercer
Voix céleste: Sophie Claisse
Rôle muet et dansé: Dominique Mercy

Orchestre et Choeurs de l’Opéra national de Paris
Director del cor: José Luis Basso
Maîtrise des Hauts-de-Seine / Choeur d’enfants de l’Opéra national de Paris

Direcció musical: Philippe Jordan
Direcció d’escena: Alvis Hermanis

Escenografia: Alvis Hermanis
Disseny de vestuari: Christine Neumeister
Disseny de llums: Gleb Filshtinsky
Vídeo: Katrina Neiburga
Coreografia: Alla Sigalova
Dramatúrgia: Christian Longchamp

M’hagués agradat gaudir-la més, és una obra que estimo i esperava aquell Hermanis original però intens i coherent, no imaginava que davant d’una obra tan genial com aquesta, la seva proposta fos tan inconexa, buida i brutejant.

Un comentari

  2. Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2015 | Beckmesser

  3. SANTI

    Aquesta que anomenes de Lepage no la conec però la de la Fura la trobo sensacional.
    A quin cinema vas anar Joaquim? Ahir em vaig avorrir molt, només Terfel em va agradar i dels tres és qui canta menys.
    Jordan si que em va agradar.
    No recordo si he vist aquesta Jenufa que anomenes però no vull saber res d’aquest letó després d’aquesta de ahir i del trovador

    M'agrada

    Respon
  4. josep.olivé

    Un despropòsit colossal l’escena! Vaig sortir molt emprenyat del nyap perpretat i que malauradament vaig presenciar. Pràcticament ja tancava els ulls en el tercer i quart actes, cansat de tanta pedanteria, però pedanteria de la bona, pedanteria de l’autèntica, genuina pedanteria, pedanteria 98 octans, pedanteria de 24 quirats, absurditat i deliri mental, per no dir quelcom de barroer. Diners llançats! Tan sols la part musical era d’interés, però era tan agressiu el que veia, em fastigajava tant, que era incapaç de dir-me—“…Josep, passa, tanca els ulls i escolta, i passa…”…I això feia, o millor dir, intentava fer, però en els moments musicalment excelsos del tercer i quart actes, quan m’atrevia a obrir miqueta els ulls veia al de la cadira de rodetes (pobre Hawking ser protagonista d’aquest lamentable espectacle!) enmig dels amants mestres aquestos es declaraven amor en una postal infumable que em feia desconectar del que escoltava. Hi ha pitxor retret a una escena que et privi de la bellesa de la música? Hi ha pitxor retret? Una música de gran qualitat, amb un tema, el de Faust, que dona moltíssim joc escènic i dramàtic, fets miques per un il.luminat. Tota una Damnació venuda al diable!!! 😦

    M'agrada

    Respon
  6. maria

    yo tambien fui al cinesa diagonal, del que soy fan,. y es caro, 22 euros, pero si te sacas el carnet, que vale 1 euro para siempre, entonces descuento a 16,80 y con carnet vanguardia tambien lo advierkto para los que piensan ir . y no hacen descuento encambio en grup balaña, bosque, sarria etc . que tambien la pasabn ayer. lo advierto para la proxima lucia, que la hacen en todos ellos pero muy llena yya .
    y conforme en todo l oque difces. yo estaba horrorizada. la escena final, cerre los ojos , no se podia aguantar, la musica celestial, tipo oratorio, y con aquel espertento, cada vez qeu abria los ojos .. me fastidiaba la musica totalmente . estoy ya harta de despropositos y burradas, la galleda de la lucia, el probre florez cantandole al cubo, la juana de arco, en dormitorio luiis XV , y ahora estas tonterias supinas y feisisisimas .. y antes, lohengrin horrible tambien etc etc …. como se puede acabar con esto ??? que rebelion podemos hacer ?????

    M'agrada

    Respon
  7. maria

    pero añado que valio la pena por el kaufman, aparte de guapisisismo, canta muy bien y el mefistofelesl tambien . la opera, la musica , cantantes,, coro, ok. escenografia, para no mirar .

    M'agrada

    Respon
  9. Rosa

    Vaig trobar de molt mal gust el desdoblament de Faust en Stephen Hawking, Faust és un savi i Hawking ho és. Suposo que això amb el viatge a Mart podia justificar-ho, no ho sé.
    La posada en escena em va semblar un desperdici de diners a nivell escandalós. Era lletja, volia distreure de l’argument i la música per a deixar en evidència l’obra del “geni” Alvis Hermanis. Els ballarins constantment a escena destorbaven – d’acord que l’Opéra de París exigia sempre un ballet, però aquesta constant insistència del ballet en la posada en escena és excessiva. Per altra banda no tenia perquè fer-los sortir gairebé constantment amb roba interior, “gens estimulant”, com molt bé dius Joaquim, i a més a més lletja i vulgar. amb malles o vestits haguessin fet el mateix.
    El tractament del personatge de Margarida va arribar a un punt humiliant. El vestuari era fet per a desafavorir-la i tota la posada en escena que li concernia exactament igual. La dona en la versió d’Hermanis arriba a ser un ser de tercera categoria, si hi arriba. El final, tot ignorant-la en la coral de la seva pujada al cel, va ser un desastre. Si Hermanis pensa que no existeix el cel o la felicitat eterna, és molt lliure – no discutirem aquí aquests temes – però podia donar una visió més digna de l’exaltació de Margarida. Potser si Faust i els demés anaven a Mart sense retorn, ella podia anar a la Lluna. Ja sé que és una boutade el que he dit.
    Em va agradar Bryn Terfel, amb un domini de l’escena que es menjava els demés. El vestuari no facilitava el seu paper de diable i no vull dir que havia de sortir com els dimonis d’ “Els pastorets”.
    Jonas Kaufmann, com bé diu Maria, és guapíssim i canta molt bé, però escènicament és un savi – modern, amb texans, camisa fosca i americana de vellut – només perquè porta ulleres?. Joaquim, dius molt bé que, amb una altra direcció escènica, en Kaufmann s’hagués implicat molt més.
    Bé, a part de l’orquestra, el cor i els cantants – és a dir el més important – aquesta “Damnation” no em va agradar o va ser la posada en escena la que no em va agradar. Millor haver fet “La Damnation de Faust” en versió de concert, penso que en Berlioz hagués estat agrait.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari